Demà dijous al CINEMA TRUFFAUT de Girona, estrenem The Turin Horse (El cavall de Torí) de Béla Tarr
«¿Ellos? Son unos siervos y eso es lo que serán
toda la vida.
Se sientan en la cocina, cagan en un rincón… y
vigilan las
ventanas de vez en cuando. Los conozco a la
perfección.»
Sátántangó
Que Béla Tarr
volia ser filòsof ho ha deixat clar amb la que diu que serà la seva última
pel·lícula i que parteix dels darrers dies de la vida de Nietzsche. El cineasta
hongarès, a partir d’ara, vol dedicar-se a la pedagogia obrint una escola de
cinema a Croàcia per tal d’evitar el fer-se pesat, repetir-se, envellir cobdiciosament en
l’ofici. Tarr va començar filmant humils treballadors i ha acabat filmant no
menys humils pagesos en el que es vaticina com “la fi del món”. La idea de la
pel·lícula van començar a gestar-la amb el novel·lista i fidel col·laborador
László Krasznahorkai a finals dels anys 80’,però llavors van concentrar-se
amb Sátántangó. Tarr torna a treballar amb Fred
Kelemen a la càmera que pareix un blanc i negre amb una escala de grisos
inimitable que acaba donant un relleu quasi escultòric als dos personatges
principals (un pagès i la seva filla) i la seva austera casa de camp. Els dos,
com Hamm i Clov de Fi de partida de Samuel
Beckett, esperaran enmig del desert campestre a que tot acabi, si acaba, i es
sumaran a la proclama de Hamm al final del llibre: “drap vell, només et tinc a
tu!”. La pel·lícula parteix d’una prosa de Krasznahorkai que li va servir a
Tarr per estructurar dramàticament la pel·lícula, que pràcticament manca de
diàlegs. El text de Krasznahorkai es filtra en tres moments de la pel·lícula:
en el principi per explicar-nos la història de quan va començar a embogir
Nietzsche a Torí el tres de gener de 1889 arrel d’una escena en què un cotxer
maltractava al seu cavall i que va precedir a les seves últimes paraules
(“Mare, sóc idiota”) malgrat va viure deu anys més; en el testimoni d’un veí
que explica que el món ha arribat al seu màxim grau de decadència gràcies a déu
i als homes (ve també de Nietzsche la idea de que “déu ha mort”), i amb el
llibre que uns gitanos li regalen a la filla i que llegeix quan no s’ha de
dedicar a les dures tasques diàries (vestir al seu pare, portar l’aigua del
pou, cuidar el cavall, bullir patates…). El memorable primer travelling quan arriba el pare amb
el carro el cavall, l’oratge, i la fúnebre música de Mihály Víg a base d’òrgans
i cellos que es va repetint al llarg de tota la pel·lícula no té res a veure
amb l’obertura de Sátántangó en la qual veiem
les vaques en el camp pastant tranquil·lament. Com diu Borja Vargas, els travellings
de Béla Tarr “presencien un món tremendament orgànic, de vegades quasi tant
com el de Tarkovski, que fan arribar a l’espectador conservant íntegres les
seves qualitats. Es passegen sense obstacles per aquesta realitat, mostrant amb
calma cada detall. Al registrar aquesta naturalesa per a donar-la a conèixer,
la pròpia càmera no és més que observaor d’una realitat en la que no pot
intervenir, com si estigués rodant des d’una dimensió intermitja”. I és que Tarr munta mentre roda, les 30 preses que configuren
l’estructura narrativa de les més de dues hores de El cavall de Torí en donen prova. La
majestuositat, valentia i esforç del cavall empetiteixen l’home, aquest cavall
que va fer emmudir a Nietzsche i que Tarr retrata com l’últim ser digne abans de
tocar campanades a mort, també en la seva carrera cinematogràfica. Segons el
director, El cavall de Torí tracta de la duresa
de l’existència humana i més que presentar fets extraordinaris, es centra en la
vida quotidiana dels dos personatges, amb les mecàniques i asfixiants
coreografies al voltant dels necessaris gestos diaris que accepten de dur a
terme amb estoica resignació. La humanitat s’enfonsa i no hi ha lament, ni
tansol cap reminiscència d’aquell “déu méu, déu meu, per què m’has abandonat”
que Crist va pronunciar al Getsemaní. Més aviat el que resta és el propi
testimoni dels seus personatges i la seva descomposició. A El cavall de Torí els protagonistes ja han perdut fins i tot el do de la parla, el
creixent vent ha assecat les boques i ha disseminat per l’estança només el
càntic fúnebre i persistent d’allò que és inevitable, però sempre en fora de
camp, l’insalvable darrer acte.
