DIJOUS 16 DE MARÇ

COR PELUT

La nostra amiga Maria Cabrera ens va demanar, a la Marta Sureda i a mi, de participar en el fanzine anual COR PELUT que monta juntament amb el fantàstic personal de Les Sueques (i més gent). 

Segons la Maria, "Al COR PELUT el primer hi van participar: l'Enric Casasses, la Blanca Llum Vidal, l'Arnau Pons, en Josep Pedrals, en Martí Sales, la Dolors Miquel, la Laia Noguera, en Joan Josep Camacho Grau, la Mireia Madroñero, la Blanca Nuño, en Roger Aluja, en Gerard Segura, en Janot Vila, la Paula Esparraguera, l'Íngrid Guardiola, la Marta Sureda, la Mercè Galí, la Maria Alcaraz, la Raquel Tomàs, en Xavi Grimau, en Valero Sanmartí, la Saida Gener i la comitiva de dones piloses, l'Eduard del Castillo & la darrera menstruació de la temporada de l'Alicia Fernández, la Rosa Cerarols i la meva targeta de la Seguretat Social".

"Al COR PELUT d'enguany hi participen: la Marina Espasa, l'Albert Lloreta, en Gerard Segura, la Montse Virgili, les Fontaines (l'Íngrid Guardiola i la Marta Sureda), la Marta Rojals, la Paula Esparraguera, l'Ariadna Ribas i l'Artur Tort, la Raquel Tomàs, la Maria Alcaraz, en Martí Sales, You Are So Overrated, la Maria Cabrera servidora de vostès, l'Eduard Escoffet, l'Antoni Vidal, la Irene Pujadas, la Maria Rovira, la Saida Gener, en Janot Vila, en Juarma i en Roger Peláez. I l'Ausiàs March i uns quants pèls."

La Marta va fer 4 collages i jo hi vaig posar el subtext, aquí van: 

CLASSE

Et posaran un nom per tenir-te sota control. En el zoològic humà tindràs la cel·la que els teus avantpassats t’han deixat. La pobresa ve d’herència o te la regalen per duplicat en qualsevol centre comercial, són les ofertes, la llei del mercat. Pagaràs amb targeta i en escala de grisos la teva llibertat. Quan arribis el primer dia a classe et preguntaran com et dius, t’ho has d’inventar, que no aflori l’herència fetal, reimagina’t-ho tot, per si de cas. L’educació arrela en això, en desfer la selva espessa i sanguinària del passat.

NINA

Seràs una dona per sobre de les teves possibilitats. Menjaràs, estimaràs, expressaràs, respondràs amb desmesura, l’home gris t’ignorarà i ni te’n preocuparàs. Viuràs per sobre de les teves possibilitats i en faràs d’això mesura; i et farà això capaç de viure una digna vida. A la mesura no li faràs cas, a mesura que descobreixis que els qui prenen les mesures tenen per ofici preparar el llit dels morts.

PARE

- Vigila, que vindrà l’home del banc…

- L’home de blanc?

- L’home que només té un blanc: blanquejar-te fins a esfondrar-te.

Vigila, que ve l’home del seny…

- Aquell home de negre?

- Que tot a dins ho empeny, menys la fe amb la que tot ho ven.

Vigila que vindrà el que ho veu tot…

- L’home de foc?

- El que et senyoreja, el món voreja i t’engola al fons del pou.

I compte! Que no és res de nou.

- Però si no hi ha més altre que el nosaltres!

- Doncs deixa’m a fora a mi i la por.

BALL

Vaig conèixer un noi que semblava un anunci de mantega o un polític de lliga provincial, era un noi d’una altra època. Em va convidar a ballar per fer-me la traveta i obrir-me els queixals per posar-hi “espurnes d’amor” i fer-ne focs artificials, em va dir mentre somreia. Ballem, que la mantega es desfà, el món s’acaba i potser demà ja no serà demà. En el disc de pissarra vam escriure els nostres noms mentre la música ens feia sonar. La gent plorava, no és que féssim pena, era que plovia massa a la peixera i tothom sabia que era el darrer ball, però un ball que va durar més que totes les guerres.

LOS HUERFANITOS, SANTIAGO LORENZO

Vaig descobrir a Santiago Lorenzo després de veure MI MAMÁ ES BOBA (1999), una fantàstica pel·lícula que en el seu moment d'estrena va ser batuda i escombrada per la crítica, una tragi-comèdia, còmica de tanta tragèdia a compta gotes que va acumulant la pel·lícula, una actualització costumbrista de l' "esperpento" valle-inclanesc: al principi rius, després constrenys el gest, continua una ganyota desencaixada a la teva cara perquè et fas creus del que veus, i finalment plores, si pots, perquè de la contractura no hi ha fluïd que llisqui més que la de l'humor més negre. Santiago Lorenzo havia guanyat un Goya a la millor producció pel curtmetratge CARACOL COL COL, i havia rebut elogis i algun premi per MANUALIDADES. Lorenzo també va ser responsable de l'exposició JUGUETERÍA, on es veu molt clar el que deia Miqui Otero (a les jornades que es van fer no fa gaire sobre cinema "low cost" a l'Ars Santa Mònica), allò de que "la vida es una obra de teatro, finalmente, la vida es una obra low cost", aludint a la capacitat que té Santiago Lorenzo de "trabajar con materiales de derribo". Segons Jordi Costa, és d'aquells que agafa el que els altres tiren i és capaç de convertir-ho en catedrals de llum. Lorenzo es declara fan, més aviat, lector àvid, de Valle-Inclán, de Galdós, de Pérez de Ayala, i per extensió, és el fill de Buñuel (que va adaptar Nazarín i Tristana de Galdós al cinema), de Rafael Azcona (com bé deia Marcos Ordóñez en una preciosa crítica al País), i, per més extensió, de Ferreri i Berlanga, i encara ho extendria més, a Gómez de la Serna, al Larra del "vuelva usted mañana" (perquè les institucions -escola, polítics, televisió...- acaben demolides a les àcides mans de Lorenzo), al Quixot i, sobretot, a la picaresca grotesca i decadent del Lazarillo de Tormes. Els protagonistes de les obres de Lorenzo són víctimes de la seva ignorància i idiotesa congènita, de les males decisions vitals que prenen, de la seva bretolitat que han escollit com a modus vivendi non operandi. El Quixot pren unes decisions potser errònies, però el porten a viure la més delirant de les (des)aventures, però és que en les obres de Santiago Lorenzo, l'error dels seus personatges és haver nascut, i haver nascut en la pitjor de les condicions familiars i les absurdes decisions que prenen per a millorar-les. L'única èpica que viuen és la de la "burla pública", i l'únic patrimoni que els hi queda, són les cendres i ruïnes de la seva necessària fugida. Lorenzo diu que ha deixat el cinema, que les seves pel·lícules ara es diuen "novel·les", per què sonen millor, perquè estan millor editades i donen menys problemes. Santiago Lorenzo explica les peripècies de gent de classe baixa, amb un vocabulari entre decimonònic, de poble rural de interior i de barriada, però alhora domina el verb i els noms amb la precisió i riquesa d'una mestrança (mostrant els seus grans coneixements tècnics del món del teatre, l'escenografia, la literatura, etc.). Ric no es farà, de fet, en una entrevista amb en Kiko Amat declara que "la amenaza de la pobreza siempre suele estar colgando de mí. Ahora se me ha ocurrido una huerfanada para salir de la última crisis". A nosaltres, però, sí ens fa més rics de històries i llengua viva; tot esperant una altra "orfanada", una altra obra d'aquest gran autor que ha sabut transformar la tradició i la seva pròpia experiència vital ("documentada en la soledat", com ell diu) en un fangar de idees delirants, situacions inverosímils i farcides de realisme alhora, i personatges hiperbòlics en la seva precarietat, i amb la sensació de que tot això que explica passa o podria passar al costat de casa teva; de fet, amb la certesa de que contínuament està passant.

Us deixo un fragment (quan, al principi de tot de la novel·la, tres germans descobreixen, en l'enterrament del seu pare, que han heredat una deuta de 300.000 euros):

"En 2008 había comenzado un período de dificultades económicas sin parangón. Los tres Susmozas sabían de esa debacle a la que la historia denominaría quizá la del año ocho, la que llegó por sorpresa cuando ya pensábamos que todos éramos ricos, la del año nueve la de la descapitalización financiera, la del año diez, la de la sublimación de los billetes, la del año once, la de la liquidez solidificada, la del año doce, la de cuando montose el acabose. Había vigilantes-psicólogos en el metro, encargados de echar a los homeless (no necesariamente con pintas) que pasaban el día en los pasillos, de arriba para abajo, sin ir a ningún lado, sólo por estar en algún sitio. Se presenciaban mangadas de bollos empezados en las barras de los bares, cargas de móvil en los enchufes de las estaciones de autobús o acopio de jabon líquido en los aseos públicos. Desde una moto siempre se pegó el tirón a un bolso. Ahora se veían tirones a la bolsa del Mercadona, codiciada por su suculenta carga de comida de marca blanca. Ausias proporcionó a sus hijos su propia crisis particular, esquema de la que afuera se enseñoreaba por las empresas y las colas, los parques y las naves, los domicilios fiscales y los domicilios familiares. Los tres hermanos recibieron en herencia una versión personalizada de la recesión salvaje que sufría el común. Se toparon con su propia crisis en sus propias cocinas, en una tesitura en la que las deudas contraídas por otros calcinaban las economías propias. Se hallaban forzados a pagar los excesos ajenos y a devolver un dinero que no habían gastado, perplejos ante la evaporación de unos bienes que creyeron suyos hasta que les dijeron que de eso nada. Serían tiempos de buscar nuevos agujeros en el cinturón y de hollar los suelos de humo de su patrimonio de cenizas. La barrabasada macroeconómica era general, pero de poco consuelo podía valer el dato a tres hombres enfangados de la noche a la mañana. Tres sujetos que habían construido sus vidas a base de no gastar nunca más de lo que había. De gastar siempre, de hecho, un punto menos, por si un día venían mal dadas. Así vinieron, precisamente, un día. Y qué raquíticas eran sus balizas para la galerna a la que se enfrentaban. Las que representaban el hecho de tener que levantar un espectáculo con unos conocimientos nulos, una técnica inexistente, una preparación imposible y una vocación no ya bajo mínimos, sino muy sobre máximos de repugnancia."

EL LLARG CARRER DE L’IMAGINER/ LA CALLE DEL IMAGINERO

Clica a sobre per ampliar

(VERSIÓ CATALANA)

Oculus et aucellus

Un dia tenia 16 anys i em vaig plantar al Teatre Municipal de Girona a veure La calle del imaginero, de la companyia Mal Pelo. En aquella època poc sabia de teatre (tot i que n’havia llegit), ni de la retòrica del cos o de l’amor, més aviat ho evitava tot; per no tenir, no tenia ni un cos de dona, ni allò propi de l’edat, la prova visible de la teva pròpia fertilitat. El que vaig veure em va deixar commocionada, transformada, fins i tot em va portar a escriure un (crec que prou horrible) text de teatre (“Sis veus per a la consciència”) que es va quedar a l’ordinador de la meva germana gran, que un bon dia, sense adonarme’n i per sort, van llençar.

Havien muntat una arquitectura de fusta sobre l’escena, per on anaven entrant i sortint els personatges (a cavall entre Escher i Piranesi), a diferents alçades. Mai havia vist res semblant, de cop el teatre era una capsa màgica oberta a la imaginació, de forma entre natural i espontània. Tot i que hi havia un guió, hom tenia la sensació de que la representació anava creant-se ex nihilo i sense pautes davant dels teus ulls. Allà, en directe, aquest directe que per a mi representava la inversió de tot possible engany, com aucells antropomorfitzats, les persones podien volar.

Els cossos

Un personatge es presentava nu davant l’escenari. Vaig pensar que qualsevol cos, si li donaves temps de ser davant la teva mirada, automàticament es convertia en alguna cosa bella per antonomàsia, fos quina fos la morfologia, només calia deixar-lo ser, i una atenció consumada. El que no sabia era que si a més a més el tocaves, allò et podia deixar per sempre més segellada. Estava a anys-llum d’això, ja que si hagués tingut un software intern de programació automàtica d’auto-locomoció m’hagués estalviat molts mals de cap. Els personatges es relacionaven a partir de pulsions i verbalitzacions que per a mi eren noves i inesperades. Ja no era llegir o testimoniar les mil formes del desig en una pel·lícula o en un llibre, amb la gran distància física que comporten, sinó que el teu ull n’era el testimoni directe, i es comunicava (m’imagino les gràfiques piramidals de les teories de la percepció) amb alguna cosa semblant a una ànima. Per evitar mals endreços, dic “ànima” a tot allò que s’escapa de la meva comprensió empírica de l’existència i que de la forma més naif (bàsicament per intentar entendre-ho) penso que és el nucli més intern de l’organisme, i que és quelcom transversal a la matèria, entesa aquesta com un continuum. Aquesta ànima sempre passa per la pell, la nostra frontera amb l’Altre, de vegades fins i tot s’hi instal·la.

Era el COS: la novetat era el cos. I per algú tan solipsista como jo en aquell moment, allò era una novetat de vital importància: l’ull fent-se carn, és més, carn de l’altre. Després he vist molts autors que treballaven a partir de posar el cos sobre l’escenari amb una radicalitat corpòria, quasi histèrica, com passa amb la Fura dels Baus, amb en Romeo Castelluci o la Marta Carrasco, però no era el mateix efecte. Tenia la sensació que Mal Pelo escrivia l’alfabet del cos, i els altres (essent de naturalesa i intencions diferents), el literaturitzaven, l’embarrocaven, fins i tot alguns l’embarrancaven. El que m’agradava dels treballs de Mal Pelo era que, fos quin fos l’argument, la posada en escena, sempre hi havia un moment en què quedava clara la sentència: “això és un cos”. Sempre m’agrada tornar a l’origen, no sé com explicar-ho millor. Potser si us dic, com deia aquell: allà on no hi ha cos, no hi pot haver ànima. I en els cossos de Mal Pelo hi és tota: una ànima animalitzada.

El pathos

Els “imagineros” són els pintors i escultors de imatges sagrades, la majoria contretes amb gestos de dolor, de penitència o d’èxtasis. Als cossos de Mal Pelo els hi brilla la carn com a déus animals, els hi floreix el nervi com una magrana oberta al sol d’estiu i dels insectes, i de tant en tant volen (deixant la fixació de la carn enrera) i es recargolen en espirals de dolor, que el mateix moviment alleuja. Penso en aquest punt en el poema d’Andreu Vidal (mallorquí, com Pep Ramis, un dels fundadors de la companyia):

“Pensar amb violència, veient com lentament

el cos s'inflama

i una suor sangonosa va perfent

repugnants mars sobre el trespol,

sentint com les artèries, tibants,

dolorosament tendeixen cap a l'aire,

com va obrint-se

la pell sense un punyal.”

Com va obrint-se la pell sense un punyal i es posa en dansa. El 2001 la companyia va fundar, amb més gent, l’Animal a l’Esquena, un centre de pedagogia, creació i difusió de la dansa. En paral·lel van gestar l’espectacle homònim. L’Animal a l’Esquena és un dels noms més bells i fèrtils que he trobat per a una companyia, per a un projecte, per a una criatura o per a qualsevol cosa. La nostra pròpia animalitat, així com la nostra ànima (els dos extrems d’una mateixa cosa que em costa diferenciar), ens vigilen de prop, esquena amunt, esquena avall, i quan deixin de fer-ho, llavors més val que ens preocupem, no fos cas que tornéssim a l’autòmat, a desitjar que les coses funcionin i prou, a la seguretat d’allò que ja està previst, a aquells 16 anys de mutisme filo-corporal. Deixem, com deia Andreu Vidal, que un arbre ens creixi dins el cor, que travessi la nostra pell morta, que les branques s’enlairin com serps enllà la sepultura i xuclin l’entranya lluminosa del migdia, fins que els nostres nervis encesos estrangulin l’univers (1). Això que llegiria un any després de veure l’espectacle, és el que vaig comprendre després de veure La calle del imaginero, la màgia de les coses que apareixen i existeixen en la seva materialitat fluïda i rocosa, a renunciar a la renúncia i a la desaparició, però no a la incomunicació, a aixecar la mirada, a estimar el cos propi i sobretot el de l’altre, a trobar una comunicació més primària en aquest mirar-se, una dramatúrgia plena de llicències poètiques i absurdes, a desitjar a seques i per primera vegada. Van fer falta alguns anys per portar-ho a la pràctica, per veure la diferència entre “la pell que va obrint-se sense un punyal” o la pròpia apunyalada.

Enguany Mal Pelo torna per Temporada Alta.

L’apèndix:

Diu José A. Sánchez: “probablemente, de los espectáculos de Mal Pelo La calle del Imaginero fue, junto a L'animal a l'esquena, el que más se parecía a un libro, un libro ilustrado con imágenes que se instalaban en la memoria del espectador, y salpicado de palabras fácilmente legibles, pero difícilmente fijables en el interior de una estructura lineal. Lo importante es la sensación, la percepción de un mundo. Si La calle del Imaginero podía parecer un cuento (sólo en apariencia infantil), L'animal a l'esquena era como un libro de viaje, en que se habían ido anotando pequeños momentos y deseos (incluido ese otro viaje imaginariamente aún no realizado a París que funcionaba como motivo recurrente en el espectáculo). Constituía una réplica, diez años más tarde, a Quarere, y al elementarismo fabulador de éste se superponía ahora un discurso más reflexivo, por ello melancólico, voluntariamente ingenuo y por tanto inevitablemente irónico. Al margen de la mayor o menor efectividad del aparato escenográfico, la eficacia comunicativa del espectáculo residía en los cuerpos de los intérpretes, capaces de transmitir en solitario o interacción esa constante tensión entre la fortaleza y la duda, entre la ilusión y la fragilidad, entre la capacidad voladora y el encogimiento huidizo y tímido, entre la animalidad y la ternura, la composición y la espontaneidad”.

(1) "Un arbre li creix dins el cor, lentament travessa la seva pell morta, esqueixa, romp, les seves branques s'enlairen com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen l'entranya lluminosa del migdia, fins que la nit esdevé perennal, eterna, i els seus nervis encesos estrangulen l'univers”, El Foll, Andreu Vidal

(VERSIÓ CASTELLANA)

LA LARGA CALLE DEL IMAGINERO

Oculus et aucellus

Un día tenía 16 años y me planté en el Teatro Municipal de Girona para ver La calle del imaginero, de la compañía Mal Pelo. En aquella época poco sabía de teatro (aunque había leído bastante), ni de la retórica del cuerpo o del amor, más bien lo evitaba todo; por no tener no tenía ni un cuerpo de mujer, ni lo propio de la edad, la prueba visible de tu propia fertilidad. Lo que vi me dejó conmocionada, transformada, incluso me llevó a escribir un (creo que bastante horrible) texto de teatro (“Seis voces para la conciencia”) que se quedó en el ordenador de mi hermana mayor que, un buen día, sin darme cuenta y por suerte, tiraron.

Habían montado una arquitectura de madera sobre la escena, por donde iban entrando y saliendo los personajes (a caballo entre Escher y Piranesi), a diferentes alturas. Nunca había visto nada parecido, de golpe el teatro era una caja mágica abierta a la imaginación, de forma entre natural y espontánea. Aunque había un guión, uno tenía la sensación de que la representación iba creándose ex nihilo y sin pautas delante de tus ojos. Allí, en directo, aquel directo que para mí representaba la inversión de todo posible engaño, como pájaros antropormizados, las personas podían volar.

Los cuerpos

Un personaje se presentaba desnudo delante del escenario. Pensé que cualquier cuerpo, si le dabas tiempo de ser delante de tu mirada, automáticamente se convertía en alguna cosa bella por antonomasia, fuera cual fuera la morfología, sólo hacía falta dejarlo ser, y una atención consumada. Lo que no sabía aún era que si además lo tocabas, aquello te podía dejar para siempre sellada. Estaba a años-luz de aquello, ya que si hubiera tenido un software interno de programación automática de auto-locomoción me hubiera ahorrado muchos dolores de cabeza. Los personajes se relacionaban a partir de pulsiones y verbalizaciones que para mí eran nuevas e inesperadas. Ya no era leer o testimoniar las milaformas del deseo en una película o en un libro, con la gran distancia física que comportan, sino que tu ojo era el testimonio directo, y se comunicaba (me imagino las gráficas piramidales de las teorías de la percepción) con alguna cosa parecida a un alma. Para evitar malentendidos, digo “alma” a todo aquello que se escapa de mi comprensión empírica de la existencia y que de la forma más naif (básicamente para intentar entenderlo) pienso que es el núcleo más interno del organismo y que es algo transversal a la materia, entendida esta como un continuum. Esta alma siempre pasa por la piel, nuestra frontera con el Otro, a veces incluso se instala en ella.

Era el CUERPO: la novedad era el cuerpo. Y para alguien tan solipsista como yo en aquel momento, aquello era una novedad de vital importancia: el ojo haciéndose carne, es más, carne del otro. Después he visto muchos autores que trabajaban a partir de poner el cuerpo sobre el escenario con una radicalidad corpórea, casi histérica, como pasa con la Fura dels Baus, con Romeo Castelluci o Marta Carrasco, pero no era el mismo efecto. Tenía que sensación que Mal Pelo escribía el alfabeto del cuerpo, y los otros (siendo de naturaleza e intenciones diferentes), lo literaturizaban, lo embarrocaban, incluso algunos lo embarrancaban. Lo que me gustaba de los trabajos de Mal Pelo era que, fuera cual fuera el argumento, la puesta en escena, siempre había un momento en que quedaba clara la sentencia: “esto es un cuerpo”. Siempre me gusta volver al origen, no sé cómo contarlo mejor. Quizás si os digo, como decía aquel: donde no hay cuerpo, no puede haber alma. Y en los cuerpos de Mal Pelo está toda: una ánima animalizada.

El pathos

Los “imaginero” son los pintores y escultores de imágenes sagradas, la mayoría constreñidas con gestos de dolor, de penitencia o de éxtasis. A los cuerpos de Mal Pelo les brilla la carne como dioses animales, les florece el nervio como una granada abierta al sol del verano y de los insectos, y de tanto en cuanto vuelan (dejando la fijación de la carne detrás) y se retuercen en espirales de dolor, que el mismo movimiento alivia. Pienso en este punto en el poema de Andreu Vidal (mallorquín, como Pep Ramis, uno de los fundadores de la compañía):

“Pensar amb violència, veient com lentament

el cos s'inflama

i una suor sangonosa va perfent

repugnants mars sobre el trespol,

sentint com les artèries, tibants,

dolorosament tendeixen cap a l'aire,

com va obrint-se

la pell sense un punyal.”

Cómo va abriéndose la piel sin un puñal y se pone en danza. En 2001 la compañía fundó, con más gente, L’Animal a l’Esquena, un centro de pedagogía, creación y difusión de la danza. En paralelo gestaron el espectáculo homónimo. L’Animal a l’Esquena es uno de los nombre más bellos y fértiles que he encontrado para una compañía, para un proyecto, para una criatura o para cualquier cosa. Nuestra propia animalidad, así como nuestra alma (los dos extremos de una misma cosa que me cuesta de diferenciar), nos viglan de cerca, espalda arriba, espalda abajo, y cuando dejen de hacerlo, entonces más vale preocuparse, no fuese que volviéramos al autómata, a desear que las cosas funcionen y basta, a la seguridad de lo que ya está previsto, a aquellos 16 años de mutismo filo-corporal. Dejemos, como decía Andreu Vidal, que un árbol nos crezca dentro del corazón, que atraviese nuestra piel muerta, que las ramas se eleven como serpientes más allá de la sepultura y sorban la entraña luminosa del mediodía, hasta que nuestros nervios encendidos estrangulen el universo (1). Esto que leería un año después de ver es espectáculo, es lo que comprendí después de ver La calle del imaginero, la magia de las cosas que aparecen y existen en su materialidad fluída y rocosa, a renunciar a la renuncia y a la desaparición, pero no a la incomunicación, a levantar la mirada, a querer el cuerpo propio, pero sobretodo el del otro, a encontrar una comunicación más primaria en este mirarse, una dramaturgia llena de licencias poéticas y absurdas, a desear a secas y por vez primera. Hicieron falta algunos años para llevarlo a la práctica, para ver la diferencia entre “la piel que abriéndose sin un puñal” y la propia puñalada.

Este año Mal Pelo vuelve por Temporada Alta.

El apéndice:

Dice José A. Sánchez: “probablemente, de los espectáculos de Mal Pelo La calle del Imaginero fue, junto a L'animal a l'esquena, el que más se parecía a un libro, un libro ilustrado con imágenes que se instalaban en la memoria del espectador, y salpicado de palabras fácilmente legibles, pero difícilmente fijables en el interior de una estructura lineal. Lo importante es la sensación, la percepción de un mundo. Si La calle del Imaginero podía parecer un cuento (sólo en apariencia infantil), L'animal a l'esquena era como un libro de viaje, en que se habían ido anotando pequeños momentos y deseos (incluido ese otro viaje imaginariamente aún no realizado a París que funcionaba como motivo recurrente en el espectáculo). Constituía una réplica, diez años más tarde, a Quarere, y al elementarismo fabulador de éste se superponía ahora un discurso más reflexivo, por ello melancólico, voluntariamente ingenuo y por tanto inevitablemente irónico. Al margen de la mayor o menor efectividad del aparato escenográfico, la eficacia comunicativa del espectáculo residía en los cuerpos de los intérpretes, capaces de transmitir en solitario o interacción esa constante tensión entre la fortaleza y la duda, entre la ilusión y la fragilidad, entre la capacidad voladora y el encogimiento huidizo y tímido, entre la animalidad y la ternura, la composición y la espontaneidad”.

(1) "Un arbre li creix dins el cor, lentament travessa la seva pell morta, esqueixa, romp, les seves branques s'enlairen com serps enllà la sepultura, aspiren, xuclen l'entranya lluminosa del migdia, fins que la nit esdevé perennal, eterna, i els seus nervis encesos estrangulen l'univers”, El Foll, Andreu Vidal

BEEF VS. venuspluton!com

Aquest dijous tindrà lloc a La Pedrera (Barcelona, metro Diagonal) a les 20h l'esdeveniment "BEEF contra els venuspluton!com com" com a part del cicle De prop (Música i videocreació). Per qui no ho sàpiga els BEEF van ser el grup indie de referències dels nostres joves 90's. AQUÍ trobareu més informació del grup.

Us deixo amb un aperitiu, dos dels vídeos que han muntat els venuspluton!com per a l'ocasió:

C'MON RAJOY (Beef), realitzat per Marc Prades:


Fonts audiovisuals: ¡Arriba España! (1976) de José María Berzosa. +info AQUÍ.

SWEET BAVARIAN (BEEF), realitzat per Albert Alcoz:


Fonts audiovisuals: Después de… (1981) de Cecilia i Juan Bartolomé.

LYNCH I LA MODA

Clica la imatge per ampliar-la.

Si David Lynch fos dissenyador d'aparadors. Trobat a Saragossa el març del 2011.

WILLIAM GEDNEY

VERSIÓN CAT

VIA AMERICAN SUBURB X
Un cotxe fantàstic: va sense rodes. Sembla que voli, d'alguna manera o altra ho sembla, encara que no es mogui. Kentucky, on el vent esquerda fort. Kentucky, sempre m'ha agradat dir-ho: Kentucky.
*********************************************************
VERSIÓN CASTE

VIA AMERICAN SUBURB X
Un coche fantástico: va sin ruedas. Parece que vuela, de una forma u otra lo parece, aunque no se mueva. Kentucky, donde el viento agrieta fuerte. Kentucky, siempre me ha gustado decirlo: Kentucky.

EYES WIDE SHOT

Imatges de l'ull

VERSIÓ CAT

L'altre dia li vaig demanar a l'oculista que em regalés les fotografies del meu ull i la seva fisura. Finalment, degut al meu fervor audiovisual i l'amistat que té amb la meva mare (que als 14 anys treballava a la botiga dels seus pares), em va convidar a fer-me una radiografia làser i a donar-me les fotos de forma gratuïta i amable. Fervor, sí, fervor davant la vista de l'ull en 3D. La màquina làser està valorada en 150.000 euros. N'hi ha 3 a Catalunya. Tots els camins porten al nervi òptic.

**********************************************************

VERSIÓN CASTE


El otro día le pedí al oculista que me regalara las fotografías de mi ojo y su fisura. Finalmente, debido a mi fervor audiovisual y a la amistad que tiene con mi madre (que a los 14 años trabajaba en la tienda de sus padres), me invitó a hacerme una radiografía láser y a darme las fotos de forma gratuíta y amable. Fervor, sí, fervor ante la vista del ojo en 3D. La máquina láser está valorada en 150.000 euros. Hay tres en Catalunya. Todos los caminos llevan al nervio óptico.

UNIVERSALISTES

Després de passats uns dies penjo aquest vídeo d'Aljazzera on s'entrevista al filòsof Slavoj Zizek i al arabista Tariq Ramadan sobre el que ha passat a Egipte.

TARRACO

Clica a sobre per veure-ho bé

Abans d'ahir vam assistir al concert de Za! a Tarragona al bar Groove; uns vam acabar cantant Cheek to Cheek amb un borratxo que ens va donar 10 euros del monopoli i que em deia que feia cara d'enamorada (hi desconfio), ballant cançons com la de Suicide, Enrique Morente, Teen Age Riot, etc. I avui i al matí.

A: "Guardiola, merda ens hem adormit són les 13h!.
B: És empíricament impossible, sinó no estaria tan malament, són les 8.45".

Si la fugida fou aplaudida, la tornada grinyolava.

Anar a concerts del Za! és una de les coses que més m'agraden ara mateix. L'altra: saber mantenir les distàncies o decidir quan les escurces amb un desconnegut.

THE GIRL WITH THE PREFABRICATED HEART

Vídeo de remuntatge de "Dreams that money can buy" (Richter, Duchamp, Léger...), un fragment de l'Ernie Kovacs Show, el pingüí més famós del món i imatges grabades d'ahir al carrer amb la Glòria Vilches. Un divertimento més, la realitat des-montada i re-montada.

El maniquí no té rostre, però té presència i sembla que desesperi. Les mans de la Glòria fan obra. El maniquí es re-monta. Amb el rostre arriba l'home i el pingüí alhora. 25 de gener de 2011.

FOTOS MINIPUT 2010

Miniput 2010

Auditori

Espectadors

Davant de l'auditori

Hall


AQUÍ podeu trobar les fotos de la 16a edició del MINIPUT (mostra de TV de qualitat), pel qual van passar més de 1.000 persones en més de dotze hores intensives de programació i debats. Gràcies a tots/es els que hi vau assistir. Continuem a facebook, al BLOG i a la PÀGINA WEB.

Apunts per a una futura novel·la de ciència-realitat

En el blog, a part de penjar actualitat, coses que m'interessen, els residus d'algun neguit, temps morts i altres afeccions (algunes del tot inútils), deixaré que sigui un calaix de sastre que reculli aquelles notícies que em poden servir per a l'elaboració d'una futura novel·la de ciència-realitat. Em pot servir a mi o a qui sigui, però si algú vol posar-s'hi, bo seria fer-ho col·lectivament. Qui vulgui fer-me arribar informació que encaixi amb el títol del post, pot fer-ho quan vulgui a través del correu electrònic.


Diminished Reality is the opposite of Augmented Reality. Augmented Reality developers aim to tag, identify, enhance and provide information on everything around us. By contrast, the field of Diminished Reality is the study and research into tools that remove parts of the world around us. The artistic applications are endless, but practical applications are:

* surgeons removing (or reducing opacity of) their hands during an operation, allowing them to see only their instruments and the patient
* concert-goers remixing live music, removing instruments and crowd noise but still being able to talk to the friend next to them
* cinema-goers removing the head of the person in front of them
* removal of crowds at events of all kinds, enabling better viewing
* soldiers being able to remove walls and buildings to see the people behind them
* police cameras that remove non-suspicious people from a view, enabling easier trackng through CCTV
* study the night sky by removing your roof, cloud cover and light pollution
* car windscreens that remove billboards and other distracting advertising
* touchscreen cameras that allow dynamic, live removal of people that are getting in the way of your shot.
* more enjoyable train journeys where commutees can enjoy a 360 degree view as they speed through the countryside
* the ability to progressively remove elements from a scene in order to isolate and study specific parts of it
* imagine losing your child in a crowd and being able to remove everyone around you except the child
* find your car in a busy carpark by optically removing all other cars
* identify your blind date immediately by subtracting people who are clearly not her

Clearly, the applications are many and wide. It’s also evident that we already have Diminished Reality devices, although they are still pretty unsophisticated. Ultrasound baby monitors, x-ray machines, noise-cancelling headphones and heat-detecting police cameras all point to where this technology is taking us.

FAIL, BABY, FAIL

Clica a Beckett para verlo mejor

"Ever failed. No matter. Try Again. Fail again. Fail better"
Samuel Beckett

Resum audiovisual del BookCamp de Kosmopolis 2010

Vídeo resum del Bookcamp

AQUÍ trobareu els vídeos que amb la Lucia vam fer ahir per Kosmopolis 2010: gravar, entrevistar, muntar, exportar, penjar, editar, publicar! All well done!

Tant el BookCamp com les conferències de Zygmunt Baumann i Lawrence Lessig en l'edició especial de Kosmopolis 2010 van ser un èxit. Gràcies a tots aquells que el van seguir online, via twitter o in situ i a tot l'equip que l'hem fet possible: Juan I., Eva R., Eva A., Maria F., Maria R., Lucia C., Imma A. i en José Antonio S., Juan Carlos R. i Ico R. a l'streaming.

Tots aquells que us vau perdre els Arxius K podeu consultar-ho de forma permanent a l'arxiu del CCCB.

Arxius K a Kosmopolis 2010

Des dels “visual clusters” del projecte Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg fins ara han passat quasi noranta anys. Warburg va unir més de 2.000 imatges de la història i de l’art a partir del que ell anomenava la « bona companyia ». Aquesta edició especial de Kosmopolis 2010 presenta una selecció dels Arxius K: una seqüència d’algunes de les actuacions i conferències de les passades edicions de Kosmopolis, imatges que es fan entre elles, també, “bona companyia” en aquest gran territori cosmopolita que és la literatura. Un recorregut audiovisual a través d’alguns dels seus moments més emotius i clarividents. Des de Mario Vargas Llosa, Lydia Lunch i Tzvetan Todorov, passant per Donna Leon, J. M. Coetzee, Dave Eggers i Gao Xingjian , continuant amb Lou Reed, Laurie Anderson, Saul Williams, The Ex, The Nuyoricans o John Giorno. William Gibson, Bruce Sterling i Eloy Fernández-Porta. John Brockman i Eduardo Punset, Robyn Hitchcock i Enric Casasses,  Momus o Joaquín Sabina. A tots ells, als que es troben a l’arxiu esperant ser revisitats i als que pel camí ens han deixat (Ryszard Kapuscinski, J. G. Ballard, etc.), com deia John Giorno: “Thank’s for nothing”. Quedin allà, a l’arxiu del CCCB, obert al públic, teixint la nostra memòria futura.

Us convidem el pròxim 23 d’octubre a què veieu, a l’auditori del CCCB, la seqüència núm. 1 dels Arxius K que he fet per a l’ocasió. La selecció es veurà en un primer passe d’11:30 a 14:00 i per la tarda de 15:45 a 18:15h. L’entrada és gratuïta.

EDICIÓ ESPECIAL DE KOSMOPOLIS

El proper 23 d’octubre, Kosmopolis, la Festa de la Literatura Amplificada, arrenca amb una jornada especial dedicada al futur del llibre i l’edició, com a prèvia de la gran festa que estem preparant per al març de 2011. En el BookCamp es parlarà de drets d’autor, de noves maneres de llegir i escriure, de noves eines per treballar amb la paraula, de la literatura il•lustrada infantil, les tecnologies del paper o l’ofici editorial, i també tindrem un mini festival de tweetpoesia i tweetnarrativa. Podràs veure l’ exposició Petits editors, grans llibres, i seguir una programació especial de Canal Alfa amb els millors moments dels anteriors Kosmopolis (Arxius K).
Finalment, dos conferenciants excepcionals: Zygmunt Bauman, Premi
Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2010, i Lawrence Lessig,
creador de Creative Commons. Ignasi Labastida el representant de Creative Commons a Espanya i un dels seus principals impulsors, estarà tot el dia (de 12.00 a 14.00h i de 16.00 a 18.00h),al CCCB assessorant a tot aquell que estigui interessat en el tema.

Aquesta és la selecció que he fet dels "the very best" de Kosmopolis (especial Canal Alfa: Arxius K)i que podreu veure a l'Auditori en un doble passi: de 11.30 a 14.00h i de 15.45 a 18.15h. Adjunto la track list:

Mario VARGAS LLOSA, Les guerres del segle XXI, castellà, K04
Lydia LUNCH, recital, anglès, K08
Tzvetan TODOROV, Contra el terrorisme, anglès doblat al català, K08
Donna LEON, Ecologisme, anglès doblat al castellà, K08
The EX, Des dels marges de la contracultura, fragment musical, K06
Lou REED - Laurie ANDERSON, lectura d'El manifest groc, anglès, K08
J.M. COETZEE, lectura de Diari d'un mal any, anglès, K08
Joaquín SABINA, lectura de Ciento volando de catorce, castellà, K02
Gao XINGJIAN, fragment d'El món de Gao, v.o.s.c., K08
Saul WILLIAMS, lectura de Whereas, anglès, K06
Dave EGGERS, presentació de 826 National, anglès doblat al català, K08
NUYORICANS POETS CAFÉ TEAM, recital d'Overous Maximus, anglès, K08
Alejandro JODOROWSKY, El tesoro de la sombra, castellà, K04
Jean-Claude CARRIÈRE, La mentira necesaria, castellà, K02
William GIBSON, Codi font, anglès, K02
MAX + CALPURNIO, Sonia PULIDO, NEOSOL, Concert animat: El darrer humà viu, K08
Bruce STERLING, Quan allò imprès ha mort, anglès doblat al català, K08
Eloy FERNÁNDEZ PORTA, Los nuevos cervantinos, castellà, K05
John BROCKMAN i Eduard PUNSET, Els nous humanistes: la ciència al límit, castellà + anglès, K05
Robyn HITCHCOCK, A propòsit de la fantasia, fragment musical, K08
Enric CASSASSES, Timbals, català, K08
MOMUS (Nick Currie), Música per a bloggers, fragment musical, K06
John GIORNO, lectura de Thanks for nothing, anglès, K08

Sempre impressiona començar amb un Nobel, i més tenint en compte que quan vaig fer la selecció amb en Juan Insua encara no tenia el guardó; miraculum, mirabilis! o potser és que tot és en el fons una mica previsible.

+ INFORMACIÓ AL WEB!

EL DÍA QUE EMPECÉ A AMAR A NIKOLA TESLA

Nikola Tesla, que va néixer el mateix dia que Proust, i que va haver de competir amb Edison obrint una bretxa encara no resolta: la dels que somien (il·luminats incansables que dediquen tota la seva vida a millorar la fràtria humana en projectes tant quimèrics com hiper-reals) vs. la dels negociants (els que tenen una ...sola idea -tot sovint copiada- i l'exploten fins a la sacietat). Als primers (aquests "hombres subterráneos" que diria la Zambrano) correspondria Tesla, als segons Thomas A. Edison (i tants d'altres!). Al final de la seva vida "propuso iluminar parte del desierto del Sahara para que los marcianos comprobasen que la Tierra estaba habitada y contenía seres inteligentes. En sus últimos años vivió solo, huraño y desconfiado".

Els seus invents: "Transferencia inalámbrica de energía eléctrica. Corriente alterna, corriente de impulso y corriente oscilante. Armas de energía directa. Radio. Bombilla sin filamento. Dispositivos de electroterapia. Sistemas de propulsió...n por medios electromagnéticos (sin necesidad de partes móviles). Bobina de Tesla. Principios teóricos del radar. Lámpara fluorescente. Submarino eléctrico. Oscilador vibracional mecánico. Teslascopio. Control remoto. Ondas Tesla. Rayos T. Envío de electricidad con un solo cable. Estudios sobre Rayos X. Radiogoniómetria eléctrica.Teleodinamica eléctrica."

A alimentar el somni! Com deia Andreu Vidal "en somnis els ossos em floreixen" i si es treballa dur, també floreixen els de la humanitat sencera.

ASPIRACIONS PERSONALS

"Avui he fet l'experiment d'aspirar amb la meva pòpia boca el respatller d'una cadira entapissada en un restaurant de Victoria Street; la pols em va fer tossir sorollosament, però vaig aconseguir aspirar-la", Hubert Cecil Booth, inventor de l'aspiradora el 1901, en el seu quadern de notes. Per cert: abans eren necessàries dues persones per fer anar l'aspiradora. Què se n'haurà fet de l'altra? Intueixo que deuria ser més divertit. Tant com la complacència de Cecil Booth davant l'acompliment de l'aspiració total de la cadira entapissada. Ja té nassos la cosa. Patent al canto: i vida resolta.

CARTELL FESTIVAL SURPAS

Santa Gloria que estás en los cielos, pero sobretodo en la tierra. La super Vilches ens ha regalat aquest cartell per la 3a edició del FESTIVAL SURPAS. Clica a la imatge per ampliar-la!!!