LA DIMENSIÓ POC CONEGUDA al "COR PELUT"

Text i imatges fetes per Marta Sureda i Ingrid Guardiola per al núm. 1 del fanzine "COR PELUT" coordinat per Maria Cabrera en el dia del seu aniversari. Un error semàntic entre fonetistes va deixar el text fora i els collages dins (en realitat el text que havia d'anar fora era el dels collages, tot molt marxista, dels germans Marx). El COR PELUT compta amb textos i obres de  Martí Sales, Josep Pedrals, Enric Casasses, Maria Cabrera, Mireia Madroñero, Gerard Segura, Valero Sanmartí, Joanot Vila, Blanca Llum, Dolors Miquel, Arnau Pons, Laia Noguera, Raquel Tomàs, Roger Aluja, Paula Esparraguera, Blanca Nuño, Mercè Galí, Saida Gener, Joan Josep Camacho, Rosa Cerarols, Eduard del Castillo, Xavi Grimau, Maria Alcaraz i Alícia Fernández.

clicar sobre les imatges per ampliar

Allà on hi ha pèl, hi ha alegria que diuen, d’aquí que la comunicació telemàtica mediada per les xarxes socials sigui graciosa de mena, però menys alegre del que hauria de ser; d’aquí que en la cultura de l’asèpsia, l’alegria que es destil·la sigui només una mascarada per a mantenir l’ordre i la falsa pau dels rics. Però aquí estem per un altre tema, al fanzine “Cor Pelut” li oferim un avançament de LA DIMENSIÓ POC CONEGUDA: PIONERES DEL CINEMA, un projecte “pelut” (doncs partim d’un pressupost irrisori, quasi inexistent), però amb molta alegria, la de descobrir tota una història al nostre darrera que sovint ha estat enteranyinada per la lectura “mascle”, unidireccional, dels historiadors d’arreu. Parlem de la història de dones muntadores, cineastes, guionistes i actrius que ens precedeixen. El projecte que fem amb la Marta Sureda (que no és el primer ni l’últim sobre el tema) s’exposarà al Museu del Cinema sota la forma de quatre audiovisuals, un per cada gremi, que comptarà amb material d’arxiu i amb les veus protagonistes de les professionals actuals i d’alguns experts en el tema, a més a més, disposarem de quatre obres de la street-artista Andrea Btoy. A la xarxa es podran veure les versions exteses i il·lustrades de les entrevistes. La història del cinema es filtra tant per l’objectiu de la càmera, com per l’ull opac de l’historiador, com per la butxaca estreta del productor (que només cedeix, generosament, davant les figures masculines, segons ens han donat a veure les pròpies professionals). D’aquí que la història de les dones muntadores, guionistes i cineastes, sigui una versió escueta i poc reconeguda de la versió oficial de la història del cinema; no és tant així amb les actrius: la carn i el voyeurisme congènit a la pràctica cinematogràfica les salva de la ignomínia. En una imatge dels orígens dels cinema apareixen els germans Lumière (uns dels pares de l’invent) cosint, és una preciosa imatge en color que la Marta va trobar a Els Encants de Barcelona. En ella recuperen l’anècdota que vincula l’origen del cinema a la pràctica de la costura. Certament, la història és un recosit de històries, de la pròpia Història, una història plena de “cors peluts”: des de les primeres etnògrafes (Osa Johnson –mirada colonialista-), les pioneres cineastes (Alice Guy –projecte burgès-, Lois Weber –projecte social-…), a les primeres còmiques (Lea Giunchi –còmica i sufragista-), passant per les muntadores (Elisaveta Svilova o Esfir Shub a Rússia, Margaret Booth o Barbara McLean a Hollywood, entre d’altres), les ments que hi havia darrera de les històries (guionistes com June Mathis o Anita Loos), fins a les musses dels conquistadors de l’ofici (Jeanne d’Alcy és a Méliès el que Mary Pickford o Lilian Gish a Grifith) i del desfici (Theda Bara, Pola Negri…). Als orígens del cinema la feina de muntadora s’equiparava a la de la costurera i per això l’ocupaven les dones, fins que va arribar el sonor i es va concebre com una feina tècnica, conseqüentment fent fora a moltes de les professionals; el cinema d’autor europeu dels anys 60, però, va estar plagat de muntadores que treballaven de forma estable per algun director, així com el “Nou Hollywood” (com es va trobar a faltar Sally Menke a Django Desencadenado!). És bo saber que les guionistes treballaven majoritàriament de forma col·lectiva i que sovint també exercien tasques de revisió de guions, però que no se les acreditava per no desmerèixer la feina del seu company masculí, que algunes de les primeres  actrius com Florence Lawrence controlaven elles mateixes el seu catxet i tenien més poder que el director (per cert, Lawrence va inventar el primer indicador de cotxes de canvi de sentit, de la mateixa manera que l’actriu Hedy Lamarr, ingeniera, va ajudar a desenvolupar la conmutació de freqüències perquè no podia fer altra cosa, essent el seu marit un gelós que la mantenia allunyada del cinema), per no parlar de la història de grans dones productores, valentes indiscutibles que encara avui en dia troben el seu relleu.

Jo no sé cosir, ni una mitja ni un botó ni una ferida (i no me’n sento orgullosa), però amb la Marta estem posant fil a l’agulla per recollir totes aquestes dades, fent-ne un sargit audiovisual per donar a veure totes aquestes grans professionals. Deixem aquí uns collages inspiradors que ha fet la Marta, que obren una altra porta a aquesta omnipresent “dimensió” que és l’educació sentimental que brinda la societat en funció dels gèneres sexuals, una educació filtrada en els anuncis de forma permanent. No cal anar (o sí) a John Berger i al seu Ways of Seeing (1972) per descobrir el paper del “nu” en la història de la pintura i la seva herència en la publicitat, ni als anuncis institucionals de la “perfecta dona americana” dels anys cinquanta que podem trobar en ampli repertori a Youtube, anuncis alliçonadors sobre com ser una esposa perfecta, una mare perfecta, l’autèntica Venus de Milo, però amb un parell de braços que puguin cuinar i netejar al ritme dels valsos ràdio-locutats. L’amputació de la Venus de Milo es fa eloqüent a la vista – dona privada d’ella mateixa, pedra incompleta, frustrada-, com es feia eloqüent el respecte al cos que prodigaven les dones de Réponse des Femmes d’Agnes Varda. L’educació social d’arrel sexual (és a dir, “sexista”), és una borratxera massa controlada que crea éssers més enverinats que les criatures post-nuclears. La publicitat i el seu substrat sexista és una guerra vírica, simbòlica, que es filtra a diari a totes les llars; la “democràcia” que ens aglutina ens ha fet immunes a les segregacions quotidianes que es donen arreu, ja sigui de naturalesa etnogràfica, econòmica o de gènere. Els anuncis són cristal·lins com ho és la “terra promesa” en les distopies; en els anuncis una taca, un pèl, una arruga, són batalles a guanyar; en els anuncis els rostres de les dones es cristal·litzen sota el plàstic immaculat de l’ortopèdia perfecta, del maquillatge perfecte. A la realitat, en canvi, com el pitjor dels anuncis, un Gallardon proposa una llei contra l’avortament posant d’excusa macabra que així la dona ja no té la responsabilitat de decidir o, com diu el Roto, convertint allò que ha deixat de ser pecat (perquè fa molt de temps que vam penjar els hàbits), en delicte. Per sota, el “cor pelut” batega temorós i més sol que el seu propi desconsol, aquesta íntima dimensió, tan poc coneguda.