VALS CON BASHIR 2

LA CONJURA DELS NECIS: VALS AMB BASHIR

“First we take Manhattan, then we take Berlin”
Leonard Cohen


Walz Im Bashir és una coproducció israelí, alemana i francesa escrita i dirigida per Ari Folman. És un documental d’animació, tal com ho podria ser Persépolis de Marjane Satrapi (una adaptació del seu propi còmic) o The shock doctrine: The rise of disaster capitalism de la Foreign Office i Jonás Cuarón (adaptació filmada i animada del llibre homònim de Naomi Klein). Entre els molts premis i nominacions, va rebre el globus d’or a la millor pel·lícula de parla no anglesa i va estar nominada a la Palma d’Or de Cannes (2008) a la millor animació i als Óscar (2009) a la millor pel·lícula de parla no anglesa.

La pel·lícula posa com a tema principal el que, mentre transcorre el film, sempre està en fora de camp: la matança de refugiats palestins a Sabra i Chatila el 1982 durant la guerra del Líban fruit de l’assassinat de Bashir Gemayel, líder maronita i mandatari libanès membre de la milícia crstinana-falangista aliada d’Israel. El Ministre de Defensa israelí, Ariel Sharon, un dia després de l’atemptat contra Bashir va enviar les seves divisions per ocupar Beirut. Ariel Sharon, que encara resta viu en una espècie d’hivernació mèdica i jubilació vitalícia no molt diferent de la que va viure Franco els últims dies de la seva vida o que viurà Michael Jackson quan sigui plastinat pel doctor Gunther Von Hagens. Una part dels milicians cristians van entrar als camps de refugiats armats amb pistoles, ganivets i destrals i van torturar i desquartitzar centenars de civils (algunes xifres pugen fins a 4.000). Al cap de tres dies els libanesos van descobrir horroritzats la matança. Vint anys després, el protagonista de la pel·lícula, Ari (el mateix director), intenta esclarir un malson recurrent on és perseguit per 26 gossos. Com que creu que té a veure amb la guerra del Liban on va participar, decideix anar a trobar vells amics i companys . Ari no recorda res de res, més enllà de la foto que té a la mà. En una de les seqüències li ensenyen quatre fotos de la seva infantesa de les quals tres són vertaderes i una no i al final creu recordar els quatre moments. És allò que deia Deleuze, tot prenent Bergson, de que tot record tendeix a actualitzar-se sota la forma d’una imatge. I Bergson ho apunta també a l’inversa quan indica que "la qüestió és saber si el record del dolor era veritablement dolor en el seu origen. Perquè el subjecte hipnotitzat acaba per tenir calor quan li repetim amb insistència que té calor”.

Ari, i també l’espectador, ens submergim en un procés hipnòtic de translació en un temps dolorós que ha estat velat per la llega. A poc a poc, junt amb el cineasta, anem reconeixent. Si el cinema, en participar deícticament de la inscripció del temps sobre els cossos i les coses, ja ens trasllada virtualment a una altra esfera espacio-temporal, la voluntat del protagonista d’iniciar un viatge anabàsic pel passat converteix a l’espectador en un coautor del film. Hom comprèn a mesura que va veient, però el que comprèn és una cosa que ni tansols havia viscut i, al final, també nosaltres sortim de la sala amb un regalim de sang i un deix de culpa; no per haver estat agents de cap acte, sinó per haver-lo oblidat, històricament. Per haver-lo anat oblidant.

Tota l’excel·lent i complexa técnica d’animació que Ari Folman utilitzada per la pel·lícula (per exemple, la mà d’una figura era trossejada i s’animava falange a falange) queda posada (i molt ben posada) al servei de la història. Una història que, com deia Benjamin, encara no està tancada*. I seguirà obrint-se mentre pugui projectar-se sobre espectador i pantalla. No oblidem que part de la producció és israelí i que Estats Units ha estat a punt de donar-li el premi més important de cinema, l’Óscar. Això, més que ser el signe de la gran obra que tenim al davant (que ho és), és un clar indicador de que hi ha moltes culpes que encara no s’han expiat. Caldrà, però, aprendre dels errors i enterrar ben enterrats els morts, fins i tot els Ministerials, aquells que són institucionalment conservats, moribunds, vegetant des del present sobre les runes de la seva pròpia història per tal de seguir onejant la sanguinolenta bandera sota la qual tota ocupació és legítima.

Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

*“La historia no está cerrada. Una de las tareas del ‘enano teológico’ oculto en la máquina materialista, sugiere Benjamin, es la rememoración. Rememoración es memoria histórica. Pero se trata aquí de una memoria histórica que no es sólo analítica o contemplativa, sino activa, actuante, de una historia liberadora/redentora, entendida como “cita secreta” entre las generaciones que fueron y la nuestra”, Francisco Fernández-Buey, Poliética

15 DE JULIO

Hoy en el Supermercado, al entrar, pusieron The boy with a thorn in his side ("el chico con la espina en el costado") de The Smiths. Así da gusto comprar, debieron pensar ellos. Que dé gusto comprar, mucho gusto. Que los Smiths nos perdonen y puedan descansar en paz en los surcos cada vez más tristes de los vinilos y las camisetas de once lavados. Que descanse su lírica en las alcobas de los que ya abandonaron su adolescencia y con ella a los mismos Smiths, que tan bien superion textualizar y musicar nuestra soledad, nuestra casi desesperación con remedio volitivo de fondo. Existen estas canciones. Existimos allí con ellas. El hilo musical del Super se convierte por un momento en un perverso hilo de Ariadna que me lleva, obscenamente, a través de la memoria, hacia los ecos de una edad en que nada sabía, y en que a ese nada saber lo llamaba angustia. Ahora sólo le he cambiado el nombre. Pero lo ha cambiado todo.

Ayer vi Joy Division, el documental. Ahí sigue, filtrándose, es bueno. Ian Curtis (cantante de Joy Division) y los filósofos Walter Benjamin y Jacques Derrida nacieron un 15 de julio en el trópico de Cáncer. El primero se quitó la vida a los 24 años en un Manchester hiperpreindustrializado, el segundo lo hizo a los 48 perseguido por los Nazis en Portbou, en la frontera franco-catalana, el tercero murió ya anciano de un cáncer. Era un 15 de julio cualquiera, pero...

A los viejos la piel se les vuelve traslúcida, como de fino cristal. El alma se evapora, pero el cuerpo lo hace también. Esto lo he visto en la cola del Surpermercado fijándome en un anciano que era mitad ángel, mitad materia cansada, mitad cuerpo, mitad alma, y he recordado las manos casi transparentes de mi difunto abuelo y en cómo brillaba en ellas su anillo dorado, como una corona, puerta hacia otro mundo. También Bruno Ganz era mitad hombre y mitad ángel en El cielo sobre Berlín. Pero el tiempo sigue siendo irredimible.

Ay el Tiempo, ya todo se comprende
(Gil de Biedma)