VINT MIL LLEGÜES DE VIATGE SUBMARÍ

(aquest dijous estrenem al Cinema Truffaut de Girona ENCOUNTERS AT THE END OF THE WORLD)

"The universe is looking at itself through our eyes,
and we give life to everything in the way we view it."
Alan Watts

Dos anys hem hagut d’esperar per veure estrenada l’última pel·lícula de Werner Herzog, Encounters at the end of the world, nominada als Óscar com a millor documental. Es tracta d’una obra encarregada per The National Science Foundation per al Discovery Channel amb una única condició: que anés a filmar a l’Antàrtida i que no portés cap documental sobre pingüins. El documental és obra del sempre genial Werner Herzog i de Henry Keiser que va ser l’artífice de la producció, de la música i de la fotografia submarina. Herzog ja ens va fer viatjar fora dels confins del feliç món occidental amb Fata Morgana, the Wheel of Time o fins i tot amb les seves ficcions ubicades ens els inhòspits paratges de la selva peruana com a Fitzcarraldo o Aguirre la Cólera de Dios o a algunes localitats de Ghana com a Cobra Verde, les tres coronades per la banda sonora dels seus amics Popol Vuh (grans icones del rock progressiu).
Herzog i el seu reduït equip viatgen fins a l’Estació de McMurdo durant l’estiu austral (cinc mesos sense que es pongui el sol) on hi viuen unes 1.000 persones, la majoria de les quals són científics. Per sobre de tot, McMurdo alberga una comunitat de somiadors professionals que comparteixen el somni de qui decideix anar a viure a un desert glaçat que limita el món tal com el coneixem. “Somiar és una forma d’arribar a la realitat”, diu un dels personatges, i Herzog no escatima recursos ni imatges per transmetre’ns aquesta impressió. Herzog recupera material d’arxiu tal com ja va fer amb Grizzly Man, però aquest cop per fer-nos adonar que l’evolució de la tècnica no sempre fa més humana i natural la nostra relació amb la naturalesa. De fet, continuant una mica amb el seu projecte anterior, The wild blue yonder, ens ubica en una dimensió paral·lela (el desert blanc i la constant lumínica ajuden). Si els documentals de sobretaula tenen la capacitat de fer més bella i més domesticada la naturalesa (una naturalesa de saló), Herzog en sap captar la seva essència salvatge i originària i acaba sent l’home qui és l’estrany i l’estranger que, en pro de la raó il·lustrada, decideix capturar la naturalesa. El que en resulta, però, d’aquest procés, és una natura desbordant i extàtica (Herzog no deixa de ser Alemany! I cal recordar que en la professió operística va estrenar-se amb Wagner) enfront d’un ésser humà que es caracteritza per ser una mínima presència de naturalesa completament fràgil i irracional enmig de les grans forces de l’Univers.
El microclima humà de McMurdo, tal com ens el brinda Herzog, està format per gent com un lingüista que ha estudiat les llengües natives desaparegudes i que ara fa créixer tomates hidrofòniques, un lampista que creu que per la forma dels seus dits pertany a una família real Asteca, una experta en informàtica segrestada a Uganda que va viatjar d’Equador a Perú pel clavagueram i que fa performances posant-se dins maletes, uns científics que quan descobreixen en les seves mostres de seqüències d’ADN noves espècies es posen a celebrar-ho amb un concert de guitarres elèctriques, un biòleg fanàtic de pel·Lícules de ciència ficció dels anys cinquanta (com Them), un home que dóna lliçons en l’Escola de Supervivència posant als alumnes papereres al cap, un físic que compara la naturalesa dels neutrins amb la de Déu… Si els personatges de les obres de Herzog sempre brillen per ser uns outsiders excepcionals al marge de tota convenció possible (Kaspar Hausen, Fitzcarraldo, Fini Straubinger, Mühlhiasl, Woyzeck, Timothy Treadwell…), en aquesta fascinant obra no es queda curt i el millor de tot és que existeixen hors de l’écran, i que d’ells depèn el que poguem arribar a saber de les partícules subatòmiques, del desglaç provocat pel canvi climàtic o dels cicles alimentaris animals, entre d’altres.
Encouters at the end of the orld, fent de la ciència una de les més apassionants ficcions, esdevé ciència ficció pura, i de la bona, més propera a Solaris que a El viaje del emperador. En la línea pessimista lúcida compartida per tothom a McMurdo, Herzog ens fa veure serenament la condemna de la humanitat a desaparèixer, com aquell pingüí extraviat que decideix emigrar cap a les muntanyes, on res l’espera més que el camí que ha escollit i la seva pròpia mort.