COLUMNA 04 PARA DIARIO PÚBLICO (versión CAT y CASTE)

Publicat el divendres 12 d’agost. Català.

OFICIS A LA VENTA

Ingrid Guardiola

El treball d’una època configura, no només l’economia d’un país, sinó les formes d’organització social d’aquesta mateixa època. A l’exposició sobre l’obra fotogràfica de Català-Roca que es pot veure a La Pedrera copsem, amagats en algunes de les seves instantànies, oficis que ja no s’oficien. En una de les fotos dues “aiguaderes” s’asseuen pacients, els càntirs a l’alçada dels turmells, esperant algun assedegat passejant de les Rambles. Una altra de les professions que captura Català-Roca és la de venedor de lletres (de cançons). Ara encarreguem la llista de la compra i la declaració de la renta, més ens valdria comprar de tant en tant declaracions d’amor i de guerra pels carrers de la ciutat. Ara ja tampoc es prodiguen els escriptors de cartes; per alguns tecnòfobs, quant de bé faria l’ofici d’escriptor d’emails. Certes manualitats s’emboiren: puntaires i ferrers; el meu pare recorda el ferrer del barri que per contracte estava obligat a ferrar els cavalls, amb tanta mala fortuna –la dels cavalls- que provocava ferides als peus de les bèsties perquè no suportava aquesta part de la feina, fins que els amos van decidir que, abans d’acabar ferrant al ferrer, més valia canviar d’obrer. Els inventors tampoc estan a l’ordre del dia: pensi’s amb un Faraday o amb un Nikola Tesla, autodidactes genials que van superar l’empirisme i els gremis, el mercat i els premis i van opositar practicant el manual de la passió i es van guanyar una plaça en la història de la ciència; avui en dia, potser una bata blanca els lligaria. Ingeborg Bachmann es preguntava per què escriure poesia, tenint en compte que de dalt ja no arriba cap missió; de totes maneres ser poeta ja era un ofici en hores baixes a l’època de Plató. Tot això em fa pensar en la professió de professor universitari associat, perfil completament afectat per les retallades que la Generalitat ha aplicat a l’educació, centre de la diana de la tisora. Bons puntaires hauran de ser si volen reduir els 450 euros de mitjana que cobra un professor associat, si volen fer creure al ciutadà mig que la despesa universitària s’arreglarà atisorant per aquí. Quin serà el relleu a aquestes tristes figures?Un mosso d’esquadra -i cartabó-?

Publicado el viernes 12 de agosto. Castellano.

OFICIOS EN VENTA

Ingrid Guardiola

El trabajo de una época configura, no sólo la economía de un país, sino las formas de organización social de una época determinada. En la exposición sobre la obra fotográfica de Català-Roca que se puede ver en La Pedrera captamos, escondidos en algunas de sus instantáneas, oficios que ya no se ofician. En una de las fotos, dos “aguaderas” se sientan pacientes, los cántaros a la altura de los tobillos, esperando algún sediento paseante de Las Ramblas. Otra de las profesiones que captura Català-Roca es la de vendedor de letras (de canciones). Ahora encargamos la lista de la compra y la declaración de la renta, más nos convendría comprar de tanto en cuanto declaraciones de amor y de guerra por las calles de la ciudad. Ahora ya tampoco se prodigan los escritores de cartas; para algunos tecnófobos, cuánto bien haría el oficio de escritores de emails. Ciertas manualidades se abruman: “puntaires” y herreros; mi padre recuerda el herrero del barrio que por contrato estaba obligado a herrar los caballos, con tan mala fortuna –la de los caballos- que provocaba heridas en las pezuñas de las bestias porque no soportaba esta parte del trabajo, hasta que los amos decidieron que, antes de acabar herrando al herrero, más justo sería cambiar de obrero. Los inventores tampoco están en el orden del día: piénsese en un Faraday o en un Nikola Tesla, autodidactas geniales que superaron el empirismo y los gremios, el mercado y los premios y opositaron practicando el manual de la pasión y se ganazon una plaza en la historia del a ciencia; hoy en día quizás una bata blanca los ataría. Ingeborg Bachmann se preguntaba por qué escribir poesía, teniendo en cuenta que de arriba ya no llega ninguna misión; de todas formas ser potea ya era un oficio en horas bajas en la época de Platón. Todo esto me hace pensar en la profesión de profesor universitario asociado, perfil completamente afectado por los recortes que la Generalitat ha aplicado a la educación, centro de la diana de la tijera. Buenos costureros tendrán que ser si quieren reducir los 450 euros de media que cobra un profesor asociado, si quieren hacer creer al ciudadano medio que el gasto universitario se arreglará atisorando por aquí. ¿Cuál será el relevo de estas “tristes figuras”?¿Un “mosso” de escuadra –y cartabón-?

COLUMNAS 02 Y 03 PARA EL DIARIO PÚBLICO (versión CAT y CASTE)

(COLUMNA 02. Publicat el 5 d’agost al PÚBLICO)

ELOGI DE LA FOLLIA (I)

En la història de la literatura popular hi ha una mística de l’assassí reincident; no cal anar al Londres de Jack el destripador, podem mirar de reüll el Raval i pensar amb la història de l’Enriqueta Martí, que segrestava nens i preparava ungüents amb els seus ossos per a les classes acabalades, protagonista d’una de les tantes murder ballads, històries sobre la naturalesa humana en el context de les sinfonies urbanes de principis del segle passat. Fa un parell de setmanes Anders Behring Breivik va matar més de 70 persones a Utoya, en els campaments de les joventuts socialdemòcrates noruegues amb l’objectiu d’iniciar una guerra contra la democràcia, l’islam i el comunisme des de l’ordre de cort maçònica-esotèrica dels cavallers templers (quant de mal deu haver fet Dan Brown); l’acció ve precedida per un manifest islamòfob de 1.500 pàgines titulat 2083 que ell mateix va penjar a internet. Com un relat més d’una ficció transmedia, a internet ja hi ha, a part del manifest, una entrada a la Wikipedia amb la biografia del personatge, a més a més de innumerables blogs on s’ha desglossat el doble atemptat d’Anders amb més minuciositat que en la vida mateixa. Si al Youtube podíem veure a Eric Harris i Dylan Klebold (autors de la massacre de Columbine el 1999) parlant a càmera i donant prova de la seva inadaptació, al facebook d’Anders hom podia veure el perfil d’un home lector de Kafka, Stuart Mill o Maquiavel. Dels nois de Columbine només ens queden les momificades fotografies de final de curs, perfils somrients encongits per l’acné, i el vídeo del Youtube on els dos “adesen el seu deliri” (com diria Andreu Vidal). D’Anders, en canvi, veiem algunes fotos que proven una certa salut i heroïcitat (és inevitable no pensar amb els dos protagonistes de Funny Games de Michael Haneke) i un doble customitzat amb cura i càlcul al facebook i al twitter, als ficbooks 2.0, podríem dir. Es pretén condemnar a Anders, boig de mena i noi de casa bona, per un “crim contra la humanitat”. Mentrestant, a l’Orient Mitjà, els exèrcits de la vella Europa (incloent-hi el de Noruega), segueixen les seves croades modernes, matant, a diari, per millorar la humanitat.

CASTELLANO. COLUMNA 02. Publicado el 5 de agosto en PÚBLICO

ELOGIO DE LA LOCURA (I)

En la historia de la literatura popular hay una mística del asesino reincidente; no hace falta ir al Londres de Jack el destripador, podemos mirar de reojo el Raval y pensar con la historia de Enriqueta Martí, que secuestraba niños y preparaba ungüentos con sus huesos para las clases acaudaladas, protagonista de una de tantas murder ballads, historias sobre la naturaleza humana en el contexto de las sinfonías urbanas de principios del siglo pasado. Hace un par de semanas Anders Behring Breivik mató más de 70 personas en Utoya, en los campamentos de las juventudes socialdemócratas noruegas con el objetivo de iniciar una guerra contra la democracia, el ismal y el comunismo desde la orden de corte masónica-esotérica de los caballeros templarios (quanto mal tiene que haber hecho Dan Brown); la acción viene precedida por un manifesto islamófobo de 1.500 páginas titulado 2083 que él mismo colgó en internet. Como un relato más de una ficción transmedia, en internet ya hay, aparte del manifiesto, una entrada en la Wikipedia con la biografía del personaje, además de innumerables blogs donde se ha desglosado el doble atentado de Anders con más minuciosidad que la vida misma. Si en el Youtube podíamos ver a Eric Harris y Dylan Klebold (autores de la masacre de Columbine el 1999) hablando a cámara y dando prueba de su inadaptación, en el facebook de Anders podíamos ver el perfil de un hombre lector de Kafka, Stuart Mill o Maquiavelo. De los chiso de Columbine sólo nos quedan las momificadas fotografías de final de curso, perfiles sonrientes encogidos por el acné y el vídeo del Youtube donde los dos “adesen el seu deliri” (como diría Andreu Vidal). De Anders, en acmbio, vemos algunas fotos que prueban una cierta salud y heroïcidad (es inevitable no pensar con los dos protagonistas de Funny Games de Michael Haneke) y un doble customizado con cursa y cálculo en el facebook y en el twitter, en los ficbooks 2.0, podríamos decir. Se pretende condenar a Anders, loco de atar y chico de casa buena, por un “crimen contra la humanidad”. Mientrastanto, en el Oriente Medio, los ejércitos de la vieja Europa (incluyendo el de Noruega), sigue sus croadas modernas, matando a diario, para mejorar la humanidad.

CATALÀ. COLUMNA 03. Publicat el dimarts 9 d'agosto del 2011

ELOGI DE LA FOLLIA (II)

L’altre dia comentava l’extranyesa i evolució de la iconografia d’aquells que la societat diagnostica com a perturbats mentals, la falta de imatges en present dels assassins de Columbine (1999), el doble jo que Anders Behring Breivik va esculpir a través de les xarxes socials (2011). La capacitat de jutjar els altres i de penalitzar-los és un tret distintiu de l’espècie humana i els seus arguments canvien amb el temps; als seixantes (com mostrava Wiseman) es podien aplicar lobotomies a aquelles persones que eren considerades una “nosa social”, avui en dia la indústria farmacèutica ha aconseguit paliar la situació. Els assassins actuals són retratats a partir de les càmeres de vigilància, de material d’arxiu o de píxels, en canvi, de la història ens queden mosaics de imatges policials concentrades en arxius, captures de rostres en present; penso en el de New South Wales d’Austràlia o el de la presó estatal d’Arkansas*. Alguns dels presos eren acusats d’estafes, de tràfic de drogues, de llenguatge indecent (no m’imagino ningú lliure de culpa) o de propiciar el joc fraudulent, com en el Baccarrát (en el qual de normal el jugador batalla contra la banca i on, com en la mateixa vida, l’enfonsament del banc no priva al banquer del dret de continuar). A les presons femenines reunien avortistes amb dispensadores d’alcohol sense llicència, bigamistes amb borratxes, prostitutes amb noies que robaven vestits, les quals ens posen en evidència que la moral és un universal que neix d’un temps ben concret i canvia amb ell. En aquelles fotos veiem, no només un retrat de l’època, sinó el rostre com el que ha estat sempre: un mirall de l’ànima (i més encara en el moment de la culpa). En les imatges que queden penjades a internet de Breivik el que veiem és el rostre d’un cos sense ànima on la culpa queda fora de camp, ja que la seva, segons ell, “era una acció necessària”, un discurs molt semblant al dels caps d’Estat. Si a Breivik se li diagnostica algun tipus de transtorn mental (com pretén el seu advocat), caldria revisar moltes altres pràctiques de violència, aquelles que l’Estat mateix s’encarrega de legitimar. I als polítics, quan duguin a terme les seves “accions necessàries”, qui els diagnosticarà?

*Gràcies a en Xavier Antich, la Marta Delclòs i la Rrose Sélaby

CASTELLANO. COLUMNA 03. Publicado el martes 9 de agosto del 2011

ELOGIO DE LA LOCURA (II)

El otro día comentaba la extrañeza y evolución de la iconografía de aquellos que la sociedad diagnostica como perturbados mentales, la falta de imágenes en presente de los asesinos de Columbine (1999), el doble yo que Anders Behring Breivik esculpió a través de las redes sociales (2011). La capacidad de juzgar los otros y de penalizarlos es una característica distintiva de la especie humana y sus argumentos cambian con el tiempo; en los sesentas (como mostraba Wiseman) se podían aplicar lobotomías a aquellas personas que eran consideradas una “molestia social”, hoy en día la industria farmacéutica ha conseguido paliar la situación. Los asesinos actuales son retratados a partir de las cámaras de vigilancia, de material de archivo o de píxels, en cambio, de la historia nos quedan mosaicos de imágenes policiales concentradas en archivos, capturas de rostros en presente; pienso en el de New South Wales de Australia o el de la prisión estatal de Arkansas*. Algunos de los presos eran acusados de estafas, de tráfico de drogas, de lenguaje indecente (no me imagino nadie libre de culpa) o de propiciar el juego fraudulento, como en el Baccarat (en el cual, de normal, el jugador batalla contra la banca y donde, com en la vida misma, el hundimiento del banco no priva al banquero del derechos de continuar). En las prisiones femeninas reunían abortistas con dispensadoras de alcohol sin licencia, bigamistas con borrachas, prostitutas con chicas que robaban vestidos, las cuales ponen en evidencia que la moral es un universal que nace de un tiempo bien concreto y cambia con él. En aquellas fotos vemos, no sólo un retrato de la época, sino el rostro como lo que ha sido siempre: un espejo del alma (y más aún en el momento de la culpa). En las imágenes que quedan colgadas en internet de Breivik lo que vemos es el rostro de un cuerpo sin alma, donde la culpa queda fuera de campo, ya que la suya, según él, “era una acción necesaria”, un discurso muy parecido al de los jefes de Estado. Si a Breivik se le diagnostica algún tipo de transtorno mental (como pretende su abogado), haría falta revisar muchas otras prácticas de violencia, aquellas que el mismo Estado se encarga de legitimar. Y a los políticos, cuando lleven a cabo sus “acciones necesarias”, ¿quién los diagnosticará?

*Gracias a Xavier Antich, Marta Delclòs y Rrose Sélaby.