O se m'està escapant alguna cosa o, realment, ens hem tornat bojos. D'altra banda és comprensible. Ja m'imagino en Montilla ballant regueton amb la Shakira: "Montilla, Montilla". Abans els presentadors de programes eren un clon del president dels Estats Units (homes formals, ben vestits, de mitjana edat, amb una mica de sentit de l'humor, però sense passar-se, una mica pederastes, però sense passar-se). Ara són els polítics i la seva esfera comunicativa els que han acabat per assemblar-se al món de les icones del mainstream telefrikiu. No m'estranya que l'ideal habermasià de conquesta de l'esfera pública (que sempre passa per la política) hagi caigut, cal conservar les distàncies respecte aquestes esferes de comunicació i política pública per tal de conservar un cert equilibri mental. Next step?
3 comentarios:
Me mondo de la risa.
si esto es posible en este universo ya me puedo imaginar lo que vendrá.
Entraba pa saludar y darte un beso, Super Ingrid.
ÑAM
Se me pasó decir que a medida que un político cumple años el grado de imbecilidad que muestra en su rostro se va acrecentando (de proporcionalidad directa, vamos. En el caso de los artistas esto es inversamente proporcional: caras más interesantes cuanto más cumplen).
Nada, es que me reí tanto que digo: voy a ver otra vez a Ale Alejandro.
Otro beso.
Estoy completamente de acuerdo, super-procras. un besazo,
I.
Publicar un comentario