Sparklehorse i la neu

RIP

Neva a Barcelona. I ara em venen al cap aquelles paraules de Ferrater: “que lent el món, que lent el món”. I no necessàriament “que lenta la pena de les hores que se’n van de pressa”. El món entra en suspens. Neva. Blanca gravetat que desvirtua els 9,8 metres per segon. Ni metres ni segons. Neva. I és un vertigen estancat. Neva. Ford i els seus astres dubten, la carretera es buida, el quitrà també s’atura, el blanc s’imposa, alguna sirena, perquè per això no estem preparats, sempre hi ha alguna àvia que cau o algun sistema que es col·lapsa. El cor es glaça. En una segona infància de la mirada em suspenc. Quina alegria tan callada. A glops em bec la falta i l’excés, a glops l’acció recurrent, a glops la mudesa de l’aire, a glops aquest silenci que el llamp sobtat torna estrident, a glops el treball, a glops algun riure d’algun nen que de lluny se sent, a glops la mateixa infància que creu haver trobat de nou el seu moment, a glops l’home del temps, la televisió sense antena on fa temps que neva, a glops el menjar de la reserva (ja quasi no queda res), a glops les últimes hores de llum, aviat es farà fosc, i de la neu només en quedarà “un fràgil pont suspès”. Neva. Feia anys que ho esperava i ara sí que sí, que neva i la ciutat es cobreix d’una segona pell. Un cop sentida la meravella, i els nens que criden “visca la neu!”, poc després, ja no queda res. A quilòmetres de distància, Mark Linkous (Sparklehorse), es fot un tret.