JUAN JOSÉ MILLÁS: "UN SINDIÓS"

(FUENTE AQUÍ) Publicado en EL PAÍS Juan José Millás 27 ABR 2012 - 00:03 CET "Desde que los ministros de Rajoy, en especial Montoro y Ana Mato, decidieron explicar didácticamente los porqués de la demolición del Estado, entendemos las cosas mucho mejor. He aquí un resumen, claro como el agua, de sus argumentos: Se pone precio a la sanidad para que continúe siendo gratuita y se expulsa de ella a determinados colectivos para que siga siendo universal. Se liquidan las leyes laborales para salvaguardar los derechos de los trabajadores y se penaliza al jubilado y al enfermo para proteger a los colectivos más vulnerables. En cuanto a la educación, ponemos las tasas universitarias por las nubes para defender la igualdad de oportunidades y estimulamos su privatización para que continúe siendo pública. No es todo, ya que al objeto de mantener el orden público amnistiamos a los delincuentes grandes, ofrecemos salidas fiscales a los defraudadores ambiciosos y metemos cuatro años en la cárcel al que rompa una farola. Todo este programa reformador de gran calado no puede ponerse en marcha sin mentir, de modo que mentimos, sí, pero al modo de los novelistas: para que la verdad resplandezca. Dentro de esta lógica implacable, huimos de los periodistas para dar la cara y convocamos ruedas de prensa sin turno de preguntas para responder a todo. Nadie que tenga un poco de buena voluntad pondrá en duda por tanto que hemos autorizado la subida del gas y de la luz a fin de que resulten más baratos y que obedecemos sin rechistar a Merkel para no perder soberanía. A no tardar mucho, quizá dispongamos que los aviones salgan con más retraso para que lleguen puntuales. Convencidos de que el derecho a la información es sagrado en toda democracia que se precie, vamos a tomar RTVE al asalto para mantener la pluralidad informativa. A nadie extrañe que para garantizar la libertad, tengamos que suprimir las libertades." JUAN JOSÉ MILLÁS

ESTIMATS POLÍTICS: DEIXIN PAS!

El conseller de Joventut i Ocupació, Mena, insta als joves que agafin el primer vol a Londres a servir cafès, entra d'altres consells magistrals de cinisme i oprobi polític

EL LLARG VIATGE: HOMENATGE A TONINO GUERRA

«Quina mania amb dir que és millor morir dormint,

no és veritat: s’ha de morir cridant contra tot»

Tonino Guerra, EL VIAJE (1985)

Per primera vegada al Cinema Truffaut es podrà veure un cicle de filmoteca dedicat a un guionista, aquells éssers que ja no sabem diferenciar de Barton Fink, i que ens imaginem neuròtics, entotsolats, delicats, amants del cinema i de la literatura a parts iguals, entranyables criatures invisibles que escriuen, des del centre de la bèstia cinematogràfica, per dibuixar els fils intangibles de tantes meravelloses històries. Les seves columnes jòniques, dòriques… a partir de les quals els Mastroianis, les Mòniques Vittis, estoven, enriqueixen i musiquen les seves màscares. Aquest cicle és un homenatge a Tonino Guerra, guionista, novel·lista i poeta que precisament va morir el passat dia de la poesia, però també és un homenatge als recentment traspassats Theo Angelopoulos (un dels cineastes amb qui Guerra va treballar) i Erland Josephson, una de les musses de Igmar Bergman i de la darrera època d’Andrei Tarkovsky, amb qui també va treballar Guerra. Tonino Guerra era pedagog, professor i poeta abans de començar a treballar de guionista als anys 50’s, feina que li va reportar tres nominacions a l’Óscar, 6 pel·lícules guanyadores d’Óscar i una Palma d’Or, entre d’altres premis. Va aconseguir conservar la seva lírica dialectal, la seva empatia amb personatges extravagants i respectar l’estil de cada director amb el que treballava. Deia Guerra: “Per a mi no existeix una diferència profunda entre escriure poesia i escriure guions, ambdues condueixen al mateix: la creació d’imatges. Un guionista ha de tenir mil imatges al seu cap per a conquistar homes com Fellini o Antonioni”. Una seducció d’alt risc.

Tonino Guerra va estar al darrera de les millors pel·lícules d’Antonioni (La aventura, La noche, El eclipse, El desierto rojo, Blowup –una adaptació d’un conte de Cortázar-), Zabriskie Point…). També va posar-se en l’univers de la infància de Fellini amb Amarcord (un univers, d’altra banda, molt proper al de Guerra), alhora que va saber teixir dos relats crepusculars, un de més coral (E la nave va) i un altre de més personal, essent Ginger i Fred la pel·lícula televisiva de Fellini i una de les últimes de la seva carrera cinematogràfica. En un dels poemes de Guerra, El gato sobre el albaricoquero, parla d’un boig que creia que era un animal entre les branques d’un albaricoquer, un personatge que tant podia haver nascut de la memoriabilia de Fellini com de la seva pròpia.

Quan Tarkovski presentava La infancia de Ivan a la Mostra de Venècia, es van fer amics, de fet, en els diaris de Tarkovski, estan detallades les trobades estiuenques amb Antonioni, Tarkovski i Guerra, en les quals reposaven, feien sessions de màgia i discutien sobre cinema, la vida i altres urgències. El 1983 els dos van fer un documental, Tiempo de viaje, el mateix any en què Guerra va fer el guió de Nostalghia de Tarkovski, una de les pel·lícules més marcades per la biografia del director rus (apart de El espejo, en què evoca la seva infància i el seu primer matrimoni). A Itàlia Tarkovski estava com a repudiat, no li deixaven fer cinema a Rússia, i tampoc estava clar quan la seva família podria reunir-se amb ell a Roma (una trobada que finalment es va dur a terme i que va filmar Chris Marker). L’experiència de l’exili, de l’estrangeria permanent (que diria Julia Kristeva) era propera als dos, ja que Guerra havia estat deportat a un camp de concentració durant la segona Guerra Mundial. Al sortir, Guerra va escriure un poema, La Mariposa: “Contento, lo que se dice contento, / he estado muchas veces en la vida / pero más que ninguna cuando / me liberaron en Alemania / que me quedé mirando una mariposa / sin ganas de comérmela”(1). La mateixa senzillesa amb què el protagonista de Nostalghia intenta atravessar la piscina buida amb una espelma en una espècie de joc de nens, d’aposta, com per recuperar la fe en l’esdevenir, per invocar la seva personal papallona; tal com fèiem quan érem petits i buscàvem explicacions màgiques al que ens passava, com quan crèiem que si no miràvem enrera, tot aniria bé, que la mort no ens atraparia. El to de la pel·lícula és, precisament, molt proper a un llibret posterior de Guerra de 1988: El libro de las iglesias abandonadas.

Les seves col·laboracions amb Theo Angelopoulos també són molt generoses. Per Angelopoulos, Guerra va ser el seu personal psicoanalista al llarg de 20 anys, pel públic, és l’autor de les històries de Viatge a Citera, la Mirada de Ulisses o L’Eternitat i un dia, entre d’altres. La història del cinema del segle XX cada vegada s’assembla més a un “viatge per la ciutat dels morts”. De sort que el cinema, com en aquells jocs de la infància, sempre podem fer veure que si no mirem enrera, la mort no ens atraparà, o que si mirem enrera a través de les pel·lícules, el mort parlarà, la seva imatge el reviurà.

(1) traducció al castellà de Juan Vicente Piqueras, poesia completa editada per la Universitat Popular San Sebastián de los Reyes el 2001.