CORPELUDISME: el remei, no la malaltia (editorial al Cor Pelut núm.3, juny del 2016)

Nota inicial: Aquesta és una editorial free stail i dels textos que la seguiran no n’he llegit res.

Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
«Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers ― Què són?»
Paletes:
manca una casa a la mançana.
«Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany».

Cambra de la tardor, Gabriel Ferrater (fragment)

Aquelles veus d’obrers, què són? Turistes. Manca una casa al pis de sota. Canten, criden, riuen, són turistes, i quan callen se’m fa estrany, quan callen, que no ho fan mai, quan callen, per fi: callen i el món es fa menys estrall. D’altres cases ens manquen, si ho penso ràpid i per dates, el PopArb (ai, Cerdà) o l’Heliogàbal; l’altre dia es van reunir els paletes de la paraula, els puetes, a fer-ne un darrer, proper homenatge. Són Temps Peluts (mai van estar ben pentinats) per als paletes de la cultura (si vol dir alguna cosa això més enllà de l’abillamenta postnoucentista, postmoderna i postmodernista), i me’n recordaré, perquè me l’estimo molt, tot i que sovint ens estimbem els uns als altres i reneguem, carai si reneguem, que ens empatxem de nosaltres mateixos i perdem l’oremus i els nostres nervis encesos estrangulen l’univers (com el Foll de n’Andreu Vidal).

Cada dia entro i surto de l’antiga Casa de la Caritat; quan el 2001 hi vaig començar a maniobrar per fer bossa i currículum (no sempre vital), era tan jove i tímida de mena que quan hi passava a prop feia una circumval·lació anormal per tal d’evitar el lloc. Ara, aquest magnetisme visceral ha desaparegut i em pregunto a quina claveguera ha anat a parar aquesta malaltissa mania de témer els altres o a quina claveguera he anat a parar perquè ja no se m’encalli el pas ni em sulfurin les mans ni vincli el cos endins com un prec sarnós per desaparèixer en mi com una escletxa, ni busqui una salvació en els altres, una esperança directament proporcional a la temença; tota aquesta por i tanta gana, no sé on han anat a parar. Amb la timidesa o després d’ella ha marxat la pulsió d’autoficcionar-me, l’eixam de paraules que, sense saber-ho, em mantenia sorda als altres, les performances a la classe de literatura de l’institut recitant la «Marxa Nupcial» de Papasseit, entonant a cor «escopiu a la closca pelada dels cretins». La realitat ha superat la ficció, les mancances s’han fet reals, s’han desliteraturitzat i només cal aixecar la vista per trobar-les i saludar-les, escopint al cretinisme: al propi i al general. Marxem (i és l’única evidència).

Escric per encàrrec, com quan el vell Deleuze, tossint pels descosits, deia que només pensava problemes filosòfics per a llibres i fins concrets i immediats i que després ho oblidava tot. Amb la vanitat gratuïta i fàcil de posar-me al costat de la haute comunitat intel·lectual, dissimulo les meves faltes. Però em sembla bé: sóc una encarregada, que es volca en l’encàrrec amb estultícia (això m’ho va ensenyar el misogin i brillant Bauçà) o traient foc pels queixals, aprofitant el foc per escalfar-me i fer alguns encenalls. De tant en tant el cos es queixa, com quan tu, Maria Cabrera, em regales un llibre d’en Blai Bonet i l’he de llegir amb diccionari al costat, com un coix amb la seva crossa: quantes incògnites al bodegó de les paraules, quantes definicions arcaiques de realitats ja improbables que no descriuen el que passa. I és que avui en dia ens podríem comunicar amb una simple llista de la compra verbal (això és una altra evidència). El cos també es queixa quan els estudiants em demanen una catapulta emocional i professional i només puc oferir-los engrunes intel·lectuals, servir de mirall i fer-nos, de vegades, fins i tot companyia. El cos es queixa quan els companys han desestimat qualsevol signe d’esperança i quan la família se’t fa gran.

A la companyia volia arribar: al temps dels naixements, que deia la Garcés, del Nosaltres, fora de falsos eslògans generacionals, d’ampul·loses fires internacionals, fora dels catàlegs extradissenyats. Tornem al temps en què el temps sigui nostre, en què la cultura sigui un trobar-se, els uns amb els altres, aquí i ara. Que els noms propis passin a ser noms comuns, i els artistes: cors peluts. Ara els turistes tornen a cridar sota casa i celebren a vessar; no sé de què vessen ni què celebren, com els adolescents tautològics excitats per la seva pròpia adolescència en gif animat, o com Google i Facebook, victoriejant efemèrides fora de context, icones desmemoriades en què la història és un record Guiness de qui la diu o la fa més grassa per a la massa. La cronologia de les xarxes socials, aquest abeurador hiperhormonat on som tots enxarxats, és un substitutiu perfecte de les xacres històriques, socials i personals (una altra evidència). Tornem al fil de les petites coses, al mestratge de les ressaques, al dret de recordar el que ens fa mal; tornem als llocs on havíem fet d’encarregats de la fratria cultural, aquells llocs on sovint ja no es pot passar o és que potser no s’hi ha pogut passar mai o, fins i tot, potser és que aquell lloc, tal com te l’imaginaves, no va existir mai; però alguna cosa ha de ser veritat (això no és tan evident). La confraternitat cultural era/és el centre il·luminat, la sala oval, la primera plana, la platea plena, trenta segons al TN, la indústria autocomplaent i l’aplaudiment general; però també els caminets del desig, els marges que mai s’acaben, els llocs on sovint fa fred, també en l’excés de combustió, on som sabent que ningú ens espera i, amb aquesta falta de finalitats concretes, descobrim la soledat de la humanitat sencera, ben a prop, tots a tocar, en un recés que, de tan ple, ja no s’hi cap. Aquests marges ombrívols potser no són tan diferents d’un lloc per dir, senyalar i també celebrar. Entrarem en l’època dels cors peluts i dels detalls, més enllà de la simplificació vergonyosa «d’uns contra d’altres» i de les paràfrasis poc autocrítiques dels que es disfressen d’immaculats? Manaran els contextos per sobre dels eslògans, la zona de grisos per sobre de la puresa, la fraternitat per sobre del catastrofisme on tot sigui jutjat de manera complexa, perplexa, en profunditat, des d’un sentir comú ple de diferències? Que s’expliquin d’on neixen tots aquests detalls i diferències, que els marges en van plens: de diferències. O si no: serviu-nos una altra ronda inacabable d’entreteniment en pro del mercat, però que la paguin els de l’empresa i tema liquidat. Estimem-nos i estimbem-nos els uns als altres i que sigui el que sigui perquè, per sort, no hi un sol pla.

Maria, el proper dia que demanis una editorial, fes-ho a algú amb més sentit de l’humor, que així som els encarregats. I és que jo, de casa, ja surto pixada de riure cada dia, per si de cas. Passem-s’ho bé el que ens queda; que sí, que els temps dels naixements ens assoten contínuament i que qui riu i diu l’últim, quan ja no hi ha perills ni esperances: no val res. VISCA EL COR PELUT! La cultura de la gran confraternitat d’encarregades i d’encarregats, corpelúdica, amazònica, catalítica, free stail! (fi de l’evidència)