MAGNETIC ROAD

miércoles, 22 de diciembre de 2010

EXIT THROUGH THE GIFT SHOP

Aquesta setmana estrenem al Truffaut la pel·lícula dirigida per BANKSY, EXIT THROUGH THE GIFT SHOP. Encara també podreu veure FILM:SOCIALISME de Jean-Luc Godard.

Recomano que aquell que es vulgui deixar sorprendre per aquesta fantàstica pel·lícula llegeixi la crítica després d’haver-la vist. Fa temps que vinc seguint l’obra de l’street artista Banksy, el més polèmic i prolífic dels guerrillers de l’art de carrer, houdini esprai en mà, trànsfuga, milionari en potència, provocador i dislocador de totes les convencions. Banksy s’ha filtrat en totes les institucions per mostrar la seva fragilitat: ha penjat falsos quadres que mesclen escenes de quadres clàssics de la història de l’art amb elements de la nostra cultura de consum hipercapitalista (els lotus de Monet amb un carretó de compra) als museus més emblemàtics (MOMA, Tate, etc.), ha colat un ninot amb la silueta d’un pres de Guantanamo a Disnelandia, ha retratat a la 20th Century Fox com una macrocorporació que ha deslocalitzat la seva producció a Corea del Sur i explota als seus treballadors en els crèdits d’un dels capítols dels Simpson (una producció de la mateix companyia), ha pintat el mur de Cisjordània, les parets de Nova Orleans després del pas de l’huracà Katrina, ha empapat els carrers d’arreu del món amb els seus stencils. Ha aconseguit provocar un discurs conspiranoic entre els mitjans de comunicació que alimenten les seves seccions de cultura amb el procés de captura de l’artista que, com el soldat desconegut, segueix la seva causa en complet anonimat. Molts es pregunten si ha arribat a existir. Confirmo que existeix, que a una amiga li mou la seva obra, que és de carn i ossos, que allò heroic passa per la persistència i per allò estrictament humà, tan humà que es deu fer estrany als ulls dels qui ostenten tot tipus de poder. De totes maneres no és gens deshonest que quan es pensi en Banksy la gent imagini una flota d’artivistes dispersats i conxorxats arreu del món, molts d’aquests street artistes podrien afirmar que “ells també són Banksy”, o Espartac, en definitiva, la paraula del poble, la veu del mur. Que els mitjans embogeixin, que les sales de subastes d’art venguin obres seves per quantitats astronòmiques no fa res més que corroborar el seu discurs de base, només cal veure alguns dels seus més modestos stencils per adonar-nos-en: heus aquí la perversitat dels mitjans de comunicació de masses, la banalitat de l’art, el cinisme del poder polític i la societat del control, l’asfíxia del model de vida capitalista. Ni més ni menys. A Banksy ja no li cal fer com abans, falsejar diners com un acte performàtic, ja en fa prous, però el que sí que ha sabut fer aquest cop és invertir-los per sorprendre’ns de nou amb un altre tour de force. Banksy s’ha posat a dirigir el seu propi documental, una òpera prima que es va estrenar a Cannes, Sundance i que ha passat per festivals com el de San Sebastián aquí a Espanya. Documental? Ficció? Mockumentary? Una mica de tot plegat.
Si els mitjans es preguntaven qui era Banksy, en aquest cas Banksy ens obliga a preguntar-nos què és l’art? Què és el cinema? Què vol dir ser artista o cineasta? És tot plegat una gran broma? Ens ensenya a torejar les institucions i els conceptes a partir dels quals els mitjans i els experts expliquen la realitat, en la mateixa mesura que com a espectadors som torejats per una de les intel·ligències més perspicaces. Banksy ho lliga tot de tal manera que et porta per on ell vol, els espectadors acabem sent petits insectes en la seva teranyina. De què va, però, aquesta pel·lícula que porta per títol “Sortida per la botiga de regals”? Ell mateix s’encarrega d’anunciar-ho al principi de la pel·lícula: “és bàsicament la història d’un home que intenta filmar allò infilmable i fracassa”. El documental és vàries coses alhora: un retrat de l’escena de l’street art a partir dels seus protagonistes (Shephard Fairey, Space Invader, Monsieur André, Zeus, etc.), una sit-com interpretada per artistes, artistillos, nerds entranyables, obrers de l’art i estafadors de tota mena, un documental sobre com fer un documental i un document sobre com transformar-se en artista. Els dos protagonistes principals són Banksy i Thierry Guetta, un suposat venedor que filma tot el que es troba davant seu; un dia decideix documentar l’escena de l’street art a Los Angeles fins que, a partir d’una coincidència, es troba amb Banksy. Aquest l’anima a que faci el documental, però veient el primer muntatge, Banksy decideix invertir els termes: ell serà el documentalista, i el maníac obsessiu francès serà l’artista. La pel·lícula ha deixat molts interrogants sobre la suposada identitat de Guetta, que esdevé l’alter ego de Banksy, la mateixa incògnita que ha despertat l’street artista britànic amb la seva pròpia biografia. Fake o no fake, el joc de miralls que estableix la pel·lícula reflexa un gran buit, ens fa conscients de l’arbitrareitat que hi ha darrera molts dels fenòmens culturals als quals estem assistint, de com en són de gratuïts alguns dels motius al voltant dels quals es mouen millons de dólars a diari. No és cap novetat, però Banksy en fa la prova, i a més a més amb un humor digne dels millors Monthy Python, nascuts també a “Britannia”, pàtria de l’humor, el sarcasme, el documental i d’un dels museus més antics i més vanagloriats de la història. Banksy ho reuneix tot i, com en el millor dels moments cinematogràfics de Text Avery, a cada escena la segueix el seu cop d’efecte, l’espectador riu, però resta sense descans. Com deia en Bugs: "Hold on to your hats, folks, here we go again!”

miércoles, 8 de diciembre de 2010

FOTOS MINIPUT 2010

Miniput 2010

Auditori

Espectadors

Davant de l'auditori

Hall

AQUÍ podeu trobar les fotos de la 16a edició del MINIPUT (mostra de TV de qualitat), pel qual van passar més de 1.000 persones en més de dotze hores intensives de programació i debats. Gràcies a tots/es els que hi vau assistir. Continuem a facebook, al BLOG i a la PÀGINA WEB.

sábado, 27 de noviembre de 2010

A UNA SETMANA DEL MINIPUT! 4 de desembre al CCCB de 9.30 a 22.30h

www.miniput.cat

"La televisión es cada vez menos informativa y se entrelaza más con el infotainment. La televisión pública está cuestionada y en revisión en casi todo el mundo y los poderes ya no pueden marcar el territorio con sus licencias. La televisión llega por todos lados. Primero fueron las parabólicas que florecían en las azoteas de los países democráticos y de aquellos que las prohibían. Ahora, internet, cada vez más imparable por muchos proxys y firewalls colocados por los censores. Edward R. Murrow, el hombre que desafió la caza de brujas del senador Joseph R. McCarthy desde la CBS ya se quejaba en 1958 cuando pronunció su famoso discurso antes los directores de informativos de televisión. Entonces Murrow se quejaba de que "el más poderoso instrumento de comunicación para insuflar en la ciudadanía las duras realidades que debemos afrontar si queremos sobrevivir no estaba a la altura de los ciudadanos. Ya creía que el público es más razonable, contenido y maduro de lo que creen la mayoría de los programadores. Y entonces la televisión estaba en la inocencia de la infancia. Las alternativas informativas de la imagen crecen ahora. (...) Pero, ¿será la nueva televisión como la vieja? Sirve de algo tener tanta oferta, tantos canales, tanta tecnología, tantas pantallas?", Juan Varela, "La televisión es personal" dins de "La televisión no lo filma", Zemos98

viernes, 19 de noviembre de 2010

SPIKE JONZE ABANS I ARA

Arcade Fire, "Suburbs"

Sonic Youth, "100%"

Spike Jonze va ser un dels grans protagonistes de l’anomenada época del “videoclip d’autor”, o si no se’n deia així, com a mínim així se’ls considerava. Gondry, Cunningham, Fincher, Godley i el mateix Jonze. La seva petjada en les noves narratives cinematogràfiques és indiscutible, i no crec que trobi ningú que ho discuteixi, més aviat és el contrari, els seus noms ja estan precintats al mausoleu de la història, a les acadèmies, als bars, sobretot als bars amb vapors anglosaxons. El que està clar és que van aconseguir explicar històries de 3 minuts, microfilms, aprofitant les limitacions temporals i de vegades pressupostàries, per inventar un nou abc del relat audiovual, nous estils, quelcom que el curtmetratge va fer d’una manera molt més lenta i soferta; molt abans de Youtube, les seves píldores ens van curar de moltes decepcions cinematogràfiques. Aquest mes Spike Jonze ha fet un videoclip per la banda canadenca Arcade Fire (grup de culte de masses avui en dia, coherents arreu i a cada moment de la seva trajectòria musical): The Suburbs. Veient aquest microfilm he recordat un altre videoclip que va fer el realitzador l’any 1992: 100% de Sonic Youth. La història també estava ambientada en un suburbi, la violència, el control policial, les eufòries adolescents, tot això també hi era. Però sorprèn com canvien les formes. Ara els adolescents són pre-púbers i porten pistoles (tot i que siguin de mentida), els canvis en les tonalitats del de Sonic Youth (alternació entre blanc i negre i color, imatge cremada…) passen a transformar-se en atmòsferes hipercolorides a partir d’imatges que s’acosten més a la realitat virtual en 3D que a la llum que ens apreta la retina, i apreta més en un suburbi, tot apreta més. En el primer la història és secundària, les imatges col•lisionen i una narració sense argument va fluint al ritme dels skaters. A la segona el fil argumental és taquigràfic, canvia els skaters per bicicletes, i tot passa en un dia en un present massa concret. En el primer les emocions són més subtils, fins i tot banals, en el segon passem d’una felicitat extrema a l’horror en persona. He escrit tot això perquè en veure el nou vídeo, malgrat que és fantàstic, m’he sentit decepcionada davant una realitat excessivament cristal•litzada. És això la hiperrealitat de la qual ens parlava Baudrillard? La substitució del real pel seu doble operatiu ? Els nostres “funny games”? De fet només volia fer com el vell vora el riu: veure com la pedra no es mou, pero al pas de l’aigua la seva forma canvia. I com canvia!

Patti Smith guanya el National Book Award

Patti Smith: Dream of life (2008)

Patti Smith ha guanyat el National Book Award (premi nacional de les lletres d'Estats Units) amb ÉRAMOS NIÑOS.

EL BAF CRUEL DE LA DICTADURA DE L'AUDIÈNCIA

in girum imus nocte et consumimur igni (introduccion) from manuel puentes on Vimeo.

In girum imus nocte et comsumimur igni, Guy Debord, que comença: "no haré en esta película ninguna concesión al público (...) en todas las épocas nada importante se ha comunicado haciendo concesiones al público (...) este público tan privado de libertad y que lo ha soportado todo, merece menos que cualquier otro ser tratado con miramientos"

Us deixo un article de El País: LA CRUEL DICTADURA DE LA AUDIENCIA

jueves, 18 de noviembre de 2010

de bandes sonores, sèries i alumnes

Arrel d'una conversa que hem tingut avui amb alguns dels alumnes de la UdG penjo algunes de les millors bandes sonores d'algunes de les millors sèries de televisió.

The Wire. Cançó: Down in the hole (original: Tom Waits)

The Wire. Cançó: Fast Train (Solomon Burke)

Twin Peaks. Música: Angelo Badalamenti

MAD MEN. Cançó: Manhattan, Ella Fitzgerald

http://www.plus.es/videos/Series/B-S-Mad-Men-Cap-Manhattan-Fitzgerald/20080604pluutmsrs_9/Ves/