martes, 15 de agosto de 2017

Sobre Al otro lado de la esperanza (2017) d’Aki Kaurismaki en motiu de la reposició al Cinema Truffaut


En els festivals de cinema de categoria A hi regna la desesperança i l’abulia, els relats minimalistes i el desasssossec, com si haguéssim oblidat l’art d’explicar-nos les coses els uns els altres, la pulsió de projectar-nos més enllà del present, la necessitat de confabular contra l’alienació sistèmica. En moltes d’aquestes pel·lícules veiem personatges a la deriva, còncaus, com si s’haguessin empassat a ells mateixos (ara penso en Nocturama), personatges plans i perduts o bé per la desídia de l’equip creatiu o bé perquè, com ens passa a nosaltres, sabem molt i podem molt poc. En aquest context Aki Kaurismaki es sosté com un funambulista, surant com un cos estrany. A primera vista podria semblar els més alienat dels alienats, però res més allunyat d’això. Kaurismaki fixa la mirada en un dels genocidis més importants del segle XXI, el dels refugiats de les guerres d’Orient Mitjà i d’Àfrica, i decideix fer una trilogia sobre el tema. La primera píndola va ser Le Havre (2011), on un escriptor en desús afincat a le Havre (França) es troba amb un nen africà i vetlla perquè la policia no el trobi i l’expatrïi. L’expatriació és l’altra cara de la moneda de l’acollida, amb prèvia parada als CIES o a d’altres centres d’internament i tortura transitoris.
Al otro lado de la esperanza (2017) es la seva segona entrega. Seguint l’estructura de l’anterior, Wikhström, un home de 50 anys que s’acaba de separar de la seva dona, decideix obrir un restaurant. Khaled és un refugiat siri que arriba a la capital finlandesa a bord d’un vaixell mercant i que és ajudat per Wihström i els excèntrics personatges del restaurant. Kaurismaki segueix recorrent a una fotografia intensa i amb caràcter pictòric, a unes composicions hieràtiques i harmòniques i a uns personatges pintorescos però lacònics, laberíntics però emmurallats, ferits de lluny i sempre entranyables. Tots ells encarnen el sense sentit de l’existència, però, alhora, el superen. Hi ha un profund humanisme de fons en les pel·lícules del més finlandès dels cineastes finlandesos; i també un humor constant que, com un ganxo ferrós, manté en suspensió a l’espectador quan el sentit tràgic de l’existència cau com un plom silenciós escena rera escena. Kaurismaki s’ha fet gran i es troba en aquest fantàstic estat de salut que només tenen els que han arribat a vells des de l’ofici, és a dir, simplificant, que fa el que li dóna la gana sense haver de donar explicacions ni permís  a ningú, tal com hem vist també amb David Lynch en la segona part de Twin Peaks. Aquests models de llibertat, avui en dia, ens són ben escassos: són béns escassos. L’humor, en aquest sentit, s’ha fet més personal, és, de fet, l’última coartada, un amagatall a la vista de tothom. La música esdevé un acte celebratori per a posar en escena els seus amics i amats, com en un àlbum de família d’urgència d’algú que està a l’avantsala d’un adéu.

Kaurismaki, reconciliant-nos amb les urgències del present, ens reconnecta, alhora, amb la vida, amb què vol dir poder viure una vida digna malgrat la història et llanci brutalment en un revolt letal. Kaurismaki és un dels grans humanistes del segle XX, dels bons, d’aquells que operen des de la modèstia i la frontalitat, els esgarriacries que sempre acaben implicant-se per evitar el naufragi, tot i que vinguin d’altres naufragis i en sàpiguen el final.