En els
festivals de cinema de categoria A hi regna la desesperança i l’abulia, els
relats minimalistes i el desasssossec, com si haguéssim oblidat l’art d’explicar-nos
les coses els uns els altres, la pulsió de projectar-nos més enllà del present,
la necessitat de confabular contra l’alienació sistèmica. En moltes d’aquestes
pel·lícules veiem personatges a la deriva, còncaus, com si s’haguessin empassat
a ells mateixos (ara penso en Nocturama),
personatges plans i perduts o bé per la desídia de l’equip creatiu o bé perquè,
com ens passa a nosaltres, sabem molt i podem molt poc. En aquest context Aki
Kaurismaki es sosté com un funambulista, surant com un cos estrany. A primera
vista podria semblar els més alienat dels alienats, però res més allunyat
d’això. Kaurismaki fixa la mirada en un dels genocidis més importants del segle
XXI, el dels refugiats de les guerres d’Orient Mitjà i d’Àfrica, i decideix fer
una trilogia sobre el tema. La primera píndola va ser Le Havre (2011), on un escriptor en desús afincat a le Havre
(França) es troba amb un nen africà i vetlla perquè la policia no el trobi i
l’expatrïi. L’expatriació és l’altra cara de la moneda de l’acollida, amb
prèvia parada als CIES o a d’altres centres d’internament i tortura transitoris.
Al otro lado de la
esperanza (2017) es la
seva segona entrega. Seguint l’estructura de l’anterior, Wikhström, un home de
50 anys que s’acaba de separar de la seva dona, decideix obrir un restaurant.
Khaled és un refugiat siri que arriba a la capital finlandesa a bord d’un
vaixell mercant i que és ajudat per Wihström i els excèntrics personatges del
restaurant. Kaurismaki segueix recorrent a una fotografia intensa i amb caràcter
pictòric, a unes composicions hieràtiques i harmòniques i a uns personatges
pintorescos però lacònics, laberíntics però emmurallats, ferits de lluny i
sempre entranyables. Tots ells encarnen el sense sentit de l’existència, però,
alhora, el superen. Hi ha un profund humanisme de fons en les pel·lícules del
més finlandès dels cineastes finlandesos; i també un humor constant que, com un
ganxo ferrós, manté en suspensió a l’espectador quan el sentit tràgic de
l’existència cau com un plom silenciós escena rera escena. Kaurismaki s’ha fet
gran i es troba en aquest fantàstic estat de salut que només tenen els que han
arribat a vells des de l’ofici, és a dir, simplificant, que fa el que li dóna
la gana sense haver de donar explicacions ni permís a ningú, tal com hem vist també amb David Lynch en la segona
part de Twin Peaks. Aquests models de
llibertat, avui en dia, ens són ben escassos: són béns escassos. L’humor, en
aquest sentit, s’ha fet més personal, és, de fet, l’última coartada, un amagatall
a la vista de tothom. La música esdevé un acte celebratori per a posar en
escena els seus amics i amats, com en un àlbum de família d’urgència d’algú que
està a l’avantsala d’un adéu.
Kaurismaki,
reconciliant-nos amb les urgències del present, ens reconnecta, alhora, amb la
vida, amb què vol dir poder viure una vida digna malgrat la història et llanci
brutalment en un revolt letal. Kaurismaki és un dels grans humanistes del segle
XX, dels bons, d’aquells que operen des de la modèstia i la frontalitat, els
esgarriacries que sempre acaben implicant-se per evitar el naufragi, tot i que
vinguin d’altres naufragis i en sàpiguen el final.
