(text originalment publicat a NATIVA el diumenge 15 de febrer)
La setmana passada Xavier Artigas i Xapo Ortega, directors de Ciutat Morta, es van negar a recollir el
premi Ciutat de Barcelona, premis que atorga l’Ajuntament, però que són
adjudicats per uns jurats independents. Els autors van acceptar-ne la dotació
econòmica que destinaran, com ells mateixos van dir, a seguir treballant per
fer el que hauria d’estar fent l’Ajuntament, investigar els casos d’abusos
policials amparats pel propi l’Ajuntament. Els codirectors van deixar a Trias
amb el guardó a la mà i aquest gest va ser, automàticament, censurat per
professionals i la pròpia ciutadania com un gest de “mala educació”. De què
parlem quan parlem de “mala educació”?
La “bona educació” es regeix per les convencions epocals, el que la
classe dirigent decideix en un moment determinat de la història i, sovint, té
més a veure amb les formes, amb la “representació” d’un mateix en l’esfera
personal i social, amb el seu camp
de visibilitat, que amb les intencions, la pròpia acció i amb les relacions
socials i materials dels individus. La “bona educació” és neutra, passiva,
d’una passivitat, però, doctrinària; replica les formes més còmodes pels òrgans
de poder, no té conseqüències reals sobre el teixit social, no transforma les
estructures de poder ni les estructures mentals, ans les deixa intactes. La
“bona educació” és el que fa que ens resignem a un estadi perpetu de
coordialitat preestablerta, que donem les gràcies i els bons dies als nostres
botxins, que la hipocresia ben abillada sigui la moneda de canvi dels
individus. Som tant del “semblar” i tan poc del ser que es podria dir que la
“bona educació” és una instaurada simulació orquestrada a la perfecció des de
l’status quo, aquell que castiga els més febles, els éssers improductius, els
marginats del capital. Agustín García Calvo ho explica clar: “La Educación parte de una
idea fundamental, tan firme como estúpida: que se sabe lo que es un niño. Lo
saben porque saben el futuro de ese niño, porque ellos van a formarlo y
conformarlo y todo eso por su pretendido bien, porque, sino, el pobre sería un
desadaptado social, un marginal, y hay que hacer perfectos individuos para el
futuro: ciudadanos sumisos, fieles creyentes de lo que hay que creer, puntuales
consumidores de lo que al Mercado le interese vender, esclavos felices del
Dinero”. Aquesta “educació” és la
“bona educació”, la que prepara futurs replicadors i alimentadors del sistema,
màquines emotives que s’expressen lliurement, sempre i quan ho facin dins els
canals i les formes prefixades pel propi sistema.
L'important és
l'educació a seques, la que arrela i obre camins en el respecte inter-personal,
la que t’ensenya que la teva llibertat ha d’estar en dialèctica permanent amb
la llibertat de l’Altre. L’educació és la que et sacseja la retina i et permet
entendre què hi ha darrera la llum encegadora de les imatges corporatives, la
que t’ajuda a respondre al que veus quan s’abaixa el teló i els actors de la
comèdia deixen el seu camp de visibilitat pública limitat al ring de l’escenari
i aprehens les conseqüències reals, legals, de l’espectacle. L’educació és la
que et permet detectar les fal·làcies de l’ “espectacle” (cultural, polític,
mediàtic), treure-li la màscara, veure que aquest “espectacle” és un cos eteri
que basa la seva força en la mentida i la manipulació discursiva per tal
d’acumular més poder.
Una gran part de la “bona educació” és herència de la barbàrie, implica
sempre qüestions de classe i submissió. La
bona educació sovint amaga variades formes de violència, física i simbòlica. La “bona
educació” no té a veure amb el respecte, ja que la majoria dels capitosts que
abanderen la “bona educació” són els artífex de l’opressió i la desigualtat
social. Els “ben educats” treuen les beques menjador, tanquen les escoles bressol,
privatitzen els serveis públics i el sòl urbà, són impecables en les formes i
implacables en aquesta acumulació de poder. Els
que fan pactes i contractes es donen la mà higienitzada, firmen educadament el
desnonament i es queden tan amples. Hi ha una pel·lícula que exposa
tot això immaculadament, Saló
o els 120 dies de Sodoma de Pasolini, a partir del text del Marquès de
Sade. El President, el Duc, el Bisbe i el Magistrat dominen les formes, les
vestimentes, la retòrica, són fills de la “bona educació” i ben educadament
conviden a les vestals i als adonís a unes cerimònies sàdiques i massoquistes.
Com a filla de la il·lustració també penso en Rousseau o Diderot que, en
paral·lel a les seves enciclopèdies i contractes socials, escrivien llibres
contra les dones o les deixaven fora d’aquests mateixos contractes socials. Una
bona educació que expulsi part de la ciutadania en el seu discurs és un atac
directe contra la pau social, és un acte de guerra.
Al mateix temps, aquest
“espectacle” político-mediàtic ha integrat i normalitzat la suposada “mala
educació” basada en els exabruptes, la discussió permanent i l’ofensa personal,
que res té a veure amb la posada en comú de la protesta; ho veiem en el
Parlament i ho veiem en els reality shows
i talk shows. Quan la “mala
educació” dóna audiència, per tant, diners, és integrada, inofensiva i no hi ha
reprobabilitat en el seu gest. La història de la televisió ens va donar moments
excepcionals d’escenes “fora de to”, recordo a Gainsbourg dient en
directe a Whitney Houston que se la volia follar, Arrabal i el
mineralismo, Bukowski
borratxíssim al programa literari Apostrophes;
totes aquestes boutades, ben
criticades en el seu moment, han estat integrades pel propi sistema al veure
que era un mecanisme perfecte de treure rèdit, d’atreure públic. El guió
d’aquesta exhibició de dèspotes, freaks i d’atrocitats el traça la “mala
educació” per fer-nos creure que nosaltres som els altres, els “ben educats”,
els que anem per la Via Regia.
Genesis P-Orridge (cantant
de Psychic TV) va anar al programa La Edad de Oro de la
Paloma Chamorro; programa, per cert, que van eliminar de la graella per
incloure escenes de “mala educació” vinculades amb la burla a la religió, i ara
penso en Charlie Hebdo i en com molts que censuren la llibertat d’opinió s’han
vestit amb les gales pro-hebdorianes, quasi com una forma de marketing de
política transnacional. Genesis acaba elogiant el programa en voler donar al
públic informació, confusió i elements que els ajudin en el camí de la veritat,
mentre que la televisió, en general, li diu al públic que no esperi res. I aquest
“no esperar res” es podria atribuir perfectament a la “bona educació”, aquella
que ens porta de la mà pel camí alientant de l’ordre establert.
L’educació, al final, és la que
t'ensenya, des de la història i des del present, a no claudicar orwellianament,
a dir "No", com van fer en Xavi i en Xapo. És el “No” que ens
expliquen Farocki
i Agnes Varda de les
dones algerianes preses a mans de les colònies franceses; és el “No” que exposa
Isabel Escudero quan parla de “desrealitzar” la realitat; és el “No a Putin” de
les Pussy Riot quan
van cantar la seva “pregària punk” en una esglèsia ortodoxa i que les va portar
a la presó; és el “No” de Harvey Peckar que li va
costar la feina quan, en una de les seves col·laboracions amb David Letterman,
va denunciar les males pràctiques de General Electric, propietària de la NBC,
cadena on s’emetia el programa; és el “No” del “jo em rebel·lo, nosaltres
existim” que recull Marina Garcés de Camus i Martí Sales de Marina Garcés, i jo
d’ells i etzètera; és el “No” de Bourdieu quan va decidir que no aniria més a
la televisió i que, al seu lloc, faria un text, Sobre la televisión, analitzant els mecanismes a partir dels quals
el propi sistema televisiu censura, sigui de forma directa o mostrant
continguts que no afecten a la població per tal d’evitar de parlar dels fets
rellevants. Ometre informació, censurar mostrant trivialitats, és allò més
contrari al que és l’educació. És la gran cadena humana dels “No” heredats i
per venir el que ens dignifica com a éssers humans. Ens devem a tots els
bartlebians, políticament i humanament compromesos.
Finalment, la “bona educació”, aquella
que ens diu que posem bona cara a la farsa generalitzada, no val res. La “bona
educació” jutja als que són diferents del que dicta la norma, enlloc de jutjar
els impunes responsables d’executar el terror i la violència, institucionalment
administrades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario