(el 22 de febrer estrenarem al Cinema Truffaut "Searching for Sugar Man")
En la passada edició del Festival In-èdit Beefeater vaig tenir
la sort de poder formar part del jurat que decidia la millor pel·lícula
nacional i internacional. Asseguda en una taula de l’hotel on s’allotjaven els
convidats amb els altres membres del jurat (Xavi Serra, Ricardo Aldarondo, Matt
O’Casey i Andy Markowitz), la decisió va ser unànime: el premi internacional
era per Searching for Sugar Man. Moment estrany en el qual un jurat no
ha d’intentar recordar, d’entre les milers d’escenes vistes de les pel·lícules
a competició, els motius que l’han portat a un a decidir que justament aquella
pel·lícula, aquella i no cap altra, es val el premi, navegant entre la
retòrica, la pseudo-erudició (forçada per l’intent d’arribar a convèncer als
altres membres de que la teva tria és l’òptima) i la fruïció. No va caldre: Searching for Sugar Man ens va convèncer
sola (a nosaltres i a molts d’altres, un dels premis que li han caigut ha estat
el Bafta al millor documental). Les notes que havia pres a la llibreta
justificant la meva tria han quedat extraviades, però potser ni calen: des de
llavors fins ara, la figura de Sixto Rodríguez ha anat agafant vida
extra-cinematogràfica. A partir d’aquí, l’espectador que no hagi vist el
documental, que s’aparti una estona, perquè és impossible no revelar els
secrets més essencials de l’obra.
Sixto Rodríguez encara ara
és un músic desconegut per molta gent. De fet, el documental parteix d’aquesta
pregunta: qui era Sixto Rodríguez (la seva mort va ser un rumor molt difós)?
Qui és? Segueix viu? Què se n’ha fet d’aquell músic que per molts sud-africans
representava el Bob Dylan sud-africà dels 70’s, l’emblema musical de
l’Apartheid i que a Estats Units era completament ignorat? El documental es
presenta com una investigació, quasi a la manera dels documentals d’Errol
Morris, una recerca per trobar el passat, però sobretot el present, del
personatge. El documental ens acosta al “mite” de Sixto Rodríguez i, sobretot,
al seu fantasma, ja que quan apareix ho fa com un revenant del què, malgrat
estigui viu, l’únic que queda és tot el que va ser. Com fer un documental sobre
un fantasma que segueix viu, amagat, fins i tot d’ell mateix, treballant en el
món de la construcció i instal·lat a la mateixa casa de Detroit on va néixer?
Com a El corazón delator d’Edgar
Allan Poe, el cadàver està al lloc on sempre havia estat abans de morir. El
documental comença en una botiga de música de Cape Town, on Stephen “Sugar”
Segermen va començar un procés d’investigació per trobar el músic. Finalment el
descobreixen, vivint en la industrial Detroit, la seva ciutat de naixement,
aquella que a principis dels anys 60 va veure créixer l’imperi de la Motown a
través de la figura de Berry Gordy, la mateixa època en què es va poder
escoltar el “I’ll Slip Away” de Rodríguez. Aquests nadals, mentre posava el
play reiteradament per fer sonar Cause
del disc de Rodríguez editat el 1971 Coming
from reality (“Cause I lost my job, two weeks before Christmas, and I
talked to Jesus at the sewar, and the Pope said it was non of his God-damned
business”), pensava que allò reflectia molt més el que ens passa ara que la
majoria de la lírica dels músics en actiu. El Papa fa un parell de dies que va
dimitir, Sixto Rodríguez mai ha dimitit de la seva condició de músic, malgrat
que, invisible, tocava per les quatre parets de la seva casa d’asceta
suburbial. Ara han fet renéixer el mite i el seu fantasma es passejarà per
molts racons de món. Gràcies al documental, Sixto Rodríguez ha reprès una gira
de concerts (sobretot a Estats Units, Austràlia, Sud-Àfrica i Noruega), de fet,
a Barcelona el podrem veure en la pròxima edició del Primavera Sound on, un
altre entranyable fantasma, Daniel Johnston, ens emmirallarà el nostre malèvol
fetitxisme cantant cançons tristes d’èpoques difícils. Si, gràcies a ells, som
capaços de sentir l’apartheid quotidià que ens ha instal·lat el poder fàctic, ja
serà molt. Velles glòries, en època de nous i funestos imperis. La música, tot
i que vingui de lluny, consola.
No hay comentarios:
Publicar un comentario