"El desteixit cultural: sobre la nova llei d'administracions públiques"

Publicat avui al Diari Jornada

Ingrid Guardiola / Anna Cerdà

El sector cultural s’ha trobat sense eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017 que ha entrat en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una forma transparent, implementar polítiques públiques i limitar la contractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idílic de gestió cultural, però, és només aparent. Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant concursant públicament tots els serveis i aconseguint que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant després de llargues batalles i nits d’insomni; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla); una altra institució aplica l’excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms carregant-se llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte per a acomplir amb els seus propis interessos i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies sinó que depenen de les voluntats estrictament individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible sinó que s’ha traduït a una rumorologia enigmàtica i ni tansols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rentable per alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.

Es prescindeixen de la figura dels falsos autònoms, però aquests llocs no són renovats i han de ser assumits per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariats, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys vista. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. ¿Què passa amb tots aquells que porten treballant a l’administració pública fent de falsos autònoms durant tants anys? ¿Amb aquelles persones que són ja indistingibles dels propis projectes ja que són els seus artífex perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? De la nit al dia es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei a llegir la llei per utilitzar-la al servei dels projectes i relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple a través d’oferir concursos negociats o restringits). A llarg plaç el que passarà és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada serà més fràgil (les persones entren al capítol de “despeses”), en segon lloc que els autònoms derivin en empreses i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc són ni neutres ni meritocràtics, ja que en ells pesa molt la proposta econòmica que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavínia…) que són les que ja tutelen bona part del patrimoni públic cultural del país. A moltes institucions ja els hi anirà bé aquesta situació de monopoli tàcitament acceptat per uns i altres, ja que són els passos necessaris per construir institucions fiscalitzades i gerencialitzades on els interventors tinguin més pes que els propis directors o directores dels centres.

Si el “què” de la cultura és important, el “com” no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis al respecte que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei torna a prioritzar la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial enlloc d’entendre la cultura com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. ¿De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes polítiques culturals que amordacen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordaça burocràtica, més temible encara que les mordaces penals, ja que, com una metzina, opera de forma subtil i constant, irreversible.

-->