aquest divendres estrenem NE CHANGE RIEN al Cinema Truffaut de Girona

Ne change Rien

Jules et Jim

Llarga és l’espera de l’espectador de cinema que desitja poder veure els seus cineastes més estimats a la gran pantalla, però, de tant en tant, sonen campanes. Per fi podem veure una pel·lícula de Pedro Costa al cinema, més de vint anys després que Costa dirigís O Sangue, mentre el cineasta portuguès veia com les seves pel·lícules passaven pels festivals de cinema més importants del món i eren ignorades pel públic general degut a una política de distribució cinematogràfica que avalua el cinema en termes de recompte d’entrades. Mallerich Films, de la mà de l’incansable Paco Poch (un dels pocs productors que pren riscos i fílies a parts iguals), ha aconseguit portar als cinemes Ne change rien, una pel·lícula que va néixer de la millor de les maneres possibles: sense planificar, sense diners pel mig, sense objectius, per amor, amb els ànims de convertir la vida en un exercici d’observació, i a la inversa. Pedro Costa es troba amb l’actriu i cantant Jeanne Balibar i el tècnic de so Philippe Morel. Un meravellós triangle on cada un dels seus vèrtex va aportar el que millor sabia fer: mirar, en el cas de Pedro Costa, ingeniar el so, en el cas de Philippe Morel, i estar davant la càmera, en el cas de Balibar. Un home que mira, una dona que sap que la miren i i una excel·lent banda sonora: De tant obvi, sembla no voler dir res.

Un director que mira
Pedro Costa és capaç de fer una pel·lícula pràcticament en dos metres quadrats: penso amb els interiors d’Ossos, No cuarto da Vanda i Sicilia. Sap entrar en l’espai, posar-se sobre els cossos, tot sovint desgarrats, i oferir-nos-els com una “ferida lluminosa” (agafant l’expressió de Glòria Salvadó en la seva presentació del cicle dedicat al Cinema Portuguès Contemporani en el darrer Festival de las Palmas). Ferida lluminosa arrossegada pels segles (penso en el barroc espanyol, penso en De Ribera, amb els seus màrtirs il·luminant les parets del Prado) i, sobretot, per la mala vida.

A Ne change rien passem per tres o quatre interiors (estudi de gravació, apartaments i sales d’assaig), alguns dels quals, com en la fantàstica escena en què Balibar assaja una obra d’Offenbach, es redueixen al rostre d’ella en pla fix. Ne change rien (“no canviis res”), diu el títol i, afegeix la veu de Godard en la cançó que obra la pel·lícula: pour que tout soie différent (“per què tot sigui diferent”). Costa es manté llarga estona enregistrant en clar-obscur els plans i la realitat filmada es transforma més vivament que la mateixa vida davant nostre. El rostre de Jeanne Balibar inunda el pla i amb la dilatació del temps de gravació (tot el temps que Costa mira, que és molt, i en digital) el rostre adquireix una geografia pròpia que cal recórrer, física i emocionalment. Aquesta frase tan recorrent entre la crítica ("el rostre en primer pla com a geografia") no inutilitza el fet de que precisament s'ha de passar del pla de la idea al de l'experiència: s'ha de recórrer, s'ha de passar per allà. La mirada ha de ser congènita al pla i s'hi ha de perdre el temps que sigui necessari.

Una banda sonora
Al llarg de tota la pel·lícula al que assistim són a les gravacions d’estudi de Philippe Morel de Paramour i Slalom Dame i als assajos que ella i els músics fan de les cançons. A base de prova i error assistim a tot el procés creatiu i la pel·lícula es construeix com aquest mateix work in progress. De fet, Costa va dir que a l’hora de muntar la pel·lícula l’havia concebut com si d’un disc es tractés, amb el seu single, les seves cares A i les seves cares B. La banda sonora acaba amb la meravellosa escena final d’Une rose (amb el “a rose is a rose” de Gertrude Stein incorporat a la lletra), un dels moments músico-cinematogràfics en acústic, sense filtres, com els que podíem trobar en documentals com Step Across de Border. Després de tanta gravació, diferència i repetició (sobretot repetició), Costa ens regala la força i la tendresa del so directe. Si en la part prèvia l’espectador podia associar la Balibar amb la Marlene Dietrich filmada per Sternberg (i és una comparació recorrent entre els crítics de cinema), aquesta darrera escena ens reconcilia amb la l’Iva Bittová de Step Across the Border o la Jeanne Moureau cantant “Le Tourbillon” a Jules et Jim.

Una dona
Jeanne Balibar ha treballat amb els millors directors del cinema francès com Jacques Rivette, Arnaud Desplechain, Olivier Assayas o el seu exmarit i enorme actor Mathieu Amalric. Balibar, malgrat interpretar-se a ella mateixa, respon a la càmera i a la mirada que hi ha al darrera en un joc de seducció estrany, per com n’és de natural als ulls de l’espectador: tot i que no hi ha res artificial darrera la captura d’imatges, en aquesta voluntat de capturar alguna cosa (Costa sempre espera aquest “alguna cosa”) i de ser capturat hi ha la clau de la fascinació que ens provoquen les imatges de Ne Change Rien. Godard deia a les seves Histoires du Cinéma “ne change rien pour que tout soie différent” mentre recuperava imatges de la bella actriu Ida Lupino i escrivia la frase de Virgili “hoc opus / hic labor est” (heus aquí l’obra, heus aquí el treball). Pedro Costa fa de l’obra i el treball la mateixa cosa: un cant lent i delicat a Jeanne Balibar.