Diari d’un desaparegut de Leos Janacek i El castell de Barbazul de Béla Bartok

(Com que no puc publicar imatges no sé perquè, aquí teniu dos enllaços a dues imatges:
-Diari d'un desaparegut
-El castell de Barbablava)

A les dotze de la nit sona el telèfon:
-Ingrid, que demà fem la pre-estrena de “Diari d’un desaparegut” de Janacek i “El castell de Barbablava” de Bartok al Liceu. És a les 17h i tinc entrades. M’agradaria que poguessis aprofitar-les i llavors me’n fessis una crítica.
-Treballo, però m’escaparé i ja sortiré més tard de la feina.
-Perfecte.
L’endemà ens presentem en Víctor i jo al davant, reinflats per la feina, bruts, expectants. Surt en Joan tot nerviós.
-Busqueu una dona rossa i petita.
-Al Liceu quasi tot són dones rosses i petites.
-Ja la reconeixereu, és una gata maula.
La veiem al lluny. Com tot procés burocràtic no pots vacil·lar ni un moment. Li diem que venim de part de’n Joan. “No conec cap Joan”. Llavors ens posem seriosos i li donem tota la informació possible. “Endavant”. La moqueta de l’escalinata de l’entrada és flonja i el malson de qualsevol asmàtic. Ens enfilem al primer pis. Miro l’edifici per primer cop. Em sobten tantes llums de 7 i 9 bombetes cada una. La poca distància que hi ha entre elles fa que l’ull s’embriagui només per la vista. Tot té un aire etílic, de somni, irreal. La meva mirada es topa amb l’obra del sostre de Perejaume. Són unes butaques vermelles que s’estenen fins l’il·liminat d’un imaginari desert. Si algú s’hi enfilés només veuria de la representació de l’escenari un moviment de punts en l’espai. L’orquestra deixa anar tots els seus nervis en escales infinites, de tots colors, confusos, els instruments criden i ploren la por del músic abans de l’execució. El director d’orquestra els fa riure. A Platea hi ha quatre gats, privilegiats, la resta hem d’amuntegar-nos al primer pis. L’escenografia porta la marca de Jaume Plena i la Fura dels Baus. Comença la funció amb Janacek. Quan s’obre el teló hi ha un cap d’un home que surt d’un forat. És el “desaparegut”. Canta a una “gitana” que estima. Ha perdut el seu cap per ella, i el cap, literalment, se’n va cap el sostre, com les seves paraules, escenogràficament, davant dels ulls, el cap que s’enfila i les paraules també. Apareix la dona, va vestida com una prostituta, si és que hi ha una manera, en tot cas direm que porta uns “shorts” de cuiro negres, una camisa vermella arremangada i uns talons de pam i mig. Canta òpera mentre mastega xiclet. S’endinsa al forat on hi ha l’home que entona cançons breus, d’un o dos minuts, d’amor, campestre, textos que neixen del diari d’aquest “desaparegut”. L’home para de cantar quan té la pelvis de la dona a la seva cara. I s’hi enfonsa. Pels laterals s’arrosseguen homes i dones nus cap al forat. Un d’ells deu ser el meu amic. Com larves s’acosten al cau d’amor, com l’amor mateix onegen, s’enllacen. El niu d’amor és com una medusa elèctrica i, al seu cor, ells dos, el desaparegut que no té món i la gitana que el fa rodar. Aquests cossos seguiran la seva coreografia fent d’element escenogràfic i metafòric alhora. El cos: eina per la metàfora i element visual. Més enllà de la meitat de l’obra ell surt del forat i es plany pels seus opressius vincles familiars. Com en tota Història, l’amor no comulga amb allò social, i la família i l’amada, com a Romeu i Julieta i tutti tanti altri, són dos camins que es rebutgen. Ell: dins el forat de l’amor, dins el forat de l’amada, endinsada tota la seva carn al cau de la seva volguda desaparició. Ella: voluptuositat pura. Al final, sabent que ella està embarassada, decideix marxar amb ella. Història simple amb textos poètics a l’alçada del millor Janacek i una escenografia que ho realça tot produint l’efecte estrany i miraculós de fer ascendir allò sobri i senzill a quelcom oníric i delirant.
El Castell de Barbablava de Bartok comença amb un vídeo que trenca la quarta paret. Posa en dubte la diferència entre l’espectador i l’espectacle. La història és la de Barbablava, pirata llegendari, que s’emporta la seva nova amada al seu castell. Aquesta, però, intentarà obrir les 7 portes infranquejables. Cada porta amagarà un secret, la raó de la sang, geografies del luxe que neix de la barbàrie. A l’escenari hi haurà 7 pantalles que s’activaran d’una manera o una altra segons la porta que s’obri, una càmera de vídeo per a un sol moment de l’espectacle ens brindarà l’horror en el rostre d’ella, llums i ombres com a elements retòrics que funcionen sense un sol mot i que enforteixen, visualment, i sense dubtes, la història. Tal com passava amb el cinema expressionista alemany. Un festival per a l’ull. La intensitat en el cant i en la posada en escena és modular, varia tant que en moments un risca de perdre l’atenció i, en d’altres, d’extasiar-se. La tensió augmenta quan el castell sospira i hom veu un ull gegant que mira la protagonista, quan veu una sala faraònica plena de riqueses vessant de sang, quan ell es projecta gegant sobre la minsa figureta d’ella que queda absorbida per l’ombra i figura del Tirà. Si bé el text és molt més pobre que en l’anterior, l’espectacle visual que ofereix mereix múltiples atencions. De totes maneres, com en tot plaer excessiu, un sempre en voldria més, voldria més espectacle, com si després de la breu pausa que segueix a l’artifici visual, ja ens esperés el síndrome d’abstinència, afamats de més sorpreses, més retòrica per l’esperit: teca per l’ull! Teca per l’ull! I això no passa, l’artifici no és constant (per sort), és més: és desigual i de vegades poc afinat (això és només qüestió de temps i de proba). Però així i tot, mai havia vist una cosa igual en òpera. Potser és perquè mai he anat a l’òpera. No és això, perquè tinc memoritzats fragments que han aparegut en televisió, ressenyes que he llegit... Aviat m’adono que allò ja no és teatre, sinó una nova narrativa audiovisual a temps real, quan el so entra, figuradament, pels ulls i la imatge es reconfigura a través del so, quan un deixa de veure el marc físic d’on passa la història i dels mateixos personatges, els condicionants físics: els límits. Assistim a una nova virtualitat, però aquest cop real. Allò virtual (tot el que no està representat en la història i que s’evoca a través de imatges en pantalles o elements visuals substitutius) esdevé real en la unitat del temps i l’espai on l’execució té lloc. El passat hi és tant present i visual com el futur, en el lloc on abans només hi havia present. Tot el que és, ha estat i serà en la història: Hic et nunc. Com en un úter.