Text i imatges fetes per Marta Sureda i Ingrid Guardiola per al núm. 1 del fanzine "COR PELUT" coordinat per Maria Cabrera en el dia del seu aniversari. Un error semàntic entre fonetistes va deixar el text fora i els collages dins (en realitat el text que havia d'anar fora era el dels collages, tot molt marxista, dels germans Marx). El COR PELUT compta amb textos i obres de Martí Sales, Josep Pedrals, Enric Casasses, Maria Cabrera, Mireia Madroñero, Gerard Segura, Valero Sanmartí, Joanot Vila, Blanca Llum, Dolors Miquel, Arnau Pons, Laia Noguera, Raquel Tomàs, Roger Aluja, Paula Esparraguera, Blanca Nuño, Mercè Galí, Saida Gener, Joan Josep Camacho, Rosa Cerarols, Eduard del Castillo, Xavi Grimau, Maria Alcaraz i Alícia Fernández.
clicar sobre les imatges per ampliar
Allà on hi ha pèl, hi ha
alegria que diuen, d’aquí que la comunicació telemàtica mediada per les xarxes
socials sigui graciosa de mena, però menys alegre del que hauria de ser; d’aquí
que en la cultura de l’asèpsia, l’alegria que es destil·la sigui només una
mascarada per a mantenir l’ordre i la falsa pau dels rics. Però aquí estem per
un altre tema, al fanzine “Cor Pelut”
li oferim un avançament de LA DIMENSIÓ POC CONEGUDA: PIONERES DEL
CINEMA, un projecte “pelut” (doncs partim d’un pressupost irrisori, quasi
inexistent), però amb molta alegria, la de descobrir tota una història al
nostre darrera que sovint ha estat enteranyinada per la lectura “mascle”,
unidireccional, dels historiadors d’arreu. Parlem de la història de dones
muntadores, cineastes, guionistes i actrius que ens precedeixen. El
projecte que fem amb la Marta Sureda (que no és el primer ni l’últim sobre el
tema) s’exposarà al Museu del Cinema sota la forma de quatre audiovisuals, un
per cada gremi, que comptarà amb material d’arxiu i amb les veus protagonistes
de les professionals actuals i d’alguns experts en el tema, a més a més, disposarem
de quatre obres de la street-artista Andrea Btoy. A la xarxa es podran veure
les versions exteses i il·lustrades de les entrevistes. La història del cinema
es filtra tant per l’objectiu de la càmera, com per l’ull opac de
l’historiador, com per la butxaca estreta del productor (que només cedeix,
generosament, davant les figures masculines, segons ens han donat a veure les
pròpies professionals). D’aquí que la història de les dones muntadores,
guionistes i cineastes, sigui una versió escueta i poc reconeguda de la versió
oficial de la història del cinema; no és tant així amb les actrius: la carn i
el voyeurisme congènit a la pràctica cinematogràfica les salva de la ignomínia.
En una imatge dels orígens dels cinema apareixen els germans Lumière (uns dels pares
de l’invent) cosint, és una preciosa imatge en color que la Marta va trobar a
Els Encants de Barcelona. En ella recuperen l’anècdota que vincula l’origen del
cinema a la pràctica de la costura. Certament, la història és un recosit de
històries, de la pròpia Història, una història plena de “cors peluts”: des de
les primeres etnògrafes (Osa Johnson –mirada colonialista-), les pioneres
cineastes (Alice Guy –projecte burgès-, Lois Weber –projecte social-…), a les
primeres còmiques (Lea Giunchi –còmica i sufragista-), passant per les
muntadores (Elisaveta Svilova o Esfir Shub a Rússia, Margaret Booth o Barbara
McLean a Hollywood, entre d’altres), les ments que hi havia darrera de les
històries (guionistes com June Mathis o Anita Loos), fins a les musses dels
conquistadors de l’ofici (Jeanne d’Alcy és a Méliès el que Mary Pickford o Lilian
Gish a Grifith) i del desfici (Theda Bara, Pola Negri…). Als orígens del cinema
la feina de muntadora s’equiparava a la de la costurera i per això l’ocupaven les
dones, fins que va arribar el sonor i es va concebre com una feina tècnica,
conseqüentment fent fora a moltes de les professionals; el cinema d’autor
europeu dels anys 60, però, va estar plagat de muntadores que treballaven de
forma estable per algun director, així com el “Nou Hollywood” (com es va trobar
a faltar Sally Menke a Django Desencadenado!).
És bo saber que les guionistes treballaven majoritàriament de forma col·lectiva
i que sovint també exercien tasques de revisió de guions, però que no se les
acreditava per no desmerèixer la feina del seu company masculí, que algunes de
les primeres actrius com Florence
Lawrence controlaven elles mateixes el seu catxet i tenien més poder que el
director (per cert, Lawrence va inventar el
primer indicador de cotxes de canvi de sentit, de la mateixa manera que
l’actriu Hedy Lamarr, ingeniera, va ajudar a desenvolupar la conmutació de freqüències
perquè no podia fer altra cosa, essent el seu marit un gelós que la mantenia
allunyada del cinema), per no parlar de la història de grans dones productores,
valentes indiscutibles que encara avui en dia troben el seu relleu.
Jo no sé cosir, ni una
mitja ni un botó ni una ferida (i no me’n sento orgullosa), però amb la Marta
estem posant fil a l’agulla per recollir totes aquestes dades, fent-ne un
sargit audiovisual per donar a veure totes aquestes grans professionals. Deixem
aquí uns collages inspiradors que ha fet la Marta, que obren una altra porta a
aquesta omnipresent “dimensió” que és l’educació sentimental que brinda la
societat en funció dels gèneres sexuals, una educació filtrada en els anuncis
de forma permanent. No cal anar (o sí) a John Berger i al seu Ways of Seeing (1972) per descobrir el
paper del “nu” en la història de la pintura i la seva herència en la
publicitat, ni als anuncis institucionals de la “perfecta dona americana” dels
anys cinquanta que podem trobar en ampli repertori a Youtube, anuncis
alliçonadors sobre com ser una esposa perfecta, una mare perfecta, l’autèntica
Venus de Milo, però amb un parell de braços que puguin cuinar i netejar al
ritme dels valsos ràdio-locutats. L’amputació de la Venus de Milo es fa
eloqüent a la vista – dona privada d’ella mateixa, pedra incompleta,
frustrada-, com es feia eloqüent el respecte al cos que prodigaven les dones de
Réponse des Femmes d’Agnes Varda.
L’educació social d’arrel sexual (és a dir, “sexista”), és una borratxera massa
controlada que crea éssers més enverinats que les criatures post-nuclears. La
publicitat i el seu substrat sexista és una guerra vírica, simbòlica, que es
filtra a diari a totes les llars; la “democràcia” que ens aglutina ens ha fet
immunes a les segregacions quotidianes que es donen arreu, ja sigui de
naturalesa etnogràfica, econòmica o de gènere. Els anuncis són cristal·lins com
ho és la “terra promesa” en les distopies; en els anuncis una taca, un pèl, una
arruga, són batalles a guanyar; en els anuncis els rostres de les dones es
cristal·litzen sota el plàstic immaculat de l’ortopèdia perfecta, del
maquillatge perfecte. A la realitat, en canvi, com el pitjor dels anuncis, un
Gallardon proposa una llei contra l’avortament posant d’excusa macabra que així
la dona ja no té la responsabilitat de decidir o, com diu el Roto, convertint
allò que ha deixat de ser pecat (perquè fa molt de temps que vam penjar els hàbits),
en delicte. Per sota, el “cor pelut” batega temorós i més sol que el seu propi
desconsol, aquesta íntima dimensió, tan poc coneguda.
