sábado, 13 de diciembre de 2014

EL FUTBOL I LA GUERRA

En aquestes dues últimes setmanes hem assistit a morts a mans de les aficions del futbol de Primera Divisió, primer amb la batalla entre els Riazor Blues i el Frente Atlético que va tenir com a conseqüència la mort d'un d'ells i aquesta setmana amb l'apunyalament d'uns seguidors del París Saint Germain a la sortida del partit contra el Barça. Aquestes morts no són responsabilitat només de les aficions, sinó una conseqüència natural de la retòrica visual, audiovisual, mediàtica que impregna el futbol de Primera Divisió. 

Podríem dir que això ha anat en augment des de que les televisions  (públiques i privades) paguen preus demencials per adquirir els drets d'antena, des de que els jugadors/clubs cotitzen a borsa, des de que es paguen xifres astronòmiques no pel joc, sinó per les "estrelles" (a les estrelles els hi va l'astronomia), des de que la premsa (independent) ha començat a treure els draps bruts (estafes, xantatges, negocis il·legals) de la FIFA i d'alguns presidents de clubs. Abans d'això tampoc era l'Arcàdia, desconec la història del futbol, però em cenyeixo al que veig ara. Aquesta violència simbòlica ha anat formant part de la retòrica verbal dels programes dedicats al futbol, així com de la retòrica audiovisual dels anuncis d'algunes marques, lligues o fins i tot partits. Després, públicament, de cara a la galeria, tots ho condemnen, però si no s'il·lustrés l'esport com si fos una guerra, si els clubs/marques/federacions no es juguessin la seva cruenta i particular guerra astroeconòmica subterrània, segurament no arribaria la sang al riu amb tanta facilitat. Tota guerra demana vencedors i perdedors. Tota guerra demana morts. No tinc coneixements exhaustius del tema, però em sembla que no hi ha cap aficionat de tenis-taula o de handbol que hagi mort, l'únic mort són els temps morts, i encara. 

Deixo aquí algunes càpsules que ho il·lustren, possiblement n'hi hagi de més exemplars, però aquestes donen prova de l'esperit del futbol troià en el qual masses empreses i clubs es juguen la caixa. La gran caixa. I a més a més: A totes hores. Són massa pesats en la seva hiperubiqüitat, com deia Paco Ibáñez l'altre dia a la televisió: Puto futbol! A Barcelona, el Museu del Barça el prenen les institucions governamentals competents (o no) com un model de gestió cultural del patrimoni i del turisme a seguir. Aquest és l'objectiu. A la plaça dels Àngels, davant del MACBA, el Barça, amb el consentiment genuflexionat de l'Ajuntament, ha instal·lat tot de porteries que ocupen la plaça i que impedeixen el seu ús natural. 

Hi ha grates excepcions a aquests monopolis tan pervertits, i potser el Futbol Club Ceares en sigui el cas més extrem, més aplaudible. Segurament n'hi ha d'altres. A mí m'encantava veure futbol, quan era un joc que ens reunia al menjador els dissabtes. És com si ja s'hagués oblidat que del que es tracta és d'això: d'un joc. En tot cas, si d'un circ romà es tracta, els espectadors hauríem de dicidir, polze amunt i polze avall, què passa sobre l'arena, qui surt i qui entra i quan s'acaba l'escena. 


 La notícia de la mort dels aficionats del París Saint Germain

 

Enfrontament entre aficions.



Enfrontament entre aficions.

 

Els grans mitjans de comunicació


Jugadors exemplars. 


 ALGUNS ANUNCIS que convoquen als guerrers