MINIPUT 2011 (17a Mostra de TV de Qualitat)

El MINIPUT no és un mercat. No és un festival. És una mostra amb els programes de televisió més innovadors, provocadors, educatius i amb vocació de servei públic de l'any. La mostra es celebra des de fa uns anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), en una única jornada de 10h a 22h. Enguany tindrà lloc el dissabte 3 de desembre de 2011. L'ENTRADA ÉS GRATUÏTA PERÒ LA INSCRIPCIÓ ÉS ONLINE: http://www.miniput.cat/Inscripcions

PROGRAMA:
10:00h. - Presentació de l’acte.
10.00-12.00 h Cleveland vs. Wall Street (98’, RTS, Suïssa, documental)
Cleveland és una de les ciutats més castigades per la crisi immobiliària als Estats Units. Els barris pobres han vist com milers de persones han perdut les seves cases perquè no podien fer front als crèdits escombraria amb què les havien hipotecades. Uns advocats de Cleveland van iniciar un procés per tal de portar Wall Street a judici com a responsable directe d’aquesta desgràcia. L’autor del documental va viatjar als Estats Units per cobrir aquest judici, però quan va arribar-hi es va trobar que els advocats de Wall Street van aconseguir que no se celebrés. El documental munta el judici que no s’ha pogut celebrar. Els advocats d’una i altra banda, les víctimes, els testimonis, el jurat, tots participen en aquesta simulació que funciona perfectament i que serveix per explicar les causes i els efectes de la bombolla immobiliària i financera nord-americana.
Moderador: Francesc Escribano (Minoria Absoluta)
Convidat: Adrian Blaser (director de producció)
12.00-12.30 h Pausa i cafè
12.30-13.15 h Threesome (30’, NRK, formats)
Format noruec de docureality sobre informació i didàctica sexual. Tres joves, dues noies i un noi, d’entre 18 i 22 anys, conviuen durant dos mesos en una casa amb l’encàrrec que aprenguin i s’informin tot el que puguin per tal de millorar la seva vida sexual present i futura. Es parla de sexe amb una normalitat gens habitual, i aquesta és la clau del programa. Els nois reben tres encàrrecs en forma de cursos o entrevistes que han de fer i després s’ho han d’explicar els uns als altres. En el primer capítol el noi assisteix a una classe de masturbació per obtenir informació de com fer-ho millor, una de les noies va a una classe de sexe tàntric i l’altra rep lliçons de tot el que cal saber per practicar el sexe oral, tot des de la perspectiva didàctica.
Moderador: Miquel Garcia (TVC)
Convidat: Jo Raknes (commissioning editor de la NRK)
13.15-15.10 h Le jeu de la mort (93’, France 2, formats)
Docu-reality de la televisió pública francesa on se simula un concurs en què els participants sotmeten un concursant a una descàrrega elèctrica quan aquest s’equivoca en una resposta. El programa serveix per veure la capacitat d’obediència de la gent i el poder i l’autoritat que té la televisió en la nostra societat. És l’adaptació d’un experiment fet als anys seixanta per l’investigador nord-americà Stanley Milgran a la Universitat de Yale per analitzar els mecanismes d’obediència i submissió a l’autoritat. L’experiment va tenir com a resultat un 62,5% d’obediència. El 81% dels concursants no va tenir problemes a aplicar la descàrrega.
Moderador: Jordi Balló (UPF, CCCB)
Convidat: Raul Minchinela (periodistes i analistes dels mitjans)
15.10-16.10 h The Song of Lunch (50’, BBC2, ficció)
Protagonitzada per Alan Rickman i Emma Thompson, aquesta ficció de la BBC es va realitzar per commemorar el Dia Nacional de la Poesia, i tota la ficció és la posada en escena d’un poema narratiu de Christopher Reid que narra la història d’un editor de llibres que quinze anys després de separar-se es troba amb el seu antic amor en un dinar nostàlgic en un restaurant del Soho que solien freqüentar. Una ficció realitzada magistralment que gira en la seva pràctica totalitat al voltant d’una taula de restaurant.
Moderador: Mati Delgado (UAB)
16.10-17.00 h Either Broder. On Safari in Germany (30’, ARD, documental)
Una curiosa road-movie per Alemanya en la qual un escriptor jueu i un jove musulmà, tots dos carregats d’humor àcid, viatgen per tot el país com si anessin de safari, amb un cotxe pintat de manera estrafolària i amb un gos fox terrier. El que van a caçar, però, no són animals, sinó el comportament i el pensament d’alguns dels seus compatriotes. En aquest capítol van a un acte d’un partit neonazi.
Moderador: Víctor Carrera (TVC)
Convidat: Joachim Schröder
17.00-17.30h Addicts (30’, Arte, documental-web)
Ficció en línia no lineal (http://addicts.arte.tv) en què es narra la vida de quatre exdelinqüents que tracten de canviar de vida en un barri marginal d’Aubiers: en Saad obté un grau que li permet sortir de la presó, però els seus amics han canviat, i el barri també. En Damian és el millor amic d’en Saad, amb qui va compartir la presó i tots els problemes. Va començar una nova vida amb la dona i el fill. En Djibril, que mai no ha estat a la presó, també ha decidit deixar la droga. L’Anna, apassionada i compromesa, creu que el cinema pot canviar el món.
Moderadora: Antònia Folguera
17.30-18.30 h Annie M. G. (45’, NTR/VARA, Holanda, ficció)
La sèrie Annie M. G. és una èpica amorosa sobre la vida d’Annie M. G. Schmidt que explica la història de la tímida filla del vicari d’una província de Zelanda que creix per convertir-se en un dels autors més importants de best-sellers holandesos.
Moderador: Francesc Escribano (Minoria Absoluta)
Convidat: Dana Nechushtan (directora)
18.30-19.45 h SESSIÓ LOCAL: PERIFÈRIES DE LA RAÓ
Davant l’auge en les graelles televisives dels xous d’impacte (reality shows) i dels programes d’entrevistes (talk shows), el llenguatge com a vehicle de comunicació està patint mutacions. En aquesta sessió abordarem alguns programes locals en què la paraula es manifesta d’una manera diferent de l’habitual en televisió.
Pienso luego existo (fragment, TVE, documental, capítol de preestrena, 2011-2012)
Programa que repassa les idees d’un destacat filòsof espanyol amb ajuda de gent propera i de diversos analistes. Noms com José Antonio Marina, Rafael Argullol, Eugenio Trías, Eduard Punset són els que aniran sonant al llarg dels programes. Pienso luego existo entén la filosofia com una manera d’entretenir la societat actual, i també com una manera de fer-la a reflexionar sobre alguns dels assumptes claus de la nostra societat actual. El que veurem serà la preestrena d’un programa encara no emès.
Brots (12’, XTVL, documental, preestrena, 2011-2012)
Sèrie documental que convida a conèixer la faceta més humana i divertida de les persones afectades per un trastorn mental. Hereu del treball de Bob Wilson, el programa pren com a punt de partida el treball d’un grup teatral format per gent amb aquest tipus de diagnòstic. Cada setmana el programa s’endinsarà en el seu món particular per conèixer les seves opinions sobre l’amor, l’art, la política i altres bogeries.
Baret Voltaire (9’, XTVL, ficció, 2011)
Baret Voltaire és una acció poètica en tretze capítols que ens presenta el món de l’hostaleria a través d’una visió no convencional. A partir de tretze poesies inspirades en les vivències d’un cambrer poeta, presentem aquest univers quotidià amb totes les seves complaences i contradiccions. En el capítol que veurem la clientela comença a tenir, sobtadament, un comportament estrany. L’estrès que portem dins va sorgint a poc a poc i la gent comença a comunicar-se a través de l’esperit de Gounda. La catarsi està servida.
Convidats: directors dels programes
Moderador: Josetxo Cerdan (URV)
19.45-20.15 h Barrier free Variety Show (29’, NHK, Japó, formats)
Programa d’entreteniment japonès protagonitzat per persones amb importants graus de minusvalidesa física que pretén trencar els tòpics sobre aquestes discapacitats.
Moderadora: Marta Berenguer (independent)
20.15 a 21.15 h SESSIÓ PILOTS: MÚSICA
La crisi ha fet que un gran feix de producció audiovisual quedi a la pedrera; per aquest motiu, enguany el MINIPUT incorpora una sessió dedicada a “pilots” que responguin a un model de televisió de qualitat, ja siguin professionals o amateurs, en un espai temàtic que sigui fix dins la mostra i que enguany està dedicat als formats musicals.
I’m Kreiss (25’, Agnès Padrol, Júlia Obiols, UPF, 2011)
Documental que, a la manera d’un assaig audiovisual musical, segueix un grup d’estudiants de música alemanys que toquen el violoncel mentre assagen una peça complexa i circular, I’m Kreiss: music for 12 cellos, amb la qual participen en un concurs internacional.
Awa! Awa! (10’, Boogaloo Films, 2009)
Awa! Awa! és un programa musical que té com a eix el format del videoclip. En el programa pilot ens centrarem en la trajectòria de la directora Lyona i del rodatge i elaboració del videoclip Segundo asalto, del grup barceloní Love of Lesbian.
Moderadora: Ingrid Guardiola (coordinadora MINIPUT, UPF i UdG)
Convidats: Rafa de los Arcos (director d’Awa! Awa!) i Agnès Padrol i Júlia Obiols (directores de I’m Kreiss: music for 12 cellos)
Convidats fila zero:
Roger Roca (director de Sputnik)
Àngel Leiro, (realitzador de programes musicals, TV3)
Marc Prades (Venuspluton!com)
Cristina Sáez, (Concerts Privats, XTVL)
Ramon Balagué (director de “Concerts privats”, XTVL)
21.15-22.00 h Don’t do this at home (28’, NRK, Noruega, format)
Dos freakies s’instal·len en una casa i, amb la premissa que els noruecs són molt disciplinats i que fan cas de tot el que diuen les instruccions de qualsevol cosa, es dedicaran a fer tot allò que no s’hauria de fer mai a casa, com per exemple fer experiments amb la rentadora o amb el microones, preparar una sopa de tomàquet al rentavaixelles, o tirar petards de tota mida al menjador, i demostren, de manera transgressora i divertida, per què tot allò no es pot fer a casa. La primera temporada va acabar quan cremaven la casa sencera. El programa té quotes molt altes d’audiència, especialment entre infants i joves.
Moderadors: Pau Ortiz i Sergio Roldan (directors de Tu mateix)

SOMNI (1936>2011)

Ladri di Biciclette, Vitorio de Sica

Estic una habitació amb tres amics de infància, dormint allà, llits separats, matalassos a terra, no hi ha res més; ells tampoc hi són del tot. De cop se sent enrenou, vaig arrossegant-me a l'habitació contígua i veig tres nens, d'uns quatre anys d'edat, com si fossin d'una cultura diferent, asalvatjats, tirant a terra vaixelles que omplen les parets, ceràmiques. És una habitació sense centre, només hi ha estanteries rodejant-la. Jo els hi dic que ens ha costat molt aconseguir tot això, que parin si us plau, quasi no em puc moure, com si pesés 200 quilos. Ells em diuen que venen a reclamar el que és seu, com en un procés de descolonització, però partint de la destrucció per recuperar les seves arrels. Torno a l'habitació i els tres amics no s'han immutat. Els hi dic que em podrien haver ajudat, però entenc que cadascú, en aquesta vida, assumeix un rol, el seu. Les dues portes, la de l'entrada a l'espai diàfan i la de l'habitació resten obertes. El pla dura estona perquè jo entengui que allò és una amenaça: les portes estan obertes. Torno a l'espai diàfan que estava ple d'estanteries, ara mateix ja quasi té el volum d'una nau industrial. Hi ha gent, alguns ancians, tots en general amb una cara força trista. Un grup està situat al voltant d'una televisió-ràdio que no emet imatges, només sons, i que està sintonitzant un home molt concentradament, tots es reuneixen allà per escoltar les notícies, com en una guerra on la realitat està venuda. Els hi dic que hi ha altres maneres de veure la televisió, però no em fan cas. Una amiga també ronda per allà, em diu que ella és qui ha fet tota la feina (no sé de què em parla) i en canvi tot el mèrit se l'ha emportat una altra, que hauria de constar. Canvi d'escena. Estic en un bar atrotinat, acompanyada per quatre ombres funestes, a la taula estic sola, m'adorno sense escrúpols. Quan em llevo estic despullada amb tot de bosses escampades. Em trobo un home gran que conec (en el somni), s'asseu, m'acompanya a l'esmorzar, la seva actitud és protectora, em paga l'esmorzar i ho agraeixo molt perquè no sé on tinc les coses, però sé que ho fa perquè vaig nua. Se'n va. El bar és petit, de tant petit quasi és un bar d'acera, però té una sala, darrera uns vidres de cul de got irisats, amb un fons sense fons. La forta música dels veïns cubans em desperta i quan em torno a dormir, torno a caure en aquests espais mortuoris, diàfans i plens de capes de història. En totes aquestes hores de somni acabo finalment veient-me la cara, la cara sense cos, com a l'horitzó, com en els medallons que duien abans amics i amats, esposos i esposes, religiosos i anacoretes de tot tipus, té taques, grans, no és especialment bonica, però és capaç d'il·luminar el seu voltant perquè somriu molt fort, com creient que al cap i a la fi tot sortirà bé.

LA VEUVE MOUSTACHE

"Sempre ens salvem per la fantasia de les pel·lícules, de la música i dels dibuixos animats, però no podem salvar els seus personatges, malgrat els mirem moltes vegades, fan els mateixos errors als mateixos llocs. M'agradaria entrar en les pel·lícules i advertir-los. Nosaltres en el món real repetim els mateixos errors del passat tot i conèixer-ne les conseqüències" (Kishino, professor universitari i La veuve moustache, avui donarà una conferència a les 20h al Centre Cívic Llull. Aquí més informació sobre le personatge: http://www.periferias.org/artistas/la-veuve-moustache/

UNA CACA SIN IGUAL (ALEGORÍA SIN ALEGRÍA)

Portbou, su mar se ve cada vez más lejos. (fuera de campo) ¿Qué hace la cultura agachada detrás de la frontera o silenciosa zumbando restreñida detrás de la oreja? (dejar pasar). Al filósofo muerto en Portbou le sacaron sus huesos del cementerio y pusieron en su lugar un florero, y así lo hicieron en todas partes: pusieron floreros donde había vida, flores plastificadas para los insectos. Ramos de hermosos formularios de muchos colores, de infinitas columnas de excel, crecieron por toda las comarca. Y estos infinitos formularios excel sirvieron de mapa de ruta, de arquitectura interna de las obras de la cultura, marcaron el devenir del hombre y de las ideas. Cada vieja idea era sustituída por una nueva fórmula del megaformulario, como en un mundo-probeta donde la bruja de Hansel y Gretel fuera sustituída por los políticos de turno que mezclaban en una gran urna los ingredientes que serían el embrión de la futura creación. De cada obra sólo era aprehensible la fórmula que la hizo posible, y era aplaudida en función de la viabilidad práctica de su propia gestión. Un artista hizo una columna de un centímetro de grosor de caca de perro reciclada que era tan alta como la Sagrada Familia. Recibió varios premios, entre ellos a la mejor obra de eco-arte, a la obra más internacinoalizable por su carácter neutral y universal, y a la obra mejor gestionada por su valor residual cero (aunque materialmente fuera puro residuo) y porque había ayudado a crear el formulario más bello del mundo, aquel que la precedía. Al cabo de un tiempo ya nadie se acordaba de la caca, incluso los libros de historia la incorporaron como un elemento esencial para entender el Gaudí tardío, pero el formulario que dio lugar a la obra se emmarcó y se dispuso en la sala principal del Museo Transnacional de Lengua Hispana Hilarensis. “Ahí está el futuro”, decían las guías del museo, y los visitantes sacaban las calculadoras y empezaban a reproducir las operaciones del formulario en un éxtasis sin igual.

ETCÉTERA

ETCÉTERA

ETCÉTERA

COMPTE ENRERA/ CUENTA ATRÁS

(cat.)
Com recordareu, el CoNCA va revocar injustament la subvenció per la 3a ed. del FESTIVAL SURPAS (6.900 euros) quan ja havia passat dient que el pressupost final era massa inferior respecte la primera versió. Us recordem tots els detalls aquí:

http://festivalsurpas.org/funeral/obituario/

La 4a ed. del FESTIVAL SURPAS va fer-se de forma altruista tant per part de l'organització (que mai ha cobrat per muntar el festival) com per part dels artistes i l'entrada va servir per recol·lectar una part dels diners, després van venir les donacions. Ara mateix el CoNCA ha refutat les nostres al·legacions i tenim 10 dies per tornar els diners. Només ens falta recuperar poc més de 1.000 euros, qualsevol ajuda, per petita que sigui, serà benvinguda, i com diu en Nacho Palomitas: "Que las chicas del SURPAS sepan que puede que las administraciones las abandonen, pero que la gente interesada en una cultura digna jamás lo haremos (además si donas algo apareces en una lista con un montón de gente guay que algún día puede ser tu jefa o tu compañero de cama… o ambas a la vez)".

*******************************************************************************
(caste.)
Como recordaréis, el CoNCA nos revocó injustamente la subvención para la 3a edición del FESTIVAL SURPAS (6.900 euros) cuando ya había pasado diciendo que el presupuesto final era demasiado inferior respecto la primera versión. Os recordamos todos los detalles aquí:

http://festivalsurpas.org/funeral/obituario/

La 4a ed. del FESTIVAL SURPAS se hizo de forma altruista y voluntaria tanto por parte de la organización (que nunca ha cobrado para montar el festival) como de los artistas para recolectar una parte del dinero, después llegaron las donaciones. Ahora mismo el CoNCA ha refutado nuestras alegaciones y tenemos 10 días para devolver el dinero. Sólo nos falta recuperar poco más de 1.000 euros, cualquier ayuda será bienvenida, y como dice Nacho Palomitas: "Que las chicas del SURPAS sepan que puede que las administraciones las abandonen, pero que la gente interesada en una cultura digna jamás lo haremos (además si donas algo apareces en una lista con un montón de gente guay que algún día puede ser tu jefa o tu compañero de cama… o ambas a la vez)".

EL DISCRETO ESPANTO DE LA BURGUESÍA

videojournalism #06 (excerpt) from Workroomfilms on Vimeo.

"Allò que una vegada va passar en la nostra història, en els segles de la decadència de l'Imperi romà, podria tornar a passar de nou. Fins i tot aleshores, el treball es va convertir en una ocupació de les classes lliures, "només per portar-los les obligacions de les classes servils", Hannah Arendt, La condició humana

"Totes les penes es poden suportar si les posem en una narració o n'expliquem una història", Isak Dinesen

"¡A la mierda!", Fernando Fernán-Gómez

Una nueva clase de gente

Manifestarse es poner de manifiesto algo en lo que prévia y tácitamente un grupo de personas se han puesto de acuerdo. El pasado sábado 15 de octubre, centenares de miles de personas en todo el mundo salieron a la calle para manifestar su indignación ciudadana contra la corrupción de los políticos, de los bancos, de los especuladores que no dudan en utilizar a la masa popular como un insumo para sus ruletas rusas particulares. La falta de transparencia política no es cosa nueva, ni el abono y cuidadoso mimo que los gobiernos prodigan hacia las empresas, bancos e iniciativas privadas que mueven grandes cantidades de dinero. El problema se hace real cuando se hace visible, que es cuando todo eso lo paga el pueblo quedándose sin trabajo, sin la posibilidad de pagar sus deudas, sin casa, sin cuentas, con cuentos, todos muy chinos, con nada. Está claro que la democracia sólo sirve para crear eufemismos por donde pasa, como aquel aristócrata de El discreto encanto de la burguesía de Buñuel (que nos dejó retratado a todos por los siglos de los siglos y amén) que clama que él todo lo ha hecho a conciencia, pero luego es capaz de sacrificar su vida para comer un poco más de delicatessens (todo en forma de parodia onírica). Ahí están las nuevas clases burguesas, las que se han enriquecido no sólo gracias a la herencia, sino también a la explotación de los asalariados en un chantaje laboral indefinido que se arrastra desde hace más de un siglo y, sobretodo, de la especulación con el dinero en borsa, de la especulación con los negocios immobiliarios, de la inversión en el mercado negro (armas, drogas, etc.), en definitiva, nos encontramos frente a una nueva clase que ha crecido gracias a alimentar una economía a base de "burbujas" que cuando explotan sólo salpican su veneno a los que están debajo (para decirlo burdamente). Son estos los que beben champán, sonríen y se cuentan sus secretitos ("mira estos desgraciados") mientras ven marchar a los indignados de Wall Street. Sonríen de espanto, de ver a toda esta gente gritando que son el 99%, pero seguros en su balcón como lo estaban los emperadores romanos en sus púlpitos mientras veían como los esclavos iban muriendo a manos de gladiadores, esclavos ellos a su vez. Hombres con cara de pedófilos, mujeres con cara de quirófano, hombres y mujeres hijos de Saló. Esa es la clase de gente que tiene la desfachatez de salir a festejar sus lujos en público ante gente que apenas puede asistir a su presente, como si vieran pasar una marcha de majorettes o un desfile de animales exóticos que van siendo conducidos en manada por la policía como ridículos pastores del orden que son. Es esa clase la hija de otra clase que vimos morir asesinada (aunque sólo fuera un sueño) en la película de Buñuel que funciona como un contra-plano perfecto a las imágenes que nos han dejado de la marcha de Wall Street. Tanto las montadoras rusas como los miembros del Grupo Dziga Vertov y otros nos enseñaron del valor político que subyace en un contraplano, pero ¿qué pasa cuando el contraplano se da en un mismo plano secuencia como el que vemos en el vídeo de Wall Street?¿Qué pasa cuando la realidad pone en evidencia sus propias fisuras y, por lo tanto, los argumentos para la indignación?¿Cómo el balcón siguió siendo balcón y la indignación pasó como una tranquila marea del norte? Está claro que con violencia no se llega a ninguna parte, pero violencia es lo que contiene el mismo plano secuencia. Violencia es la coexistencia en un mismo plano de la precariedad y el champán.

Un poco de alegría

Evidenciamos, también, a través de este movimiento global, cómo los ítems culturales que nos unen cambian y ya no son cosa de una clase privilegiada (esa nueva clase burguesa que ha aparecido toma la cultura como algo irrelevante), sino que están en los "bienes comunales" como agua de mayo. El Himno de la Alegría de Beethoven, declarada Patrimonio de la Humanidad por la Unesco, ha pasado de su mención de honor patrimonial a ser finalmente una obra de unión humana: ya se convirtió en las reivindicaciones holandesas contra los recortes en cultura en un leit motif, ahora ha podido escucharse este 15 de octubre en Sol. De la misma forma, este 15 de octubre nos ha dado los más bellos planos secuencias de la fratria humana que es la quinta esencia del movimientos de los indignados, como éste de Pablo Useros.

Coda final

Como decía Hannah Arendt, la bondad es imposible en los confines de la esfera pública, hará falta algo más que eso para derribar los balcones y los áticos donde se gestiona maquiavélicamente el devenir de nuestros mundos posibles. Aunque "esta clase de gente" parece que olviden que los mundos posibles de este 99% también es su propio mundo y que los gusanos no atienden a clases ni a privilegios ni a champán.

LOS PASOS DOBLES

(este viernes en el Cine Truffaut de Girona estrenamos Los pasos dobles,
os dejo la crítica en catalán y castellano)

A LA RECERCA DEL TRESOR

Sobre Los Pasos Dobles d’Isaki Lacuesta (2011)

“¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,

cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro

perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y

termino en la cárcel. Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas.

Debo sospechar de lo que quiero”(*)

Rumi

Al material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta pot llegir-se: “Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?”. Aquesta críptica sinopsis, que podria semblar escrita per R. L. Stevenson (algú que també anava darrera de tresors amagats i dobles problemàtics), ens ensenya el pòrtic d’entrada d’una pel·lícula atípica i fascinant. Quan vaig veure fa uns mesos la pel·lícula (encara no estava rematada), em vaig quedar encantada i sorpresa, per moltes coses que ja refrescaré aquest cap de setmana quan torni a veure-la; però una cosa és segura, em semblava, d’una banda, una pel·lícula de pel·lícules on rastrejava Jarmush (el de The Limits of Control), Pasolini (el de Les Mil i una nits), Claire Denis o Pekinpah, i de l’altra una proposta nova i genial que alhora mantenia moltes de les preocupacions i interessos de les anteriors pel·lícules de Lacuesta. Per començar aquesta fixació en personatges la biografia dels quals conserva en proporcions iguals la llegenda i la història, tal com vèiem a Cravan vs. Cravan o fins i tot com podia respirar-se a La leyenda del tiempo amb el fantasma de Camaron. Lacuesta, a diferència de la majoria de pel·lícules que aborden un personatge real, sempre aconsegueix que un cop acaba la pel·lícula l’espectador vulgui saber més coses del personatge, establint un pont directe cap a la història, partint, això sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o el que sigui aquesta manera de pendul·lejar constantment entre la ficció i el documental). En aquest cas Lacuesta agafa el pintor, escriptor i bandoler François Augiéras que, com Rimbaud (una de les seves revelacions), prendrà els bàrtols i viatjarà per Àfrica i Grècia (potser també afectat per Nietzsche, un dels altres mentors imaginaris d’Augiéras). Diu Lacuesta en el seu diari de rodatge: “Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos”. Només va fer falta que Miquel Barceló li expliqués que Augiéras havia pintat una espècie de Capella Sixtina en un búnker militar “perquè ho descobrís l’home del segle XXI”, per decidir anar a trobar-lo al País Dogon i fer d’aquesta recerca l’argument de la pel·lícula. Arrel de la història d’Augiéras es creuen tot tipus de personatges exòtics i enigmàtics, un dels que apareix és el mateix Miquel Barceló, que es presenta com una espècie de meta-narrador demiúrgic que, en la mesura que pinta, va creant part de la història.

Los pasos dobles és una pel·lícula d’aventures que no segueix la típica estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç que ens van ensenyar fa més de 2.000 anys, sinó que va aventurant-se ella mateixa sense arribar a cap conclusió. Com Les mil i una nits o Així parlà Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles és un relat sobre l’aventura del relat, alhora que un laberint de situacions màgiques i imprevisibles, ja que, com en el poema de Rumi*, no totes les decisions porten allà on s’esperava i és en la recerca (el camí) on està l’autèntic tresor (la saviesa popular sempre ens fa arribar aquí). Està clar que en aquesta aventura no hi ha reis ni princeses, sinó dogons anònims, una comunitat de negres albins, militars, farsants, pintors i pintors farsants, i més important encara, hi ha una cosa que ens ho fa tot més estrany: el cor d’una Àfrica als nostres ulls encara desconeguda. Per això l’aventura és una altra, i per sort encara no hi estem acostumats.

Trobem una excel·lent banda sonora de Gerard Gil i un bon treball amb l’equip de sempre (o quasi) en el so (Amanda Villavieja), la fotografia (Diego Dussuel) i el muntatge (Domi Parra); en aquest cas també Lacuesta ha tirat d’actors no professionals i de poc guionatge en els diàlegs, tot i que l’estructura de la pel·lícula, que va fer juntament amb Isa Campo, estava molt pautada i estretament lligada amb la vida d’Augièras. Res és gratuït, segons explicaven els autors del guió, tot i que no se’ns expliqui o aclareixi tot. En aquest sentit la gaudiran més aquells que alguna vegada han perdut la son llegint a Conrad o Stevenson, aquells que encara són capaços de recuperar la mirada infantil, és a dir, la mirada màgica, aquella que es sorprèn de l’existència de cada cosa i situació, més que de les seves conseqüències. Com diu Lacuesta: “Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra”. Però sembla que la crítica encara prefereix les pregàries als enigmes, els gèneres estancs (allà on tot està “dat i beneït”) a la llibertat creativa, els relats tancats amb redempció o moralina final a les històries que deixen a l’espectador la possibilitat de trobar-hi a poc a poc les seves “mil i una nits”. I parlant de redempció, qui redimirà a alguns crítics de la seva patològica falta de imaginació? Heus aquí un altre enigma.

Ingrid Guardiola

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

************************************************************************************

LA BÚSQUEDA DEL TESORO

Sobre Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta (2011)

“¿Quién hace estos cambios? Disparo una flecha a la derecha,

cae a la izquierda. Cabalgo tras de un venado y me encuentro

perseguido por un cerdo. Conspiro para conseguir lo que quiero y

termino en la cárcel. Cavo fosas para atrapar a otros y me caigo en ellas.

Debo sospechar de lo que quiero”(*)

Rumi

En el material promocional de Los Pasos Dobles de Isaki Lacuesta puede leerse: “Unos personajes a la búsqueda de un búnker desaparecido en el desierto. Una duna cercana al mar. Una banda de bandidos motorizados. Los adivinos. Un baobab en forma de esqueleto. Un amuleto de bronce. Un pez de piedra. Una emboscada. Un viaje de ida sin billete de vuelta. Y un misterio: ¿cuál es la única cosa que al compartirla se destruye?”. Esta críptica sinopsis, que podría parecer escrita por R. L. Stevenson (alguien que también iba detrás de tesoros escondidos y dobles problemáticos), nos enseña el pórtico de entrada de una película atípica y fascinante. Cuando la vi hace unos meses (aún no estaba rematada), me quedé encantada y sorprendida, por muchas cosas que ya refrescaré este fin de semana cuando vuelva a verla; pero una cosa es segura, me parecía, por un lado, una película de películas donde rastreaba Jarmush (el de The Limits of Control), Pasolini (el de Las Mil y una noches), Claire Denis o Pekinpah, y en segundo lugar una propuesta nueva y genial que a la vez manteía muchas de las preocupaciones e intereses de las anteriores películas de Lacuesta. Para empezar esta fijación en personajes la biografía de los cuales conserva en proporciones iguales la leyenda y la historia, tal como veíamos en Cravan vs. Cravan o incluso como podía respirarse en La leyenda del tiempo con el fantasma de Camarón. Lacuesta, a diferencia de la mayoría de películas que abordan un personaje real, siempre consigue que una vez termina la película el espectador quiera saber más cosas del personaje, estableciendo un puente directo hacia la historia, partiendo, eso sí, de la inventio pseudo-docu-ficcional (o lo que sea esta manera de pendulear constantemente entre la ficción y el documental). En esta cosa Lacuesta coje el pintor, escritor y bandolero François Augiéras que, como Rimbaud (una de sus revelaciones), tomará sus cachivaches y viajará por África y Grecia (quizás también afectado por Nietzsche, otro de los mentores imaginarios de Augiéras). Dice Lacuesta en su diario de rodaje: “Sin duda, el joven Augiéras se veía a sí mismo como una mezcla imposible de fauno, poeta maldito, beduino, santo y pistolero, y siempre procuró vivir acorde con esos modelos extremos”. Sólo hizo falta que Miquel Barceló le explicara que Augiéras había pintado una especie de Capilla Sixtina en un búnker militar “para que lo descubriese el hombre del siglo XXI”, para decidir ir a encontrarlo en el País Dogon y hacer de esta búsqueda el argumento de la película. A raíz de la historia de Augiéras se cruzan todo tipo de personajes exóticos y enigmáticos; uno de los que aparece es el mismo Miquel Barceló que se presenta como una especie de meta-narrador demiúrgico que, en la medida que pinta, va creando parte de la historia.

Los pasos dobles es una película de aventuras uqe no sigue la típica estructura clásica de planteamiento, nudo y desenlace que nos enseñaron hace más de 2.000 años, sino que aventurándose ella misma sin llegar a ninguna conclusión. Como Las mil y una noches o Así habló Zarathustra de Nietzsche, Los Pasos Dobles es un relato sobre la aventura del relato, a la vez que un laberinto de situaciones mágicas e imprevisibles, ya que, como en el poema de Rumi*, no todas las decisiones llevan donde se esperaba y es en la búsqueda (el camino) donde está el auténtico tesoro (la sabiduría popular siempre nos conduce aquí). Está claro que en esta aventura no hay reyes ni princesas, sino dogones anónimos, una comunidad de negros albinos, militares, farsantes, pintores y pintores farsantes, y más importante aún, hay una cosa que lo hace todo aún más extraño: el corazón de una África a nuestros ojos aún desconocida. Por eso la aventura es otra, y por suerte aún no estamos acostumbrados a ella.

Encontramos una excelente banda sonora de Gerard Girl y el buen trabajo de su equipo técnico de siempre (o casi) en el sonido (Amanda Villavieja), la fotografía (Diego Dussuel) y el montaje (Domi Parra); en este caso Lacuesta también ha escogido trabajar con actores no profesionales y con poco guión en los diálogos, aunque la estructura de la película, que hizo junto a Isa Campo, estaba muy pautada y estrechamente ligada con la vida de Augiéras. Nada es gratuíto, según explicaban los autores del guión, aunque no todo se explique o se esclarezca. En este sentido gozarán más aquellos que alguna vez han perdido el sueño leyendo a Conrad o Stevenson, aquellos que aún son capaces de recueprar la mirada infantil, es decir, la mirada mágica, aquella que se sorprende de la existencia de cada cosa y situación, más que de sus consecuencias. Como dice Lacuesta: “Los niños están acostumbrados al estilo que propongo, donde no importa tanto el final del cuento como la siguiente aventura . Con ellos no hay que ser muy específico a la hora de contar lo que pasa entre una aventura y otra”. Pero parece que la crítica aún prefiere las oraciones a los enigmas, los géneros estancos (donde todo está “dado y bendecido”) a la libertad creativa, los relatos cerrados con redención o moralina final a las historias que dejan al espectador la posibilidad de encontrar allí, poco a poco, sus “mil y una noches”. Y hablando de redención, ¿quién redimirá a algunos críticos de su patológica falta de imaginación? He aquí otro enigma.

Ingrid Guardiola

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona