(imatge de Dubai)
El palau de vidre
El fet que el nou Centre d’Art Contemporani de Girona no tingui una seu física única podria ser un accident revolucionari. Potser, fins i tot , més enllà dels comentaris que ja deuen haver rondat per les arques del Bòlit, algun crític ja està incorporant aquest accident a l’índex del seu últim llibre sobre el procés de desmaterialització de l’art contemporani i de la vida en general (i en aquest cas no per estètica, sinó per crisis). Però de fet, si seguim els passos de la construcció de museus dels últims 20 anys, ens adonarem que encara estem en la fase del “palau de vidre”(1) , emblema del capitalisme modern que va començar a anunciar Dostoievki i finalment Benjamin. Va dir Sloterdijk en una conferència al respecte: “ Este gigantesco invernadero libre de tensiones se ha consagrado a un placentero culto de Baal para el que el siglo XX ha propuesto el nombre de consumismo. El Baal capitalista, que Dostoievsky creyó reconocer en la pasmosa visión del palacio de cristal y en las regocijadas masas de Londres, toma cuerpo tanto en el caparazón como en el desorden hedonista que lo gobierna. En él se formula una nueva escatología como dogma del consumo. A la construcción del palacio de cristal sólo le puede seguir la total «cristalización» de las condiciones de vida. El término «cristalización» designa el proyecto de una generalización normativa del tedio. En el futuro, promoverla y protegerla será el objetivo de todo poder estatal.(...) Pero Dostoievsky tenía la firme convicción de que la prolongada paz del palacio de cristal tendría como resultado que la psique de sus habitantes quedara en evidencia”. Seguim de ple en aquesta fase (sinó només cal veure el cas de Dubai i Saadiyat), tot i que torres més altes han caigut.
La gran massa
En la presentació del Bòlit i d’Adeumateria al Giroscopi un assistent va criticar l’art públic o art del carrer perquè tenia la sensació que l’estaven evangelitzant i seguia preferint el “cub blanc” a aquesta cosa missionera de l’art del carrer. Qui no haurà sentit, entrant en un Guggenheim, en un MACBA o en qualsevol museu o alguns centres d’art contemporani, la mateixa sensació que el protestant podia tenir entrant a la Catedral de Colònia? La cultura juga el joc de “qui el té més gran” i estan construint espais per a una nova religió, la del museu-per-a-turistes. No hem superat la fase del “palau de vidre” tot i que ja es parla de postcapitalisme. Aquesta evangelització, al contrari de l’art efímer que de vegades s’atreveix a aflorar al carrer, no només t’afecta en un moment determinat d’un dia concret, sinó que allà està l’edifici megalòman, impol·lut, excessiu i buit, posat al bell mig de barris que els regidors de l’Ajuntament entenen com a desafavorits amb l’ànim de revitalitzar-los socialment i culturalment quan l’únic que fan és fer més evident l’insalvable mur (econòmic i cultural) que hi ha entre classes socials; ressaltar que l’art és encara una cosa d’una classe determinada i que l’accés a la cultura d’alguns sectors socials segueix sent deficitari, tant o més que els pressupostos anuals dels museus i els centres culturals de titularitat pública. Ningú nega que molts d’aquests edificis siguin bells, però la bellesa és, molt abans que una figura imponent, una relació d’equilibris. Si tots els diners que s’inverteixen per a mantenir la bellesa d’aquests edificis es destinessin per a generar noves formes de bellesa, la cultura actual es mereixeria un vot de confiança. Hi ha altres maneres de portar la cultura al poble, però no entren a discussió en els despatxos on es decideixen les prioritats de la cultura actual.
Un art de museu
Pel que sé a Chicago tots els museus són gratuïts i fins i tot compten amb menjadors populars i zones habilitades per fer vida comunitària. L’edifici no s’imposa a l’usuari, sinó que l’acull. D’altra banda, aquest gegantisme i pulcritud extremes dels museus d’art contemporani fan evident que en l’art contemporani segueixen manant l’economia i el prestigi de la institució. Amb l’únic art que poden dialogar aquests museus és amb les pintures de gran format de l’expressionis-me abstracte que van començar a fer-se als Estats Units als anys cinquanta. Blanchot, partint del Musée Imaginaire de Malraux, va fer un lúcid diagnòstic. Diu: “Dès que le musée commence à jouer un rôle, c’est que l’art a accepté de devenir un art de musée (2)”. També: “Qui regarde les statues gothiques? Nous; les autres les invoquaient (3)”. I finalment: “Quand toutes ces oeuvres entrent réellement ou idéalement dans le Musée, c’est précisément à la vie qu’elles renoncent, c’est d’elle qu’elles acceptent de se séparer. Lieux artificiels, dit-on des musées, d’où la nature est bannie, monde contraint, solitaire, mort. (…) Ce qui était dieu dans un temple devient statue; ce qui était portrait devient tableau (4)” . Si volem continuar fent del museu en concret i dels centres culturals en general un lloc perquè sigui mirat estem convertint-lo en el lloc de l’ídol, és més: el mateix edifici esdevé un ídol. La falta de la pregària (de metafísica si es vol) ha convertit l’art en un art de museu que s’emancipa de la vida ubicant-se en un lloc artificial, solitari, mort (remarca Blanchot).
“Stepping across the border”
Aquest era el diagnòstic dels anys 70’s. Passades més de tres dècades, podríem començar a apuntar les bases per al nou art contemporani existent i refuncionalitzar els museus i centres culturals, fer que enlloc de complir la mateixa funció que les velles catedrals (estem massa cansats per l’èxtasi ja), compleixin les funcions perdudes d’un espai públic usurpat: el ser un lloc de reunió, intercanvi, reflexió i experimentació d’una comunitat determinada (una comunitat “stepping across the border”, és clar). Sense aquests espais comuns impossible serà pensar la nostra època. Sense aquest exercici d’autoconsciència, les generacions futures només es trobaran amb els estigmes traumàtics d’un passat anterior al nostre encara no resolt. I per complir amb aquest canvi socio-cultural, no ens calen palaus de vidre, de fet, aquesta assumpció és el veritable canvi. Per això el Centre d’Art Contemporani de Girona, amb la volatilització forçada d’un nucli físic dur (i amb la potencialització d’un nucli dur de pensament), potser pugui esdevenir un accident revolucionari i fer d’una falta (la falta d’una seu física concreta) una conquesta i un guany.
Llargues vistes
Si el museu més visitat anualment és el Museu del Barça potser caldrà pensar en relegar al museu una funció exclusivament idolàtrica per a les noves religions i buscar la cultura allà on encara pot ser útil: a les mans de la gent; tant dels que porten anys en la lluita, com dels nous col·lectius que investiguen a diari les noves possibilitats socio-culturals dels nous formats i les noves tecnologies, com d’aquells que han de defensar el seu laboratori amb cadenes perquè no caigui a mans d’especuladors, com aquelles seus culturals locals que fa temps que funcionen i que no han vist ni una sola ajuda pública que els permeti mantenir la seva infrastructura, com aquells que han de servir alcohol per poder dir el que pensen i ajudar als altres a obrir-los els ulls de l’ànima –per dir-ho d’alguna vella, i encara vàlida, manera-.
La seu física centralitzada del Bòlit, però, d’aquí un temps veurà la llum, i potser també se li imposarà la llum del negoci, perdent la llum que neix d’aquesta immaterialitat, d’aquesta lleugeresa (de pensament i d’acció) de què disposa l’home sense casa fixa, d’aquesta llibertat. Mercuri, el dels peus alats, ens portava lleuger les notícies fresques dels déus, però el temple, és clar, porta peregrins, obligacions i deutes. Ara, sense déus i sense missatgers, ja només ens quedarà la pesantor feixuga del temple, més feixuga per com n’estarà de buit per dins, per com pesarà sobre ell el recompte d’entrades; i el llibre dels comptes escriurà, amb mans anònimes i sang acumulada, el destí de la nostra cultura com abans ho feu la Bíblia, el Mahabharata, el Gilgamesh, la Torah o, no fa gaire, sota la dictadura, l’Enciclopèdia Catalana.
Cita:
“El vidrio no es en vano un material tan duro y liso sobre el que nada se aferra. Un material frío y sobrio, también. Las cosas en vidrio no tienen ‘aura’. El vidrio es, en general, el enemigo del secreto. Es también el enemigo de la posesión. El gran poeta André Gide dijo un día: ‘Cada cosa que deseo poseer me vuelve opaco’. ¿La gente como Scheerbart sueña con edificios de vidrio por haber reconocido una nueva pobreza? Pero, es posible que una comparación pueda decir más que una teoría. Ingrese a la pieza de los años 80 y, pese a la ‘intimidad confortable’ que reina, quizás la impresión más fuerte será:
‘no tiene nada que buscar aquí’”(5).
W. Benjamin sobre Scheerbart
(1) L’article es centra en una comparativa entre “el palau de vidre” contemplat des del punt de vista de Dostoievski, Benjamin i Sloterdijk i la figura del “museu contemporani”. Tot i que el Bòlit és un centre d’art contemporani i no un museu (per tant no disposa de col·lecció) sí que moltes de les característiques que es critiquen i posen en dubte poden aplicar-se a alguns centres d’art en general i al Bòlit com a centre d’art contemporani en concret. En aquest darrer cas es fa d’una forma completament hipotètica i especulativa, ja que el centre no disposa d’edifici central i tot just acaba de néixer.
(2) Blanchot, M., L’amitié, Ed. Gallimard, 1971, París, p. 24
(3) Ibid.
(4) Ibid., p. 25
(5) citat a Déotte, J-L., Catástrofe y Olvido, Editorial Cuarto Propio, 1998, Santiago (Chile), p.174
