Mostrando entradas con la etiqueta MUSIK. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta MUSIK. Mostrar todas las entradas
miércoles, 18 de noviembre de 2015
#BCNmp7 DE CINTURA CAP AL BALL
BCNmp7. De cintura cap al ball from CCCB on Vimeo.
Últim BCNmp7 del 2015, 12 de novembre del 2015. Més informació AQUÍ.
Un programa de: Nando Cruz, Luis Troquel.
Participen: Elvis Lixardo, Timberism AV, Papa Orbe y los Turpiales Sabaneros.
GALERIA FOTOGRÀFICA de la sessió.
miércoles, 16 de septiembre de 2015
15 D'OCTUBRE #BCNmp7 GALERIA DE VERSIONS EXTREMES AL CCCB
miércoles, 15 de julio de 2015
#GANDULES15 "AMOR EN PUNT DE FUGA"
#GANDULES15 aquest any va de l'AMOR EN FUGA. Ens han demanat a uns quants vinculats amb les activitats musicals del CCCB que diguem les nostres cançons d'amor preferides. El llistat final es pot CONSULTAR AQUÍ i a Spotify. Deixo la versió ampliada de les meves recomenacions, el text complet:
Divertirse.
Arder juntos.
I put a spell on you es una canción escrita por Screamin’ Jay Hawkins y versionada por casi todo el mundo. Hawkins
la cantaba en programas televisivos del entertainment
norteamericano de los sesenta sujetando una calavera que fumaba, con un
colmillo bajo la nariz, mirando de forma entre cómica y amenazante al público,
gritando, como quien se ha pasado, y da igual que sea con el amor o con el
alcohol (de hecho en la grabación de la canción brilló más el alcohol que el
amor). Es una canción al servicio del erotismo salvaje y de la chifladura
revitalizante. Los que se la hicieron suya a posteriori le dieron una gravedad
que no se encontraba en la original. Este tema tiene algo cercano al Dream Baby Dream de Suicide, supongo que por lo “involuntariamente” sexual.
Hay algo maravilloso en la canción de Suicide, en su repetición, en su calle de
dirección única, el hecho de que el amor es un ejercitarse en la libertad del
otro mientras ardemos juntos; algo que Bruce Springsteen transformó en “el gran
sueño americano” en la versión que hizo, lo dicho: “dream, baby dream; keep your dreams burning, for ever”.
El
vendaval. El dolor.
Ne me quitte pas de Jacques Brel es la más bella humillación de amor.
En algunas versiones el trémolo del piano de fondo se corresponde con el
trémolo de sus enormes incisivos. “Déjame
ser la sombra de tu sombra, la sombra de tu mano, la sombra de tu perro”,
declama Brel entre sudores, lágrimas y saliva, buscando el drama en sus
humores, hipnotizando el público y la cámara de televisión con su rostro
desencajado. El cantante la escribió después de esconderse debajo las faldas de
su mujer cuando supo que había dejado embarazada a su amante, rompiendo así con
una turbulenta y apasionada relación de cinco años de amor a doble banda.
Sublimación postraumática, todo un clásico, también lo del escaqueo. Nina
Simone (Dios es negro y mujer), versionó el tema de Brel e hizo otra versión de
otro “vendaval amoroso”: Wild is the wind. El tema original
es de Dimitri Tiomkin con letra de Ned Washington y cantado por Johnny Mathis,
una canción bonita que podría sonar en el ascensor o antes de ir al catre
acompañado. Nina Simone la convirtió en una oda a la hambruna de amor, al deseo
de saciarse a través del otro, de ser atravesado por el vendaval o por el
enloquecido piano en un crescendo al que le faltan teclas para llegar al
éxtasis que convoca la canción.
Para
siempre. Como siempre.
Mickey Baker era el profesor de Sylvia
Robinson y formaron banda (Mickey & Sylvia) y sello, aunque cuando una escucha temas como Dearest sólo puede imaginarse amor
entre los dos, puro amor. Es una canción sencilla sobre el amor de pareja y
sobre el envejecer juntos a pesar del propio pesar del tiempo, una canción
donde el reloj lo marcan las congas, donde el amor se dice con arpegios de
guitarras y donde se besan a voces. Sencillo, cálido, esbozado: como siempre,
para siempre. Con la chica y para siempre quiere quedarse el protagonista de la
preciosa canción de La Estrella de David. ¿Título de la canción? Cuando te deje.
Extras
Otras canciones memorables sobre el
amor son Surrender de Elvis Presley porque es fuego con estilo; Macorina de Chavela Vargas porque es amor carnal sin clases ni géneros; Love Letter de Ketty Lester porque resume muy bien el amor en la era
pre-tecnológica; Te estoy queriendo tanto que interpretada por Bambino por su
principio de realidad, por la constatación que todo deseo genera miedo a su
alrededor; Nothing Matter When we’re Dancing de los Magnetic Fields porque
hay que celebrar; I’ll be Your Mirror de la Velvet Underground o La Mamma Morta de Umberto Giordano, porque el amor a veces es salvífico;
y, finalmente, el tema Le Tourbillon de la Vie de la
película Jules et Jim de Truffaut porque, al final, ni todo era tan
importante, ni tan doloroso, ni tan fenomenal. Todos acabamos sobreviviendo a
los fracasos y usamos las canciones de amor para hacer ver que aún tenemos 20
años, el corazón roto y un amante por reconquistar. Por suerte, nada de eso es
verdad.
Selección:
Screamin’ Jay Hawkins, I put a spell on you
Suicide, Dream baby dream
Jacques Brel, Ne me quitte pas
Nina Simone, Wild is the wind
Mickey and Silvia, Dearest
La Estrella de David, Cuando te deje
Elvis Presley, Surrender
Chavela Vargas, Macorina
Ketty Lester, Love Letters
Bambino, Te estoy queriendo tanto que (autor: Manuel
Alejandro)
Magnetic Fields, Nothing matter when we’re dancing
I’ll be your mirror, Velvet Underground
Umberto Giordano, La mamma morta (ópera “Andrea
Chénier”)
Le tourbillon de la vie
martes, 26 de mayo de 2015
#BCNmp7 METAL·LÚRGIES
Teaser per la sessió #BCNmp7 METAL·LÚRGIES (dijous 4 de juny al Teatre del CCCB), un programa de Mery Cuesta i Joan S. Luna amb:
F/E/A (Forces Elèctriques d'Andorra)
OBSIDIAN KINGDOM
BRUNETTO
MAUD THE MOTH
AITOR SARAIBA
SALVA RUBIO
Més informació de la sessió AQUÍ.
El text que els programadors han fet pel bloc VEUS del CCCB AQUÍ.
domingo, 1 de marzo de 2015
AUDICIÓ #10 DE L'EIX DEL MAL
“No es sueño la vida:
ALERTA!”
Ciudad Sin Sueño, Federico
García Lorca
El disc
Per l’audició #10 de l’Eix del Mal he escollit l’OMEGA (1996)
d’Enrique Morente i Lagartija Nick, un disc participat per Vicente Amigo,
Tomatito, Estrella Morente, Isidro Muñoz, Cañizares, amb poemes de Federico
García Lorca, Leonard Cohen i l’ajuda d’Alberto Manzano, traductor de Leonard
Cohen.
Condicions de producció
El disc va fer-se al llarg d’anys. Tot va començar quan Alberto Manzano
va trucar el 1991 a Morente amb la idea de fer un disc de versions de Cohen en
clau flamenca. Van treballar junts una setmana: Morente, Manzano i Juan
Habichuela. El 1993 es coneixen Morente i Cohen, encaixen. Morente era amic
dels Lagartija Nick, que volien versionar a Lorca mesclant punk i flamenco.
Jesús dels Lagartija Nick li va cantar el poema Niña Ahogada en un pozo amb la música de Helter Skelter dels
Beatles: l’atenció es posa en Poeta en
Nueva York, llibret que contenia el poema. El 1996 va sortir el disc,
produït per un empresari amb negocis immobiliaris que va invertir 150.000
euros. Es van arribar a vendre 50.000 còpies. El 2011 l’editorial Lengua de
Trapo va treure OMEGA: Historia oral del álbum que unió a Enrique Morente, Lagartija
Nick, Leonard Cohen y Federico García Lorca escrit per Bruno Galindo.
El disc recull 50 veus que parlen d’aquest disc, que avui en dia ja és de
culte; el llibre es troba esgotat i no s’ha reeditat i m’he perdut la seva
lectura. Després d’això, Morente va tornar a col·laborar amb Lagartiga Nick amb
el disc Val del Omar
(1998), un homenatge al cineasta experimental granadí. Val del Omar va ser
contemporani de Lorca, va treballar a les Missions Pedagògiques i va ser un
pioner a l’hora d’investigar les possibilitats creatives del cinema. Enrique
Morente seguirà l’estela de col·laboracions híbrides treballant al costat de
grups com Sonic Youth.
Estils
Jesús Miguel Marcos dirà que, per primera vegada, els esperits del
postpunk es troben amb el flamenc clàssic, però, realment, és complicat
determinar l’estil de l’OMEGA. D’una
banda és flamenco, però un flamenco que no va aplaudir la comunitat flamenca, de
fet, el van “ignorar”, com recorda Luis Troquel. La comunitat flamenca, en
el seu dia, tampoc va acceptar a braços oberts La
Leyenda del tiempo (1979) de Camarón (on també es feia un homenatge
a Federico García Lorca), però el temps posa les coses al seu lloc, totes les
coses. L’OMEGA passa per alguns pals del flamenco, s’hi troben una espècie de
buleries (El Pastor Bobo, La Aurora de Nueva York); també ens ho
recorda (llunyanament) Niña Ahogada en el
pozo o, fins i tot, Ciudad Sin Sueño
té una bateria que marca el compàs de la buleria. També hi ha un Tango (Sacerdotes), alguna cosa que ens fa pensar amb un Fandango (Norma y paraíso de los
negros), una altra cançó que podria ser un tanguillo que no porta enlloc,
mesclat amb la música argelina d’una Cheika Remitti (Vals en las ramas) o un tema que podria ser una Soleá estirada, insuportablement
(pels puristes) atonal (Adán). Però
també hi ha un vals (Pequeño vals vienés)
que tots recordem d’haver-lo sentit cantat per Leonard Cohen, el mantram
rockero de l’Omega (poema para los
muertos) i l’opera-rock de Vuelta de
Paseo. També hi ha rock, és clar, el pols elèctric dels Lagartija Nick,
flotant enmig del cant fúnebre i, alhora, èpic, que és l’OMEGA. Una èpica necessària, per com contradiu la cançó melòdica i el
folk anèmic, tan populars avui en dia. Però això va a gustos, i el gust és ben
privat, malgrat que les indústries culturals s’entossudeixin en domesticar-nos-el, homogeneitzar-nos-el.
Contingut, analogies, elegies i
ecos del temps
L’OMEGA és un cant fúnebre doncs, no només perquè el propi Morente així ho entenia, ja que la seva mare va
morir durant la gravació del disc, sinó pel seu propi context i continguts. El disc inclou tres cançons de Leonard Cohen (Manhattan, Aleluya i Sacerdotes –que el propi Cohen mai va
grabar-), dos temes adaptats de dues obres de Lorca (Primeras Canciones, El
Público) i vuit temes adaptats del llibre Poeta en Nueva York, del mateix
Federico García Lorca. Aquest llibret excepcional va ser escrit entre el 1929 i
el 1930, quan Lorca va anar a fer una estada a la Columbia University, a
aprendre de la soledat. La seva arribada a Nova York va ser traumàtica, al
revés de molts dels seus coetanis, de molts poetes avantguardistes que
cantaven les meravelles de la ciutat moderna; Lorca va veure en la gran ciutat
industrial l’emblema del nou “mal”. El llibret, que alhora està inspirat per la
poesia d’Eliot i Whitman, és un lament contra la industrialització, el
capitalisme i les seves misèries i el racisme congènit a la cultura
nordamericana amb la qual es va trobar. Lorca arriba a la gran metròpolis
després del Crack del 29 i es troba davant d’una societat fracturada, desigual,
caníbal, necessitada i desesperada. Els seus versets, des d’una construcció
surrealista de les escenes, són il·luminadors en aquest sentit. Les
impressions que retén són atemporals, actualitzables al llarg de tota la
història del capitalisme.
L’univers dels poemes de Lorca es filtra en el
context de 1996, any de publicació de l’OMEGA,
una època amenaçada per una globalització econòmica imparable. Des del 1999
(Seattle), fins al 2002, la gent sortirà al carrer per manifestar-se contra el
FMI, el BCE i les cimeres del G8; hi haurà la contra-cimera del Fórum Social
Mundial, aprofitant la cimera Internacional sobre Finançament pel
Desenvolupament de Monterrey; hi hauran 500.000 persones a Barcelona que el 16
de març del 2002 sortirem al carrer i, a la mateixa nit, 30.000 d’ells,
peregrinarem per la muntanya de Montjuïc, a les fosques, fins a arribar al Sot del Migdia, prop
del cementiri, per escoltar Cheb Balowski, Fermin Muguruza, Manu Chao, entre d'altres, una
part de la banda sonora local d’aquells dies, que em fa pensar en quina és la
banda nostra dels nostres temps i en si, realment, la necessitem. Estàvem allà,
esperant escoltar l’OMEGA, aplegats
en un altruisme massiu i pronunciant-nos per no acabar sent
titelles a mans de les corporacions transnacionals i del FMI; volíem fer-nos escoltar, aquesta era la missió, pensant, naifment, que es pot conversar amb les corporacions transnacionals (organismes impersonals amb tendència a la psicopatia, com dibuixa el documental The Corporation) i amb els governs. La nostra època, les nostres crisis, són filles dels plans que van traçar, del mapa que van dissenyar llavors.
Vam escoltar l’OMEGA agermanats, parlant amb els morts. Vam entonar la litúrgia, vam lamentar la mort de la mare de Morente (com avui lamentem la mort del cantaor), la mort de Lorca (a mans dels feixistes), la mort de les economies i les cultures regionals, amb un crit coral, però, que encara creia poder frenar el desastre. I ens trobem aquí, febrer del 2015, fent front a la crisi, a la debtocràcia, a la bancocràcia, a tractats esclavistes com el TTIP, sentint una espècie de déjà vu oxidat, escoltant Ciudad Sin Sueño com si estiguéssim al 1929, com si estiguéssim al 2002, com si estiguéssim al 2015.
Aviat arribarà Maig, hi haurà eleccions municipals que, o bé apuntaran a una revolució democràtica (nous municipalismes), o bé al precipici de la política basada en la inèrcia continuista; i és llavors quan penso en Lorca, dient: “se cayeron las estatuas al abrirse la gran puerta”. Han de caure les estàtues, els falsos déus, els sistemes que només sistematitzen la desgràcia, cal acallar el Requiem heretat, entreveure i entrar en el paisatge que es dibuixa darrera la “gran porta”.
Vam escoltar l’OMEGA agermanats, parlant amb els morts. Vam entonar la litúrgia, vam lamentar la mort de la mare de Morente (com avui lamentem la mort del cantaor), la mort de Lorca (a mans dels feixistes), la mort de les economies i les cultures regionals, amb un crit coral, però, que encara creia poder frenar el desastre. I ens trobem aquí, febrer del 2015, fent front a la crisi, a la debtocràcia, a la bancocràcia, a tractats esclavistes com el TTIP, sentint una espècie de déjà vu oxidat, escoltant Ciudad Sin Sueño com si estiguéssim al 1929, com si estiguéssim al 2002, com si estiguéssim al 2015.
Aviat arribarà Maig, hi haurà eleccions municipals que, o bé apuntaran a una revolució democràtica (nous municipalismes), o bé al precipici de la política basada en la inèrcia continuista; i és llavors quan penso en Lorca, dient: “se cayeron las estatuas al abrirse la gran puerta”. Han de caure les estàtues, els falsos déus, els sistemes que només sistematitzen la desgràcia, cal acallar el Requiem heretat, entreveure i entrar en el paisatge que es dibuixa darrera la “gran porta”.
miércoles, 21 de enero de 2015
#BCNmp7 2015: 4 sessions
(informació sobre el cicle #BCNmp7 els continguts dels quals em toca coordinar)
El BCNmp7. Músiques en procés neix l’any 2006 com un projecte del CCCB amb la voluntat de subratllar l’especificitat musical de Barcelona, sense oblidar els intensos vasos comunicants entre ciutats, regions i tendències globals. El format inicial de la proposta #BCNmp7 era la d’un cicle anual de set sessions de “músiques en procés” –d’aquí el nom- de creació, mescla i debat sobre la música contemporània, incidint en les noves fusions i friccions entre els diferents gèneres musicals. El format de les sessions és obert, això implica que cada sessió té la seva pròpia estructura. En alguns casos les sessions han anat acompanyades de col·loquis, projeccions audiovisuals i actuacions. Cada sessió respon a un “concepte” o tema que els programadors consideren de vital importància, tant actuals com atemporals.
El 2015 segueix l'estela de la línia iniciada al 2013 i continuada el 2014 amb la consolidació de propostes úniques, simplificant el format de les sessions i reforçant les actuacions musicals en viu per intentar fer dels directes al Teatre CCCB una ocasió excepcional, tant pel públic com pels artistes convidats.
Les quatre sessions d’enguany:
Sessió #1: Panorama: Barcelona Negra // Dijous, 12 de març
Programen: Jaime Casas i Carles Novellas
Malgrat l’homogeneïtzació cultural, l’art persisteix i la creativitat musical és part integral de l’esperit artístic de les ciutats. Les escenes musicals han jugat un paper cabdal en la creació del relat cultural, han estat les impulsores de la creativitat local a través de la música popular; han propiciat un vincle de comunitat idiosincràtica, d’experimentació i integració social. Les “escenes” són el punt de partida de la música. Panorama al BCNmp7 vol reivindicar la importància de les escenes musicals locals i els seus protagonistes, i ho fem just en el moment en què estan perdent el seu protagonisme perquè el pes de la globalització cultural les està aniquilant. En aquesta ocasió centrem el focus d’atenció sobre l’escena negra de Barcelona. La música d’arrel negra està a la nostra ciutat des de fa dècades i serveix de rerefons ideològic per articular la pulsió creativa dels molts estils afiliats als ritmes afroamericans. Farem un repàs d'aquesta història de passió, creativitat i música de ball.
+ INFO a la pàgina web del CCCB.
Programen: Jaime Casas i Carles Novellas
Malgrat l’homogeneïtzació cultural, l’art persisteix i la creativitat musical és part integral de l’esperit artístic de les ciutats. Les escenes musicals han jugat un paper cabdal en la creació del relat cultural, han estat les impulsores de la creativitat local a través de la música popular; han propiciat un vincle de comunitat idiosincràtica, d’experimentació i integració social. Les “escenes” són el punt de partida de la música. Panorama al BCNmp7 vol reivindicar la importància de les escenes musicals locals i els seus protagonistes, i ho fem just en el moment en què estan perdent el seu protagonisme perquè el pes de la globalització cultural les està aniquilant. En aquesta ocasió centrem el focus d’atenció sobre l’escena negra de Barcelona. La música d’arrel negra està a la nostra ciutat des de fa dècades i serveix de rerefons ideològic per articular la pulsió creativa dels molts estils afiliats als ritmes afroamericans. Farem un repàs d'aquesta història de passió, creativitat i música de ball.
+ INFO a la pàgina web del CCCB.
Sessió #2: Metal·lúrgies // Dijous 4 de juny
Programen: Joan S. Luna i Mery Cuesta
Viatge al centre del metall, una sessió dedicada al metal més experimental amb una posada en escena única, cavernària, que prioritza l’experiència de l’escolta per sobre de les coordenades visuals prototípiques del gènere. Una sessió, principalment, vivencial que explora camps inèdits d’un univers tremend.
Sessió #3: Joc de Miralls: Galeria de versions extremes // Dijous 15 d’octubre
Programen: CaboSanRoque i Lluís Nacenta
La música es basa en la diferència, però sobretot en la repetició: repetició de patrons, d’estils, de notes, partitures, melodies, posades en escena… Cabo San Roque, Lluís Nacenta i els músics reclutats faran un treball de deconstrucció musical inspirada en Oulipo. Imagineu-vos uns músics sobre l’escenari que desconeixen el que interpretaran; un solista que és l’únic que sap el que passarà; un repertori musical prèviament seleccionat i unes instruccions (regles fixes i diferents per a cada músic) per a l’execució que elaboraran els programadors; i el públic assistint a la posada en marxa de tot això a temps real i sent còmplice del joc.
Sessió #4: De cintura cap al ball // Dijous 12 de novembre
Programen: Nando Cruz i Luis Troquel
Sessió #4: De cintura cap al ball // Dijous 12 de novembre
Programen: Nando Cruz i Luis Troquel
Molt bona part de la programació musical i de la crítica musical està centrada en la música de “cintura per amunt”, ja sigui des de la perspectiva cultural (música occidental de països desenvolupats), ja sigui des de la perspectiva geogràfica (zona nord, tot allò que passa sobre la línia equatorial), ja sigui des de la perspectiva de la recepció (racionalització i/o conceptualització de l’experiència musical). Aquesta sessió està dedicada a la música que opera de cintura per avall en tots aquests sentits.
viernes, 19 de diciembre de 2014
MÚSICA DE NADAL CONTRA LA FELICITAT DE SUPERMERCAT
S'acosta Nadal i la banda sonora de "Després de la Generació Feliç" és un bon antídot musical contra la felicitat de supermercat. Aquest any les sales de música han patit de valent, però els músics han donat el bo i millor d'ells mateixos. Penso amb els amics, en primer lloc, amb el nou disc de Manos de Topo, Caminitos del Deseo, ben emocionant en la seva gravetat, una òpera rock dels ínfero. Penso amb les 12 rondes de Cabo San Roque, una pluja de meteorits adictiva, avantguarda de carretera. Penso amb Os Meus Shorts de Nico Roig, Philip Glass mort a mans de Philip Trash. Penso amb totes les aventures musicals que han fet els Za! des de la Fabra i Coats i fora d'ella, les seves nits d'Orquestra del Cavall Guanyador; en la gosaria de la Maria Rodés cantant a la copla i la Sílvia Pérez Cruz i en Refree entonant Granada en l'any de la independència. Penso amb aquesta preciositat que és La Fília i la Fòbia d'en Joan Colomo que, encara que sembli impossible, també es fa gran. Penso amb Medievo fent un split (Funeral de Estado) amb Pablo Und Destruktion que ha llançat la millor cançó de l'any: La Paz de los Justos. També penso amb la Dinamita de la Lorena Álvarez; amb el nou disc dels westerns psicodèlics de El Teatre Magnètic, que té una maquíssima portada de la Glòria Vilches que, alhora, ha tret disc amb Matrimonio. Penso amb L'Edat de Plata d'aquesta sòbria i punyent bèstia que és Coàgul. Penso amb el degoteig necessari dels temes de la Fundación Robo. No ho sé, no m'importen les llistes, tot i que aquests treballs musicals s'emmarquin en el 2014. Més m'estimo la gent, la bona gent.
martes, 4 de noviembre de 2014
POLÍTIQUES MUSICALS · 5a i última sessió del cicle musical #BCNmp7 al CCCB (dij. 13 de nov. de 21 a 23.30h)
Data:
30 d’octubre, tertúlia radiofònica sobre la relació entre música i política. Es pot escoltar AQUÍ.
13 de novembre actuacions musicals de FILASTINE i DICK EL DEMASIADO.
Horari: 21h-24h
Amb la participació de: Filastine, Abdelhak Rahal, Dick el demasiado (actuacions musicals)
Programadors: Indigestió, Fundación Robo, Internet 2
Coordinació: Ingrid Guardiola
A continuació trobareu el text del tríptic que van escriure els programadors:
En
el context actual, el debat al voltant de la dimensió política de la música ha
pres més protagonisme que mai. On resideix aquesta dimensió política? Pot ser a
les lletres de les cançons? en la resposta del públic? En les gestions
derivades de l’activitat musical? o pot ser en les relacions que promou la
pròpia experiència musical? Del cantautor conscienciador als 'rumberos' de
carrer, passant per les primeres raves a Anglaterra o les explosions
comunitàries dels sonideros mexicans, la pulsió política en el context musical
es pot articular i abordar des de diverses perspectives.
En aquesta cinquena
i última sessió de l'any del #BCNmp7 ens aproximarem a aquestes qüestions de
forma oberta i diversa, amb més esperit de compartir inquietuds, remenar i fer
present el tema, que de proposar cap resposta o direcció molt determinades. Ho
farem, d’una banda, amb un programa de ràdio i, en segon lloc, amb una sessió
de concerts en viu. El debat radiofònic serà emès en directe i en obert de
forma gratuïta per tot el públic el 30 de novembre i es podrà escoltar,
posteriorment, via podcast. En el programa s’exploraran les possibles
interpretacions del matrimoni política-música i hi participaran els programadors, els músics protagonistes
dels concerts i amb la presència de veus convidades, tot plegat amenitzat amb
playslists en directe.
El 13 de novembre
Filastine i Dick el Demasiado seran els protagonistes dels directes musicals
amb un concert doble. Tant l’un com l’altre tenen molt a veure amb el binomi
política-música, tot i que per motius ben diferents.
DICK
EL DEMASIADO
Dick va néixer a Holanda fa més de 5 dècades, ara treballa als dos costats del Atlàntic reivindicant la fusió de la cúmbia amb la música electrònica des de l'any 2000. La seva música li ha valgut la reputació de ser un dels pioners de la cúmbia digital i ha esdevingut un dels padrins de la música de ball a Argentina. No obstant els seus sons, no sonen a clubs ni festivals de música electrònica, ens transporten a un estat psicodèlic de sons trencats on no falta una clau d’humor en els seus espectacles.
FILASTINE
Grey Filastine és un artista audiovisual nascut a Los Angeles, que viu a Barcelona, i amb marcat esperit nòmada. El so de la seva música es pot englobar dins la bass music, terme que s’utilitza per identificar de forma genèrica diverses músiques amb èmfasi en les línies de baix i el ritme. També el caracteritzen la seva obertura a influències globals, tot plegat amb un marcat missatge polític, present des que es va involucrar en les lluites anti-globalització Per aquest concert, a més de amb la seva xelista habitual Evie Vanquaillie, Filastine comptarà excepcionalment amb la participació del violinista magrebí que viu a Barcelona Abdelhak Rahal, així com nou material visual enregistrat al Raval que servirà de complement dels visuals que ja acompanyen habitualment les seves actuacions.
Indigestió és una organització
no-lucrativa, creada el 1995, que defensa la idea de la cultura com a recurs
comú. El punt de partida és pensar, comunicar i fer, en cultura, des de la
perspectiva de gent “no especialitzada”, que no es considera indústria cultural
ni forma part d’aquells que s’autoidentifiquen com a creadors o artistes.
Actualment Indigestió edita la revista online Nativa.cat, organitza trobades,
fòrums i altres espais de reflexió, i du a terme col·laboracions amb músics en
projectes creatius diversos.
L’aventura musical
de Internet2 ha esdevingut eventualment un agent promotor de músics
afins amb la idea de l’espectacle experimental, companys de gires que van
visitar Barcelona com MSHR de Portland, el cabaret japonès de Yuichi Kishino o
la gimcana musical dels belgues Alek et les japonaises.
Fundación Robo és un projecte musical col·lectiu que treballa al voltant de la cançó
populista i política des de maig de 2011. La seva tasca principal ha estat la
de crear un espai per visibilitzar cançons que posin l'accent en el context
socio-polític i les problemàtiques col.lectives. Entre els músics o grups que
han aparegut sota el nom de Fundación Robo hi ha Nacho Vegas, Albert Pla,
Fiera, Óscar Mulero, Xavier Baró o Mursego entre d'altres.
Informació pràctica: Teatre del CCCB
Preu: 7 € / Reduït: 5 € per les actuacions del 13 de novembre. Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de 16 anys i aturats.
Venda anticipada:
Taquilles del CCCB i Tel-Entrada
www.telentrada.com i 902 10 12 12
miércoles, 24 de septiembre de 2014
BARCELONA, CIUTAT MAGNÈTICA? #BCNmp7 4a sessió 2 d'octubre al Teatre del CCCB
(versión en castellano AQUÍ)
BCNmp7. Barcelona, ciutat magnètica from CCCB on Vimeo.
Joan Maragall (de la família “Maragall”), va fer una Oda nova a Barcelona” el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó també és un espai d’oportunitats, de intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la pròpia ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.
BCNmp7. Barcelona, ciutat magnètica from CCCB on Vimeo.
Els imans generen un camp
magnètic al seu voltant que tant poden atraure com repel·lir, el mateix passa
amb les ciutats. Fa més d’un segle Georg Simel escrivia: “A la ciutat l’economia monetària i la dominació de l’intel·lecte tenen
una relació molt propera” (The
Metropolis and Mental Life, 1903). La vida a les ciutats no ha canviat tant
al llarg del segle, tot sovint la vida cultural es supedita a aquesta economia
monetària, ja sigui sota la forma de l’especulació del sòl, ja sigui sota la
forma del turisme (especulació econòmico-cultural); seguim amb l’estela de
Simmel i la seva visió de la ciutat com una lluita, no ja de l’home contra la
naturalesa, sinó dels homes entre ells. Alguns cineastes de la mateixa època
van articular una mirada lírica i utòpica de la “ciutat moderna” amb tota la
seva fauna i flora, amb tota la seva força productiva, és el cas de Vertov,
Vigo, Ivens, Ruttman, Moholy-Nagy, entre d’altres, imatges de les ciutats com
un cos orgànic que comprenia tant la seva estructura física com el seu corpus
social, són els vídeos que hem inclòs a la careta de la sessió.
Catedral de Barcelona a finals del segle XIX
"L'home de la càmera" (1929), Dziga Vertov
El
temps passa sobre les ciutats, però el bullici no cesa, les prioritats canvien,
però l’artifici roman en diferents àmbits d’acció. Ja no cal crear un “barri
gòtic” fictici, com a la Barcelona de principis del segle XX, ni fer cap
“Exposició Universal”, com la del 1888 que tan bé descriu Mendoza a La Ciudad de los Prodigios o la del
1929; ja no calen unes Olimpiades com les del 92. Però la transformació de la
ciutat en benefici de la internacionalització de la seva imatge
(“ciutat-marca”) segueix en peu, d’aquí que molts barris s’hagin aixecat contra
les polítiques municipals que vetllen per seguir recreant la “imatge-marca” de
la ciutat, essent el Barri de la Barceloneta i el Raval-Poble Sec (amb el “PlaParal·lel”) els focus actuals més actius. La ciutat no és un “concepte”, sinó
un sistema de relacions complexos que ha de tenir en compte l’urbanisme i la
demografia, la sociologia i l’ecologia, l’economia i la cultura (de fet, tot és
cultura). La ciutat és un espai que, per naturalesa, fomenta la pluralitat i la
diversitat, també cultural. La ciutat és per recorre-la, com el flâneur de Benjamin, per reforçar el que
deia Michel de Certau, que “la història
comença a ras de sòl, amb els passos”. La ciutat és per viure-la, per
habitar-la, la ciutat és dels seus ciutadans.
Joan Maragall (de la família “Maragall”), va fer una Oda nova a Barcelona” el 1911 on ja presenta l’ambivalència de la ciutat; d’una banda és una ciutat “amb molta planta”, “riallera”, “arrauxada i traçuda”, “la gran encisera”, però també diu que és “covarda, cruel i grollera”. La metròpolis barcelonina no és només la “ciutat podrida” que cantaven els de la Banda Trapera del Rio i que l’escriptor Javier Pérez Andújar recupera al seu llibre Paseos con mi madre, sinó també és un espai d’oportunitats, de intercanvis i de producció político-cultural. Molts músics recorden la Barcelona pre-olímpica com un lloc efervescent on la música inundava els carrers, els clubs, les assedegades boques de les gents. Música diversa, música no estanca en gèneres, estils o grups, música que l’únic que volia era ser música, sortir volant i tornar a caure per mineralitzar algun tipus de ritual social; una experiència també estètica, d’avantguarda, però, alhora, una festa per a compartir amb els veïns (també de fílies), en els llocs, dins la pròpia ciutat i no en recintes o precintes preparats per l’ocasió. Molts músics recorden haver tingut les seves primeres “febres” musicals assistint a concerts en els locals de les ciutats, encantats d’haver compartit nits i passions musicals amb gent tan diferent que, avui en dia, en un món tan especialitzat i sectaritzat, només es podrien trobar a les xarxes socials o a les festes de la ciutat, per dir alguna cosa.
David Soler
Edi Pou (Za!)
En
aquesta quarta sessió del #BCNmp7 del 2014 intentarem acostar-nos a tots això
des de la música a partir de figures com Za!, Munir Hossn, Llibert Fortuny,
Pablo Schvarzman i David Soler. És el tema, són els músics, que han volgut
portar sobre l’escenari els programadors, Aurelio Santos (WTF Jam Sessions) i
la Mireia i en Víctor de Sones. Aquests músics viuen a Barcelona, però són
d’orígens molt diversos: Munir Hossn és de Brasil, viu a París i va començar a
aprendre música a l’esglèsia on la seva mare portava el cor, tocant tots els
instruments per suplir les baixes; Pablo Schvarzmann va venir a finals dels
anys 80 de Buenos Aires per poder entrar a una coneguda escola de música i
atret per la vida autèntica i bohèmia que oferia la ciutat, va començar amb el
jazz per acabar als braços de l’electrònica i l’experimentació; Llibert Fortuny
és de les Palmes, però la seva família de seguida es va establir a Catalunya,
és metòdic i asalvatjat, i ha convertit el seu saxo en una orquestra sencera;
David Soler és home de guitarres, de pedal steel,
de les terres tel·lúriques del Montseny, i pel que viu és per tocar sense
restriccions; Edi Pou i Pau Rodríguez són Za!, els únics barcelonins, van
entrar a la música gràcies als locals d’assaig i al circuït underground de
sales de concert (si és que es podien dir així), el seu estil és la falta
d’estil, o la suma de tots els estils, però així i tot són reconeixibles a
quilòmetres de distància per la força, energia i folla alegria del seu directe.
Munir Hossn
Pablo Schvarzmann
Tots
ells han estat reunits en aquesta sessió per explorar, de nou, el diàleg amb
músics d’estils ben diferents a partir de la improvisació, per tal de donar
protagonisme a la contundència de l’actuació única en un directe en bones
condicions (cosa que de vegades es perd en contextos massius) i irrepetible. A
més a més, Barcelona, amb les seves contradiccions, ha servit per establir un
fil conductor a la sessió que es dividirà en tres blocs i que anirà acompanyada
per tres breus càpsules documentals sobre els temes amb les intervencions dels
propis músics: “L’arribada a Barcelona i l’arribada a la música”, “Cara A i
cara B de Barcelona” i, finalment, “Els estils i la improvisació”.
Llibert Fortuny
Més info a la PÀGINA WEB
Sessió
#BCNmp7: Barcelona, ciutat magnètica
Dia
i hora: 2 d’octubre del
2014 de 21 a 24H
Lloc: Teatre del CCCB
Amb
la participació de: Za!, Llibert
Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i d’altres sorpreses.
Programen: Sones i Aurelio
Santos
Preu: 7 € / Reduït: 5 €
Entrada gratuïta per als Amics del CCCB, menors de
16 anys i aturats.
Venda
anticipada:
Taquilles del CCCB i Tel-Entrada
www.telentrada.com i 902 10 12
12
jueves, 31 de julio de 2014
#BCNmp7 Barcelona, ciutat magnètica (2 d'octubre)
Quarta sessió del cicle BCNmp7 2014 programada per Aurelio Santos i Sones. Amb l’actuació de Za!, Llibert Fortuny, Munir Hossn, David Soler, Pablo Schvarzman i el públic.
Barcelona és un imant que atrapa i repel·leix a parts iguals. En aquesta sessió del BCNmp7 personalitats de l’escena actual del jazz, del funk, de la bossa-nova i del rock experimental de la ciutat es trobaran per dialogar i compartir –o discrepar- la seva particular visió de la ciutat com a espai vital i artístic, a través principalment de la improvisació musical en directe.
L’objectiu d’aquesta trobada és potenciar l’espontaneïtat, la improvisació i la llibertat, en una posada en escena on podran participar tant els músics convidats com el mateix públic. Una ocasió per gaudir de la música en el sentit més pur, lúdic, proper i desacomplexat, sense temor al risc i al factor sorpresa. Una sessió sense timings ni presses, sense masses ni cues; una sessió de música que no necessita altres.
excuses.
BCNmp7. Barcelona, ciutat magnètica from CCCB on Vimeo.
Teaser: found footage de clàssiques simfonies urbanes. La idea era fer una intro més abstracta de la ciutat com un organisme en procés transformació quasi anàrquica i prenyat de música i de músics, més enllà de marques o polítics. Les marques i els polítics i molt més s'entén que d'alguna manera o altra ja sortiran a la pròxima sessió: POLÍTIQUES MUSICALS (13 de novembre) programada per Jordi Oliveras (Nativa/Indigestió), Internet 2 i Marc Balfagon.
CITES:
MÚSICA: Za!, Munir Hossn
excuses.
BCNmp7. Barcelona, ciutat magnètica from CCCB on Vimeo.
Teaser: found footage de clàssiques simfonies urbanes. La idea era fer una intro més abstracta de la ciutat com un organisme en procés transformació quasi anàrquica i prenyat de música i de músics, més enllà de marques o polítics. Les marques i els polítics i molt més s'entén que d'alguna manera o altra ja sortiran a la pròxima sessió: POLÍTIQUES MUSICALS (13 de novembre) programada per Jordi Oliveras (Nativa/Indigestió), Internet 2 i Marc Balfagon.
CITES:
Rien
que les heures (1926), Alberto
Cavalcanti
Twenty
Four Dollar Island
(1927), Robert Flaherty
Prague
by night (1928),
Svatopluk Innemann
Berlin
simfonia d’una gran ciutat
(1927), Walter Ruttman
L’home
de la càmera (1929), Dziga
Vertov
Impressionen
vom alten marseiller Hafen (vieux port), 1929, László Moholy-Nagy
Regen (1929), Joris Ivens
À
propos de Nice (1930),
Jean Vigo
Esencia
de Verbena (1930),
Antonio Giménez Caballero
Bridges (1958), Shirley Clarke
Go
go go (1964), Marie
Menken
Aspectes
i personatges de Barcelona
(1964), Carles Barba
Home movies de www.yourlostmemories.com
MÚSICA: Za!, Munir Hossn
Suscribirse a:
Entradas (Atom)