Font: Text publicat a Teatron / Estruch
Juny 2015
Vivim una doble crisi, la de l’espai
públic i la de l’espai privat, entès aquest com tot el que passa en l’esfera
domèstica, més que no en relació amb el mercat. L’espai públic cada vegada està més amenaçat, diversos són els
factors que hi contribueixen: la turistificació de les ciutats, el disseny
d’uns espais públics que afavoreixen el trànsit per al consum, però no per a la
convivència o la cessió d’espais públics a empreses privades pel seu exercici
econòmic privat, entre d’altres. L’espai
privat també està fracturat, els desnonaments són la prova més evident de
la violència consensuada, desposseïnt als ciutadans dels mínims béns comuns. L’espai privat funciona
com un reflex del que passa a nivell públic. En el camp de l’energia cada
vegada paguem un preu més alt per obtenir electricitat degut a la
liberalització dels mercats energètics donant com a resultat la “pobresa
energètica”; la privatització de l’aigua s’està cosint sobre la taula dels despatxos
de la Generalitat; i la liberalització del sector de les telecomunicacions
també ens ha portat a haver d’assumir unes despeses en tecnologia comunicativa desmesurades
podent parlar, fins i tot, d’una bretxa digital. A tot això hauríem de sumar-hi
l’alimentació, la pèrdua del mercat de proximitat i el consum de productes de
més baixa qualitat, fins i tot perillosos per la salut.
Tant la crisi
econòmica com la crisi de la política dels afectes que es viuen en l’esfera
pública (tant a nivell local com global, amb el TTIP com una de les grans i
amenaçants conseqüències), troben el seu micro-reflex en l’espai domèstic. Alhora,
l’auge de l’economia del tercer sector basada en els serveis i el marc de
capitalisme cognitiu en el qual ens movem, ha fet que s’hagin perdut bona part
de les capacitats tècniques i cognitives
que donaven als ciutadans una autonomia
productiva. Actualment, estem completament sotmesos a la indústria i als
mercats, som incapaços de convertir el “pensar per nosaltres mateixos” en un
“fer per nosaltres mateixos”, les empreses i els governs instauren el marc i
nosaltres ens movem en ell, ens distraiem en ell, riem i compartim en ell, ens
hi asfixiem. Per això mateix el que s’ha de transformar no és el què, sinó el
com, no la cosa, sinó el marc que engloba la cosa. El marc és el del
capitalisme heredat de l’American Way of
Life o el que és el mateix: l’homologació cultural de la qual parlava
Pasolini, la monoforma que comentava Watkins, la nordamericanització de la vida
quotidiana que han analitzat des de l’Escola de Frankfurt fins a Baudrillard. I
això descriu només d’on venim, per entendre on estem caldria revisar tots els
tractats d’economia financera i de capitalisme transnacional. Una forma de
resistència és convertint la “home sweet
home” d’aquest esclavitzador way of
life i que, avui en dia, és un malson per a molts impossible de costejar,
en una “home-made home”, apropiant-nos de les eines de producció per confeccionar
un escenari flexible i dialògic de pràctiques
domèstiques que funcionin com a
micro-polítiques socials contra la domesticació institucional i
institucionalitzada.
En el moment en
què l’espai públic no inclou els debats de tot allò que té a veure amb l’esfera
social i s’ha convertit en un espai privat a mans de les institucions i les
corporacions/empreses (un autèntic “logorama”), l’espai privat ha de
transformar-se. Aquest ja no serà mai més un espai privat, la casa privada ja
no serà una “propietat exclusivament privada”, sinó un micro-espai articulat a
partir dels intercanvis socials,
culturals i materials necessaris per
adherir-nos al món d’una forma més responsable, procreativa i política. Avui
en dia es parla d’arquitectura progressiva, d’habitatge social, de cooperatives
de vivenda, d’arquitectes de capçalera, fórmules mixtes (tant a nivell
econòmic, com humà, com material) on la frontera entre allò públic i privat
cada vegada estan més desdibuixades, però aquest cop en una retroalimentació
positiva. De fet, es passa de parlar d’allò públic a parlar d’allò comunitari. Són projectes que
entenen que la vivenda és molt més que una “propietat privada”, que la vivenda
és l’enclavament físic que fa de intersecció entre l’espai públic i l’espai íntim dels individus, i que fer-nos
responsables de casa nostra és també fer-nos més responsables del món que
habitem en un camí d’anada i tornada. Aquesta projecció d’un mateix en la
comunitat, aquest nou sentit de la responsabilitat
compartida fa que allò que abans era merament “privat”, ara tingui una
dimensió íntima i política reals, recuperant una política dels afectes en l’espai domèstic que molts havien perdut.
Imaginem una “casa pragmàtico-afectiva”
pensada per a complir amb aquesta funció de lloc íntim i de “micro-espai
social” seguint les teories del DIY,
de la “cultura del compartir” (en
relació amb la producció transversal de coneixements –immaterialitat- i de
recursos –materialitat-) i de la sostenibilitat medioambiental basada en el reciclatge i el decreixement. Imaginem una casa on tot això és possible, on tot i
tothom és comú i singular. És una
casa-obrador, és un espai comunitari, material i immaterial, de micro-política
que trenca amb la lògica del capitalisme actual, posant-se en un nou marge, un marge que recentra els
ciutadans per sobre de la institució i l’empresa. Les formes que adopten
aquestes bases són moltes i molt variades, perquè la forma pensada, projectada
i dialogada entre tots i totes supleix a la fórmula imposada.
L’espai privat es
transforma i aquesta transformació s’escampa, afectant a l’espera pública, tant
físicament com simbòlicament; i desborda els carrers i les places, els nervis
de la ciutat, que encara romanen vius i memoriosos gràcies a les lluites
veïnals i ciutadanes. Aquests ciutadans conformen la substància de l’opinió
pública real, i aquesta Veu de veus, des del sentiment de coresponsabilitat, és un espai productor
de legitimitat. Fa poc la sociòloga Saskia Sassen deia en una entrevista
que en un futur proper les ciutat seran més importants que els Estats; de
moment, els primers canvis polítics estan tenint lloc en l’àmbit dels
municipalismes amb l’aparició i consolidació de partits polítics de base
social. L’ombra de les polítiques de dretes i del TTIP és massa allargada i ho
cobrirà tot, espai públic i espai privat, sinistrement indiferenciats en un
depressiu logorama. La ciutat com un gran supermercat, la ciutadania com a mà
d’obra esclava és una possibilitat massa clara. Per això mateix cal fer de tal
manera que les micro-polítiques domèstiques i públiques es desenvolupin en
paral·lel; només des d’aquesta acció paral·lela el món com a casa i la casa com
a món poden ser habitables.
PRESENTACIÓ HILO-MENTAL (sesiones videológicas)
“LA GUERRA EN CASA”: POLÍTICAS DOMÉSTICAS
Sessió a càrrec de Lucía Egaña (artista), Félix Pérez-Hita (Hilo-mental),
Arturo Bastón (Hilo-mental)
HILOMENTAL és un
projecte de Félix Pérez-Hita i Arturo Bastón i en el qual han col·laborat gent
com Eugeni Bonet, Raúl Minchinela, Mery Cuesta, David Carabén, Andrés Hispano,
Lucas Quejido, Julia Morandeira, Reverendo Tedi KGB, Miguel Ángel Blanca,
Isidor Fernández, Javier Calvo, Andreu Meixide i Marcel·lí Antúnez.
Es tracta
d’enfilar, estirar el fil o principi de relació que és capaç de posar-nos a la
cara i en pla-contrapla vídeos que a priori no tenen res a veure. Així doncs
Hilomental és una sessió de ludopatia videogràfica, però també un exercici de
reflexió sobre aquest mateix superàvit audiovisual, una mica com el flâneur de Benjamin que es passejava per
la ciutat moderna capturant detalls, fragments, residus de la modernitat. Aquí
rastregem detritus audiovisuals que a cada segon van repoblant la xarxa,
material de baixa definició tècnica i de gran definició humana.
També es tracta
de desmuntar la jerarquia mediàtica segons la qual els mitjans de comunicació i
els crítics de cinema i televisió ens dicten què és important i què no, què val
la pena i què, on posar l’atenció. Aquí l’atenció es posa a les aigües
profundes i il·limitades d’internet on conviuen autors consagrats i autèntics
amateurs compulsius. El que importa no és l’aura que es genera al voltant d’una
obra vídeogràfica, sinó allò que ens ha cridat l’atenció, l’accident, el gest,
la casuística…
Al final les
imatges que ens donen els mass media (mitjans de comunicació de masses) són
absolutament opaques, ideològicament, tècnicament i iconogràficament, són
imatges fanàtiques i no només parlem del futbol, pensades per a l’esdeveniment
mediàtic on ja no se sap on comença l’esdeveniment i on acaba el mitjà de
comunicació (media). Per això, si volem analitzar la nostra època, més ens val
centrar-nos en els grassroots media o
mitjans de base, fins i tot d’una base tan caòtica i aleatòria com pot ser
Youtube. Precisament les sessions ens donen un fil d’Ariadna, un sistema de
relacions personal, que ens ajuda a fer una lectura d’aquest cúmul tectònic
d’imatges i, alhora, ens permet riure una estona.
Totes les
paraules ja estan creades, per tant, no cal crear-ne d’altres, només formular
nous discursos a partir d’elles, que és el que deia Farocki respecte les
imatges: si ja estan totes creades, perquè fer-ne més? L’important és rellegir
el que hi ha, trobar el nostre propi “fil mental”.
