Una
habitació (En mi
habitación)
plena de
pantalles (El mundo
como pantalla),
un moment
per tornar a veure de nou les coses
(Pareidolia)
per
desaprendre la mirada, desaccelerar-la, refer-la.
Som una
massa (Aspectos de la masa)
feta de
dades (Somos datos)
de rostres
cartografiables i reconeixibles (Rostro y código)
vinculats a
través de l'arxiu il·limitat de internet
(Mal de archivo),
als secrets
dels altres (El secreto),
vivint
vides de segona mà (Una vida de
segunda mano),
sobrevivint
als assumptes domèstics (Asuntos
domésticos),
passejant
pels móns virtuals com l'únic deambular possible (Al otro lado del paseo),
navegant
entre les webcams connectades que ens mostren postals d'un món sense nosaltres (Admin123).
Ja no podem
desaparèixer de la nostra vida virtual
(Com desaparèixer).
El món ja
ens donava pistes de l'esgotament dels seus recursos
(Cómo detener el ecocidio).
El món de la cultura ja ens convidava a tenir una relació profilàctica, a distància, amb les
coses (No tocar, por favor),
mentre la ciència
ens obria la ment a l'invisible, a la micromatèria, a la quàntica (Mundo cuántico)
i els murs de la por i de la barbàrie es reforçaven (Somos muro).
Trobem a
faltar el cultiu, la cultura, els altres (Per a què
serveix la cultura?),
les
biblioteques (En defensa de la
biblioteca pública),
poder jugaral carrer (Jugar al carrer),
que els nens juguin al carrer (Qui ens
mira?)
mentre
s'encomanen a la moral de les joguines , com ho escrivia Baudelaire (La moral de los juguetes).
Trobem a
faltar la ciutat (La ciudad),
passejar per la ciutat (Luz y calle),
contemplar
el mar (The Water Gazers),
mentre ho
mirem tot des del nostre balcó
(Desde mi balcón)
i pensem
com hauríem de construir ciutats més habitables (La ciudad ideal),
fora de la
lògica comptable (Sueños que el
dinero puede comprar).
Mentre perdem feines i agafem el teletreball com un ferro roent, ens
preguntem per què treballem (Per què treballem?),
i per a qui ho fem? (Per a qui treballem?)
mentre ens confiem a les que no poden deixar de treballar, les responsables de les
cures (El món és de qui el
treballa).
El
confinament fins i tot ha fet desaparèixer el fum del segle XX (El humo del siglo XX),
els cotxes (¿Te gusta respirar?
Contra el coche)
i els animals reocupen les ciutats
(Ciudades salvajes).
Ens
enfrontem a les plagues de tot tipus i a la civilització com una plaga més, per molt que aquesta metàfora molesti a uns -els que hi contribueixen amb escreix a la plaga- i altres -els snobs de les xarxes socials que contribueixen a altres plagues, les de l'infotainment- (Somos plaga).
Ens preguntem si hi haurà un "després del després" (El després del després),
llestos per
la comparativa entre un abans insostenible i un després que ignorem (Caníbales del tiempo: antes y
después).
No hay comentarios:
Publicar un comentario