SPIKE JONZE ABANS I ARA

Arcade Fire, "Suburbs"


Sonic Youth, "100%"

Spike Jonze va ser un dels grans protagonistes de l’anomenada época del “videoclip d’autor”, o si no se’n deia així, com a mínim així se’ls considerava. Gondry, Cunningham, Fincher, Godley i el mateix Jonze. La seva petjada en les noves narratives cinematogràfiques és indiscutible, i no crec que trobi ningú que ho discuteixi, més aviat és el contrari, els seus noms ja estan precintats al mausoleu de la història, a les acadèmies, als bars, sobretot als bars amb vapors anglosaxons. El que està clar és que van aconseguir explicar històries de 3 minuts, microfilms, aprofitant les limitacions temporals i de vegades pressupostàries, per inventar un nou abc del relat audiovual, nous estils, quelcom que el curtmetratge va fer d’una manera molt més lenta i soferta; molt abans de Youtube, les seves píldores ens van curar de moltes decepcions cinematogràfiques. Aquest mes Spike Jonze ha fet un videoclip per la banda canadenca Arcade Fire (grup de culte de masses avui en dia, coherents arreu i a cada moment de la seva trajectòria musical): The Suburbs. Veient aquest microfilm he recordat un altre videoclip que va fer el realitzador l’any 1992: 100% de Sonic Youth. La història també estava ambientada en un suburbi, la violència, el control policial, les eufòries adolescents, tot això també hi era. Però sorprèn com canvien les formes. Ara els adolescents són pre-púbers i porten pistoles (tot i que siguin de mentida), els canvis en les tonalitats del de Sonic Youth (alternació entre blanc i negre i color, imatge cremada…) passen a transformar-se en atmòsferes hipercolorides a partir d’imatges que s’acosten més a la realitat virtual en 3D que a la llum que ens apreta la retina, i apreta més en un suburbi, tot apreta més. En el primer la història és secundària, les imatges col•lisionen i una narració sense argument va fluint al ritme dels skaters. A la segona el fil argumental és taquigràfic, canvia els skaters per bicicletes, i tot passa en un dia en un present massa concret. En el primer les emocions són més subtils, fins i tot banals, en el segon passem d’una felicitat extrema a l’horror en persona. He escrit tot això perquè en veure el nou vídeo, malgrat que és fantàstic, m’he sentit decepcionada davant una realitat excessivament cristal•litzada. És això la hiperrealitat de la qual ens parlava Baudrillard? La substitució del real pel seu doble operatiu ? Els nostres “funny games”? De fet només volia fer com el vell vora el riu: veure com la pedra no es mou, pero al pas de l’aigua la seva forma canvia. I com canvia!