EN EL PÒRTIC DE LA CASA: Declaracions de intencions abans de començar el viatge i acabar amb mi

Intenta no fingir-se, diu el que li passa, tot el dubte que li passa, tot just per començar d’alguna manera · Una manera qualsevol en aquest ARA.

Parlem com qui llaura, escrivim com qui parla, a cau d’orella, a cau d’absència, en cau d’amor. O això sembla. I jo i Boris Pasternak escoltem Marina Tsvetaieva que escriu: “Boris! Rainer Maria Rilke est mort. Je ne sais pas la date, il y a trois jours environ. On est venu m’inviter à un réveillon, et en même temps, on m’a appris la nouvelle. Sa dernière lettre (6 septembre) se terminait par un cri: “Au printemps! C’est trop long! Plus tôt, plus tôt! (Im Frühling? Mir ist lang. Eher! Eher!)”. (Nous avions parlé de nous voir). Il n’a pas répondu à ma réponse, puis, après mon arrivée à Bellevue, je lui ai envoyé cette lettre en une ligne: “Rainer, was ist’s? Rainer, liebst du mich noch? (Rainer, que se passe-t-il? Rainer, m’aimes-tu encore?)”. En aquest punt som llaurats per la carta i la mort. Per la viva paraula.

Per Tsvetaieva el 6 de setembre sempre anirà lligat a la darrera correspondència de Rilke. Les dates: Les no menys vives dates. Tots tenim les nostres dates, i l’escriptura juga a això. La premsa tendeix a esborrar-ho, no recapitula esdeveniments, els converteix en fantasmes, com deia Pasternak (aproximadament): L’escriptor en la redacció (d’un diari, s’entén) és com un elefant en una botiga de porcellanes. Però els blogs no, són fills dels nostres dies. I les cartes, sempre parentes de les distàncies. Comencem una nova ruta i m’agafo a aquests amics mai coneguts per encetar-la, tot per simular que no estem sols, que hi ha un “a l’altra banda” (i hi és). Estic aquí pels que estimo, de fet només existeix allò que estimo o allò que, violentant-me, m'impulsa a estimar, a buscar la millor manera d’obrar tot cedint als tentacles, amargs i florits, de la vida (i això ja és per si sol una fita: abans no sabia què era estimar i vaig fer de la Vida sols un mot amarg). Llegir aquesta carta de la poeta és una manera de passar el dit, com un cec, pel cos (escrit) de Rilke, donar-li vida. L’escriptura, trencant amb les restriccions espaials, s’endinsa en el joc del temps: Qui fou Rainer Maria Rilke, qui fou? Tot mentre davant els nostres imaginants ulls va essent. Parlo d’ell per no parlar de mi, està clar, o potser ho faig pel contrari, per fer-ho més còmodament, sense adonar-me’n. Qui sóc? Què sóc?

A mesura que passa el temps un es pregunta què s’ha fet amb el temps que se li ha atorgat. La paradoxa és fer-ho retrospectivament quan un s’ha passat tota la vida concentrant-se en l’instant, intentant prendre’l a consciència (gest que a la llarga un entreveu com un sacrifici d’amor sovint ingrat). Amb el temps l’instant es desdibuixa, i la qüestió sobre què va envoltar tantes preses de decisions, tants moments de imperant intensitat, de dolorosa necessitat, plana, plana, plana, fins que ofega, i la planícia esdevé fons a remuntar. Una recorda un moment de infància en què va decidir que el que li agradava era escriure, quasi com la manera més institucionalment acceptada de l'imaginar (però si m'haguessin deixat sobre un arbre, el fet hagués estat el mateix); va decidir que el que volia era saber i viure el més bonament possible (ara em costa més respondre a aquestes decisions), això és d’acord uns principis que intuïa però que es presentaven com l’anvers de qualsevol manament, ja que només tenien sentit amb el contacte amb els altres, dins els fets. I el fet que va esdevenir-se és que amb el contacte amb els altres tot principi es desballestava, es descobria fràgil el lloc d’un mateix, tremolava el sac ple d’il·lusions que tot nen insemina arreu. Alhora va arribar el més grat: La desaparició d’un mateix en pro del “nosaltres”. Narcís s’oblidava del llit de l’aigua i es trobava amb Eco rera un arbre. De fet ara dubta de si les preses de decisions, el que recorda, no és el record d’una ficció que un dia va quedar erròniament gravada mentre gravitava en la branca de qualsevol arbre. No ho sap, però creu que va passar, doncs ho recorda en abstracte (fora de context), però amb detall. I a continuació: Com fer-ho? Com dur a la pràctica aquests principis i decisions vitals? Què s'esdevindrà amb cada decisió? Quina és lmanera més pròpia per fer-ho? Més necessària? Ella o jo va escriure fa un any i poc més:

“Me gustaría felicitar a Fernando Prats porque ha encontrado su CÓMO, muy loable, y en su CÓMO caben todos aquellos (Ramon Llull, Böehme, Beuys...) de quien ha aprendido, pero no pesan, no lo encallan, le ayudan a andar en este camino donde, gracias al hecho de haber encontrado la manera, va más ligero de equipaje (lleva lo más esencial) y, por lo tanto, puede seguir estando a punto para recibir, puede seguir haciendo en este camino donde nos paramos precisamente porque testimoniamos que nunca se termina ni se llega. Hasta que uno no encuentra su CÓMO todo es horrible, insatisfactorio, lleno de nostalgias y a la desesperada. Yo todavía no he encontrado mi CÓMO, pero espero, y aunque tenga la boca sellada (algunas veces por las “rejas de lenguaje”, otras por pozos de silencio), abro lo más anchamente que puedo las orejas por si acaso. Por si acaso después de caer una hoja escuchase pasar un ángel. Por si acaso después de haber visto ojos que se escondían irritados por el llanto, viese a contraluz como se acerca la mano hermana para calmarme de este incendio a cuentagotas. Una mano hermana que me tatuase en la lengua que “todo acabará bien”, la palabra con que se dice que “todo acabará bien”, para poder decir, sin dudar, que “todo acabará bien”. Una fe para nunca más desear vivir en la sombra, una aventura en la cual creer, un mañana lleno de sentido y un sentido lleno de mañana.”

Quan es troba el COM, el QUÈ arriba sol. I encara ara, el COM, mentre vaig fent, resta opac. Escriure és una via concurreguda (i aquesta és la gràcia: l’evident accessibilitat). Escriure, però com? Fins on la forma? Fins on la necessitat? Fins on l’obra, la vida, i l’altra nova vida que es recrea o fa petja borrosa en el text? Som les paraules dels altres, però aquestes vibren i ens neixen com carn de llavor sovint idiota (a pesar de que un temps ençà teníem ales), com fills sense mare, però sempre fills d’alguna cosa. Començo aquesta nova ruta sense saber, la qual cosa em dóna uns aires de irònica normalitat. Voldria parlar de les coses que ens ronden, fer-me pont, cap a mi, els altres i les coses, fer d’alguns moments i pocs dies, impossibles hores de molts. Fer-se comú, i ressaltar alguns contorns que potser els altres no veuen (perquè cadascú és un sol punt de vista apuntant cap a la xarxa dels altres), amb l’esperança de que aquest altre a un li pot tornar la jugada dels daus que tots portem a la butxaca i que esgotem una mica més cada dia de segon. Tots aquests propòsits seran una lliçó pel meu egoisme. És tard i de nit (sempre hi ha un defora de la paraula), i el cor ja batega ample en el replà del somni. Avui una despedida el deixa més desprotegit que de costum (i ja és dir), més anhelant de penetrar les estances d’Hypnos sense cap mena d’equipatge, ni costums, ni carn, ni esperances. M’agradaria parlar de mi sense mi, fer un petit jardí per aquest (sovint suïcida, però necessari) “nosaltres”. No explicaré les coses que em passen (com si fes una apologia egocèntrica del tedi), sinó el que m’ocupa, pre-ocupa i que potser algú altre reconeixerà i no deixarà refredar.

“Nous nous touchons comment? Par des coups d’aile. Rainer, Rainer, tu m’as dit cela sans me connaître, comme un aveugle (un voyant!)” (M.T.): Tocar-se per cops d’ales, com cecs i estranys germans: A això ajuden les paraules (quan neixen clarament -del cor-). A això ajuda aquesta no menys estranya casa que és el blog, aquest espai virtual que no necessita més que temps i amor per habitar-la.

“A una y otra mano, allí/ donde me crecían las estrellas, lejos/ de todos los cielos, cerca/ de todos los cielos:/ ¡Cómo/ se vela allí!¡Cómo/ se nos abre el mundo a través/ de nosotros!/ Tu estás/ donde tu ojo está, estás/ arriba, estás/ abajo, yo/ encuentro salida. / Oh ese centro errante, vacío,/ hospitalario. Separados,/ te caigo en suerte, me/ caes en suerte, uno del otro/ caído, vemos/ a través:/ Lo/ Mismo/ nos ha/ perdido, lo/ Mismo/ nos ha/ olvidado, lo/ Mismo/ nos ha.”, Paul Celan, “Zu beiden händen” (‘A una y otra mano’) de “Niemands Rose” (‘Rosa de Nadie’).