el divendres vaig veure la representació de "La douleur" de Marguerite Duras amb la interpretació de Dominique Blanc i amb la direcció de Patrice Chérau. Escenografia mínima: una taula, unes cadires, totes enfocades cap a la taula, com en un tribunal, jutjant la víctima en silenci, sense possibilitat de jutjar-la, ja que no hi ha ningú. Totes les cadires enfocant-la, menys una, com assenyalant el lloc del qui falta. Ella comença el monòleg, la dificultat de dur un monòleg a seques en el món en què vivim -sobreestimulats-, la dificultat de parlar de la història en el món que vivim -amnèsic, ahistòric-, la dificultat de parlar de la mort en un món que l'ha foragitat a no ser com a estratègia de marqueting. Ella posa la cinquena, no s'atura, incomoditat inicial, a la meitat de l'obra ja estàs lligat de mans i peus, la veu monòtona de Dominique Blanc, intentant emular l'impossible text, desdramatitzant l'escena perquè al final aflori, per fi, la comprensió de la barbàrie, el món després de Dachau. Ploro durant més de mitja hora escoltant-la, per primera vegada en un teatre. Al final tots tenim la seva veu clavada i la imatge d'un cos fet cadàver que, després de l'Holocaust, per fi torna a casa. Comprenem el dolor que s'amaga darrera el títol. Després ens eixuguem els ulls, ens enfonsem a l'abric, sortim als carrers tranquils d'una ciutat assegurada on fa fred, però no de viure. El contrast de freds em minva. L'homo scriptor pateix per si la memòria es refreda, l'homo metereologus pel seu cap de setmana.
“En otra obscuridad o en la misma. Ima¬ginándolo todo para hacerse compañía”
Beckett, Compañía
