SOMNI (1936>2011)

Ladri di Biciclette, Vitorio de Sica

Estic una habitació amb tres amics de infància, dormint allà, llits separats, matalassos a terra, no hi ha res més; ells tampoc hi són del tot. De cop se sent enrenou, vaig arrossegant-me a l'habitació contígua i veig tres nens, d'uns quatre anys d'edat, com si fossin d'una cultura diferent, asalvatjats, tirant a terra vaixelles que omplen les parets, ceràmiques. És una habitació sense centre, només hi ha estanteries rodejant-la. Jo els hi dic que ens ha costat molt aconseguir tot això, que parin si us plau, quasi no em puc moure, com si pesés 200 quilos. Ells em diuen que venen a reclamar el que és seu, com en un procés de descolonització, però partint de la destrucció per recuperar les seves arrels. Torno a l'habitació i els tres amics no s'han immutat. Els hi dic que em podrien haver ajudat, però entenc que cadascú, en aquesta vida, assumeix un rol, el seu. Les dues portes, la de l'entrada a l'espai diàfan i la de l'habitació resten obertes. El pla dura estona perquè jo entengui que allò és una amenaça: les portes estan obertes. Torno a l'espai diàfan que estava ple d'estanteries, ara mateix ja quasi té el volum d'una nau industrial. Hi ha gent, alguns ancians, tots en general amb una cara força trista. Un grup està situat al voltant d'una televisió-ràdio que no emet imatges, només sons, i que està sintonitzant un home molt concentradament, tots es reuneixen allà per escoltar les notícies, com en una guerra on la realitat està venuda. Els hi dic que hi ha altres maneres de veure la televisió, però no em fan cas. Una amiga també ronda per allà, em diu que ella és qui ha fet tota la feina (no sé de què em parla) i en canvi tot el mèrit se l'ha emportat una altra, que hauria de constar. Canvi d'escena. Estic en un bar atrotinat, acompanyada per quatre ombres funestes, a la taula estic sola, m'adorno sense escrúpols. Quan em llevo estic despullada amb tot de bosses escampades. Em trobo un home gran que conec (en el somni), s'asseu, m'acompanya a l'esmorzar, la seva actitud és protectora, em paga l'esmorzar i ho agraeixo molt perquè no sé on tinc les coses, però sé que ho fa perquè vaig nua. Se'n va. El bar és petit, de tant petit quasi és un bar d'acera, però té una sala, darrera uns vidres de cul de got irisats, amb un fons sense fons. La forta música dels veïns cubans em desperta i quan em torno a dormir, torno a caure en aquests espais mortuoris, diàfans i plens de capes de història. En totes aquestes hores de somni acabo finalment veient-me la cara, la cara sense cos, com a l'horitzó, com en els medallons que duien abans amics i amats, esposos i esposes, religiosos i anacoretes de tot tipus, té taques, grans, no és especialment bonica, però és capaç d'il·luminar el seu voltant perquè somriu molt fort, com creient que al cap i a la fi tot sortirà bé.