POSTPRODUCCIÓ, POSTPUDRICIÓ

(això de llegir el diari abans d'anar a dormir és una mala idea, aquest n'és el resultat)

Qui diu que mirar la televisió ha pervertit l'hàbit de la lectura? També la lectura ha pervertit l'hàbit de la lectura. Cada animal va al seu abeurador i, com a éssers gregaris, acabem compartint-lo per moltes indigestions que ens provoqui. Les estadístiques són eloquents, crec que feia mesos que no mirava una estadística cultural, a mesura que he anat llegint 1., 2., 3., 4.,... l'estupor s'ha anat mutant en la certesa de que som víctimes d'una gran indigestió col·lectiva. Dels llibres més venuts de no ficció en castellà: 3 sobre com aprimar-se, 2 d'autoajuda, 1 sobre moda, 2 sobre relats d'autosuperació, 2 d'història. En català: 2 sobre com aprimar-se, 1 sobre la cuida de F. Adrià, 1 sobre el Barça, 3 d'història, 1 de ciència, 1 sobre sadomasoquisme (Rahola) i en Margarit (sí, a seques). Que la gent es senti desorientada, que falti l'alè vital, la inseguretat respecte el propi cos, que es caigui en el mimetisme respecte el discurs socialment acceptat, tot això és més que natural, és humà, molt humà, però que la font que sacii tanta set siguin Pierre Dukan, Mario Conde o Pilar Rahola, em sembla un contrasentit, un homicidi en primer grau, la certesa de que, no és que estiguem indigestos, sinó intoxicats. Com a la distopia huxleyana, demanem voluntàriament ser vigilats, ser castigats, tenir una cort de predicadors guinyolescos d'acord a la nostra baixesa moral. En el mateix suplement cultural que m'ha fet evident aquesta escala del desastre (tampoc tant sorprenent ni impensable, d'altra banda, la realitat en dóna prova), unes pàgines abans, Raul Minchinela (artífex del genial Dr. Repronto i perspicaç analista de la "cultura de la imatge") ens posava en situació amb el títol "El retoque como espejo del alma: Posproducción digital, las imágenes trucadas son una práctica clandestina, generalizada y cimentada en el juicio instintivo". Argumentava la tesis segons la qual el bo sempre és el bell (i no a la inversa) i acabava amb una sentència demolidora: "El photoshop ha subrayado un verdadero norte de nuestro tiempo: si antes la cara era un espejo del alma, hoy es el alma lo que se amoldará a la cara". Si aquest és el nord, donem-nos per perduts, ja que la cirugia modela el cos segons un patró, el converteix en un prototip, i allà on no hi ha cos, no hi pot haver ànima, i on no hi ha ànima, ni la cura ni l'èxtasis són possibles, ni el dolor ni la felicitat (dec pensar en una felicitat massa estoica) poden encarnar-se, i això que, segons el ranking, la gent llegeix per trobar el llibre que els indiqui el camí a la felicitat. Aquest fet és molt extrany, ja que, en general, la lectura, com la teca, transformen l'organisme per dins, li donen inputs a partir dels quals reorganitzem les nostres experiències i apugem, d'alguna manera, la nostra quota de benestar interior. Un llibre que parli sobre com aconseguir la felicitat em sembla una tautologia. Abans n'hi deien virtut, però crec que el methodos ("camí") conduïa a la direcció contrària als llibres d'autoajuda (que sovint acaben a les farmàcies).


Arribarem a saber la quantitat de proteïnes, minerals, etc. que hem de consumir per a tenir un cos a l'alçada de les circumstàncies (socials i culturals!), coneixerem les vides de tots aquells estafadors de poca monta que han construït la seva grandesa a partir de l'estafa pública (i segurament també púbica), i seran aquestes les nostres "vides exemplars" presents i futures; podrem cuinar plats de noms impronunciables que no ens podrem menjar perquè no coincidiran amb l'evangeli de Dunkan, la nostra fe en l'esdevenir es regirà per les victòries o derrotes del nostre equip, arcàngels o dimonis en funció del seu rendiment. La vida del cos operat o intervingut amb cirurgia té la mateixa data de caducitat que un electrodomèstic nou o de segona mà, és una operació econòmica sobre una funcionalitat transicional. La d'un equip de futbol (malgrat les circumstancials alegries que donin) depèn d'una equació econòmica circular: resultats-publicitat-quotes-inversions-resultats. La cuisine catalana seguirà acabant en fems cap el dipòsit general. La Pilar Rahola, serà una vella amargada com tots els vells amargats i quan mori es lamentarà d'haver donat tant servei als servidors de la terra promesa (parlo de la televisió, que Israel només és un contracte, i no de fe). I, al final, qui ens farà més lleuger el pes de la mala consciència, de les absències, de la pre-visitació de la nostra pròpia desaparició? On trobarem una satisfacció que, de tan volguda i pròpia, pugui durar-nos tota la vida i ens tregui la por?

La post-producció del cos accelera la pre-pudrició de l'ànima.