Mostrando entradas con la etiqueta free culture. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta free culture. Mostrar todas las entradas

sábado, 9 de marzo de 2019

Internet o barbàrie: reptes i limitacions de la tecnologia digital connectada 13/3_Auditori Mercè Rodoreda UPF


L’Institut de Cultura ha organitzat un cicle de converses de caràcter interdisciplinari, amb periodicitat mensual entre gener i juny, sobre aspectes de la relació entre cultura i societat, sota el títol “Les eines de la cultura”, que compta amb la col·laboració de la Fundació Banc de Sabadell. La consideració de la cultura com a entreteniment o luxe massa costós, o la seva defensa en base exclusivament a raons instrumentals, per ser un motor econòmic o una eina de cohesió social, deixen de costat la discussió sobre els valors intrínsecs de la cultura, el seva dimensió de bé comú i la seva capacitat d’esdevenir un espai pel pensament crític i l’expressió i negociació dels conflictes polítics. La universitat no està prou present en aquests debats que sovint protagonitzen altres agents i institucions culturals i volem que l’Institut de Cultura operi com una tribuna des de la que contribuir a fer pedagogia sobre el paper de la cultura en la societat.

El criteri ha estat seleccionar a sis persones que es va formar a la UPF, en el grau en Humanitats, el Màster en Estudis Comparatius en Literatura, Art i Pensament o el Doctorat en Humanitats i ara tenen una pràctica professional a diferents sectors culturals, amb la intenció de que també puguin servir de models per els actuals estudiants. A cada una d’aquestes sis persones, se’ls hi ha demanat que proposin un tema i dos interlocutors.

Per aquesta activitat es demana inscripció prèvia. Podeu fer-ho omplint aquest formulari
Internet o barbàrie: reptes i límitacions de la tecnologia digital connectada
La nostra esfera pública s'ha desplaçat a l'esfera privada de internet. Les xarxes socials són la nostra àgora virtual i han passat de ser d'uns espais de socialització oberta a plataformes de monitoratge de dades. Són molts els tecnosociòlegs que analitzen la incidència de les xarxes socials en el comportament electoral. La internet del "capitalisme de la vigilància", que diria la professora Shoshana Zuboff, està posant contra les cordes la llibertat d'expressió i l'autonomia psíquica, convertint-nos en el que Franco 'Bifo' Berardi anomena uns "autòmates cognitius", dinamitant el llegat humanista. Com recuperar la Sobirania Digital i, amb ella, l'herència humanista? Com fer del món digital i real un lloc més habitable? 

Modera: Ingrid Guardiola. Doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra. És professora i productora cultural (UdG, UB, CCCB), també escriu i investiga en diferents mitjans i projectes culturals (Miniput, Pioneres del cinema, Cinema Truffaut), amb especial atenció al món de la imatge, la tecnologia, les desigualtats socio-culturals i els estudis de gènere. Acaba de publicar L'ull i la navalla: un assaig sobre el món com a interfície (ed. Arcàdia).

Convidats:

Arnau Monterde. Doctor en Sociedad de la Información y el Conocimiento por la UOC. Desde 2011 es coordinador del proyecto Tecnopolítica en el grupo de investigación Communication Networks and Social Change en el Internet Interdisciplinary Institute en la UOC. Investiga la relación entre las tecnologías de la comunicación y las sociedades, con especial énfasis en la participación política y la democracia en la sociedad red. Es uno de los impulsores del proyecto Decidim, la plataforma digital de participación impulsada por el Ayuntamiento de Barcelona. También ha participado de proyectos europeos sobre autonomía tecnológica, democracia, descentralización, software libre y Blockchain como son D-CENT y DECODE.

Ramon Sangüesa: Fundador d'equipocafeína. Amb un doctorat en Intel·ligència Artificial i Aprenentatge Automàtic, 20 anys d'investigació i docència a la Universitat Politècnica de Catalunya (Barcelona), Ramon combina aquests aspectes acadèmics amb la seva dedicació a la innovació, la innovació social i la transdisciplinarietat.Ha actuat com a expert per a diversos programes europeus de recerca en TIC, comunicació i art. És membre de Culture Action Europe. Viu a Barcelona de manera nòmada i actualment coordina el Data Transparency Lab, una iniciativa conjunta de l'MIT, Open Data Institute, Mozilla Foundation i Telefónica I+D.
​Podeu descarregar-vos el programa sencer en pdf en aquest enllaç

Participació en el Congrés de Sobirania Digital


10:00h a 10:30h

BENVINGUDA I PRESENTACIÓ DEL CONGRÉS


Presentarem el Congrés 2019 conjuntament amb els companys de Booleans que aquest any han col·laborat en l'organització
- apunts -

10:30h a 11:30h

Estratègies municipals per a l'apoderament digital


Presentació de les 46 Mesures per a l’apoderament digital als municipis. Eines i recursos per als ajuntaments apoderamentdigital.cat

11.30h a 12.30h

Treball en plataformes digitals: noves formes de precarietat laboral


L'objecte de la xerrada és analitzar el treball en plataformes digitals com Uber, Deliveroo, Glovo, Amazon Mechanical Turk o Upwork i les conseqüències laborals que genera, des d'una perspectiva de la consideració dels treballadors com a treballadors assalariats o treballadors autònoms i des d'una perspectiva de la qualitat del treball. (Anna Ginès)

Sobre la llibertat d'expressió i com podem afavorir-la amb tecnologies descentralitzades


Com censuren els governs certes pàgines web? Com poden les tecnologies descentralitzades emergents ajudar a eludir aquesta censura de continguts? En aquesta xerrada veurem els mecanismes tècnics que utilitzen alguns règims autoritaris per controlar la informació a la que tenen accés els seus ciutadans, utilitzant com a exemples el bloqueig global de Wikileaks el 2010 i el bloqueig de Wikipedia a Turquia el 2017. (David Llop Vila)

12:30h a 13:00h

DESCANS


13.00h a 14.00h

Biaixos i discriminació en l'anàlisi predictiu basat en aprenentatge automàtic


La idea de facilitar -i de vegades substituir- decisions humanes amb processos d'intel·ligència artificial pren cada cop més força a àmbits ben variats: assegurances, serveis financers, campanyes polítiques, justícia, policia... En aquesta ponència argumentarem 1) com aquests sistemes d'aprenentatge automàtic generen preocupants situacions de discriminació i 2) que aquests biaixos no es poden solucionar de forma automàtica i és necessari el seguiment humà per detectar-los i eliminar-los. (David Casacuberta)

Recepta per activistes: munta una web anònima i resistent a la censura


En contextos d'activisme (social, laboral, etc.) de vegades és necessari comunicar informació sense revelar la nostra identitat. Igualment, per evitar la censura, ens interessa poder replicar i restaurar la nostra web de forma ràpida. Veurem solucions a aquestes qüestions (i a d'altres relacionades) des d'una perspectiva pràctica. (Carlos Pascual)

14:00h a 15:15h

DINAR


Posarem una taula al mateix espai del Congrés per poder dinar totes juntes. Us podeu apuntar al pastís de verdures (o carn) o portar el vostre menjar.
-

15.15h a 16.15h

Estònia, estat digital. Realitat o ficció?


Diuen que Estònia és la primera nació digital del món. Què hi ha darrera d'aquesta afirmació? Un conte de fades o una nació realment digital? Desentranyem la infrastructura tècnica d'Estònia, les seves possibilitats i què en podem aprendre. (Dario Castañé)

Desenvolupant programari lliure des de la comunitat per la societat: KDE i Open Food Network


En aquesta presentació veurem com s'organitzen les dues comunitats de programari lliure: KDE i Open Food Network. Repassarem quins són els seus objectius principals, com s'organitzen, quines eines fan servir, com es financen i com podem contribuir-hi. (Pau Pérez) i (Aleix Pol)

16.15h a 17.15h

Història i estat actual de les xarxes socials lliures i distribuïdes


Actualment les xarxes federades representen una alternativa sòlida a les xarxes propietàries. En aquesta xerrada es repassarà la història d'aquestes xarxes i com es plantegen el seu futur més immediat. fediverse.party (chris i kim)

Protecció de la privacitat i dades obertes. Alguns exemples


Presentarem alguns exemples d'atacs de reidentificació que s’han portat a terme amb dades de registres mèdics a Massachussets, cerques en AOL, avaluacions de pel·lícules a Netflix i dades geolocalitzades de taxistes a NYC, per motivar la discussió sobre el concepte de dades de caràcter personal i la seva relació amb l'anonimat. Discutirem el delicat balanç entre benefici i risc de les dades obertes amb privacitat. (Julián Salas)

17:15h a 17:30h

DESCANS


17.30h a 18.30h

Abusos i reptes de la T-Mobilitat


Què és la T-Mobilitat? Per què s'ha portat amb tant de secretisme i després de més de quatre anys de la concessió no s'ha fet cap campanya per difondre en què consisteix aquest projecte de tanta rellevància? Per què incomoda tant polítics com empreses de parlar-ne? Des de la Plataforma ciutadana de transparència per la T-Mobilitat t'explicarem des d'una òptica multidimensional alguns dels problemes principals que té el projecte. I, en particular, la violació de la privacitat que representarà la vigilància massiva de tots els usuaris del transport públic.

Xarxa Comunitària per l'Internet de les Coses


L'Internet de les Coses ens ofereix moltes oportunitats per monitoritzar el nostre entorn, reduir el consum, la contaminació i compartir béns materials. A la vegada, però, és una amenaça feroç a la privacitat, el dret a la intimitat i l'anonimat. La xarxa comunitària The Things Network està construint una xarxa oberta, lliure i neutral per apoderar la ciutadania i aprofitar col·lectivament les tecnologies per a usos socials. (Xose Pérez)

18:30h a 19:30h

La reconquesta del món virtual: sobirania


Som en una època en què les imatges i les dades, que compartim a través de tota mena de dispositius tecnològics, condicionen la nostra vida privada i determinen la dinàmica de l’esfera pública i de les comunitats. Podríem dir que el món ja és una interfície virtual. En aquest context digital liderat pel capitalisme neoliberal, el temps cronològic esdevé cronoscòpic, l’individu un ésser quantificat, l’experiència immediata una experiència mediada i datificada, i la biosfera una infosfera. Després del diagnòstic del lloc que ocupa el subjecte en aquest context, arriba la reconquesta. (Ingrid Guardiola)

miércoles, 21 de febrero de 2018

MANIFEST del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona

Arran de les darreres actuacions i resolucions del poder judicial, que no fan més que vehicular la virulenta espiral de censura i repressió política que malauradament vivim a l’Estat espanyol, els membres del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona volem manifestar un rebuig frontal i absolut a tot el que representi un atac a les llibertats fonamentals de les persones i, en aquest cas particular, a la llibertat d’expressió.
Les condemnes imposades a Valtònyc, Pablo Hasel i els membres de La Insurgencia són una manifestació més de l’intolerable clima de supressió de llibertats que fomenta el govern de l’Estat i que es materialitza en la desmesura d’un sistema judicial tristament polititzat.
La imposició de penes de presó tan innecessàries com desproporcionades no persegueix cap altre objectiu que alimentar la por. Una por que, en el cas concret dels creadors, desemboca irremeiablement en autocensura. D’aquesta manera s’acaba promovent i premiant la mediocritat i l’esperit acrític. Elements característics d’una societat desmembrada i culturalment inerta.

L’acceptació i la normalització de la censura permeten que s’estengui ràpidament per totes les capes de la societat. Això ha quedat palès avui mateix amb la retirada a petició d’IFEMA de l’obra sobre els presos polítics que Santiago Sierra havia de presentar a ARCO.
Tal com ja vam fer el passat mes d’octubre en relació amb els empresonaments polítics, que encara mantenen privats de llibertat Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, volem reiterar ara la denúncia d’un problema de fons molt greu en el funcionament de les institucions espanyoles: l’absència d’una veritable separació de poders i la consegüent falta d’independència del poder judicial.

Demanem als representants i agents del món cultural que no deixin de denunciar i combatre la repressió en qualsevol de les formes que adopti, i exhortem el conjunt de representants electes que lluitin contra tota coacció que afecti les llibertats i els drets fonamentals. 

Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona
Antonio Ramírez (president), Miquel Cabal Guarro, Amadeu Carbó, Ingrid Guardiola, Martina Millà, Cristina Pujades i Victoria Szpunberg. Secretari Executiu: Carles Giner
Barcelona, 21 de febrer de 2018

viernes, 16 de febrero de 2018

DISCURS PREMIS CIUTAT DE BARCELONA 2017


En nom del Comitè Executiu
Febrer 2018

Benvolguts tots/es,

Sóc aquí en representació del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona, format per Miquel Cabal, Amadeu Carbó, Martina Millà, Cristina Pujades, Antonio Ramírez, Victòria Szpunberg, una servidora i amb Carles Giner a la secretaria. El Comitè Executiu és el timó del Consell de la Cultura, un organisme format per persones amb una trajectòria reconeguda en l’àmbit cultural, que provenen de posicions i sensibilitats molt diferents i que queden al marge de compromisos partidistes. Un timó que potser és atípic, perquè creu en la importància de les polítiques culturals com a servei públic i pensa que la cultura té més a veure amb la gent que amb la política.

Una de les tasques d’aquest Comitè és proposar els membres dels jurats dels Premis Ciutat de Barcelona. Hem treballat per aconseguir uns jurats paritaris, tant en les presidències com en la composició global. També hem vetllat pel diàleg generacional i per la diversitat de mirades que hi aporten els perfils diversos d’uns professionals d’alta qualitat que han de ser renovats cada pocs anys. En aquesta edició s’ha incorporat el premi de «Ciències de la terra i ambientals», no només perquè set dels objectius del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament estan vinculats a l’estudi de les ciències ambientals i de la terra, sinó també perquè Barcelona té centres de recerca i departaments universitaris que realitzen investigacions pioneres en aquests àmbits i que són molt coneguts en els circuits científics internacionals, però no tant pels ciutadans locals. També considerem que és una aposta clara de futur per part de l’ICUB, ja que convergeix amb la línia de les polítiques sobre el canvi climàtic que l’Ajuntament actual comença a posar en marxa.

Des del Comitè Executiu estem ultimant l’Informe Anual de la Cultura, en el qual s’inclou una valoració de les polítiques culturals de l’ICUB. Per això hi parlem de mesures de govern com la del Sector del Llibre, la de l’Audiovisual o la de les Fàbriques de Creació, però també de l’estat de salut de la cultura i, per descomptat, de subvencions. Precisament aquest informe mostra que encara tenim recorregut de millora en el sistema actual de subvencions. Perquè els números, al capdavall, es tradueixen en fets culturals. L’informe també reflecteix el ball de bastons que hi ha hagut en l’àmbit de la política i la cultura municipal els últims dos anys, i la consegüent dificultat per desenvolupar unes polítiques culturals sòlides, a llarg termini, permeables amb els sectors i amb la ciutadania.

Però avui estem de celebració, som aquí per aplaudir els guanyadors dels Premis Ciutat de Barcelona, els autèntics protagonistes de l’acte. Uns premis que s’atorguen amb absoluta independència de qualsevol interès econòmic i polític però que, en canvi, són atorgats amb tot l’interès del món. Els premis són un reconeixement, alhora que enceten un circuit de confiances, de ponts, d’anar els uns cap als altres, d’anomenar-nos els uns als altres públicament, de viva veu. I, en aquest joc de correspondències, els premis també generen una comunitat, encara que sigui fugaç. Som un grup de ciutadans que proposem uns altres ciutadans perquè escullin, entre les persones que es dediquen a la creació i la investigació, les que el 2017 han destacat més que ningú en les seves heroiques aventures.

I dic heroiques aventures perquè seguir, malgrat tot, obstinadament, en el camí de la creació i la investigació, s’ha convertit en una proesa. No és el moment de plorar, perquè el plor requereix intimitat, sinó que és el moment d’indignar-se i, com diria Didi-Huberman, transformar la indignació en una tasca, la tasca de denunciar la violència del món amb tota la calma i la intel·ligència possibles. I la cultura i les polítiques culturals també participen d’aquesta violència quan no fan el seu paper i contribueixen així a l’empobriment dels sectors i els fets culturals, de la qualitat i la diversitat dels seus projectes i de l’accés dels ciutadans a la cultura.

Des del Consell de la Cultura ens agradaria que l’Ajuntament es comprometés encara més amb els projectes i els creadors més vulnerables, més fràgils. Parlem d’aquells que tenen per objectiu alimentar l’esperit, crear i compartir valors i coneixement, transformar la societat tot empoderant-ne els ciutadans i solidificar les diferents comunitats en relació amb el territori.

La cultura és un teixit, un joc de correspondències que ens fa prendre consciència del lloc que ocupem en el món envers els altres. De ben poc serveixen l’star system i la cultura de l’espectacle i de consum ràpid. I si serveixen per alguna cosa és per fer-nos més pobres i, finalment, per expulsar-nos de la ciutat, de casa nostra. Els teixits i les correspondències, per contra, demanen rutes estables i a llarg termini, perquè s’hi pugui transitar i perquè sigui el pas mateix de la gent que hi transita el que les acabi modificant.

Som conscients que aquestes rutes de present i de futur troben entrebancs en la crisi política que vivim: lleis mordassa, articles 155, gent empresonada injustament, censura, manipulació, perillosa autocensura… Tot això davant d’uns representants polítics que, en la majoria dels casos, han oblidat quina és la importància i la missió de la cultura en la vertebració d’una societat.

Per acabar, m’agradaria recuperar unes paraules de Laura Llevadot, jurat d’aquests premis, en el pròleg del llibre Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat. Llevadot diu que per dur a terme una pràctica revolucionària n’hi ha prou de capgirar l’ordre consensuat, cosa que passa sempre que hi ha una interrupció de l’ordre de les identitats establertes, i que subvertir-les ja és fer política; com ho fan els obrers de La nit dels proletaris de Rancière quan, en lloc de descansar durant la nit i reposar forces per a l’endemà, prenen la ploma i escriuen, es reapropien del seu temps de vida prèviament assignat.

Vull afegir que la cultura també ha de ser una eina per capgirar, interrompre, subvertir, reapropiar, qüestionar els modes de dir, veure, sentir i castigar que se’ns imposen.

Moltes felicitats a tothom!

sábado, 3 de mayo de 2014

EL DESENGAÑO DE INTERNET (EVGÉNY MOROZOV)


 “Descubrieron que los jóvenes de Alemania Oriental que podían ver la televisión occidental estaban, en conjunto, más satisfechos y contentos con el régimen. Los que no podían ver la televisión occidental, por ejemplo, los que vivían en el valle de los desinformados, estaban mucho más politizados, eran más críticos con el régimen y, el dato más interesante, más proclives a solicitar visados de salida (…) 

Havel tendría que haber escuchado el consejo de Philip Roth, quie en 1990 les dio a él y a sus colegas intelectuales checos un buen consejo en las páginas del New York Review of Books, cuando predijo que el culto a los intelectuales disidentes no tardaría en ser sustituido por un  adversario mucho más poderoso: “Estoy hablando de esa cosa que trivializa todo: la televisión comercial; no un puñado de canales de aburrida televisión tópica, que nadie quiere ver porque está controlada por un zafio censor del Estado, sino una o dos docenas de canales de aburrida televisión tópica, que casi todo el mundo ve en todo momento porque es entretenida" (…) 

Las masas han sido transportadas a Hollywood mediante las películas pirateadas que descargan de BitTorrent, mientras las élites viajan entre Palo Alto y Long Beach mediante charlas TED. ¿Quién esperamos exactamente que lidere esta revolución digital?¿Los Lolcats? En cualquier caso, internet dificulta más que facilita que la gente se comprometa, aunque sólo sea porque las alternativas a la acción política son mucho más agradables y carentes de riesgos. Esto no significa que en Occidente debamos dejar de promover el acceso a internet sin trabas. Hemos de encontrar formas de sustituir nuestra defensa de un internet más libre por estrategias capaces de comprometer a la gente con la vida política y social. Aquí deberíamos hablar tanto de los consumidores voraces de vídeos de gatos, como de aquellos que siguen los blogs de antropología. De lo contrario, es posible que acabemos como un ejército de gente libre para conectarse, pero que sólo desee hacerlo con amantes en potencia, pornografía y cotilleos de famosos. El entorno que rodea la abundancia de información no conduce per se a la democratización, pues puede trastocar ciertas relaciones, sutiles pero importantes, que ayudan a alimentar el pensamiento crítico. Sólo ahora, cuando hasta las sociedades democráticas están sorteando este nuevo entorno de satisfacción infinita, nos damos cuenta de que la democracia es una bestia mucho más delicada, frágil y exigente de lo que habíamos supuesto, y de que algunas de las condiciones que la han posibilitado tal vez haya sido específicas de una época en que la información era escasa” 

lunes, 23 de diciembre de 2013

ELS EXILIATS DE LA CULTURA / LOS EXILIADOS DE LA CULTURA

(versió catalana)

Amaréis, pues, al extranjero
Deuteronomio 10:19


Guy Debord a Penegírico diu que “en un món unificat, no és possible exiliar-se”, de tal manera que en el món actual, unificat per un mercat global, l’exili es presentaria com impossible, però res més allunyat de la veritat. La mercaderia es mou per les fronteres, viatja pels lliures mercats globals sense trobar la llei que imposi l’ordre. Els homes, en canvi, tramiten el seu pas per les fronteres a partir de relacions de inter-nationes marcades per interessos econòmics i per les herències de la pròpia història política. Degut a la crisi, Espanya s’ha convertit en un país d’ “emigrants”, categoria que canvia el lloc que ocupa l’espanyol en el món, el qual és vist pels països de destí sota sospita permanent i al qual se li apliquen una sèrie de requisits que fins ara no havia de complir. La mala gestió política l’ha deixat, no només sense treball, sinó sense credibilitat a ulls dels altres. L’únic emigrant benvingut és el “turista”, per ell no hi ha inspecció, repatriació, desnonament, ni sospita. Si l’espanyol, a més a més, vol dedicar-se a la cultura, encara pitjor, ja que vivim en un país que, sovint, redueix la cultura als seus aspectes més folklòrics, relegant l’activitat cultural (i el seu correlat econòmic) a una successió d’estampetes i de “passejada” dels morts. Com bon país de “buscons”, molta d’aquesta gent va marxar abans de la tempesta. D’aquí que la majoria d’aquells que es dediquen seriosament a la música clàssica contemporània visquin i treballin fora, m’explica Lluís Nacenta, perquè aquí no hi ha possibilitats de desenvolupar la seva carrera. Els compositors Roger Goula, Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás o Ariadna Alzina, el clarinetista Víctor de la Rosa o la mezzosoprano Anna Alàs serien alguns exemples de carreres musicals que creixen i són reconegudes fora del país. Incórpore és una editorial jove espanyola que opera des de París, Petit Indie és una discogràfica que mou el seu catàleg d’artistes molt més per terres estrangeres que en casa pròpia (“A Alemanya a cada concert esgotem la venta de discos”, diu un dels seus responsables), l’artista Andrea Btoy exposa a Alemanya, Itàlia fins a arribar a Anglaterra, Núria Güell, censurada a Mollet, exposa en els països de l’est i del nord d’Europa, els músics Cabo San Roque fan mitja vida a Mèxic, Héctor, amic de la universitat, va fugir per falta de treball i per excés de provincialisme (segons indica) i va fer carrera en empreses de publicitat i comunicació audiovisual de renom internacional com B-Reel, VICE, Widen+Kennedy, CAA o Apple. Aquí ja no hi ha mística possible, ja no serveix la proclama de Picasso: “jo no busco, trobo!”. Aquí, qui no busca, res troba, i el que busca, tot sovint es desespera. Ja no busquem treball per “guanyar-nos la vida”; sinó per fer-la possible en un món organitzat al voltant del treball. I si tot està organitzat al seu voltant, quan aquest no existeix, el sentit i el cor es queden buits, inoperables. El neoliberalisme econòmic redueix l’existència a una carrera contra-rellotge per guanyar o morir i on, tot sovint, tens més possibilitats de perdre que de guanyar (estadísticament parlant) en una jugada a “tot o res”, on els mercats decideixen més que tu.

A aquells que els hi ha quedat ‘no-res’, marxen, però, en quines condicions? Sols (“si no et tinc a tu, estic sol i amb veu crucificada”, va dir el poeta Agustí Bartra quan va tornar de l’exili) i a cegues. L’exili es presenta com “l’oportunitat”, però, sovint, el preu que has de pagar és l’aniquilació de tota la teva vida prèvia, un oblit forçat, un reset de la teva experiència com a individu i com a part d’una col·lectivitat. Fins i tot les formalitats desapareixen, els títols universitaris es borren, no hi ha equivalència possible, la llengua s’erigeix com un mur i, com un nen, tornes a aprendre a parlar, a construir(te) en una altra cultura, en noves terres. Una amiga que es dedicava a la gestió cultural es passa a l’hosteleria a Londres (l’equació serveix per a molts), quan t’acostes als 40 i amb un currículum més que digne, que un polític et digui que vagis a Anglaterra a parlar anglès sona a acudit. Una doctora en Filosofia va aconseguir treball a la televisió alemana, va aprendre alemany perquè la seva tesis era sobre Walter Benjamin, sort que no va estudiar “emprenadoria”, perquè potser només li hagués servit per “emprendre el vol” i caure a terra. Un artista musical de perfil més avantguardista, Internet 2, fuig a Bèlgica amb una agenda d’actuacions mig organitzada, havent passat prèviament per centres com el Pompidou i en vàries edicions del Sónar o la Fundació Miró i ara relegat a Espanya al circuït de sales més underground. En un article a La Vanguardia del 2010 firmat per Teresa Sesé es parlava de “Els fills del MACBA”, una sèrie d’artistes joves que despuntaven i que, avui en dia, molts d’ells (i alguns que no van ser citats en el seu dia, però que entrarien en la mateixa generació) treballen fora, com recorda Lluís: Tamara Kuselman i Gerard Ortín a Amsterdam, Daniel Jacobi i Álex Reynolds a Alemanya/Anglaterra, Gabriel Pericàs a Nueva York. En el terreny audiovisual, la productora Miniature, que treballava per la Xarxa de Televisions Locals (actualment centrada en la producció de formats informatius o magazins, arraconant els formats culturals), va trobar una finestra a Canadà i, actualment, a San Francisco. Un altre professional del sector audiovisual, Hernán Migoya, el 12 d’octubre anunciava a la seva pàgina oberta de facebook que marxava d’Espanya “per fugir de tant constrenyiment a la corrupció i tan justicier amb xarxa i a destemps”. Altres, com Xavi G., “cansat de portar més de trenta anys treballant per la televisió en productes que no aproten res” (com indica), ha decidit retirar-se i començar de zero canviant de sector, de ciutat i de forma de vida, llançant a les escombraries les jornades laborals il·limitades (perquè a Espanya, a diferència de molts altres països, el sector audiovisual –incloc el de la publicitat- s’organitza en jornades maratonianes inhumanes). Qui es beneficia més d’aquestes fugues són, en primer lloc, els polítics, que assisteixen a una població desmembrada i sense força social i, en segon lloc, les companyies de transport, que han passat de viure de “l’oci popular” a la “necessitat popular” de famílies els vincles de les quals venen determinats pel calendari cristià. Allò de l’anunci del turró de “vuelve a casa por Navidad” s’ha convertit en una situació generalitzada massa trista, el sentit d’allò “comunitari”, de l’experiència compartida, fa fallida. A l’ “altra banda del mirall”, en el país d’acollida, “la dura indiferència no és, sinó, el rostre incofessable de la nostàlgia”, diu Julia Kristeva a Extranjeros a nosotros mismos.

Per això hi ha molta gent que, encara que hagi estat acomiadada o no trobi treball, es queda, com deia Louis Aragon, “en estrany país en el meu país”: és l’atur o l’auto-exili obligat d’aquell que no pot anar-se’n perquè no vol perdre els seus vincles afectius i familiars, o perquè ni tansols té diners per fugir, o perquè està ofegat per una hipoteca que el lliga al purgatori d’una Espanya que s’ha construït les seves pròpies cadenes, la seva misèria. L’exili interior, l’auto-exili, és pitjor que la fugida, ja que l’única oportunitat que existeix és que el país millori, i per això caldria canviar els seus interlocutors. L’Eva ha estat despedida del TNC, com molts d’altres, treballadors en cadena acomiadats de totes les institucions culturals en programes suicides de reducció de personal. Santi Cabezuelo, artista, comissari, professor i gestor cultural, diu: “Ens vam creure el somni dels ‘amos’ i ara en paguem la factura i busquem espai pels nostres”. Els “nostres” és aquest “nosaltres” del que parla Kristeva quan ens recorda que durant la Guerra del Peloponès Atenes elabora la noció de coherència cívica (koinonia) concebent la unitat dels ciutadans sobre la base de la seva participació en la vida política, no a partir de criteris racials o socials. La conseqüència immediata d’aquesta imparable ‘fuga de persones’, no només de cervells, és el control social a mans de la política corporativa. Per això, l’única opció viable és, com diu l’exposició que està acollint ara mateix la Fundació Palau: “jo em rebel·lo, nosaltres existim”, això és, ‘jo participo en una nova vida política’, l’única forma de deixar de ser ‘estrangers a nosaltres mateixos’ en casa pròpia.

(versió castellana) 


 LOS EXILIADOS DE LA CULTURA


Amaréis, pues, al extranjero
Deuteronomio 10:19


Guy Debord en Panegírico dice que “en un mundo unificado, no es posible exiliarse”, de tal forma que en el mundo actual, unificado por un mercado global, el exilio se presentaría como imposible, pero nada más alejado de la verdad. La mercancía se mueve por las fronteras, viaja por los libres mercados globales sin encontrar la ley que imponga el orden. Los hombres, en cambio, tramitan su paso por las fronteras a partir de relaciones de inter-nationes marcadas por intereses económicos y por las herencias de la propia historia política. Debido a la crisis, España se ha convertido en un país de “emigrantes”, categoría que cambia el lugar que ocupa el español en el mundo, el cual es visto por los países de destino bajo sospecha permanente y al que se le aplican una serie de requisitos que hasta ahora no tenía que cumplir. La mala gestión política lo ha dejado, no sólo sin trabajo, sino sin credibilidad a ojos de los otros. El único emigrante bienvenido es el “turista”, para él no hay inspección, repatriación, deshaucio, ni sospecha alguna. Si el español además quiere dedicarse a la cultura, aún peor, puesto que vivimos en un país que, a menudo, reduce la cultura a sus aspectos más folklóricos, relegando la actividad cultural (y su correlato económico) a una sucesión de estampitas y de “paseíllo” de los muertos. Como buen país de “buscones”, mucha de esta gente se fue antes de la tormenta. De aquí que la mayoría de aquellos que se dedican seriamente a la música clásica contemporánea vivan y trabajen fuera, me cuenta Lluís Nacenta, porque aquí no hay posibilidades de desarrollar su carrera. Los compositores Roger Goula, Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás o Ariadna Alzina, el clarinetista Víctor de la Rosa o la mezzosoprano Anna Alàs serían algunos ejemplos de carreras musicales que crecen y son reconocidas fuera del país. Incórpore es una joven editorial española que opera desde París, Petit Indie es una discográfica que mueve su catálogo de artistas mucho más por tierra extranjeras que en casa propia (“en Alemania en cada concierto agotamos la venta de los discos”, dice uno de sus responsables), la artista Andrea Btoy expone de Alemania, Italia hasta llegar a Inglaterra, Nuria Güell, censurada en Mollet, expone en los países del este y del norte de Europa, los músicos Cabo San Roque hacen media vida en Méjico, Héctor, amigo de la universidad, huyó de la falta de trabajo y por exceso de provincianismo (según indica) e hizo carrera en empresas de publicidad y comunicación audiovisual de renombre internacional como B-Reel, VICE, Widen+Kennedy, CAA o Apple. Aquí ya no hay mística posible, ya no sirve la proclama de Picasso: “yo no busco, ¡encuentro!”. Aquí, quien no busca, nada encuentra y el que busca, a menudo se desespera. Ya no buscamos trabajo para ‘ganarnos la vida’, sino para hacerla posible en un mundo organizado alrededor del trabajo. Y si todo está organizado alrededor de él, cuando éste no existe, el sentido y el corazón se quedan vacíos, inoperables. El neoliberalismo económico reduce la existencia a una carrera contra-reloj para ganar o morir y en donde, a menudo, tienes más posibilidades de perder que de ganar (estadísticamente hablando) en una jugada a “todo o nada” donde los mercados deciden más que tú.

A los que les ha quedado ‘nada’, se van, pero, ¿en qué condiciones? Solos (“si no te tengo a ti, estoy solo y con voz crucificada” dijo el poeta Agustí Bartra cuando volvió del exilio) y a ciegas. El exilio se presenta como “la oportunidad”, pero a menudo el precio que tienes que pagar es la aniquilación de toda tu vida previa, un olvido forzado, un reset de tu experiencia como individuo y como parte de una colectividad. Incluso las formalidades desaparecen, los títulos universitarios se borran, no hay equivalencia posible, la lengua se levanta como un muro y, como un niño, vuelves a aprender a hablar, a construir(te) en otra cultura, en nuevas tierras. Una amiga que se dedicaba a la gestión cultural se pasa a la hostelería en Londres (la ecuación sirve para muchos), cuando te acercas a los 40 y con un curriculum más que digno, que un político te diga que vayas a Inglaterra a aprender inglés suena a chiste. Una doctora en Filosofía consiguió trabajo en la televisión alemana, aprendió alemán porque su tesis era sobre Walter Benjamin, suerte que no estudió “emprendeduría”, porque quizás sólo le hubiera servido para ‘emprender el vuelo’ y caer al suelo. Un artista musical de perfil más vanguardista, Internet 2, huye a Bélgica con una agenda de actuaciones medio organizada, habiendo pasado previamente por centros como el Pompidou y en varias ediciones del Sónar o la Fundació Miró y ahora relegado en España al circuito de salas más underground. En un artículo en La Vanguardia del 2010 firmado por Teresa Sesé se hablaba de “Los hijos del MACBA”, una serie de artistas jóvenes que despuntaban y que, hoy en día, muchos de ellos (y algunos que no fueron citados en su día, pero que entrarían en la misma generación) trabajan fuera, como recuerda Lluís: Tamara Kuselman y Gerard Ortín en Amsterdam, Daniel Jacobi y Álex Reynolds en Alemania/Inglaterra, Gabril Pericàs en Nueva York. En el terreno audiovisual, la productora Miniature, que trabajaba para la Xarxa de Televisions Locals (actualmente centrada en la producción de formatos informativos o magazines, arrinconando los formatos culturales), encontró una ventana en Canadá y, actualmente, en San Francisco. Otro profesional del sector audiovisual, Hernán Migoya, el 12 de octubre anunciaba en su página abierta de facebook  que se iba de España “para huir de tanto apremio a la corrupción y tanto justiciero con red y a destiempo”. Otros, como Xavi G., “cansado de llevar más de treinta años trabajando para la televisión en productos que no aportan nada” (como indica), ha decidido retirarse y empezar de cero cambiando de sector, de ciudad y de forma de vida, lanzando a la basura las jornadas laborales ilimitadas (porque en España, a diferencia de muchos otros países, el sector audiovisual –incluyo el de la publicidad- se organiza en jornadas maratonianas inhumanas). Quien se beneficia más de estas fugas son, en primer lugar, los políticos, que asisten a una población desmembrada y sin fuerza social y, en segundo lugar, las compañías de transporte, que han pasado de vivir del “ocio popular” a la “necesidad popular” de familias cuyos vínculos vienen determinados por el calendario cristiano. Aquello del anuncio del turrón de “vuelve a casa por Navidad” se ha convertido en una situación generalizada demasiado triste, el sentido de “lo comunitario”, de la experiencia compartida, se quiebra. Al “otro lado del espejo”, en el país de acogida, la dura indiferencia no es sino el rostro confesable de la nostalgia”, dice Julia Kristeva en Extranjeros a nosotros mismos.

Por eso hay mucha gente que, aunque haya sido despedida o no encuentre trabajo, se queda, como decía Louis Aragon, “en extraño país en mi país mismo”: es el paro o el auto-exilio obligado de aquel que no puede irse porque no quiere perder sus vínculos afectivos y familiares, o porque ni tan solo tiene dinero para huir, o porque está ahogado por una hipoteca que lo ata al purgatorio de una España que se ha construido sus propias cadenas, su miseria. El exilio interior, el auto-exilio, es peor que la huida, puesto que la única oportunidad que existe es que el país mejore, y para eso haría falta cambiar sus interlocutores. Eva ha sido despedida del TNC, como muchos otros, trabajadores en cadena despedidos de todas las instituciones culturales en programas suicidas de reducción de personal. Santi Cabezuelo, artista, comisario, profesor y gestor cultural, dice: “Nos creímos el sueño de los ‘amos’ y ahora pagamos la factura y nosotros buscamos espacio para los nuestros”. Los ‘nuestros’ es ese ‘nosotros’ del que habla Kristeva cuando nos recuerda que durante la Guerra del Poloponeso Atenas elabora la noción de coherencia cívica (koinonia) concibiendo la unidad de los ciudadanos sobre la base de su participación en la vida política, no a partir de criterios raciales o sociales. La consecuencia inmediata de esa imparable ‘fuga de personas’, no sólo de cerebros es el control social en manos de la política corporativa. Por eso, la única opción viable es,  como dice la exposición que está acogiendo ahora mismo la Fundació Palau: “Yo me rebelo, nosotros existimos”, esto es, ‘yo participo en una nueva vida política’, la única forma de dejar de ser ‘extranjeros a nosotros mismos’ en casa propia. 

domingo, 15 de diciembre de 2013

CULTURA DE DOMINI PÚBLIC


Avui és un gran dia per la cultura perquè la British Library ha posat 1.000.000 de imatges a Domini Públic. Raó: AQUÍ!
AQUÍ un article que ho explica.


miércoles, 26 de junio de 2013

LA CULTURA EN 15 QUADRES

Trets definitoris (que no definitius) de LA CULTURA DE LA 2a 1/2 DEL S. XX-XXI segons la nova Wikipedia: 

1. Cementiri d'elefants desmemoriats aplaudint-se a sí mateixos. 


2. Festes privades de l'oligarquia dels que encara "transiten". 



3. Festes d'aniversari dels nens de la cort democràtica (els polítics) a punt de jubilar-se en les quals conviden als seus amics per tornar-se els favors que quedaven pendents. 


4. La grande bouffe de Marco Ferreri. 



5. La rajada gegant morta a la platja del final de La Dolce Vitta. 


6. Els quadres negres de Rothko i el seu suicidi final, no estava prou estovat per veure's penjat als salons de la cort contemporània i va preferir despenjar-se tot sol. 



7. La caverna sense Plató, però amb Barceló. 



8. Els pavellons i els fórums de les cultures: zoològics universals de l'art. 



9. Un ball de disfresses on només hi queden les corbates i les nòmines d'uns pocs. 



10. L'expressionisme abstracte de la borsa com l'oracle actual que no van saber desxifrar els Lehman Brothers i el que aquesta ceguera va provocar. 



11. L'Entrada de Crist a Brussel·les d'Ensor com a estampa hiperrealista i emblema literal amb una multitud d'artistes que acabaran com un dels quadres preferits de Pasolini: a la Creu de Guttuso. 




12. L'infern de Dante realitzat per Endemol. 




13. El sant sopar mundial i permanent que es podria fer amb els diners que desfalquen els esportistes d'èlit (que ara ocupen les exposicions d'art) i les grans empreses. 



14. Anish Kapoor ballant el Gangnam Style i el cementiri d'elefants fent el Harlem Shake. 



15. Un silenci fred, molt fred, com si no hi hagués demà, serveix d'aura a tot aquest "genocidi cultural" (com diria Pasolini).