TONINO GUERRA

Tarkovski-Antonioni-Guerra

Avui ha mort Tonino Guerra, un dels més grans guionistes de la història del cinema. RIP mestre.

HOLLYWOOD Y LA REVOLUCIÓN DIGITAL

(VERSIÓ CASTELLANA D'UN ARTICLE APAREGUT AVUI AL CULTURA/S)

HOLLYWOOD Y LA REVOLUCIÓN DIGITAL

Ingrid Guardiola

Con Hollywood en la era digital, Esteve Riambau establece un juego de sombras paralelas entre las películas producidas en Hollywood los últimos veinte años y aquellas que las influenciaron y precedieron, ya sea desde la figura del remake, ya sea narrativa o estilísticamente. Una idea sobrevuela a lo largo de todo el libro, el hecho de que a pesar de la mejora en la precisión técnica (CGI, animación 3D, alta definición, hasta llegar a la “tercera dimensión” de Avatar), las historias siguen bebiendo de un charco imaginativo común anclado en los géneros y en los mitos, a pesar de que cambie tanto el lenguaje con el que se explican o su apariencia estética; un lenguaje que Riambau caracteriza por la imagen-exceso multiforme (Lipovetsky), la hibridación (Redacted) el multipantalla (Timecode) y su aproximación al “cine de atracciones” (Minority Report) descrito por Tom Gunning a partir del abuso de la categoría que Deleuze llamó imagen-acción. Según Riambau, “el mundo que muestran las pantallas es cada vez más etéreo y fantasmagórico, poblado por personajes alejados de lo corpóreo e invadido por nuevas tecnologías en constante evolución y límites insospechados”. Hay quienes han intentado una memorabilia de las “viejas” tecnologías, Bruce Sterling lo hizo con su The Dead Media Project, y en el 1995, 41 directores rescataron la cámara de los Hermanos Lumière para celebrar los 100 años del cine; pero estos resquicios son peldaños de nostalgia, quizás demasiado anticipada. Ya en 1991 Francis Ford Coppola decía que el futuro del cine era una chica gorda de Ohio autofilmándose. Quedaban ocho años para que llegara El Proyecto de la Bruja de Blair y la certificación de que, con una inteligente estrategia de marketing online, una buena idea, el equipo mínimo y poco dinero se podía hacer cine y conseguir ingresos; aunque por aquel entonces la indústria se concentró en la creación de los grandes conglomerados multimediáticos (las nuevas majors con negocios en todos los sectores culturales) que invertían sumas astronómicas para hacer sus productos-monoforma (que diría Watkins) y que conseguían sacar renta gracias a su oligopolio. Si las nuevas tecnologías han permitido que cohabiten mundos tan alejados como imposibles (en Forrest Gump Tom Hanks se encontraba con J. F. Kennedy), la Ciberesfera con su “realidad virtual” ha activado los viejos mitos platónicos, el psicoanálisis, las aventuras de Alicia, el existencialismo de Hamlet y Segismundo, y ha dado como fruto obras que tratan el macrotema de los mundos paralelos como eXistenZ, Cómo ser John Malkovich, The Matrix, Origen o Inland Empire. El libro empieza con una cita de Spielberg en donde éste dice que nunca perderemos la necesidad de contar historias, pero que llegará el día en que toda la película transcurrirá en el interior de la mente. No cabe duda de que, en el momento en que ya hace cinco años que existen videojuegos controlados por la mente (Neurosky) o prácticas de curación psíquica basadas en la simulación (ver Farocki), el hecho que la película acabe desarrollándose en la cabeza de uno no es tan desorbitado, sobretodo teniendo en cuenta que vivimos a diario un desdoblamiento perpétuo entre nuestra vida personal y nuestra delegada vida político-económica, muy cercana a las historias de terror postapocalíptico de Hollywood de las que también nos habla Riambau en el libro.

(VERSIÓ CATALANA D'UN ARTICLE D'AVUI APAREGUT AL CULTURA/S)

HOLLYWOOD I LA REVOLUCIÓ DIGITAL

Ingrid Guardiola

Amb Hollywood en la era digital, Esteve Riambau estableix un joc de sombres paral·leles entre les pel·lícules produïdes a Hollywood els darrers vint anys i aquelles que les van influenciar i precedir, ja sigui des de la figura del remake, ja sigui narrativament o estilísticament. Una idea sobrevola al llarg de tot el llibre, el fet que malgrat la millora en la precisió tècnica (CGI, animació 3D, alta definició, fins a arribar a la “tercera dimensió” d’Avatar), les històries segueixen bebent d’una font imaginativa comuna anclada en els gèneres i en els mites, més enllà de que canvii tant el llenguatge amb el que s’expliquen o la seva aparença estètica; un llenguatge que Riambau caracteritza amb la imatge-excés multiforme (Lipovetsky), la hibridació (Redacted) el multipantalla (Timecode) i la seva aproximació al “cinema d’atraccions” (Minority Report) descrit per Tom Gunning a partir de l’abús de la categoria que Deleuze va anomenar imatge-acció. Segons Riambau, “el mundo que muestran las pantallas es cada vez más etéreo y fantasmagórico, poblado por personajes alejados de lo corpóreo e invadido por nuevas tecnologías en constante evolución y límites insospechados”. N’hi han que han intentat una memorabilia de les “velles” tecnologies, Bruce Sterling ho va fer amb el seu The Dead Media Project, i en el 1995, 41 directors van rescatar la càmera dels germans Lumière per a celebrar els 100 anys de cinema; però aquestes restes són engrunes de nostàlgia, potser massa anticipada. Ja en el 1991 Francis Ford Coppola deia que el futur del cinema era una noia gorda d’Ohio autofilmant-se. Quedaven vuit anys perquè arribés El projecte de la Bruixa de Blair i la certificació de que, amb una intel·ligent estratègia de marketing online, una bona idea, l’equip mínim i pocs diners es podia fer cinema i aconseguir ingressos; tot i que en aquell temps la indústria es va concentrar en la creació dels grans conglomerats multimediàtics (les noves majors amb negocis en tots els sectors culturals) que invertien sumes astronòmiques per fer els seus productes-monoforma (que diria Watkins) i que aconseguien treure renta gràcies als seus oligopolis. Si les noves tecnologies han permès que cohabitin móns tan allunyats com impossibles (a Forrest Gump Tom Hanks es trobava amb J. F. Kennedy), la Ciberesfera amb la seva “realitat virtual” ha activat els vells mites platònics, el psicoanàlisis, les aventures d’Alícia, l’existencialisme de Hamlet i Segismundo i ha donat com a fruit obres que tracten el macrotema dels móns paral·lels com eXistenZ, Cómo ser John Malkovich, The Matrix, Origen o Inland Empire. El llibre comença amb una cita de Spielberg on aquest diu que mai perderem la necessitat d’explicar històries, però que arribarà el dia en què tota la pel·lícula transcorrerà a l’interior de la ment. No hi ha dubte que, en el moment en què ja fa cinc anys que existeixen videojocs controlats per la ment (Neurosky) o pràctiques de curació psíquica basades en la simulació (veure Farocki), el fet que la pel·lícula acabi desenvolupant-se en la ment de l’espectador no és tan desorbitat, sobretot tenint en compte que vivim a diari un desdoblament perpetu entre la nostra vida personal i la nostra delegada vida político-econòmica, molt propera a les històries de terror postapocal·líptic de Hollywood de les quals també ens parla Riambau en el llibre.