Benvolgut Joan, no sé si has arribat a llegir l'homenatge que et va fer Perejaume amb aquell poema que tenia "tot el bosc com a combustible de llum". Hauries de fer-ho. Una de les frases deia: "s'obre, ara, el teatre de les flames". Aquest teatre que tan car és de veure. "El teatre de les flames". Amb tu, mendicant de les paraules, el teló s'obria, s'anava obrint. T'esgarrifaries si fossis aquí: Hom (al cine o al teatre) poques vegades sent dins seu, amb tota honestedat, la frase i l'impuls: "que comenci l'espectacle!" (el veritable espectacle). Per això mateix sembla que mai hagis estat aquí, que encara hagis d'arribar. Hem perdut la innocència a costa de voler-ho tot criticar. L'opinió ha substituït la pura emoció. El poema és per tu la clau i la pistola, la llum i el truc de màgia, també per a nosaltres; tan bé ho has il·lustrat que encara podem trobar la clau, la pistola, la llum i la màgia tot i que passin els anys i s'enfangui la llengua i, molt sovint, també l'ànima. Aquí estem ben desbrossats. I la poesia, com l'Ofèlia de la casa, no té on caure morta, perquè n'hi ha que diuen que l'han matat, sí, sí, que l'han ben matat. Però alguna cosa remuga encara en el forat: en la teva tomba mil ulls s'hi atansen per buscar el vell poema, en la brossa encara llueix la fina espina que donarà al gat nocturna felicitat. Després de tu i el teu final cap principi tornarà a ser igual: que l'Alfa era una A amb un barret, això conta la història amb rigurosa fidelitat. Després de tu, les A's caminen soles i lliures en l'amplitud del regne vocal. Aquí acabo la carta-homenatge en aquest cel teu virtual anomenat Ablogcedari (http://joanbrossa.blogspot.com/), amb data d'aniversari i brossiana complicitat.
