Under the skin és una pel·lícula fantàstica en tots els sentits
possibles. Set anys després de l’estrena als Festivals de Venècia i de Toronto, arriba
als cinemes d’aquí el tercer llargmetratge de Jonathan Glazer. Es tracta d’un
thriller hipnòtic, situat en una Escòcia que l’autor presenta, alhora, des del
seu costumisme i des de la seva imponent naturalesa. La sinopsi és senzilla:
uns extraterrestres arriben i adopten forma humana. La seva manera de viure és
posseint els cossos dels humans. Fins aquí tenim un argument molt reconeixible
de clàssiques pel·lícules de terror basades en la possessió o els lladres de
cossos.
La
pel·lícula és el resultat d’una combinatòria molt singular: un personatge de
ficció (Scarlett Johansson) el poses a caminar en el món real, amagues tot
l’artifici i mires què passa. El resultat és un xoc de presències, algú que no
és d’aquest món (l’estrella, l’alien)
insertat en la mundanitat extrema. Per crear aquesta atmosfera d’algú que veu
les coses per primera vegada (aquesta és la mirada de l’extraterrestre), es van
usar dotze petites càmeres simultàniament, amagades, de tal manera que l’equip
no era perceptible per la gent. Tampoc les decisions estètiques, ja que, segons
el propi Glazer, l’estètica de la pel·lícula és la de la no estètica, i la seva
bellesa prové de la combinatòria de tots els elements. Certament, és una
pel·lícula bellíssima. Les panoràmiques i els plans-seqüències acompanyen
aquest sentiment d’estrangeria i d’estranyesa. Podem pensar amb els
plans-seqüència de Cléo de 5 à 7
(1962) d’Agnès Varda, però també amb el videoclip Bitter Sweet Symphony (1997), on Ashcroft deambula per Londres en
pla-seqüència mentre xoca amb la gent i la seva singular vulgaritat. El
director del videoclip, Daniel Landin, que va inspirar-se en el pla-seqüència
situat a un suburbi de Los Ángeles del vídeoclip Unfinished Sympathy (1991) de Massive Attack, és el director de
fotografia de la pel·lícula. Tota aquesta producció d’imatges va generar 230
hores que es van muntar per parts i ensamblar en el cos general de la
pel·lícula al llarg de mesos. Perquè fos creïble, es va crear un compost
emocional a partir de l’enigmàtica música de la compositora i performer Mica
Levi (Jackie, Monos). Glazer tenia
com a referència la freqüència de Ligeti de 2001:
Una odissea de l’espai (1968) de Kubrick i aquesta capacitat de certes
freqüències de remetre a quelcom no humà. Literalment, la pressió alienígena
s’inscriu en una composició on predominen unes cordes que evoquen allò que ve
de lluny, la immensitat il·limitada de l’espai, la figura de l’altre.
L’interès
de Glazer per Kubrick arrela en els seus videoclips i el veiem en peces com Karmacoma (1994) de Massive Attack o The Universal (1995) de Blur. Els
thrillers obscurantistes ja planaven en el videoclip de Karma Police de Radiohead i les investigacions plàstiques i, fins i
tot, destructives, sobre la figura humana i els seus límits, són perceptibles
en els vídeos de Street Spirit
(Radiohead), Into my arms (Nick
Cave), Rabbit in Your Headlights
(Radiohead, amb Denis Lavant), Live with
me (Massive Attack) o Treat Me Like
Your Mother (The Dead Weather).
En la seva carrera com a director de
publicitat, Glazer va centrar-se en practicar un neorrealisme grotesc, a
articular històries de vida, a donar a veure personatges reals, suburbials,
modelats per les necessitats, enquistats en paisatges precaris, però molt vius,
hiperreals, tal com també veiem a Under
the skin. Ho veiem amb els anuncis de Guinness (Swimblack), Stella Artois (Devil’s
Island, Ice Skating Priests), Wrangler (Whatever
you ride)
El
seu segon llargmetratge, Birth
(2004), conté escenes memorables amb el rostre de Nicole Kidman, de la mateixa
manera que aquí experimenta amb el rostre i el cos de Scarlett Johansson. De fet,
la pel·lícula és una pel·lícula sobre ella, que a la història no té nom, però
sí tot el protagonisme. La carrera dels últims anys de Johansson és curiosa,
ens convida a reflexionar sobre què vol dir ser un cos de dona bell,
desitjable, sempre a la vista, sobre els riscs de l’extrema sexualització, de
convertir-se en un arquetip cinematogràfic, i, a partir d’un moment, comença un
desmuntatge i desnaturalització de la seva pròpia figura. Ho veiem quan encarna
personatges d’acció en les sagues de Marvel, però sobretot a Her (2013) on ella és una veu, Lucy (2014) on esdevé un cos artificial
i Under the skin (2013), on és un
alienígena, però també a Ghost in the
Shell (2017), on encarna una androide amb dubtes existencials, com els que
mostra la pel·lícula de Glazer a mesura que va tenint contacte amb els éssers
humans. El director, en una entrevista, evoca als personatges de Robert Bresson
i les pel·lícules de Renoir com La gran
ilusiín, on l’espectador té la sensació de viure amb els personatges les
experiències que la pel·lícula concentra. Acompanyeu a l’Scarlet en aquest
viatge cap a l’estranyesa de la condició humana i torneu-vos a mirar al mirall
després.
Ingrid Guardiola
Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut
No hay comentarios:
Publicar un comentario