Nightcrawler és l’opera prima de Dan Gilroy, un
guionista de pel·lícules d’acció com El
Legado de Bourne o Misión Explosiva.
El director signa també el guió de la pel·lícula que va ser nominat als Óscar o
als BAFTA i també als Globus d’Or per la impecable interpretació de Jake
Gyllenhaal. La pel·lícula ha estat un èxit de taquilla i ha rebut més de trenta
premis arreu del món. Gyllenhaal s’ha convertit en l’actor fetitxe del
Hollywood una mica més independent amb grans interpretacions en pel·lícules com
Enemy, Código Fuente, Zodiac, Brokeback Mountain o Donnie Darko. La seva pecular fisonomia
el converteixen en el personatge perfecte per interpretar a Louis Bloom, un
jove que no aconsegueix trobar feina i que decideix convertir-se en productor
de vídeos per als informatius televisius. Louis Bloom no té moral, o més aviat,
adopta la moral d’una societat basada en el capitalisme caníbal i en
l’autosuperació despiadada que no fa concessions davant de res ni de ningú.
Forma part de la saga de personatges que pateixen una certa psicopatia
emocional, pròpia d’un context neoliberal, com els protagonsites de Cosmopolis, Drive o Shame.
Nightcrawler significa, alguna cosa així com “aquell
que s’arrossega per la nit” i és que quasi tota la pel·lícula s’ubica en la nit
de Los Ángeles, una nit de carrers buits i amenaçants, de sirenes de policia,
neons i personatges al marge de la llei. La pel·lícula també és un assaig sobre
la construcció de l’esdeveniment mediàtic, sobre com es fan les notícies, en un
context com el nordamericà, el de les networks privades que prioritzen el
sensasionalisme per sobre del valor informatiu o de servei públic. La
pel·lícula ens recorda a la fantàstica The
Network de Sidney Lumet, de fet, el segon personatge, el de René Russo, que
interpreta a una realitzadora de informatius d’una cadena privada, podria ser
el de la Faye Dunaway a la pel·lícula de Lumet, però portada al seu extrem. La
realitzadora farà de la falta d’escrúpols el seu modus operandi per tal d’aconseguir
audiència.
Bloom
es convertirà en un rapinyaire de imatges morboses, apuntarà als cadàvers,
buscarà l’accident. El seu mètode és doble: proveir-se d’un jove precari que
aspira a una millor vida i que disposa d’un mòbil i un GPS (no cal res més per aconseguir
la notícia, com diu Bloom) i punxar la ràdio de la policia per arribar el més
ràpid possible als llocs dels crims o de les catàstrofes atzaroses que proveeix
la gran ciutat. Un amic em recordava la figura del fotògraf Weegee, autodidacta
i amb un equip fotogràfic molt bàsic (com el protagonista de la pel·lícula).
Cap a finals de la dècada dels anys trenta, Weegee era l’únic reporter gràfic
de Nova York que tenia permís per portar una ràdio portàtil d’ona curta amb la
freqüència de la policia, així sempre acabava sent el primer en arribar a
l’escenari del crim. El seu cotxe anava equipat amb un petit espai de revelat
per tal de poder entregar les fotografies a l’acte. La primacia de
l’actualitat, una de les característiques de la televisió que més critica
Bourdieu, obliguen a adquirir mètodes poc legals per ser el primer en arribar a
la meta. L’única diferència respecte Weegee, és que el personatge de Bloom es
troba en ple context postfotogràfic, on la simulació forma part de
l’espectacle, on no importa modificar l’escena del crim si amb això
aconsegueixes més impacte mediàtic. Louis Bloom és un freelance, un emprenedor
canònic en una època de poques oportunitats laborals, que aprèn les regles del
negoci i les porta fins a l’extrem, sacrificant tot el que s’interposi en el
seu camí aspiracional. El sistema, indiferent a l’ètica del treball, desprovist
de tota deontologia possible, el premia amb l’èxit professional.
Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de
Girona-Cinema Truffaut
No hay comentarios:
Publicar un comentario