Batalla de contes de Clarice Lispector a Can Comanegra

 

Amb Yannick Garcia, Bel Olid, Sebastià Perelló i Ingrid Guardiola

Arrel de l'edició RESTES DE CARNAVAL.

 

MONTSERRAT ABELLÓ (Tarragona, 1 de febrer de 1918 − Barcelona, 9 de setembre de 2014)

I aprenc a dir que No.

Amollo en la nit
la veu amarga o
la veu esperançada.

I aprenc a dir que No.

Que ja no és temps de plorar
ni de lamentar-se, ni tampoc
el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que No.

Montserrat Abelló

JORNADES DE FOMENT DE LA LECTURA DE EL PRAT

Em conviden a parlar de les meves primeres lectures i de com fomentar la lectura entre els joves. La taula rodona la conformen Laura Fernández, Jaron Rowan, Daniel López Valle i ens modera la Lucia Lijtmaer. Tenim 50 minuts en total per exposar el tema, deu minuts per barba, temps insuficient. Deixo algunes idees i apunts de tot el que havia preparat i no he tingut temps de dir (faltada, com estic, del do de la síntesi):

1. PER QUÈ LLEGIR?

Vivim en un món complex que ha perdut l’escala 1:1, un món fet a la mesura del micro i del macro espectacle, de l’economia financera, de la nanocomputació, del credo de Bauman, tot líquid, líquidament, vaporosament encarnat. La necessitat d’endinsar-se en relats que ens ajudin a respondre al nostre desig d’evasió, propulsió i de comprensió del món on vivim (també d’un “món altre”) són imperants. Aquests relats coagulen el que la vida, l’home, dissol. Necessitem relats que ens ajudin a posar-nos a la pell d’altres personatges a través de la imaginació (re)creadora, màscares que responguin als inevitables processos d’identificació, relats que ens permetin formar part d’alguna cosa, ser reconeguts, inclosos, en una comunitat, d’amants, d’amateurs. D’amateurs de nosaltres mateixos, al cap i a la fi en l’adolescència som aprenents de nosaltres mateixos (les normes, els codis socials, ja ens faran professionals del nostre ser, simplificats, simplificant-nos). Pessoa s’agermana amb Shakespeare, Milton, Dante, Crist i tots els “que la vida ha oblidat sense consagrar” en vida. Així opera l’univers freak, geek, chick flick, que aglutinen les noves comunitats d’adolescents (i de no tant adolescents). També són els “hombres subterráneos” que cita Maria Zambrano, o les “bouche en trôp” (“boques en excés”) de Kristeva. Necessitem relats per aprendre a crear noves situacions i nous personatges en els quals emmirallar-nos, amb els quals revestir-nos, noves regles del joc (sempre tan prefixat): ““Nunca llegamos a otro sino otrándonos mediante la imaginación sensible de nosotros mismos”, diu Pessoa. I Séneca: “Es conveniente ocuparse y nutrirse de algunos grandes escritores, si queremos obtener algún fruto que permanezca firmemente en el alma. No está en ningún lugar quien está en todas partes”. Aquests relats es llegeixen al mòbil, als llibres, a la pantalla, lectures en imatges, en paraules, en memes, és igual. Tot val. Els punts d’entrada als relats són múltiples.

2. L’ADOLESCÈNCIA

2.1 Adolescència i capital

John Savage a Teenage: The creation of youth culture fa una genealogia dels “teens”, trobant l’origen en les conseqüències de l’abolició del treball infantil el 1904, per tant, té a veure amb una certa idea d’oci o d’ocupació del temps social. Als anys 10s ja apareixen els boy scoutts, seguits per les flappers, els hooligans, les joventuts hitlerianes, etc. Fins a arribar al que Simon Frith anomena el pas del “teenager” al “jove” (youth). El teenager és el rebel dels 50s, enfront de la joventut (youth culture) dels 60s, una generació fruit del baby-boom i nascuts sota unes condicions econòmiques favorables i on s’universalitza l’accés a l’educació. Els joves passen a ser al centre de la societat de consum (Pasolini diu que la “parella” –inclou les parelles adolescents- és un invent del consumisme per anar a passar els caps de setmana als centres comercials i comprar). El “jove” està a les portes del món del “deure”, en aquesta escletxa que separa la seva infància del món adult buscarà la “llibertat” com una última exhalació. La llibertat, però, en el capitalisme actual, és una llibertat de consum, la llibertat de ser diferents dels altres (l’individualisme diferenciador d’herència calvinista) i alhora de pertányer a un grup, a una micro-comunitat. Gràcies a internet les “comunitats” ja no passen només pel físic, per comprar-te la “màscara adequada” (determinisme econòmic on el “ser” passa pel “tenir” i si no “tens” no “vals”), sinó també pels “relats” que es comparteixen, els referents culturals a través dels quals els adolescents troben la manera de comunicar-se, de ser correspostos, defugint la via única que proposa el mercat de “passar per caixa” i comprar-te una disfressa feta a mida.

Avui en dia la pressió del mercat (grans grups editorials) per establir “comunitats” de consumidors culturals entre els adolescents és una piconadora de massa pes. Només s’escapen d’ella els outsiders totals i els artífex de les fan-fics que després el mercat ja rendabilitzarà (la Laura Fernández recordava que Harry Potter va prodigar-se entre els joves adolescents a través del boca orella i no a través de la promoció i el merchandising).  Cal afegir que en el tardocapitalisme, la “joventut” ja no és una etapa vital, és un valor que el consumidor pot adquirir a través d’alguns productes. L’obsessió per la joventut eterna en totes les capes socials i totes les franges d’edat és l’únic punt de fuga d’una societat que fomenta l’aïllament social, la competivitat a tota costa (“emprenadoria”) i l’identitat cosmètica.

2.2 Tots som Franz Kafka

En aquest intent de trobar una “comunitat de semblants” penso en l’adolescència com un estat d’excepció, estranyesa i estrangeria permanents. Aquí és on entra Franz Kafka. L’adolescent està més a prop de les històries de Kafka, rondant constantment al voltant del sentir-se “peix fora de l’aigua” amenaçat per l’asfíxia vital, que no de les “ombres de Grey”. Kafka s’autoanomena “el negatiu del seu temps” i proclama “desaprendre la vida, desconèixer-se i destruir-se, renunciar al món i estimar tots els homes”. Un mantram d’aires, involuntàriament, anarquistes, que comulgaria molt bé amb la necessitat dels adolescents de donar l’esquena al deure, a la institució, a l’ordre, al dictamen del que convé fer. Els adolescents estan més a prop dels homes encriptats de Beckett que de les històries d’Albert Espinosa, dels monòlegs interiors de Virginia Woolf que de molts dels llibres que poblen els temaris de les aules.

2.3 La necessitat de construir nous móns

Foucault remarca que una institució té, necessàriament, dos pols o dos elements: Els elements i les regles, i a través d’ells organitzen grans camps de visibilitats i règims d’anunciats. El sentit de l’aventura de l’adolescent passa per la pulsió de construir nous móns, amb les seves pròpies regles, defugint la pauta de l’hiperregulat món de la institució (paterno-materna, escolar, administrativa..). No hi ha Bildungsroman que no doni exemple d’això. Són, també, Les Ciutats Invisibles de Calvino, Ciudadela de Saint Exupery, i sí, també Harry Potter.  L’altre dia vaig veure una reproducció física de la màquina de tortura de La colònia penitenciària de Kafka i vaig pensar que cap adolescent que veiés allò podia evitar anar immediatament a llegir el llibre, o el mateix després de veure l’animació que van fer Daniel Pitarch i Marcel Pie a partir del llibre. Els punts d’entrada al relat segueixen essent múltiples.

Aquest sentit de l’aventura i de la construcció de “nous móns” passa per trobar la identitat pròpia a través del cos i del llenguatge. Segons Pizarnik, la seva feina és “desaprendre a veure” per, a continuació, fer poemes, que segons ella és “aprendre a veure”. L’adolescent comença parlant les “paraules de la tribu” (que deia Paloma Chamorro) i acaba adquirint un llenguatge propi. Passa de mimetitzar la fraseologia de la comunitat (els enunciats), a posicionar-se en un discurs (enunciació). En Jaron Rowan ha parlat una estona dels memes, certament: aquestes noves gramàtiques (d’arrel iconogràfica) que, gràcies a internet i la tecnologia mòbil, han creat molts adolescents (i, de nou, no tant adolescents). Els memes: les paraules de les “noves tribus”. Seria exagerat i poc afinat dir que són la nova “gramàtica generativa” de Chomsky, però la capacitat que han adquirit els adolescents per crear el seu propi llenguatge ens enfronta a un plantejament molt més complex del que significa llegir. De la mateixa manera, el fet de trobar-nos davant de prosumers culturals, productors permanents, ja no de nous significants, sinó de nous continguts, ens posa en una altra tessitura (veure toooots els estudis, que són molts, que hi ha al respecte, jo em paro aquí).

Màquina de tortura de La Colònia Penitenciària

3. FOMENT DE LA LECTURA A TRAVÉS DE L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

3.1 Canvis en la manera de llegir

Agustin Remensal a l’article Literatura y Televisión, diu que les maneres de llegir han canviat molt en el temps, que abans de la imprempta predominava l’oralitat, que amb la imprempta els monjos llegien de forma intensiva i devota, que amb les novel·les per entregues a finals del XIX es va passar a llegir de forma extensiva i que avui en dia la reducció del llenguatge a la seva mera funció informativa ens ha portat a una vulgarització il·limitada on predomina allò popular, allò actual i allò polèmic.

Amb la nova febre de les sèries de televisió estem més a prop de la lectura per entregues del XIX que de la videoesfera que describia Regis Debray a Vida y muerte de la imagen i, justament, “allò popular, actual i polèmic” és la base de la literatura que consumeixen la majoria d’adults, és a dir, la base de la “premsa diària”. El mateix podria qüestionar-se de la major part de llibres que formen part dels plans docents o que estan a primera línia de les llibreries i biblioteques: en funció de quin criteri ocupen la zona vip? La Història del que cal que els joves llegeixin és una gran encreuada de interessos més creuats encara que caldria revisar broca en mà. Tal com fa John Berger amb la història de l'art.

3.1 Foment vs. Promoció

L’altre dia llegia Laia de Salvador Espriu i vaig trobar un paral·lelisme directe amb la sèrie True Detective, la manera que té de descriure els pescadors, les atmòsferes, els móns caducs, m’acostava al pantà de la sèrie de moda, al seu ambient, als seus personatges. Em preguntava: què ha fet l’Any Espriu per acostar l’obra d’Espriu entre els adolescents? Poc o res. La monopolització que fa una part de l’administració de l’imaginari públic a partir de la reducció del panorama literari a “figures claus” és poc efectiva. Aquesta cultura celebratòria s’acosta al que Peter Watkins anomenava la “monoforma” (referint-se al cinema de Hollywood): el posar de relleu poques obres o figures, totes clonades, per tal d’adquirir ventes o patrimoni cultural. “Fomentar” no té res a veure en col·lapsar l’agenda pública amb homenatges simbòlics i poc pedagògics a un escriptor a l’any. Enguany és l’any Vinyoli, un dels poetes dels quals més he après, un escriptor fora de tot pla docent, per cert. Què en sabrem de Vinyoli d’aquí un any? Què en sabran els adolescents? Preguntes a respondre.

3.2 Adéu al temple: l’espai serà social o no serà

La biblioteca no és res en sí mateixa, és un llibre tancat. La biblioteca té el seu propi protocol, com ho té el museu amb la seva fixació de “no tocar”. L’altre dia vaig descobrir que Keri Smith era super-ventes amb el seu llibre Destroza este diario, que convida al lector a fer diferents intervencions sobre el mateix. Això ens indica que la gent està assedegada per implicar-se, per recrear, per participar, com deixa clar Johan Huizinga a Homo Ludens (1983), on diu que el “joc” és un fenomen cultural que és la base del nostre aprenentatge, com a bons animals (de vegades racionals) que som. No en va les escoles de l’època de la República (IV a.C.) s’anomenaven “Ludi”, quan els plebeus van ascendir a les classes polítiques, i en elles es donava una educació bàsica i eines de sociabilització. La biblioteca, en col·laboració amb d’altres equipaments culturals (centres cívics, etc.), ha de ser un espai de sociabilització, i perquè així sigui, es necessiten els “magister ludis”, els mestres de cerimònies, de joc, pertinents.

3.3 A base de mirar la televisió, de navegar i naufragar per internet

De la meva formació i consum audiovisual extrec algunes idees i relacions:

·       Hi havia un programa de televisió, el 1983, Tiempo de Papel, presentat per un corb on hi havia una secció que es deia Biblioteca 8/14, on ensenyaven a fer una biblioteca pels més menuts. Penso amb la impossibilitat actual de molts pares, escoles i biblioteques de fer la seva pròpia biblioteca, degut a problemes econòmics de tot tipus que fan que els pares no puguin comprar llibres o que les biblioteques no puguin fer noves adquisicions. Això em fa pensar en Can Batlló i l’esforç col·lectiu de construcció d’una biblioteca veïnal. La de llibres que resten morts a les cases que podrien disposar-se al públic. Campanya de “dona un llibre” ja.

·       Hi ha altres programes de televisió com L’Illa del Tresor, Paraules al Vent o Puetes que oferien una versió molt amplificada del concepte de literatura. De fet, l’educació sentimental dels joves passa per les lletres de les cançons del hip hop, per les balades, per instagram i la seva “síntesi poètica visual”. L’experiència literària entre els adolescents ha d’ometre el cànon, el mausoleu i el marbre, ha de ser una  cosa viva, la “sensación de cosas mínimas” que deia Pessoa. Els lectors adolescents són sistemes nerviosos que necessiten ser activats, fora de tot paternalisme, fent-los comprendre que la poesia o la literatura no és un compendi de gèneres literaris amb els seus codis i la seva genealogia, sinó també una altra manera de mirar les coses.

·       El 1988, Claire Parnet va grabar l’Abécédaire, una entrevista a Gilles Deleuze de 12 hores de duració en la qual el filòsof desglossava la seva filosofia a partir de conceptes ordenats segons l’abecedari: Animal, Beguda, Cultura, Desig, Infància, Esquerra, Literatura, Malaltia, etc. Això em va fer pensar amb l’Urban Diccionary, un diccionari col·laboratiu on bona part de les entrades de les definicions són elaborades pels joves. Existeix el “word of the day” i s’aplica el caràcter “comunitari” a un format tan clàssic com pot ser un diccionari aconseguint una relació molt més experiencial de les paraules. Més enllà de l’edat, cada territori té la seva nomenclatura pròpia, fruit de la cultura ultra-local, això també em fa pensar en Espriu: en el fet que de moltes de les professions que el sistema econòmic actual ha dilapidat, només en quedaran les paraules (i algunes d’elles, ben amagades al fons d’aquests llibres tancats). No és tan descabellat recollir tota aquesta taxonomia i dotar-la de imatges, de història, de memòria, audiovisualment. De fet, hi ha aplicacions per fer senzilles animacions com Xtra Normal o Go!Animate, o Mashface, que et permet animar una fotografia, el rostre d’Espriu, per exemple, o de Kafka, o del teu veí, i posar-li un text com si parlés ell mateix. També hi ha eines per convertir una història en historietes gràfiques, còmics, com Make Beliefs Comix o Toon Doo. Hi ha moltes maneres d’acostar els joves a la realitat extra-literària de cada paraula, una realitat que porta a sobre la llavor d’una nova ficció.

·        Si els antics feien auspicis mirant els vols de les aus, nosaltres som una civilització que ja no sap prescindir ni del GPS ni de Google Maps per orientar-nos. A la xarxa és corrent l’ús d’eines de geolocalització per contextualitzar la informació. En la seva aplicació literària trobem els casos del Global Poetry System (una xarxa en la qual podies penjar frases poètiques –gust sui generis- que et trobaves en l’espai públic, crean un mapa poètic de creació col·lectiva preciós), o el Mapa Literari Català, molt útil per saber les proeses i misèries de l’exili, o el projecte de Barbara Hui amb Los Anillos de Saturno de Sebald, en el qual va buscar tots els espais que referenciava l’obra i els va ubicar en un mapa posant informació extra. Aquesta informació contextual ajuda a expandir l’univers literari de les obres. A la meva època, prou feina tenia en saber, anys més tard, que Gregori Corso no era espanyol (coses que descobreixes amb el temps perquè ningú te les ha explicat, molt abans de que existís la wikipedia). Pels avesats a i devots de Jenkins, afegiria, sense entrar en el tema, que tot això pot combinar-se amb els jocs de realitat alternativa i els processos de gammification.

·       La febre de les sèries: els lectors/espectadors de sèries estan acostumats a trames i personatges molt complexos. Els personatges de la història de la literatura ressonen entre ells, és molt fàcil que els escriptors siguin hereus, no només d’altres escriptors, sinó d’obres concretes amb els seus personatges i situacions. Per dir-ho vagament: Hamlet és tan o més popular que Shakespeare com el Quixot sempre serà la cara visible de Cervantes, Madame Bovary de Flaubert. El gran elenc de personatges que ens ha donat la història de la literatura conviu amb els Walter White (Breaking Bad), Tony Soprano (Los Sopranos) i Rust Cohle (True Detective), entre d'altres.  

·       Del llibre al 2.0. Hi ha un projecte, Amores Prohibidos 2.0, que és una adaptació de Romeu i Julieta a l’època de les xarxes socials molt interessant. “Amores Prohibidos 2.0 es una obra de teatro participativa e interactiva, adaptada a internet, que usa como escenario las redes sociales y Redenasa.tv, una red on line de creación y difusión cultural. Los personajes se comunican entre ellos mediante vídeos, fotos, chats, audios y mensajes que compartirán a través de sus cuentas en las nas redes sociales, convirtiéndose en un diálogo abierto a la interacción de los espectadores durante seis días y en rigurosa redealidad.”

·       La necessitat d’establir una comunitat: no és gaire sa que Amazon sàpiga més dels adolescents que els seus pares o que la pròpia biblioteca. Aquesta hauria d’establir una comunitat a través de les xarxes socials, ja siguin les més comunes (facebook, twitter) o d’altres més independents que permeten fer comunitats més personalitzades (N-1, Ning). Allà han de quedar plasmades les activitats del centre així com les pròpies opinions o aportacions dels adolescents. Sovint, en les pràctiques de foment de la lectura es posa massa atenció a assumptes “procedimentals”, als mètodes, les competències, quan de vegades, un gest tan senzill com obrir les portes de la casa i deixar que el convidat s’hi posi còmode i digui la seva, ho canvien tot. Si haguessin existit totes aquestes eines i aquest fructífer diàleg dins la pròpia administració quan érem adolescents... Qui sap.

Ingrid Guardiola

Març del 2014

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA / CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA

Versió original publicat al Cultura/s de La Vanguàrdia l'1 de gener del 2014, especial "LA GRAN GUERRA"

(versió catalana)

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA

Ingrid Guardiola

Quan esclata la Primera Guerra Mundial Apollinaire s’allista com a voluntari; una bala li travessa el casc i fa que li executin una doble trepanació al crani. El 9 de novembre de 1918 mor de la grip espanyola, encara no nel mezzo del cammin della sua vita. L’experiència de les trinxeres i del dolor imprès en el seu propi cos serà determinant per l’elaboració del seu llibre Cal·ligrames: Poemes de la pau i de la guerra (1918). Abans de la guerra, Apollinaire va cultivar la technopaegnia (composició de poemes figurats que els llatins anomenaven també carmina figurata); ell mateix anomenava “ideogrames lírics” als seus primers textos de 1913. Dels poemes figurats de Símies de Rodes el 300 a.C. (Poema-ou, Doble Destral, Ales…) als “cal·ligrames” (mot donat pel mateix poeta) d’Apollinaire, es concentra tota una subtil i constant història de la “poesia figurada”. Durant i després de la primera Guerra Mundial el cal·ligrama cobra vol, el vol dels avions de guerra, com va pintar Malevich el 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy farà la seva Oda a Guynemer (1917), un heroï de guerra francès que va aconseguir 53 victòries. Com dibuixades per la metralla es poden llegir les lletres Ciel de France (“Cel de França”), i al bell mig un vers ascensional sense pressa ni pausa es perd en l’horitzó del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; també Joaquim Folguera escriurà a l’avió (En avió) el 1917. L’avió representa la màquina, la peripècia tècnica, la llibertat del destí empresonada en la funcionalitat bèl·lica. L’avió trenca amb la linealitat espaial com el cal·ligrama trencarà amb la sintaxi lingüística i amb l’espai codificat de la pàgina en blanc. Aquesta ruptura sintàctica serà una de les bases del Futurisme, moviment artístic que influenciarà a Apollinaire, juntament amb el cubisme a qui va dedicar nombrosos textos. En el Manifest Tècnic de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de les claus és, precisament, la destrucció de la sintaxi, a més a més de l’ “l’obsessió lírica de la matèria”, la missió de la poesia per procurar imatges noves, etc. Els futuristes eren devots de la velocitat, la tècnica, la ciència, la guerra i el futur. Però el futur, a la guerra, com va escriure Wittgenstein el 1914 en els seus diaris al front, queda fora de camp: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. Malgrat Apollinaire eludia les pitjors atrocitats de la guerra i la considerava un joc i una aventura (vegi’s el poema Merveille de la guerre), els Cal·ligrames parteixen del seu jo físic, emocional i poètic (com es veurà en el cal·ligrama Coeur, Couronne et miroir) i serà el passat, habitat per les persones, els paisatges (també literaris, com a Voyage) i les coses que estima, i no el futur, ni el progrés cosmopolita dels avantguardistes locals, el que esculpeixi des de la base molts d’aquests poemes. A Les collines dos avions combaten sobre el cel de París amb ràbia, un és la seva joventut, l’altre l’esdevenir. Al cal·ligrama Lettre-Océan es dirigeix al seu germà Albert, que vivia a Mèxic. Al Il Pleut, escrit al final de la guerra, sota la forma d’una pluja de lletres, es pot entre-llegir: “Escolta caure els vincles que et retenen per dalt i per baix”, aquests vincles, aquestes trobades de la seva vida que també plouen, com les “veus de dones com si fossin mortes, també en el record”. Aquestes veus de dones com les de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que formen el poema La colombe poignardée et les jet d’eau i on, dibuixat com un poema-font (que es confon amb un ull que plora sota el colom de la pau), també recorda Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verset “aquells que han anat a la guerra al nord ara combaten, el vespre cau, oh mar sangrant”. Al poema Guerre parlarà del contacte per l’escolta, dels “bruits entendus”, de fet, els cal·ligrames emanaran, no només la forma de l’objecte/sentiment convocat, sinó també el seu so (a Venu de Dieuze fins i tot inclou partitures); seran poemes audio-visuals, cançons per a després d’una guerra, estructurades amb la pressa de la guerra, amb la síntesi del telegrama, amb la llum somorta, però candent, de l’esperança.

(versió castellana)

CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA

Ingrid Guardiola

Cuando estalla la Primera Guerra Mundial Apollinaire se alista como voluntario; una bala le atraviesa el casco y hace que le ejecuten una doble trepanación al cráneo. El 9 de noviembre de 1918 muere de la grip española, aún no llegado su mezzo del cammin della sua vita. La experiencia de las trincheras y del dolor impreso en su propio cuerpo será determinante para la elaboración de su libro Caligramas: Poemas de la paz y de la guerra (1918). Antes de la guerra, Apollinaire cultivó la technopaegnia (composición de poemas figurados que los latinos llamaban también carmina figurata); él mismo llamaba “ideogramas líricos” a sus primeros textos de 1913. De los poemas figurados de Símias de Rodas el 300 a.C. (Poema-huevo, Doble Hacha, Alas…) a los “caligramas” (palabra dada por el mismo poeta) de Apollinaire, se concentra toda una sutil y constante historia de la “poesía figurada”. Durante y después de la primera Guerra Mundial el caligrama alcanza vuelo, el vuelo de los aviones de guerra, como pintó Malevich en 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy hará su Oda a Guynemer (1917), un héroe de guerra francés que consiguió 53 victorias. Como dibujadas por la metralla se pueden leer las letras Ciel de France (“Cielo de Francia”), y en el medio un verso ascensional sin prisa ni pausa se pierde en el horizonte del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; también Joaquim Folguera escribirá al avión (En avió) en 1917. El avión representa la máquina, la peripecia técnica, la libertad del destino aprisionada en la funcionalidad bélica. El avión rompe con la linealidad espacial como el caligrama romperá con la sintaxis y con el espacio codificado de la página en blanco. Esta ruptura sintáctica será una de las bases del Futurismo, movimiento artístico que influenciará a Apollinaire, juntamente con el cubismo a quien dedicó numerosos textos. En el Manifiesto Técnico de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de las claves es, precisamente, la destrucción de la sintaxis, además de la “obsesión lírica de la materia”, la misión de la poesía para procurar nuevas imágenes, etc. Los futuristas eran devotos de la velocidad, de la técnica, de la ciencia, de la guerra y del futuro. Pero el futuro, en la guerra, como escribió Wittgenstein en 1914 en sus diarios al frente, queda fuera de campo: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. A pesar de que Apollinaire eludía las peores atrocidades de la guerra y la consideraba un juego y una aventura (véase el poema Merveille de la guerre), los Caligramas parten de su yo físico, emocional y poético  (como se verá en el caligrama Coeur, Couronne et miroir) y será el pasado, habitado por las personas, los paisajes (también literarios, como en Voyage) y las cosas que quiere, y no el futuro, ni el progreso cosmopolita de los vanguardistas locales, el que esculpa desde la base muchos de estos poemas. En Les collines dos aviones combaten sobre el cielo de París con rabia, uno es su juventud, el otro su devenir. En el caligrama Lettre-Océan se dirige a su hermano Albert, que vivía a Méjico. En Il Pleut, escrito al final de la guerra, bajo la forma de una lluvia de letras, se puede entre-leer:  “Escucha los vínculos que te retienen por arriba y por abajo”, estos vínculos, estos encuentros de su vida que también llueven, como las “voces de mujeres como si fuesen muertas, también en el recuerdo”. Estas voces de mujeres como las de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que forman el poema La colombe poignardée et les jet d’eau y donde, dibujado como un poema-fuente (que se confunde con un ojo que llora bajo la paloma de la paz), también recuerda a Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verso “aquellos que han ido a la guerra al norte ahora combaten, el crepúsculo cae, oh mar sangrando”. En el poema Guerre hablará del contacto por escucha, de los “bruits entendus”, de hecho, los caligramas emanarán, no sólo la forma del objeto/sentimiento convocado, sino también su sonido (Venu de Dieuze incluso incluye partituras); serán poemas audio-visuales, canciones para después de una guerra, estructuradas con la prisa de la guerra, con la síntesis del telegrama, con la luz mortecina, pero candente, de la esperanza.

PASOLINI: PENSAR DIFERENT

En AQUEST ENLLAÇ es pot llegir el text-resum que he fet després de la sessió sobre Pasolini que va tenir lloc al CCCB aquest juny del 2013. 

NOTA DEL CCCB:

Aquest article és un resum de les principals aportacions dels ponents de la taula rodona “La vida als marges: contra l’homogeneïtat cultural” organitzada amb motiu de l’exposició “Pasolini Roma” i moderada per l’autora del text, Ingrid Guardiola. Jordi Balló, comissari de la mostra, i els escriptors Javier Pérez Andújar i Julià de Jódar, van debatre idees del pensament de Pasolini i van analitzar la seva vigència. 

UNA MICA D'AGENDA CULTURAL

(TEXTOS EXTRETS DE LES RESPECTIVES PÀGINES WEB)

Dijous 13 GREC EXPERIMENTAL / CCCB / 19h

Vamos a contar mentiras
«Art, ficció, realitat»
Xerrada amb Bani Brusadin, Ernesto Collado, Jorge Luis Marzo i Job Ramos

Ernesto Collado presenta Montaldo com a meitat documental, meitat road-tale. Quina és la part documental i quina la ficcionada? Quin és el marge entre l’objectivitat i la subjectivitat?

Però, realment importa?

Els convidats, moderats pel mateix Ernesto Collado, dialogaran sobre quin paper tenen realitat i ficció en les pràctiques artístiques contemporànies. «El vell debat entre la veritat i la falsedat ha estat substituït per un altre entre mentir bé i mentir malament», en paraules de Joan Fontcuberta. Per tant, potser acabem sentint tota una sèrie de mentides... Això sí, de ben segur que ben explicades.

--- Amb la participació de Bani Brusadin, productor cultural i investigador independent en el camp en què conflueixen art, tecnologies digitals, noves cultures populars i política; Ernesto Collado, actor i creador intermitent de l’escena contemporània barcelonina, autor i intèrpret de l’obra Montaldo; Jorge Luis Marzo, historiador de l’art, comissari d’exposicions, investigador, assagista i professor, i Job Ramos, artista que treballa amb la instal·lació, l’art objectual, els paisatges sonors i la fotografia.

Divendres 15-dissabte 16 FESTIVAL LOW COST / ARTS SANTA MÒNICA 

Imatge de YourLostMemories

VIERNES 14 DE JUNIO

19.00 h. Presentación y pase de Atrévete, Ken (40’). Con la presencia de Los Pioneros del Siglo XXI, Miguel Noguera y Especialistas Secundarios.

20.00 h. Presentación y pase de Cabás (107’), de Pablo Hernando. Con la presencia del director.

SÁBADO 15 DE JUNIO

VERMÚ LOW COST

11.00 h. Miqui Otero y Desirée de Fez presentan Cine Low Cost 2013.

11.15 h. Presentación y pase de Paradise (30’), de Marçal Forés. Con la presencia del director.

12.00 h. SESIÓN VERMÚ: presentación y ESTRENO de Como todas las mañanas (80’) de Toni Nievas. Con la presencia del director y los actores.

13.30 h. EL SHOW DE NIEVAS. Q & A de Como todas las mañanas. Con Toni Nievas y los actores Berto Romero, Didac Alcaraz y Josep Maria Raventós.

14.00 h. Vermú en la terraza de Arts Santa Mònica

PLANES DE FUTURO

15.00 h. Presentación de los proyectos Olaria (de Néstor F. y Manel Bocero), Hard Definition (de Coco y Willy) y ESTRENO deLiberade o Kraken (11’), de Burnin’ Percebes. Presentado por Venga Monjas. Con la presencia de sus directores.

TRUEBA VS. TRUEBA: DOS GENERACIONES, UNA MIRADA

16.00 h. Presentación y pase de Los ilusos (93’) de Jonás Trueba. Con la presencia del director.

17.30 h. Un cara a cara sobre el proceso de creación (con un presupuesto bajo) entre David Trueba y Jonás Trueba.

CINE LOW COST EN ESPIRAL: FÓRMULAS MÚLTIPLES

18.30 h. Presentación, pase y Q & A de Your Lost Memories (68’), de Alejandro Marzoa y Miguel Ángel Blanca. Con la presencia de los directores.

COSECHA CINE LOW COST

20.00 h. Presentación del póster y del inicio de rodaje de Magical Girl, de Carlos Vermut. Con la presencia del director.

20.30 h. Presentación y ESTRENO de Tres Tristes Triples (15’) dirigido por Isaki Lacuesta y protagonizado por Venga Monjas. Con la presencia de director y actores.

GRAN ESTRENO (en colaboración con el Festival de Sitges)

21.00 h. Presentación, ESTRENO y Q & A de La Tumba de Bruce Lee (90’), de Canódromo Abandonado. Con la presencia de sus directores, Lorena Iglesias, Aaron Rux y Julián Génisson, y de Ángel Sala, director del festival de Sitges.

FIN DE FIESTA:

23.00 h. Piccolo Grande Amore (Live). Una aproximación musical a la película de Jordi Costa Piccolo Grande Amore. Con actuaciones de las cantantes Elsa de Alfonso (Villarroel, Kana Kapila, Imperio), Luciana Della Villa (Svper) y Esther Margarit (Mee and the Bees).

24.00 h. Concierto en la terraza de Arts Santa Mònica de Manos de Topo e invitados.

Divendres 15-dissabte 16-diumenge17  FESTIVAL PLAGA (Proliferació de Propostes artístiques en espais autoinstituïts)/ VARIS ESPAIS

Clicar a sobre per veure el PROGRAMA tamany real

Dilluns 17, dimarts 25, dilluns 1 de juliol, dimarts 9 de juliol  PASOLINI: PENSAR DIFERENT / CCCB / 19h

Darrer retrat de Pasolini

"Pasolini es, por encima de todo, un pensador heterodoxo. Su mirada se fija en el proceso de homogeneización material y espiritual de la Europa de posguerra como consecuencia de la expansión del capitalismo de consumo y de los medios de comunicación de masas. En este contexto, su reflexión se centra en la desaparición de las diferencias en las formas de vida y en los sustratos culturales, toda vez que critica la uniformización de las aspiraciones de la nueva clase media en un mismo horizonte vital, cada día más deshumanizante. Ante esta nueva realidad social, Pasolini denuncia la violencia y el totalitarismo inherentes al capitalismo, huye de la corrección social bienpensante y busca poner encima de la mesa las contradicciones y los riesgos de ese nuevo modelo de vida.

En el marco de la exposición «Pasolini-Roma», el CCCB propone con estos debates una mirada a nuestro mundo a través de la obra pasoliniana y plantea de qué modo es posible hoy una crítica trasgresora de la cultura dominante.

Lunes 17 de junio, 19 h

«AÚN PODEMOS SER SUBVERSIVOS?»

Alfredo Jaar, artista visual, arquitecto y cineasta

Miguel Morey, catedrático emérito de Filosofía de la Universidad de Barcelona

Presentadora: Gisela Llobet, profesora asociada de Filosofía de la Universidad Autónoma de Barcelona

Con la proyección del documental The Ashes of Pasolini, de Alfredo Jaar (2009, 38’)

Martes 25 de junio, 19 h

«LA VIDA EN LOS MÁRGENES: CONTRA LA HOMOGENEIDAD CULTURAL»

Jordi Balló, profesor de Comunicación Audiovisual de la Universidad Pompeu Fabra y comisario de la exposición «Pasolini-Roma»

Javier Pérez Andújar, escritor

Julià de Jòdar, escritor

Presentadora: Ingrid Guardiola, profesora asociada en la Universidad Pompeu Fabra y la Universidad de Girona y gestora cultural

Lunes 1 de julio, 19 h

«LA POESÍA EN LA MÉDULA»

Diálogo y recital poético en torno a Pasolini

Josep Maria Lluró, ensayista y profesor de Historia de secundaria

Enric Casasses, poeta, dramaturgo y traductor

Arnau Pons, poeta, traductor y ensayista

Carles Rebassa, poeta

Presentador: Martí Sales, escritor y traductor

Martes 9 de julio, 19 h

«PENSAMIENTO CRÍTICO PARA UN MUNDO EN CRISIS»

Dacia Maraini, escritora, dramaturga y poetisa

Presentador: Xavier Albertí, director escénico y compositor"

FESTIVALS/MOSTRES DE CINEMA ON-LINE

Sé Villana, María Cañas

Vikingland, Xurxo Chirro

Fins demà encara podeu veure les peces a competició del II FESTIVAL MÁRGENES 

Avui ha arribat via facebook la deliveració del jurat: 

"Premio a la Mejor Película Ex Aequo a Sè Villana, de María Cañas, y de Vikingland, de Xurxo Chirro. Mención Especial del Jurado a N-VI, de Pela del Álamo"

D'aquí 4 dies començarà el un altre festival de cinema online: L'ATLÁNTIDA FILM FEST  (3a edició) que organitza Filmin.

 Si voleu veure més cinema online, cal recordar que el festival KOSMÓPOLIS enguany han derivat una part de la seva programació audiovisual habitual (Canal Alfa) i una part de l'Arxiu Audiovisual que comprèn algunes de les activitats de les passades edicions de Kosmpolis al portal de Filmin, on, per 5€ podreu veure tota la selecció (fins el 14 d'abril). Entre algunes de les peces audiovisuals retrospectives, es pot veure les actuacions/conferències/entrevistes de Lydia Lunch, Donna Leon, Saul Williams, Lou Reed i Laurie Anderson, Momus, John Giorno, Agustín Fernández Mallo... Entre les pel·lícules, aglunes estrenes recents com "Faust" (la versió de Sokurov) o "The road", animacions com "The secret of kells",  "Persépolis" o "Ghost in the shell", clàssics com  "Los cuentos de Canterbury" (la versió de Pasolini), "El dr. Frankenstein" o "Metrópolis", documentals com "Mones com la Becky", "Microcosmos" o "Gonzo" (sobre la vida de Hunter S. Thompson) i noves propostes cinematogràfiques com "Los cronocrímenes" o "Diamond Flash".