COR PELUT

La nostra amiga Maria Cabrera ens va demanar, a la Marta Sureda i a mi, de participar en el fanzine anual COR PELUT que monta juntament amb el fantàstic personal de Les Sueques (i més gent). 

Segons la Maria, "Al COR PELUT el primer hi van participar: l'Enric Casasses, la Blanca Llum Vidal, l'Arnau Pons, en Josep Pedrals, en Martí Sales, la Dolors Miquel, la Laia Noguera, en Joan Josep Camacho Grau, la Mireia Madroñero, la Blanca Nuño, en Roger Aluja, en Gerard Segura, en Janot Vila, la Paula Esparraguera, l'Íngrid Guardiola, la Marta Sureda, la Mercè Galí, la Maria Alcaraz, la Raquel Tomàs, en Xavi Grimau, en Valero Sanmartí, la Saida Gener i la comitiva de dones piloses, l'Eduard del Castillo & la darrera menstruació de la temporada de l'Alicia Fernández, la Rosa Cerarols i la meva targeta de la Seguretat Social".

"Al COR PELUT d'enguany hi participen: la Marina Espasa, l'Albert Lloreta, en Gerard Segura, la Montse Virgili, les Fontaines (l'Íngrid Guardiola i la Marta Sureda), la Marta Rojals, la Paula Esparraguera, l'Ariadna Ribas i l'Artur Tort, la Raquel Tomàs, la Maria Alcaraz, en Martí Sales, You Are So Overrated, la Maria Cabrera servidora de vostès, l'Eduard Escoffet, l'Antoni Vidal, la Irene Pujadas, la Maria Rovira, la Saida Gener, en Janot Vila, en Juarma i en Roger Peláez. I l'Ausiàs March i uns quants pèls."

La Marta va fer 4 collages i jo hi vaig posar el subtext, aquí van: 

CLASSE

Et posaran un nom per tenir-te sota control. En el zoològic humà tindràs la cel·la que els teus avantpassats t’han deixat. La pobresa ve d’herència o te la regalen per duplicat en qualsevol centre comercial, són les ofertes, la llei del mercat. Pagaràs amb targeta i en escala de grisos la teva llibertat. Quan arribis el primer dia a classe et preguntaran com et dius, t’ho has d’inventar, que no aflori l’herència fetal, reimagina’t-ho tot, per si de cas. L’educació arrela en això, en desfer la selva espessa i sanguinària del passat.

NINA

Seràs una dona per sobre de les teves possibilitats. Menjaràs, estimaràs, expressaràs, respondràs amb desmesura, l’home gris t’ignorarà i ni te’n preocuparàs. Viuràs per sobre de les teves possibilitats i en faràs d’això mesura; i et farà això capaç de viure una digna vida. A la mesura no li faràs cas, a mesura que descobreixis que els qui prenen les mesures tenen per ofici preparar el llit dels morts.

PARE

- Vigila, que vindrà l’home del banc…

- L’home de blanc?

- L’home que només té un blanc: blanquejar-te fins a esfondrar-te.

Vigila, que ve l’home del seny…

- Aquell home de negre?

- Que tot a dins ho empeny, menys la fe amb la que tot ho ven.

Vigila que vindrà el que ho veu tot…

- L’home de foc?

- El que et senyoreja, el món voreja i t’engola al fons del pou.

I compte! Que no és res de nou.

- Però si no hi ha més altre que el nosaltres!

- Doncs deixa’m a fora a mi i la por.

BALL

Vaig conèixer un noi que semblava un anunci de mantega o un polític de lliga provincial, era un noi d’una altra època. Em va convidar a ballar per fer-me la traveta i obrir-me els queixals per posar-hi “espurnes d’amor” i fer-ne focs artificials, em va dir mentre somreia. Ballem, que la mantega es desfà, el món s’acaba i potser demà ja no serà demà. En el disc de pissarra vam escriure els nostres noms mentre la música ens feia sonar. La gent plorava, no és que féssim pena, era que plovia massa a la peixera i tothom sabia que era el darrer ball, però un ball que va durar més que totes les guerres.

NIGHTCRAWLER (2014) al Cinema Truffaut

Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un guionista de pel·lícules d’acció com El Legado de Bourne o Misión Explosiva. El director signa també el guió de la pel·lícula que va ser nominat als Óscar o als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake Gyllenhaal. La pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel·lícules com Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat, adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú. Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame.

Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel·lícula s’ubica en la nit de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia, neons i personatges al marge de la llei. La pel·lícula també és un assaig sobre la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La pel·lícula ens recorda a la fantàstica The Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser el de la Faye Dunaway a la pel·lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir audiència.

Bloom es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers, buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel·lícula). Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.

Ingrid Guardiola

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut