HOME-MADE HOME: imaginar micro-políticament

Font: Text publicat a Teatron / Estruch

Juny 2015

Vivim una doble crisi, la de l’espai públic i la de l’espai privat, entès aquest com tot el que passa en l’esfera domèstica, més que no en relació amb el mercat. L’espai públic cada vegada està més amenaçat, diversos són els factors que hi contribueixen: la turistificació de les ciutats, el disseny d’uns espais públics que afavoreixen el trànsit per al consum, però no per a la convivència o la cessió d’espais públics a empreses privades pel seu exercici econòmic privat, entre d’altres. L’espai privat també està fracturat, els desnonaments són la prova més evident de la violència consensuada, desposseïnt als ciutadans dels mínims béns comuns. L’espai privat funciona com un reflex del que passa a nivell públic. En el camp de l’energia cada vegada paguem un preu més alt per obtenir electricitat degut a la liberalització dels mercats energètics donant com a resultat la “pobresa energètica”; la privatització de l’aigua s’està cosint sobre la taula dels despatxos de la Generalitat; i la liberalització del sector de les telecomunicacions també ens ha portat a haver d’assumir unes despeses en tecnologia comunicativa desmesurades podent parlar, fins i tot, d’una bretxa digital. A tot això hauríem de sumar-hi l’alimentació, la pèrdua del mercat de proximitat i el consum de productes de més baixa qualitat, fins i tot perillosos per la salut.

Tant la crisi econòmica com la crisi de la política dels afectes que es viuen en l’esfera pública (tant a nivell local com global, amb el TTIP com una de les grans i amenaçants conseqüències), troben el seu micro-reflex en l’espai domèstic. Alhora, l’auge de l’economia del tercer sector basada en els serveis i el marc de capitalisme cognitiu en el qual ens movem, ha fet que s’hagin perdut bona part de les capacitats tècniques i cognitives que donaven als ciutadans una autonomia productiva. Actualment, estem completament sotmesos a la indústria i als mercats, som incapaços de convertir el “pensar per nosaltres mateixos” en un “fer per nosaltres mateixos”, les empreses i els governs instauren el marc i nosaltres ens movem en ell, ens distraiem en ell, riem i compartim en ell, ens hi asfixiem. Per això mateix el que s’ha de transformar no és el què, sinó el com, no la cosa, sinó el marc que engloba la cosa. El marc és el del capitalisme heredat de l’American Way of Life o el que és el mateix: l’homologació cultural de la qual parlava Pasolini, la monoforma que comentava Watkins, la nordamericanització de la vida quotidiana que han analitzat des de l’Escola de Frankfurt fins a Baudrillard. I això descriu només d’on venim, per entendre on estem caldria revisar tots els tractats d’economia financera i de capitalisme transnacional. Una forma de resistència és convertint la “home sweet home” d’aquest esclavitzador way of life i que, avui en dia, és un malson per a molts impossible de costejar, en una “home-made home”, apropiant-nos de les eines de producció per confeccionar un escenari flexible i dialògic de pràctiques domèstiques que funcionin com a micro-polítiques socials contra la domesticació institucional i institucionalitzada.

En el moment en què l’espai públic no inclou els debats de tot allò que té a veure amb l’esfera social i s’ha convertit en un espai privat a mans de les institucions i les corporacions/empreses (un autèntic “logorama”), l’espai privat ha de transformar-se. Aquest ja no serà mai més un espai privat, la casa privada ja no serà una “propietat exclusivament privada”, sinó un micro-espai articulat a partir dels intercanvis socials, culturals i materials necessaris per adherir-nos al món d’una forma més responsable, procreativa i política. Avui en dia es parla d’arquitectura progressiva, d’habitatge social, de cooperatives de vivenda, d’arquitectes de capçalera, fórmules mixtes (tant a nivell econòmic, com humà, com material) on la frontera entre allò públic i privat cada vegada estan més desdibuixades, però aquest cop en una retroalimentació positiva. De fet, es passa de parlar d’allò públic a parlar d’allò comunitari. Són projectes que entenen que la vivenda és molt més que una “propietat privada”, que la vivenda és l’enclavament físic que fa de intersecció entre l’espai públic i l’espai íntim dels individus, i que fer-nos responsables de casa nostra és també fer-nos més responsables del món que habitem en un camí d’anada i tornada. Aquesta projecció d’un mateix en la comunitat, aquest nou sentit de la responsabilitat compartida fa que allò que abans era merament “privat”, ara tingui una dimensió íntima i política reals, recuperant una política dels afectes en l’espai domèstic que molts havien perdut. Imaginem una “casa pragmàtico-afectiva” pensada per a complir amb aquesta funció de lloc íntim i de “micro-espai social” seguint les teories del DIY, de la “cultura del compartir” (en relació amb la producció transversal de coneixements –immaterialitat- i de recursos –materialitat-) i de la sostenibilitat medioambiental basada en el reciclatge i el decreixement. Imaginem una casa on tot això és possible, on tot i tothom és comú i singular. És una casa-obrador, és un espai comunitari, material i immaterial, de micro-política que trenca amb la lògica del capitalisme actual, posant-se en un nou marge, un marge que recentra els ciutadans per sobre de la institució i l’empresa. Les formes que adopten aquestes bases són moltes i molt variades, perquè la forma pensada, projectada i dialogada entre tots i totes supleix a la fórmula imposada.

L’espai privat es transforma i aquesta transformació s’escampa, afectant a l’espera pública, tant físicament com simbòlicament; i desborda els carrers i les places, els nervis de la ciutat, que encara romanen vius i memoriosos gràcies a les lluites veïnals i ciutadanes. Aquests ciutadans conformen la substància de l’opinió pública real, i aquesta Veu de veus, des del sentiment de coresponsabilitat, és un espai productor de legitimitat. Fa poc la sociòloga Saskia Sassen deia en una entrevista que en un futur proper les ciutat seran més importants que els Estats; de moment, els primers canvis polítics estan tenint lloc en l’àmbit dels municipalismes amb l’aparició i consolidació de partits polítics de base social. L’ombra de les polítiques de dretes i del TTIP és massa allargada i ho cobrirà tot, espai públic i espai privat, sinistrement indiferenciats en un depressiu logorama. La ciutat com un gran supermercat, la ciutadania com a mà d’obra esclava és una possibilitat massa clara. Per això mateix cal fer de tal manera que les micro-polítiques domèstiques i públiques es desenvolupin en paral·lel; només des d’aquesta acció paral·lela el món com a casa i la casa com a món poden ser habitables.

PRESENTACIÓ HILO-MENTAL (sesiones videológicas)

“LA GUERRA EN CASA”: POLÍTICAS DOMÉSTICAS

Sessió a càrrec de Lucía Egaña (artista), Félix Pérez-Hita (Hilo-mental), Arturo Bastón (Hilo-mental)

HILOMENTAL és un projecte de Félix Pérez-Hita i Arturo Bastón i en el qual han col·laborat gent com Eugeni Bonet, Raúl Minchinela, Mery Cuesta, David Carabén, Andrés Hispano, Lucas Quejido, Julia Morandeira, Reverendo Tedi KGB, Miguel Ángel Blanca, Isidor Fernández, Javier Calvo, Andreu Meixide i Marcel·lí Antúnez.

Es tracta d’enfilar, estirar el fil o principi de relació que és capaç de posar-nos a la cara i en pla-contrapla vídeos que a priori no tenen res a veure. Així doncs Hilomental és una sessió de ludopatia videogràfica, però també un exercici de reflexió sobre aquest mateix superàvit audiovisual, una mica com el flâneur de Benjamin que es passejava per la ciutat moderna capturant detalls, fragments, residus de la modernitat. Aquí rastregem detritus audiovisuals que a cada segon van repoblant la xarxa, material de baixa definició tècnica i de gran definició humana.

També es tracta de desmuntar la jerarquia mediàtica segons la qual els mitjans de comunicació i els crítics de cinema i televisió ens dicten què és important i què no, què val la pena i què, on posar l’atenció. Aquí l’atenció es posa a les aigües profundes i il·limitades d’internet on conviuen autors consagrats i autèntics amateurs compulsius. El que importa no és l’aura que es genera al voltant d’una obra vídeogràfica, sinó allò que ens ha cridat l’atenció, l’accident, el gest, la casuística…

Al final les imatges que ens donen els mass media (mitjans de comunicació de masses) són absolutament opaques, ideològicament, tècnicament i iconogràficament, són imatges fanàtiques i no només parlem del futbol, pensades per a l’esdeveniment mediàtic on ja no se sap on comença l’esdeveniment i on acaba el mitjà de comunicació (media). Per això, si volem analitzar la nostra època, més ens val centrar-nos en els grassroots media o mitjans de base, fins i tot d’una base tan caòtica i aleatòria com pot ser Youtube. Precisament les sessions ens donen un fil d’Ariadna, un sistema de relacions personal, que ens ajuda a fer una lectura d’aquest cúmul tectònic d’imatges i, alhora, ens permet riure una estona.

Totes les paraules ja estan creades, per tant, no cal crear-ne d’altres, només formular nous discursos a partir d’elles, que és el que deia Farocki respecte les imatges: si ja estan totes creades, perquè fer-ne més? L’important és rellegir el que hi ha, trobar el nostre propi “fil mental”.

PROPHETIA

Texto publicado en el marco de Prieto, I. (ed.); Prophetia, Fundació Joan Miró, 2015, Barcelona // Versión CASTELLANA

La irresponsabilidad de ser responsables

La responsabilidad individual frente a la impunidad estatal

La responsabilidad no es solo una cuestión de conciencia, de vivir con conciencia, sino también de responder a ella dentro del marco de las estructuras socioeconómicas y políticas que condicionan (y a veces determinan) los límites y formas de nuestras respuestas individuales y colectivas. Hoy en día la responsabilidad pasa por repensar y rehacer, conjuntamente, este marco. Se considera que alguien es responsable en la medida en que es sujeto de una deuda u obligación. En términos jurídico-penales, se es responsable de algo cuando la acción de un sujeto (o sus consecuencias) sobrepasan las leyes del marco jurídico vigente. Dicho de otra forma, la responsabilidad es una coacción sofisticada que ejecuta el Estado para salvaguardar la protección de los ciudadanos, pero, por encima de todo, para controlar el recto funcionamiento de este mismo Estado, vigía y cómplice silencioso de la economía financiera transnacional desde la atalaya europea. La bibliografía que existe sobre la crisis financiera y sobre la crisis de los Estados-nación (Estados modernos) en el contexto de la globalización económica desbordaría las estanterías de cualquier biblioteca nacional. Como respuesta a la crisis económica, los Estados han sido, por un lado, demasiado responsables con las entidades financieras, las grandes empresas y las élites económicas, y por el otro, han sido irresponsables con los ciudadanos, a los que han convertido en víctimas y responsables directos de su deuda y de la de las propias entidades bancarias a través de la aplicación de medidas de austeridad letales («recortes») dictadas por la troika (CE-BCE-FMI) para compensar la recapitalización de los bancos por parte del Estado.

El descrédito del que gozan los gobiernos es directamente proporcional al crédito que los bancos ofrecían hace una década; la responsabilidad individual de la clase media y baja es directamente proporcional a la inmunidad que el Estado español concedió a los instigadores de la debacle económica y social en la que estamos sumergidos. La impunidad total es para la casta de lo que Antonio Baños llama «econócratas y políticos»[1], «el orden de los señores deudales»,[2] lo que en la época de Agustín era el cesaropapismo. Nace así otra posible responsabilidad, la que nacería del cuerpo social, derivada de la negación del ciudadano a afrontar la deuda público-privada. La pregunta que se abre ya no es cómo usar la democracia para cambiar nuestros representantes (comparten el armario donde se camuflan en función del tiempo que haga en Bruselas), sino cómo instaurar un nuevo modelo de Estado que permita el desarrollo de verdaderas políticas públicas en pro del bien común. Precisamente, una de las preguntas que incluye la exposición Prophetïa es esta: ¿cuál es el papel que debería desempeñar el Estado? Marina Garcés, en Un mundo común, nos ilustra sobre el Estado, esa «comunidad de propietarios voluntariamente asociados»: «El Estado moderno, nacido de este contrato entre individuos autónomos, proyecta la vida del hombre hacia dos dimensiones fundamentales: la dimensión pública, en la que se alían la sumisión y el derecho como las dos caras de la ley, y la dimensión privada, en la que se preserva la libertad como atributo individual, ya sea la libertad del intercambio mercantil, ya sea la libertad de conciencia.»[3] La dimensión privada se ha desmadrado (neoliberalismo) en la medida en que la dimensión pública ha mudado hacia lo privado, dejando solo sus mecanismos de control, el poder coercitivo. En una de las clases del curso Romper la máquina, construir la democracia,[4] Raúl Sánchez Cedillo propuso, casi a modo de provocación, un modelo de Estado (entendido como «poder coercitivo») mínimo, pero todo ello compensado con una maximización de los comunes.[5]

La responsabilidad social corporativa o la máscara del zorro

El premio Nobel de economía Joseph E. Stiglitz indica que el neoliberalismo (basado en la desregulación, liberalización y privatización) propone un modelo de irracionalidad económica basado en la fe ciega en la autoregulación de los mercados y en la teoría del goteo (trickle-down economics), que indica, para simplificar, que la mejora de las condiciones de los ricos beneficiará a los más pobres. Nada más alejado de la realidad. Desde Inflation (1928) de Hans Richter hasta el documental Confesiones de un banquero (2013) de Marc Bauder, pasando por el aclamado documental The Corporation (2004) de Mark Achbar, sabemos que tanto las corporaciones como los especuladores son organizaciones impersonales sin escrúpulos que se presentan como un cuerpo amorfo al que es imposible responsabilizar de nada por su propia naturaleza etérea y diaspórica. El dinero, establecido no como un medio sino como un fin, también se vuelve etéreo, como indica Baños: «La cantidad de dinero etéreo, ficticio, creado financieramente, supera más de diez veces el número de bienes y servicios que se pueden comprar en este mundo.»[6] Dinero, éxito, el grial del emprendedor que hace de la profesionalidad («ese inhibidor ético de una eficacia absoluta»,[7] siguiendo con Baños) su armadura.

Eso sí, se inventó la «responsabilidad social corporativa», pero los observatorios que velan por su cumplimiento solo procuran nuevas estrategias de crecimiento, y ahí hay un problema de fundamento: el crecimiento, como los recursos, es limitado, el aumento del consumo no es solución de nada. No hace falta haber leído sobre el principio de responsabilidad de Hans Jonas para entender que parte de la solución pasa por el decrecimiento (Serge Latouche); se trata de sentido común, del sentido de lo común. «Obra de tal modo que los efectos de tu acción sean compatibles con la permanencia de una vida humana auténtica en la Tierra» u «obra de tal modo que los efectos de tu acción no sean destructivos para la futura posibilidad de esa vida»,[8] dice Jonas. Pero la economía no entiende de ecosistemas, la economía se ha emancipado de la vida dejando la casa (oikos) vacía. De hecho, las corporaciones se nutren de las violaciones constantes de los derechos humanos. A finales de junio salía la noticia de que Europa y Estados Unidos se oponían al proyecto de la ONU para obligar a las multinacionales a respetar los derechos humanos, una noticia que viene acompañada por el Acuerdo Transatlántico sobre Comercio e Inversión, acuerdo que beneficia, en primer lugar, a las corporaciones transnacionales. Estas, cual ballenas, han lanzado, ocultado, todos los Jonás, como en la historia de la Biblia, en lo más hondo de su oscuro vientre.

Municipalismos: el antídoto a lo tóxico

La frase «piensa globalmente, actúa localmente», que ha derivado en el término glocal, ha sido muy usada por las corporaciones. Si pensamos globalmente no podemos encontrar otra salida que la parcela distópica, el accionariado de la derrota, con lo que hoy en día se trataría más bien de pensar localmente, actuar localmente y afectar globalmente a través de réplicas dialógicas (como los espejos —mirrors— informáticos) con el territorio y sus habitantes, lo que se viene llamando «las multitudes conectadas». En este sentido, las revueltas de las plazas y las calles acaecidas después de 2008 son un buen ejemplo de eso y el precedente de iniciativas populares de reapropiación de la vida pública que ejercen su politiká pragmateia (su repensar la vida en común de los hombres) como Guanyem (Barcelona), Lo Comú (Lleida) y Municipalia (Madrid), que además proponen un marco de acciones conjuntas, más allá de manifiestos o partidos centralizados. Contra lo tóxico (término del que abusan los gobiernos para no dar a entender) hace falta un antídoto y ese antídoto tiene que ser capaz de adentrarse en las raíces del fallo sistémico; la única forma de hacerlo es desde lo inmediato (no mediado, no representado —«no nos representan»—), desde la acción planificada en función de las necesidades presentes, desde la puesta en marcha de procesos constituyentes de base, municipalistas. Si hay un ismo en el siglo xxi que nos impida ser apresados en el feudalismo neoliberal, este es el municipalismo global, que involuntariamente tiene algo del regionalismo crítico de Kenneth Frampton de los ochenta, aunque a él, como a la mayoría, le faltaba salir del discurso a la calle. Este «sí» es un «no» radical, es el poder del rechazo a lo insuficiente o deficitario.[9] Es el «no» que rehúye el paternalismo, la autoayuda, la caridad y la miseria, es «el no certero, inquebrantable, riguroso que nos une y nos vuelve solidarios».[10] Como indica Virilio: «Lo propio del hombre es resistir. Malraux decía: “Se es un hombre cuando se sabe decir no”.»[11]

El lugar del arte y de la cultura

Cuanto más entretenidos y peor informados estemos (siguiendo la estela de Neil Postman),[12] menos sensibles seremos a la contradicción, a la incoherencia y a la injusticia. La cultura es el escenario donde hay que dar a ver estas contradicciones, y ese dar a ver es siempre un ejemplo de resistencia. Aunque el arte siempre llega después de la vida, como la punta de un iceberg muestra lo que el ecosistema (informativo e informático) esconde, concreta lo que el cuerpo social ya ha manifestado previamente en su interacción e implicación colectiva. Marina Garcés, en su análisis sobre el papel del arte y la cultura en nuestra sociedad, habla de una honestidad que ejerce una violencia, una «afección y una fuerza que atraviesa cuerpo y consciencia para inscribirlos, bajo una posición, en la realidad».[13] Ese compromiso e intervención del artista sobre lo real que reclama la filósofa generaría lo que podríamos llamar espacios de consiliencia refractiva, esto es, la producción de lugares de conocimiento unificado (filtrado y reunido por el artista o el colectivo de artistas) que conserven sus saberes concretos y permitan al espectador subrayar y rastrear el tipo de vínculo de la obra con lo real (de ahí lo de «refractivo»). Estos lugares han de permitirnos descubrir nuevas relaciones de ideas, hacer aflorar los falsos debates e incluso dar a ver la violación de los derechos humanos para transformar este conocimiento en un posicionamiento en el mundo a través de la obra e incluso a pesar de ella. El obrar, la acción, eso ya nos concierne a todos.

El hombre solo, sin atributos, que ve el fin del mundo parpadear detrás de la pantalla opaca del televisor, ese pide protección. Nuestra responsabilidad es hacernos ver los unos a los otros que compartimos nociones, necesidades y un proyecto social común y diverso a la vez, y que la máxima inseguridad es poner nuestras vidas en manos de la seguridad estatal, hipotecada por la privatización de casi todo. Una libertad premium conseguida a base de pagar por tu reclusión privada es tan poco esperanzadora como ponerse en manos de un médium o de un mesías. Lo primero es lo fácil y cortoplacista, lo segundo es la última salida, la última llamada (last call); entre lo individualista extremo y lo catastrófico mántico estaría todo lo que se puede hacer desde las nuevas colectividades, desde estas comunidades confesas[14] de una culpa injustamente transferida ante la cual la única responsabilidad que se puede tomar es la de la irresponsabilidad que negaría la respuesta del consenso en pro del disenso, de la disidencia, de la ruptura, una ruptura que a su vez refracta todas las luchas locales, vecinales, de proximidad, de las que se nutre nuestra historia.

---

[1] Antonio Baños, Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal, Barcelona, Los Libros del Lince, 2012, p. 116.

[2] Ibídem, p. 124.

[3] Marina Garcés, Un mundo común, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2013, p. 32.

[4] Romper la máquina, construir la democracia, curso organizado por Nociones Comunes Barcelona y la Fundación de los Comunes entre el 4 de mayo y el 9 de julio de 2014 y coordinado por Rubén Martínez, a quien le agradezco la revisión de este texto.

[5] Cabe destacar la labor que están haciendo Nociones Comunes Barcelona y la Fundación de los Comunes.

[6] Antonio Baños, Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal, Barcelona, Los Libros del Lince, 2012, p. 117.

[7] Ibídem, p. 162.

[8] Hans Jonas, El principio de responsabilidad. Ensayo de una ética para la civilización tecnológica, Barcelona, Editorial Herder, 1995.

[9]Marina Garcés, Un mundo común, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2013, p. 51.

[10]Maurice Blanchot, Écrits politiques 1958-1993, París, Lignes & Manifestes, 2003, p. 11, citado en Marina Garcés, Un mundo común, Edicions Bellaterra, 2013, p. 52.

[11]Paul Virilio, El cibermundo, la política de lo peor, Madrid, Cátedra, 1997, p. 27.

[12] Neil Postman, Divertim-nos fins a morir. El discurs públic a l’era del show-business, Barcelona, Llibres de l’Índex, 1990.

[13] Marina Garcés, Un mundo común, Edicions Bellaterra, 2013, p. 69.

[14] Frente a la «comunidad inconfesable» de Maurice Blanchot (La Communauté inavouable, París, Éditions de Minuit, 1991).

Text publicat en el marc de Prieto, I. (ed.); Prophetia, Fundació Joan Miró, 2015, Barcelona // Versió CATALANA

La irresponsabilitat de ser responsables

La responsabilitat individual enfront de la impunitat estatal

La responsabilitat no és només una qüestió de consciència, de viure amb consciència, sinó també de respondre-hi en el marc de les estructures socioeconòmiques i polítiques que condicionen (i de vegades determinen) els límits i les formes de les nostres respostes individuals i col·lectives. Avui dia la responsabilitat implica repensar i refer, conjuntament, aquest marc. Es considera que algú és responsable en la mesura en què és subjecte d’un deute o una obligació. En termes jurídico-penals, s’és responsable d’alguna cosa quan l’acció d’un subjecte (o les seves conseqüències) sobrepassen les lleis del marc jurídic vigent. Dit d’una altra manera, la responsabilitat és una coacció sofisticada que executa l’estat per garantir la protecció dels ciutadans, però, per damunt de tot, per controlar el recte funcionament d’aquest mateix estat, vigia i còmplice silenciós de l’economia financera transnacional des de la talaia europea. La bibliografia sobre la crisi financera i sobre la crisi dels estats-nació (estats moderns) en el context de la globalització econòmica desbordaria les prestatgeries de qualsevol biblioteca nacional. Com a resposta a la crisi econòmica, els estats han estat, d’una banda, massa responsables amb les entitats financeres, les grans empreses i les elits econòmiques, i de l’altra, han estat irresponsables amb els ciutadans, que han convertit en víctimes i responsables directes del seu deute i del de les mateixes entitats bancàries a través de l’aplicació de mesures d’austeritat letals («retallades») dictades per la troica (CE-BCE-FMI) per compensar la recapitalització dels bancs feta per l’estat.

El descrèdit actual dels governs és directament proporcional al crèdit que els bancs oferien una dècada enrere; la responsabilitat individual de la classe mitjana i baixa és directament proporcional a la immunitat que l’Estat espanyol va concedir als instigadors del daltabaix econòmic i social en què estem submergits. La impunitat total és per a la casta del que Antonio Baños anomena «econòcrates i polítics»[1] —«l’ordre dels senyors deudals»[2]— el que en l’època d’Agustí era el cesaropapisme. Neix així una altra possible responsabilitat, la que naixeria del cos social, derivada de la negació del ciutadà a afrontar el deute público-privat. La pregunta que s’obre ja no és com utilitzar la democràcia per canviar els nostres representants (comparteixen l’armari on es camuflen segons el temps que faci a Brussel·les), sinó com instaurar un nou model d’estat que permeti el desenvolupament de veritables polítiques públiques en pro del bé comú. Precisament, una de les preguntes que inclou l’exposició Prophetïa és aquesta: quin és el paper que hauria de tenir l’estat? Marina Garcés, a Un mundo común, ens il·lustra sobre l’estat, aquella «comunitat de propietaris voluntàriament associats»: «L’estat modern, nascut d’aquest contracte entre individus autònoms, projecta la vida de l’home cap a dues dimensions fonamentals: la dimensió pública, en què s’alien la submissió i el dret com les dues cares de la llei, i la dimensió privada, en què es preserva la llibertat com a atribut individual, ja sigui la llibertat de l’intercanvi mercantil, ja sigui la llibertat de consciència.»[3] La dimensió privada ha sortit de mare (neoliberalisme) en la mesura en què la dimensió pública ha mudat cap a la dimensió privada i només n’han quedat els seus mecanismes de control, el poder coercitiu. En una de les classes del curs Romper la democracia, construir la democracia,[4] Raúl Sánchez Cedillo va proposar, quasi a tall de provocació, un model d’estat (entès com a «poder coercitiu») mínim, però tot plegat compensat amb una maximització dels comuns.[5]

La responsabilitat social corporativa o la màscara de la guineu

El premi Nobel d’economia Josep E. Stiglitz indica que el neoliberalisme (basat en la desregulació, la liberalització i la privatització) proposa un model d’irracionalitat econòmica basat en la fe cega en l’autoregulació dels mercats i en la teoria del degoteig (trickle-down economics), que indica, per simplificar, que la millora de les condicions dels rics beneficiarà els més pobres. Res més lluny de la realitat. Des d’Inflation (1928) de Hans Richter fins al documental Confesiones de un banquero (2013) de Marc Bauder, passant per l’aclamat documental The Corporation (2004) de Mark Achbar, sabem que tant les grans empreses com els especuladors són organitzacions impersonals sense escrúpols que es presenten com un cos amorf que és impossible responsabilitzar de res per la seva pròpia naturalesa etèria i diaspòrica. Els diners, establerts no com un mitjà sinó com un fi, també esdevenen eteris, com indica Baños: «La quantitat de diners eteris, ficticis, creats financerament, superen més de deu vegades el nombre de béns i serveis que es poden comprar en aquest món.»[6] Diners, èxit, el Graal de l’emprenedor que fa de la professionalitat («aquell inhibidor ètic d’una eficàcia absoluta»,[7] continuant amb Baños) la seva armadura.

Això sí, es van inventar la «responsabilitat social corporativa», però els observatoris que vetllen perquè es compleixi només procuren noves estratègies de creixement, i aquí hi ha un problema de base: el creixement, com els recursos, és limitat, l’augment del consum no és cap solució. No fa falta haver llegit sobre el principi de responsabilitat de Hans Jonas per entendre que part de la solució implica el decreixement (Serge Latouche); es tracta de sentit comú, del sentit d’allò comú. «Obra de tal manera que els efectes de la teva acció siguin compatibles amb la permanència d’una vida humana autèntica a la Terra» o «obra de tal manera que els efectes de la teva acció no siguin destructius per a la futura possibilitat d’aquesta vida»,[8] diu Jonas. Però l’economia no hi entén, d’ecosistemes, l’economia s’ha emancipat de la vida i ha deixat la casa (oikos) buida. De fet, les grans empreses es nodreixen de les violacions constants dels drets humans. A finals de juny sortia la notícia que Europa i els Estats Units s’oposaven al projecte de l’ONU per obligar les multinacionals a respectar els drets humans, una notícia que va acompanyada per l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió, un acord que beneficia, en primer lloc, les grans empreses transnacionals. Aquestes, com si fossin balenes, han llançat, amagats, tots els Jonàs, com en la història bíblica, al fons del seu fosc ventre.

Municipalismes: l’antídot contra el tòxic

La frase «pensa globalment, actua localment», que ha derivat en el terme glocal, ha estat molt utilitzada per les grans empreses. Si pensem globalment no podem trobar cap altra sortida que la parcel·la distòpica, l’accionariat de la derrota, amb la qual cosa avui es tractaria més aviat de pensar localment, actuar localment i afectar globalment a través de rèpliques dialògiques (com els miralls —mirrors— informàtics) amb el territori i els seus habitants, el que s’anomenen «les multituds connectades». En aquest sentit, les revoltes de les places i els carrers que es van esdevenir després del 2008 en són un bon exemple i el precedent d’iniciatives populars de reapropiació de la vida pública que exerceixen la seva politiká pragmateia (el seu replantejament de la vida en comú dels homes) com Guanyem (Barcelona), Lo Comú (Lleida) i Municipalia (Madrid), que, a més a més, proposen un marc d’accions conjuntes, més enllà de manifestos o partits centralitzats. Contra els elements tòxics (terme del qual abusen els governs per no donar explicacions) cal un antídot, i aquest antídot ha de ser capaç d’endinsar-se en les arrels de l’error sistèmic: l’única manera de fer-ho és des del més immediat (no mediat, no representat —«no ens representen»—), des de l’acció planificada en funció de les necessitats presents, des de la posada en marxa de processos constituents de base, municipalistes. Si hi ha un isme al segle xxi que ens impedeixi ser víctimes del feudalisme neoliberal, aquest és el municipalisme global, que, sense voler, té alguna cosa del regionalisme crític de Kenneth Frampton dels anys vuitanta, tot i que a ell, com a la majoria, li faltava sortir del discurs al carrer. Aquest «sí» és un «no» radical, és el poder del rebuig al que és insuficient o deficitari.[9] És el «no» que fuig del paternalisme, l’autoajuda, la caritat i la misèria, és «el no encertat, indestructible, rigorós, que ens uneix i ens torna solidaris».[10] Com indica Virilio: «El que és propi de l’home és resistir. Malraux deia: “S’és un home quan se sap dir no”.»[11]

---

[1] Antonio Baños, Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal, Barcelona, Los Libros del Lince, 2012, p. 116

[2] Ibídem, p. 124.

[3] Marina Garcés, Un mundo común, Barcelona, Edicions Bellaterra, 2013, p. 32.

[4] Romper la máquina, construir la democracia, curs organitzat per Nociones Comunes Barcelona / Fundació dels Comunes del 4 de maig al 9 de juliol de 2014 i coordinat per Rubén Martínez, a qui agraeixo la revisió d’aquest text.

[5] Cal destacar la tasca que estan duent a terme Nociones Comunes Barcelona i la Fundación de los Comunes.

[6] Antonio Baños, Posteconomía. Hacia un capitalismo feudal, Barcelona, Los Libros del Lince, 2012, p. 117.

[7] Ibídem, p. 162.

[8] Hans Jonas, El principio de responsabilidad. Ensayo de una ética para la civilización tecnológica, Barcelona, Editorial Herder, 1995.

[9] Marina Garcés, Un mundo común, p. 51.

[10] Maurice Blanchot, Écrits politiques 1958-1993, París, Lignes & Manifestes, 2003, p. 11, citat a Marina Garcés, Un mundo común, p. 52.

[11] Paul Virilio, El cibermundo, la política de lo peor, Madrid, Cátedra, 1997, p. 27.

FACEBOOK (1618)

JAN BRUEGHEL, 1618: ALEGORIA DE LA VISTA

(clicar a sobre de la imatge per ampliar)

CATALANS, UN ESFORÇ MÉS

Pròleg/Prólogo

QUÈ PUC SABER / QUÉ PUEDO SABER
 De: Fèlix Balanzó Asunto: re-tocat, re-mirat; Fecha: 03/02/2013
 Guillem Martínez, El trapo
 Santiago López Petit, “Som i serem”
 Pedro G. Romero/Archivo F.X
 Miguel G.R., De la declaración soberanista a Víctor Balaguer (y viceversa)
 Carlos Marquerie, 8 pequeñas miradas sobre el paisaje

QUÈ PUC ESBOÇAR / QUÉ PUEDO ESBOZAR
 Ivan Miró, Independència: més enllà d’un Estat Propi
 Rubén Martínez, Observatorio Metropolitano de Barcelona, ¡Independencia de qué! 4 notas sobre “la cosa”
 Oscar Abril Ascaso, Iberismo confeso
 Toni Ramoneda, El triunfo de España
 Brigitte Vasallo, [ ’ba sa λo ]

QUÈ PUC ESPERAR /QUÉ PUEDO ESPERAR
 Rafael Tormo i Cuenca, Implosió Impugnada 19
 Manuel Delgado, Notas sobre el patriotismo revolucionario y otras identidades discretas
 Fernando Paniagua, Invitación al pueblo Catalán a formar parte de la Comuna Antinacionalista Zamorana (C.A.Z)
 Jordi Solé Blanch, Un lugar difícil para el Yo
 Judit Carrera, El dol
 Marina Garcés, La dolça Catalunya i el Nivell C de català

QUÈ PUC DESFER / QUÉ PUEDO DESHACER
 eXpaña
 Chema Berro, Nacional-ismo
 Ekhi Lopetegi De la Granja, Ni ez naiz hemengoa. Una reflexión acerca de la lengua, el territorio y la procedencia
 Ruíz Pozo-Moreno Ferrer, Ser-nos(otros)
 Noelia M.Pena, Periferia
 Leónidas Martín Saura, Un rumor recorre Cataluña
 Jordi Oliveras, Catalans, un esforç menys!

QUÈ PUC SOMIAR / QUÉ PUEDO SOÑAR
 El 22 d’abril de 2013 16.33, Efrem ha escrit
 Ingrid Guardiola, Somiatruites: quatre notes sobre la cultura i els seus noms
 Raúl Olivencia del Pino, “Com el Vallès no hi ha res”
 Raimundo Viejo Viñas, El lugar de la nación en el discurso emancipatorio y la mutación contemporánea de la soberanía. Un boceto.
 Martí Sales, Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
 Javier Pérez Andújar, Tal vez soñar

QUÈ PUC OBRIR / QUÉ PUEDO ABRIR
 Amador Fdez-Savater, La Cultura de la Transición y el nuevo sentido común
 Jordana Albareda, El lloc dels límits /El lugar de los límites
 Gerardo Pisarello y Jaume Asens, El derecho a decidir y las izquierdas
 Jorge Luis Marzo, El nebot d’en Fabra
 Marta Vallejo Herrando, Ser y estar

ANEXO: Traducciones al castellano
 De: Fèlix Balanzó Asunto: re-tocado, re-mirado; Fecha: 03/02/2013
 Ivan Miró, Independencia: más allá de un Estado Propio
 Brigitte Vasallo, [ ’ba sa λo ]
 Marina Garcés, La dulce Cataluña y el Nivel C de catalán
 Judit Carrera, El duelo
 Jordi Oliveras, Catalanes, ¡un esfuerzo menos!
 El 22 de abril de 2013 16.33, Efrem ha escrito
 Ingrid Guardiola, SOMIATRUITES: Quatre notes sobre la cultura i els seus noms
 Martí Sales, ¿Qué coño de Països Catalans es el que tan impetuosament reivindicáis?
 Jorge Luis Marzo, El sobrino de Fabra

SOMIATRUITES: Quatre notes sobre la cultura i els seus noms

Ingrid Guardiola

Diu Hannah Arendt a La Crisi de la cultura que “Una crisi ens obliga a tornar a les preguntes i requereix de nosaltres respostes, noves o velles, però en tot cas judicis directes. Una crisi només esdevé catastròfica si hi responem amb idees fetes, és a dir, amb prejudicis”. Anem doncs als judicis directes, tot comença amb la pregunta: Per què la independència mobilitza més persones que la crisi econòmico-social? Per què hi hauria més gent que estaria disposada a lluitar per una pàtria abans de fer-ho per salvaguardar les vides dels seus co-ciutadans? Les següents reflexions proposen més dubtes que respostes.

Preàmbul: el llenguatge i l’opinió pública

De la mateixa manera que la política, a mans de les corporacions financeres, oficialment ens ha deixat de pertànyer, el llenguatge també ho ha fet i nombrem “Estat”, “Nació”, “Llibertat”, “Identitat” des d’un llenguatge que ha perdut tota referencialitat, sentit i significat possibles. Gràcies als polítics i al mitjans de comunicació de masses, les paraules s’han tornat eslògans que brillen en pantalles mediàtiques a la manera de somnífers aplacants en un plató sense escapatòria ni escrúpol possibles. El llenguatge (com les idees que vehiculen) han esdevingut una moneda sense valor real que passa d’una boca a una altra, víricament, com ho fa la mercaderia en una cadena de producció, sense capacitat de transformar la realitat a la qual nombra, deixant intactes les estructures mentals i socials. El llenguatge es replica de tuit a tuit, es calca, com si d’una beina buida es tractés. Cada vegada hi ha més trending topics i menys llocs comuns de importància real que aglutinin les comunitats. Els mitjans de comunicació han convertit el tema de la “independència catalana” en un estat d’opinió permanent sense buscar cap altra cosa que generar opinió, això és, atenció ciutadana permanent, és a dir, espectadors, clients. La nostra opinió treballa pels mitjans que ens la retornen mastegada i anul·lada.

“L’individu” i el “racionalisme”

Els polítics han convertit els ciutadans en l’home sense atributs que dibuixava Musil fa quasi un segle, una pura estadística (“més de 6.000.000 d’aturats”, “1.000.000 de persones clamen la independència als carrers”...). Catalunya es presenta com la nova Kakania de Musil en un context on l’ “Acció Paral·lela” pren més força que mai: un esdeveniment que a la novel·la vol contraposar els trenta anys de monarquia de Guillem II al 70è aniversari de l’emperador austríac Francisco José, tot i que al llarg de la novel·la no se sap ben bé de què tracta l’acció. La independència catalana és també la nostra “Acció Paral·lela” on cadascú se la pren per compte propi i la justifica amb fins diversos. Acció Paral·lela també respecte el context en el qual vivim, ja que es prioritzen les qüestions ideològiques a les qüestions bàsiques de supervivència material de la gent (mentre es desnonen famílies, a les escoles passen gana, etc.); per no parlar de la gran quantitat de intel·lectuals d’esquerres que, en un moment determinat, comencen a empatitzar amb CiU a través del discurs independentista i que comencen a veure la independència com l’única possibilitat de catarsi social, hipotecant tots els problemes socials de base. Diu Musil: “Tot el nostre ser no és més que un deliri de molts”. El govern català ha intentat convertir la multitud (aquesta pluralitat de singularitats de la qual parlava Paolo Virno) en un home-massa (a la Ortega y Gasset) que pensa i es mou de forma unitària, que espera el mateix de la vida i que vol de la política un sol objectiu: el camí cap a la independència; com si aquest home-massa respongués de forma racional al mandat del gran Partit i al seu primer manament que diu així: “Visca Catalunya Lliure”, convertint el destí de la nació en un “deliri d’uns pocs”. El deliri que anul·la la raó no és l’únic problema, l’error és fer creure que aquest deliri és l’única via de supervivència d’un poble, el seu únic futur, que passa, sobretot, per l’autonomia econòmica. L’estratègia? Deixant de pagar les subvencions del 2012 indicant que el problema és que Madrid no paga el que deu. Els polítics apel·len a la “independència econòmica” per sobre de tot, posant sobre la taula totes les “raons” (totes les xifres) que fan necessària aquesta independència, però traient la part del tot, aquest tot que és un context d’economia transnacional que transfigura totes les raons en arguments inviables. En el programa polític del nostre govern, el neoliberalisme transnacional és el Graal de la supervivència econòmica de l’estat català, en el “programa públic”, no es cansen de vendre l’emancipació i l’autonomia econòmica. Cara i creu, que tot s’hi val.

L’ “Estat” i la “Nació”

A l’antiga roma distingien les nationes (bàrbars no integrats en l’Imperi) de la civilitas (ciutadania) i Ciceró (en les seves Filípicas contra Marc Antoni) deia que “les nacions poden ser sotmeses a servitud, però la ciutat no”.  I tot això em fa pensar amb el Discurs de la servitud voluntària de La Boecie que comença amb la referència a Ulisses quan diu que “no és bo tenir varis amos,  que un sigui l’amo, que un sigui el rei”. No tractarà una mica d’això també la independència de compra-venta que prediquen els nostres polítics? Que, al cap i a la fi, el referendum que està en joc és que el poble pugui ser lliure de decidir si vol ser esclau de dos amos o d’un de sol?

Els ciutadans catalans i els seus polítics han engegat una batalla conjunta per convertir Catalunya en un Estat-Nació en una època on l’Estat, si gaudeix d’algun privilegi, és de la seva pròpia posada en crisi. A aquesta crisi cal sumar-li l’agressiva crisi econòmica que estem patint tots que posa un nou tema sobre la taula: en època de crisi, l’auge del sentiment nacionalista és una reacció generalitzada inevitable que podria resumir-se en allò de “la culpa la tenen els altres”, un exercici de falta d’autocrítica i de responsabilitats sagnant. En darrer lloc, cal seguir insistint en l’ús maquiavèlic dels sentiments nacionalistes amb finalitats de naturalesa político-econòmica, deixant en accessòries totes les figures històriques que tant han lluitat des d’un punt de vista filantròpic per la cultura catalana, perquè els propis ciutadans poguessin tenir accés a la seva pròpia cultura, que és un dret fonamental inviolable. Algunes d’aquestes figures, que entenien que la cultura també passava per la reforma d’un projecte socio-polític basat en la República, evidentment no seran nombrats pels polítics que intenten fer-se la lluita “seva, i només seva” a través del referendum, un referendum que ha deixat les decisions polítiques en segon terme, en un pla on la gent ja no posa la seva atenció i on aquests polítics, lluny de les mirades de la gent a la qual agrediran, gaudeixen d’una llibertat d’acció absoluta per poder continuar retallant els serveis públics, privatitzar-los, apujar els impostos, etc. D’altra banda, què queda de la “nació” quan el marc econòmic obliga a fugar-se a la majoria de capital jove a l’extranger per tal de trobar una oportunitat laboral? Quan la meitat dels joves ja no hi són i els que queden són els pares, els fills d’una transició sense fills?

 “Pàtria”, “Terra”, “Cultura”

L’autèntica autonomia passa per oferir l’accés a la cultura a tota una co-ciutadania. La cultura és la que ens fa entendre la necessitat de posar cura a l’ecosistema on vivim, a la llengua amb la qual ens expressem i al poble que ens agermana. La “pàtria” designa la pertenença d’un grup d’homes a una terra a partir de valors afectius, culturals o històrics, l’ús popular de la paraula “Pàtria” remet a expressions com “Tot per la Pàtria”, “Morir per la Pàtria” i altres frases que concentren al seu si un estat de violència i submissió permanent. En la literatura catalana, la pàtria ens l’han descrita aquells que la perderen per comprometre’s amb la la seva cultura (que passava per la defensa del projecte Republicà): Agustí Bartra canta des de Mèxic a una pàtria que és un poble, Pere Quart des de França canta a una pàtria que és una terra. Un poble, una terra, un conreu a/de la comunitat, sense pares ni dictats que ens vallin la casa i que n’expulsin els germans. El segon terme, el de la terra, ha perdut tots els vincles afectius amb el que designa degut al creixement desorbitat de les grans ciutats, la transformació de l’agricultura en monocultius i la mutació radical del paisatge natural a mans dels especuladors immobiliaris animats pel sector del turisme. En la seva concepció de la terra com a espai d’oci i negoci, com a parc temàtic universal, totes les nacions, tots els estats (sobretot a través de les “polítiques liberals”), actuen igual. Sí, cal recordar que el govern català és un govern de dretes molt dretes. Diu Perejaume a La pintura i la boca: “Torneu a posar a terra l’or, espargiu a muntanya el bronze, el marbre i el vori, per tal que representin allò que ara més ens manca: el lloc d’on van sortir”. En quant a la cultura (que és l’element clau per cohesionar una comunitat), no falta ni una prova més, després de les demolidores retallades i tancaments de centres culturals, per demostrar el poc interés que té el nostre govern (i el de Madrid) per alimentar-la. Quan Maragall , a la seva “Oda a Espanya”, diu “Escolta, Espanya (...) et parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra, en aquesta llengua pocs t’han parlat, en l’altra, massa. T’han parlat massa del saguntins i dels que per la pàtria moren” el que fa Maragall és contraposar la terra a la pàtria i concebre la llengua com la seva pròpia terra. El tema de la llengua ens convida a fer-nos una sèrie de preguntes: per què s’utilitza el català com una arma política i llavors s’inverteixen tots els recursos en augmentar l’anglès a l’aula? Per què una família por anul·lar una llengua? Per què cada vegada hi ha més llengües mortes i més símbols nous de comunicació icònica? L’única constatació possible és que cada llengua que aprenem de nou ens assegura poder comprendre les coses de motu propi, sense filtres, mirar al passat i al present amb el macroscopi de l’enteniment, ens fa més sensibles a les fal·làcies del llenguatge de bona part del periodisme i de la política actual i ens permet entendre les diferències culturals que connecten les comunitats humanes. En el món actual, però, només hi ha dues llengües possibles: la dels rics i la dels pobres dissortats (“Som tan dissortats que perdem pels nostre caràcter aquells privilegis que el nostre talent ens havia fet guanyar en societat”, Nicolas Chamfort), una llengua que s’expressa materialment en l’excés i la precarietat. I els dissortats, segon Finkielkraut, són “el poble”, una entitat social unida per una mateixa misèria.

“Símbols”

La cultura oficial es basa en els símbols, que, enlloc de ser un espai d’amplificació del coneixement, de reunió de saber(s) –segons la seva acepció tradicional- esdevenen arquetips derivats en prototips que el que fan és simplificar la realitat que simbolitzen. Els símbols són fàcilment exportables. D’aquí que els símbols de la cultura espanyola (toros, flamenc) i de la catalana (Gaudí, Picasso, castells, sardanes) convisquin de portes a fora gràcies a la rendibilitat econòmica del turisme. El turisme com una entitat supra-nacional que ha portat al consens cultural (llegeixi’s amb ironia). De portes endins, els símbols heretats de la tradició s’han de preservar i disseminar: vegi’s el gir que han fet els mitjans públics catalans en la seva cobertura dels símbols culturals catalans i la repartició de les subvencions a entitats i associacions que treballin en aquesta missió i la creació de la Generalitat del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.  Un segon element a destacar de les polítiques culturals actuals és la fascinació per deixar de produir cultura en pro dels homenatges a celebritats mortes (vegi’s l’Any Espriu i l’homenatge al 1714 que ocuparà tota l’agenda cultural oficial del 2014). La qüestió és fer homenatges a artistes morts, manipular el seu discurs per fer-li dir el que a uns els interessa que digui, la foto amb peu per a la portada dels diaris. I no podem acabar una secció de símbols sense parlar dels càntics “del nou temple”. Per la majoria de la gent, el càntic oficial de Catalunya és l’himne del Barça la lletra del qual representa la dita de “la unió fa la força”, tan popular en política (local i internacional). El Barça s’ha erigit com l’escola moral de la nació catalana, prova d’això és que existeix un abans i un després de Guardiola en l’oratòria pública. Des de que va fer el seu pas pel Barça, el terme “humilitat” s’ha adherit a la sola de la llengua de la majoria dels discursos públics (l’últim exemple va ser el discurs que van oferir els de El Celler de Can Roca després que guanyessin el premi al millor restaurant del món, apel·lant a la humilitat per sobre de tot). Posar la humilitat en boca de jugadors i entrenadors que cobren una mitjana de 6 millons d’euros a l’any  o de cuiners  que ofereixen menús econòmics a 150 euros per comensal, és convertir una lliçó moral en anècdota, és posar un rajoliu de falsa esperança a la boca dels feligresos contents de la santa mentida. Menys “falsa modèstia” i més valentia per encarar els problemes que té acualment Catalunya, menys humilitat i més compromís, com deia el càntic dels segadors (i és que l’autèntica humiltat ve de l’humus, és a dir, de la terra): “Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba (...) Ara és hora, segadors. Ara és hora d'estar alerta. Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines (...) quan convé seguem cadenes”.

“Messianisme”

En català existeix una expressió meravellosa poc traduïble: somiatruites. El somiatruites seria l’equivalent al Quixot català. Si una cosa caracteritza la cultura catalana és la seva tendència a ser uns somiatruites (alguns amb somnis de megalòmans professionals), derivant la il·lusió en un messianisme que s’estructura a partir de la confabulació envers les terres promeses.  Jordi Pujol ha reconegut en públic vàries vegades la influència d’Israel en el seu ideari nacionalista, i qui diu Pujol, diu els seus fills ideològics, Pilar Rahola i Cia. Pep Guardiola també va ser el messies una temporada i Artur Mas va optar pel “mas-sianisme” en la darrera campanya electoral amb imatges post-bíbliques que fins els més ateus poden reconèixer. Els messies respondrien a una nova forma de legitimació del poder de la qual va parlar Max Weber a Sociologia del poder: és la forma carismàtica, la del profeta, el militar, el demagog. Weber ho explica així: “la cualidad de una persona considerada como una cualidad extraordinaria…, por la que se considera que la persona que la posee está dotada de fuerzas o propiedades extraordinarias, no accesibles a cualquier persona, o que es una persona enviada por dios o una persona modélica y que, por lo tanto, es un líder”. És, per tant, una forma de legitimació irracional que opera sense regles fixes i que, segons Weber, sorgeix com a força revolucionària en èpoques de caràcter tradicional, com es podia veure en, per exemple, el feudalisme. Segons aquest model, el poble es converteix en un deixeble, en un sèquit encegat i l’economia esdevé un sector inestable. Si el messies és convocat pels fidels seguidors perquè el poble arribi a la seva terra promesa i sigui alliberat de la falsa identitat amb la que es revesteix des de l’auto-exili; si el context en el qual es mou aquest messies és el del neo-liberalisme postcapitalista on la llibertat opera simplement i exclusivamente al nivell dels mercats, per què el sèquit no deixa el seu representant del frac a les portes del seu fake i s’allibera d’aquest sistema que tot ho anul·la? L’únic que em permet entendre aquestes fílies és que els messies, com els programes d’altes hores de la matinada del tarot, ofereixen promeses i vanes esperances en un present eixorc que, per molt vanes que siguin, permeten als somiatruites dos minuts de complaença assegurada en un món on res està assegurat.  En la la història de la cultura catalana hi ha d’altres naturaleses messiàniques que es correspondrien més al que Perejaume anomenava “avantguardistes pairals”: Miró, Jujols, Brossa, Foix… Confabuladors de móns (im)possibles partint del més immediat: la terra, la llengua, la forma, la corba destralera de l’humor… A aquests caldria afegir els/les arquitectes i arqueòlegs de la llengua (de Ramon Llull a Josep Pedrals, passant per Bauçà o Casasses), els metodistes folls (Dalí, Pujols…), els/les reformalistes plàstics i socials (Papasseit, Gaudí, Pons, Marçal, Capmany…), els autèntics somiatruites (Verdaguer, Brossa…), els/les representants del “nos-altres” de la cultura, portaveus d’una cultura de “pensadors” i artistes a l’aire lliure, a l’aire de tota llibertat possible sobre la seva obra i el seu obrar. Ells, juntament amb tots els pensadors/es i artistes foranis, vius i morts, que ens han ensenyat el valor del “nosaltres”, que ens han ensenyat a alliberar-nos de les modernes i silencioses formes d’esclavatge, tots ells són la nostra única “fràtria” possible. L’única independència que ens pot fer més forts i autònoms (legalment), més lliures (culturalment) i més sostenibles i iguals (económicament), és la independència respecte els nostres governs actuals davant la constatació fàctica de que el sistema no funciona.