EXIT THROUGH THE GIFT SHOP

Aquesta setmana estrenem al Truffaut la pel·lícula dirigida per BANKSY, EXIT THROUGH THE GIFT SHOP. Encara també podreu veure FILM:SOCIALISME de Jean-Luc Godard.

Recomano que aquell que es vulgui deixar sorprendre per aquesta fantàstica pel·lícula llegeixi la crítica després d’haver-la vist. Fa temps que vinc seguint l’obra de l’street artista Banksy, el més polèmic i prolífic dels guerrillers de l’art de carrer, houdini esprai en mà, trànsfuga, milionari en potència, provocador i dislocador de totes les convencions. Banksy s’ha filtrat en totes les institucions per mostrar la seva fragilitat: ha penjat falsos quadres que mesclen escenes de quadres clàssics de la història de l’art amb elements de la nostra cultura de consum hipercapitalista (els lotus de Monet amb un carretó de compra) als museus més emblemàtics (MOMA, Tate, etc.), ha colat un ninot amb la silueta d’un pres de Guantanamo a Disnelandia, ha retratat a la 20th Century Fox com una macrocorporació que ha deslocalitzat la seva producció a Corea del Sur i explota als seus treballadors en els crèdits d’un dels capítols dels Simpson (una producció de la mateix companyia), ha pintat el mur de Cisjordània, les parets de Nova Orleans després del pas de l’huracà Katrina, ha empapat els carrers d’arreu del món amb els seus stencils. Ha aconseguit provocar un discurs conspiranoic entre els mitjans de comunicació que alimenten les seves seccions de cultura amb el procés de captura de l’artista que, com el soldat desconegut, segueix la seva causa en complet anonimat. Molts es pregunten si ha arribat a existir. Confirmo que existeix, que a una amiga li mou la seva obra, que és de carn i ossos, que allò heroic passa per la persistència i per allò estrictament humà, tan humà que es deu fer estrany als ulls dels qui ostenten tot tipus de poder. De totes maneres no és gens deshonest que quan es pensi en Banksy la gent imagini una flota d’artivistes dispersats i conxorxats arreu del món, molts d’aquests street artistes podrien afirmar que “ells també són Banksy”, o Espartac, en definitiva, la paraula del poble, la veu del mur. Que els mitjans embogeixin, que les sales de subastes d’art venguin obres seves per quantitats astronòmiques no fa res més que corroborar el seu discurs de base, només cal veure alguns dels seus més modestos stencils per adonar-nos-en: heus aquí la perversitat dels mitjans de comunicació de masses, la banalitat de l’art, el cinisme del poder polític i la societat del control, l’asfíxia del model de vida capitalista. Ni més ni menys. A Banksy ja no li cal fer com abans, falsejar diners com un acte performàtic, ja en fa prous, però el que sí que ha sabut fer aquest cop és invertir-los per sorprendre’ns de nou amb un altre tour de force. Banksy s’ha posat a dirigir el seu propi documental, una òpera prima que es va estrenar a Cannes, Sundance i que ha passat per festivals com el de San Sebastián aquí a Espanya. Documental? Ficció? Mockumentary? Una mica de tot plegat.
Si els mitjans es preguntaven qui era Banksy, en aquest cas Banksy ens obliga a preguntar-nos què és l’art? Què és el cinema? Què vol dir ser artista o cineasta? És tot plegat una gran broma? Ens ensenya a torejar les institucions i els conceptes a partir dels quals els mitjans i els experts expliquen la realitat, en la mateixa mesura que com a espectadors som torejats per una de les intel·ligències més perspicaces. Banksy ho lliga tot de tal manera que et porta per on ell vol, els espectadors acabem sent petits insectes en la seva teranyina. De què va, però, aquesta pel·lícula que porta per títol “Sortida per la botiga de regals”? Ell mateix s’encarrega d’anunciar-ho al principi de la pel·lícula: “és bàsicament la història d’un home que intenta filmar allò infilmable i fracassa”. El documental és vàries coses alhora: un retrat de l’escena de l’street art a partir dels seus protagonistes (Shephard Fairey, Space Invader, Monsieur André, Zeus, etc.), una sit-com interpretada per artistes, artistillos, nerds entranyables, obrers de l’art i estafadors de tota mena, un documental sobre com fer un documental i un document sobre com transformar-se en artista. Els dos protagonistes principals són Banksy i Thierry Guetta, un suposat venedor que filma tot el que es troba davant seu; un dia decideix documentar l’escena de l’street art a Los Angeles fins que, a partir d’una coincidència, es troba amb Banksy. Aquest l’anima a que faci el documental, però veient el primer muntatge, Banksy decideix invertir els termes: ell serà el documentalista, i el maníac obsessiu francès serà l’artista. La pel·lícula ha deixat molts interrogants sobre la suposada identitat de Guetta, que esdevé l’alter ego de Banksy, la mateixa incògnita que ha despertat l’street artista britànic amb la seva pròpia biografia. Fake o no fake, el joc de miralls que estableix la pel·lícula reflexa un gran buit, ens fa conscients de l’arbitrareitat que hi ha darrera molts dels fenòmens culturals als quals estem assistint, de com en són de gratuïts alguns dels motius al voltant dels quals es mouen millons de dólars a diari. No és cap novetat, però Banksy en fa la prova, i a més a més amb un humor digne dels millors Monthy Python, nascuts també a “Britannia”, pàtria de l’humor, el sarcasme, el documental i d’un dels museus més antics i més vanagloriats de la història. Banksy ho reuneix tot i, com en el millor dels moments cinematogràfics de Text Avery, a cada escena la segueix el seu cop d’efecte, l’espectador riu, però resta sense descans. Com deia en Bugs: "Hold on to your hats, folks, here we go again!”