AUDICIÓ #10 DE L'EIX DEL MAL

“No es sueño la vida: ALERTA!”

Ciudad Sin Sueño, Federico García Lorca

El disc

Per l’audició #10 de l’Eix del Mal he escollit l’OMEGA (1996) d’Enrique Morente i Lagartija Nick, un disc participat per Vicente Amigo, Tomatito, Estrella Morente, Isidro Muñoz, Cañizares, amb poemes de Federico García Lorca, Leonard Cohen i l’ajuda d’Alberto Manzano, traductor de Leonard Cohen.

Condicions de producció

El disc va fer-se al llarg d’anys. Tot va començar quan Alberto Manzano va trucar el 1991 a Morente amb la idea de fer un disc de versions de Cohen en clau flamenca. Van treballar junts una setmana: Morente, Manzano i Juan Habichuela. El 1993 es coneixen Morente i Cohen, encaixen. Morente era amic dels Lagartija Nick, que volien versionar a Lorca mesclant punk i flamenco. Jesús dels Lagartija Nick li va cantar el poema Niña Ahogada en un pozo amb la música de Helter Skelter dels Beatles: l’atenció es posa en Poeta en Nueva York, llibret que contenia el poema. El 1996 va sortir el disc, produït per un empresari amb negocis immobiliaris que va invertir 150.000 euros. Es van arribar a vendre 50.000 còpies. El 2011 l’editorial Lengua de Trapo va treure OMEGA: Historia oral del álbum que unió a Enrique Morente, Lagartija Nick, Leonard Cohen y Federico García Lorca escrit per Bruno Galindo. El disc recull 50 veus que parlen d’aquest disc, que avui en dia ja és de culte; el llibre es troba esgotat i no s’ha reeditat i m’he perdut la seva lectura. Després d’això, Morente va tornar a col·laborar amb Lagartiga Nick amb el disc Val del Omar (1998), un homenatge al cineasta experimental granadí. Val del Omar va ser contemporani de Lorca, va treballar a les Missions Pedagògiques i va ser un pioner a l’hora d’investigar les possibilitats creatives del cinema. Enrique Morente seguirà l’estela de col·laboracions híbrides treballant al costat de grups com Sonic Youth.

Estils

Jesús Miguel Marcos dirà que, per primera vegada, els esperits del postpunk es troben amb el flamenc clàssic, però, realment, és complicat determinar l’estil de l’OMEGA. D’una banda és flamenco, però un flamenco que no va aplaudir la comunitat flamenca, de fet, el van “ignorar”, com recorda Luis Troquel. La comunitat flamenca, en el seu dia, tampoc va acceptar a braços oberts La Leyenda del tiempo (1979) de Camarón (on també es feia un homenatge a Federico García Lorca), però el temps posa les coses al seu lloc, totes les coses. L’OMEGA passa per alguns pals del flamenco, s’hi troben una espècie de buleries (El Pastor Bobo, La Aurora de Nueva York); també ens ho recorda (llunyanament) Niña Ahogada en el pozo o, fins i tot, Ciudad Sin Sueño té una bateria que marca el compàs de la buleria. També hi ha un Tango (Sacerdotes), alguna cosa que ens fa pensar amb un Fandango (Norma y paraíso de los negros), una altra cançó que podria ser un tanguillo que no porta enlloc, mesclat amb la música argelina d’una Cheika Remitti (Vals en las ramas) o un tema que podria ser una Soleá estirada, insuportablement (pels puristes) atonal (Adán). Però també hi ha un vals (Pequeño vals vienés) que tots recordem d’haver-lo sentit cantat per Leonard Cohen, el mantram rockero de l’Omega (poema para los muertos) i l’opera-rock de Vuelta de Paseo. També hi ha rock, és clar, el pols elèctric dels Lagartija Nick, flotant enmig del cant fúnebre i, alhora, èpic, que és l’OMEGA. Una èpica necessària, per com contradiu la cançó melòdica i el folk anèmic, tan populars avui en dia. Però això va a gustos, i el gust és ben privat, malgrat que les indústries culturals s’entossudeixin en domesticar-nos-el,  homogeneitzar-nos-el. 

Contingut, analogies, elegies i ecos del temps

L’OMEGA és un cant fúnebre doncs, no només perquè el propi Morente així ho entenia, ja que la seva mare va morir durant la gravació del disc, sinó pel seu propi context i continguts. El disc inclou tres cançons de Leonard Cohen (Manhattan, Aleluya i Sacerdotes –que el propi Cohen mai va grabar-), dos temes adaptats de dues obres de Lorca (Primeras Canciones, El Público) i vuit temes adaptats del llibre Poeta en Nueva York, del mateix Federico García Lorca. Aquest llibret excepcional va ser escrit entre el 1929 i el 1930, quan Lorca va anar a fer una estada a la Columbia University, a aprendre de la soledat. La seva arribada a Nova York va ser traumàtica, al revés de molts dels seus coetanis, de molts poetes avantguardistes que cantaven les meravelles de la ciutat moderna; Lorca va veure en la gran ciutat industrial l’emblema del nou “mal”. El llibret, que alhora està inspirat per la poesia d’Eliot i Whitman, és un lament contra la industrialització, el capitalisme i les seves misèries i el racisme congènit a la cultura nordamericana amb la qual es va trobar. Lorca arriba a la gran metròpolis després del Crack del 29 i es troba davant d’una societat fracturada, desigual, caníbal, necessitada i desesperada. Els seus versets, des d’una construcció surrealista de les escenes, són il·luminadors en aquest sentit. Les impressions que retén són atemporals, actualitzables al llarg de tota la història del capitalisme.

L’univers dels poemes de Lorca es filtra en el context de 1996, any de publicació de l’OMEGA, una època amenaçada per una globalització econòmica imparable. Des del 1999 (Seattle), fins al 2002, la gent sortirà al carrer per manifestar-se contra el FMI, el BCE i les cimeres del G8; hi haurà la contra-cimera del Fórum Social Mundial, aprofitant la cimera Internacional sobre Finançament pel Desenvolupament de Monterrey; hi hauran 500.000 persones a Barcelona que el 16 de març del 2002 sortirem al carrer i, a la mateixa nit, 30.000 d’ells, peregrinarem per la muntanya de Montjuïc, a les fosques, fins a arribar al Sot del Migdia, prop del cementiri, per escoltar Cheb Balowski, Fermin Muguruza, Manu Chao, entre d'altres, una part de la banda sonora local d’aquells dies, que em fa pensar en quina és la banda nostra dels nostres temps i en si, realment, la necessitem. Estàvem allà, esperant escoltar l’OMEGA, aplegats en un altruisme massiu i pronunciant-nos per no acabar sent titelles a mans de les corporacions transnacionals i del FMI; volíem fer-nos escoltar, aquesta era la missió, pensant, naifment, que es pot conversar amb les corporacions transnacionals (organismes impersonals amb tendència a la psicopatia, com dibuixa el documental The Corporation) i amb els governs. La nostra època, les nostres crisis, són filles dels plans que van traçar, del mapa que van dissenyar llavors.  

Vam escoltar l’OMEGA agermanats, parlant amb els morts. Vam entonar la litúrgia, vam lamentar la mort de la mare de Morente (com avui lamentem la mort del cantaor), la mort de Lorca (a mans dels feixistes), la mort de les economies i les cultures regionals, amb un crit coral, però, que encara creia poder frenar el desastre. I ens trobem aquí, febrer del 2015, fent front a la crisi, a la debtocràcia, a la bancocràcia, a tractats esclavistes com el TTIP, sentint una espècie de déjà vu oxidat, escoltant Ciudad Sin Sueño com si estiguéssim al 1929, com si estiguéssim al 2002, com si estiguéssim al 2015. 

Aviat arribarà Maig, hi haurà eleccions municipals que, o bé apuntaran a una revolució democràtica (nous municipalismes), o bé al precipici de la política basada en la inèrcia continuista; i és llavors quan penso en Lorca, dient: “se cayeron las estatuas al abrirse la gran puerta”. Han de caure les estàtues, els falsos déus, els sistemes que només sistematitzen la desgràcia, cal acallar el Requiem heretat, entreveure i entrar en el paisatge que es dibuixa darrera la “gran porta”.