UN CONTE DE NOËL, D’ARNAUD DESPLECHIN

Dorothea Tanning, Birthday, 1942

“Rien ne distingue les souvenirs des autres moments:

Ce n’est que plus tard qu’ils se font reconnaître, à leurs cicatrices”

Chris Marker, La jetée

Per parlar d’Un conte de Nöel començaria per dir que quan vaig veure-la per primera vegada a un cinema de Barcelona, dos dies després ja arribava la segona. El cinema em tornava a donar lliçons, lliçons d’aquelles que t’arriben poques vegades, amb Inland Empire o Gerry o qui sap què. Més enllà de la fascinació per la pel·lícula el contacte amb Arnaud Desplechin era mínim, ja que aquesta és la primera pel·lícula seva estrenada en sales catalanes i espanyoles. Qui busqui per la gran xarxa i trobi qualsevol de les entrevistes que li van fer a Desplechin arrel de la seva presentació a Cannes comprobarà que ens trobem davant d’una de les sensibilitats més exquisides del cinema actual. Si pensàvem que ningú més ens donaria un bon drama personal (desgastat a mans de la televisió pel dramon de tres al quarto i per unes vides familiars en línies generals neutralitzades) i que les úniques pel·lícules que sobreviurien a crítiques i festivals serien els apocal·lipsis interiors a la manera de Lynch o Eastwood i les amples rialles dels grans noms de la història del cinema (i n’hi ha molts que encara riuen: Varda, Herzog, Oliveira…), doncs ens equivocàvem. Si pensàvem que els bons guions s’havien refugiat en les noves sèries nordamericanes i que el cinema només sobreviuria per l’exotisme de les seves històries i la pirotècnia de les noves tecnologies, també ens equivocàvem, o simplement m’equivocava.
Entre els actors, la majoria dels quals repeteixen en diferents pel·lícules seves, hi ha el camaleònic Mathieu Amalric (que està en el millor moment de la seva carrera amb unes actuacions espectaculars), els veterans Jean-Paul Roussillon i Catherine Deneuve, els sorprenents Laurent Capelluto i Anne Consigny, la Chiara Mastroianni i l’actriu fetitxe de Desplechin (si es pot dir així), la sempre captivadora Emmanuelle Devos. Si el nucli de la pel·lícula és la família Vuillard que es reuneix per Nadal des d’un present difícil carregat de cicatrius interiors, ningú dubta del familiar i de vegades terrible magnetisme que uneix a tots els personatges, captable fins i tot des d’un punt de vista físic. De fet, la Devos i l’Amalric reincideixen com a parella i la Chiara Mastroiani, a la vida real, és la filla de Catherine Deneuve (i de il bello Marcelo, val a dir). Desplechin opta per un muntatge fresc que es posa, amb saviesa i de la forma més humana, al servei de la història. Un muntatge que sorprendrà a l’espectador per la seva imprevisibilitat i perquè, alhora, ens fa més digerible una realitat (la de la ficció) de vegades massa opaca, com la mateixa història de la família protagonista. Al nucli d’aquesta palpita la possible mort de la mare d’on ronden, com satèl·lits, les altres subtrames. La mort rondarà el centre de la sala. De fet, poca gent avui en dia s’atreveix a fer-ho d’una forma tan profunda, amb totes les seves dimensions, humors i sentit de l’humor. La mateixa mort que ha rondat la biografia del director, que mai va arribar a conèixer la seva mare. I és que posar en crisis la figura de la mare significa replantejar els papers de cada un dels personatges en la gran obra de teatre que representen dins cada una de les seves consagrades o frustrants vides. Desplechin va dir que volia parlar del joc de viure, que el joc era el protagonista. I aquesta és l’única manera de jugar amb la mort passejant-se a prop: apostant-ho tot, no fos cas que s’acabés la funció abans de dir les paraules que eren necessàries, i això és el que fan els personatges. Roland Barthes escribia a La cámara lúcida: “Todas las fotografías del mundo formaban un laberinto. Yo sabía que en el centro de ese laberinto sólo encontraría esa única foto, verificándose la Frase de Nietzsche: ‘Un hombre laberíntico jamás busca la verdad, sino únicamente su Ariadna”. I no totes les Ariadnes es disposen a treure’t del laberint, sinó que algunes acaben transformant-se en ell i t’hi capbussen fins a no trobar-te. I això Desplechin ho sap, tot i que ell és d’aquells que, després d’exprèmer-se l’ànima, encara riuen una mica al final, de tornada a casa. Al cap d’avall, un conte sempre serà un conte, més enllà de qui l’expliqui.

nota. (també la passarem al Cinema Truffaut de Girona aquest estiu)