CICLES >>>> 2013

ACABAR >>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>>COMENÇAR!

HOLY MOTORS

Aquest divendres al Cinema Truffaut de Girona estrenem HOLY MOTORS. Com sempre, un dels membres del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona (que programem, entre tots 8, per amor a l'art, la sala), fem un text divulgatiu per introduir la pel·lícula, aquest cop m'ha tocat a mi. El deixo aquí.

Estranya i bella, forçada i imprescindible, moltes són les grates contradiccions que desperta l’última pel·lícula de l’enfant terrible Leos Carax que, no només va arrasar en l’edició passada del festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, sinó que ha rebut una gran acollida en la premsa internacional. Tant Leos Carax, com Denis Lavant, saben molt bé com jugar a les màscares i als extrems. Lavant (protagonista i  medul·la òssia sobre la qual s’erigeix la pel·lícula) ha treballat amb cineastes tan radicals com Claire Denis (Beau Travail) o Harmony Korine (Mister Lonely), apart de ser l’actor fetitxe de Carax. Carax, recordat per fer poques però contundents pel·lícules, ja va posar sobre la taula amb el seu primer llargmetratge un dels temes que travessarà la seva carrera: l’amor i, sobretot, el desequilibri psíquic i el dolor que aquest amor comporta. L’atenció internacional li arriba amb Mauvais Sang (1986, seleccionada a la Berlinale i nominada als Cèsar i amb un dels plans-seqüència més famosos de la història del cinema –aquell en què de fons va sonant el Modern Love de David Bowie-), però el renom arriba amb Les amants du Pont-Neuf (1991), on uns joveníssims Juliette Binoche i Denis Lavant interpreten dos personatges torturats que viuen al carrer. Al tenir permís per rodar només deu dies en l’escenari natural, van decidir reconstruir el Pont Neuf i la producció va ser tan complicada que la pel·lícula ha passat als anals de la història sobretot per les seves dures i costoses condicions de producció. Amb Pola X (1999) es va guanyar l’etiqueta de cineasta de la “Nova Extremitat Francesa”, moviment que inclou a cineastes com François Ozon, Gaspar Noé, Catherine Breillat, Claire Denis o Virginie Despentes. 

La idea de Holy Motors va arrencar amb el curtmetratge que va fer per l’obra coral Tokyo! (2008) amb el seu fragment “Merde” on un troglodita (interpretat de nou per Lavant) anava pels carrers de Tokyo; ofuscat per les dues limitacions de sempre (el casting i els diners), va decidir tirar endavant amb una pel·lícula que passés tota a França, econòmica, feta ràpidament i pensada per un actor pre-seleccionat, el magistral Lavant. Que Carax ha vist molt de cinema, només cal ensumar-ho amb les seves participacions com a actor en pel·lícules de Godard (King Lear), Sharuna Bartas (The House) o Harmony Korine (Mr. Lonely) i això és el que fa amb Holy Motors: construir una sèrie d’esquetxos que pertanyen a diferents gèneres cinematogràfics enllaçats per la figura de Lavant que representa un actor que, al llarg del dia, viatjarà amb una limusina per interpretar diferents rols. La pel·lícula s’obre amb una escena en què ell està en una habitació on, a través d’una porta, entrarà en un teatre, teatre dins el teatre, dins el cinema i a la inversa, tal com comença La ronde d’Öphuls, o com avança Mulholand Drive quan les dues actrius principals van a un teatre en una de les escenes més kitschs i més enigmàtiques de Lynch. En el teatre tots els espectadors estan adormits, o morts, no se sap. A partir d’aquí Lavant interpretarà onze personatges: un rodamón, un animal molt proper al Grenouille de El perfum, un pare que va a recollir la seva filla, un avi que mor davant la seva neta, un assassí a sou, entre d’altres. Pot semblar que algú l’ha contractat perquè algunes persones s’enfrontin a allò que més temen, però aquesta interpretació és només una excusa per parlar-nos de la màscara de l’actor, del sofriment d’aquell que viu en i a través de la màscara (Glòria Swanson ho sabia molt bé), de l’absurd de la vida humana (La metamorfosis de Kafka respira com a teló de fons) i de la grandesa de l’art o, el que és el mateix, de la “bellesa del gest”, que és el que motiva al personatge a seguir exercint de transformista a diari, malgrat això li suposi haver de morir i néixer cada dia.

Quatre són els moments claus, segons el meu punt de vista (molt subjectiu), de la pel·lícula: el preàmul de la pel·lícula, on es posa sobre la taula la seva declaració de principis; l’escena en què ell interpreta un foll que segresta a una model (interpretada per Eva Mendes) en una versió postmoderna de La bella i la bèstia (la de Cocteau, això sí) on ell acaba als braços d’ella com en una pietat cristiana i on la “bellesa del gest” que tan reclamen Carax-Lavant és portada al seu límit; el moment musical de la Kylie Minogue, un dels moment que més veritat traspua, paradoxalment al gènere en el qual s’inscriu,  ja que els musicals són de l’ordre de les catàlisis, és a dir, de l’ordre del “no passar res” i del fet que es canta perquè no es viu, s’explica perquè no es veu, però en aquest cas Lavant fa d’ell mateix davant una Minogue fantàstica en un preciós ball de “treure’s la màscara” (un clàssic retrobar-se de nou al cap de molt de temps de separació) i on Sinatra podria entonar “It was a very good year”; finalment, volia destacar la penúltima escena, quan ell arriba a casa, amb una sola imatge (no diré quina) ho resol tot i fa de l’esteticisme, una autèntica virtut.

Aquest darrer fragment del text és el de l’aventura i de les preguntes, el de les especulacions a l’alça. Un amic meu deia que a Carax el perdia la dansa contemporània i, sí, també segurament un esteticisme massa forçat, però això també és part del seu encant, l’essència d’un cinema de la “bella crueltat”. Això em fa pensar amb l’obertura de Melancolia de Von Trier i em desvetlla la pregunta de si tots aquests personatges que a finals dels 80’s i en els 90’s corrien d’una banda a l’altra a la desesperada (el Gus Van Sant de Drugstore Cowboy o My Own Private Idaho, el Wong Kar Wai de Chunking Express i Fallen Angels, el Carax de Mauvais Sang, el Techiné de Los juncos salvajes,...), no s’hauran cansat de córrer  en va amunt i avall, i si ara s’obre una època (i ho dic també pensant en Cosmopolis) on els personatges, com en els anuncis de colònia, s’han quedat cristal·litzats en l’opacitat còncava de la imatge virtual (ja sigui creada a través de múltiples pantalles o de l’economia financera –pura virtualitat-) i el seu perfecte pictorialisme i on, més enllà del palau de vidre on s’han entotsolat, només existeixen com a imatge de sí mateixos. Carax parla dels “motors sagrats” com les “màquines modernes” que han pres el relleu de l’alienació industrial, i no només es refereix a les limusines, sinó que hi inclou els ordinadors i de fet hi ha una escena de la pel·lícula on s’il·lustra,  res més cruel que això: la bellesa de la perfecció de la màquina i la seva connatural alienació, el no haver ja de córrer per fugir de res perquè l’única manera de fugir és posant-te una màscara en la teva pròpia cel·la.

LOS NUEVOS RICOS: “DESTROZA EL PASADO, CONTROLA EL FUTURO”

Texto publicado este lunes 24 en el Cultura/s de La Vanguardia. Versión extendida. 

LOS NUEVOS RICOS: “DESTROZA EL PASADO, CONTROLA EL FUTURO”

“La noche es más oscura justo antes del amanecer”

Harvey Dent en El caballero oscuro: la leyenda renace

En el último año, las carteleras han dado vida a los nuevos y jóvenes ricos de los que constantemente nos hablan empresas de servicios de datos como Bloomberg. Han pasado más de treinta años desde que, a finales de los 80’s, aparecieran los Yuppies (Young Urban Professionals crecidos en la Ivy League) después del Black Monday de 1987, cuya imagen podemos sintetizar (aunque de una forma un poco macabra) con el personaje de Patrick de American Psycho, una novela publicada en 1991 que vería su adaptación cinematográfica en el 2000. La reestructuración geopolítica global que ha sufrido el mundo en estos diez últimos años facilita que un chico nacido en 1984 (Mark Zuckerberg) en menos de 5 años se convierta en billonario y cree un servicio que en este lapso de tiempo consigue 900 millones de usuarios. Pero también provoca que este mismo chico pueda perder 4.000 millones de dólares en un día cuando su empresa entra y se desploma en la bolsa. En 1962, Michelangelo Antonioni ya nos aproximó al frenético y desnaturalizado mundo de la bolsa con una película cuyo título ilustra la única deriva a la que puede llevar este negocio basado en la compra y venta de valores: El eclipse. Es en este contexto mercado-técnico en el que se desarrollan las historias que merecen aquí nuestra atención: El árbol de la vida (Terrence Malick, 2011), Shame (Steve McQueen, 2011), El caballero oscuro: la leyenda renace (Christopher Nolan, 2012) y Cosmopolis (David Cronenberg, 2012). ¿Qué imagen nos dan estos relatos de estos “nuevos y jóvenes ricos” en la era del capitalismo financiero y del mundo con el que juegan?

Ser o no ser

A los 30 ya lo tienen todo, suben más rápido, la caída es directamente proporcional, no tienen más motivaciones que las de ganar sumas astronómicas de dinero, en una traducción matemática de las cosas sin igual, donde las mercancías son merasabstracciones, donde la alienación con respecto a lo matérico es un punto de partida; sufren de carencias afectivas, tienen más dinero que experiencia a sus espaldas, la cristalización de la vida y de la psyché es un hecho; para ellos, el presente no existe, sólo existe el futuro. Ya no miran a la cosas desde esa mirada vertical de los yuppies de los 90’s, sino que su mirada es omnidireccional, como el ojo del gran hermano, es el resultado de controlar los flujos de los mercados, los números que predicen y las redes que trafican a cada nanosegundo millones de bytes de fresca información, pero esta omnidireccionalidad es el desplazamiento metafórico de su vértigo existencial. Viven como un ojo omnímodo que todo lo ve pero que no puede verse a si mismo y, donde no existe un cuerpo, no hay posibilidad de alma. Son pura racionalidad, pero el pasado biológico les asalta como un animal depravador y les genera miedo, miedo a morir, a dejar de ser, quieren expulsar de ellos lo que les queda de humano, pero es lo único que les falta por conseguir: el sentirse vivos. Saben, como dicen en el El árbol de la vida, que “si no sabes amar, tu vida pasará como un destello”, pero son incapaces de ello. Bruce Wayne, el protagonista de la saga de Batman dirigida por Nolan interpretado por Christian Bale, es un mega-millonario que se dedica a construir armas letales, especular con los mercados, vender tecnología de satélite espía al gobierno de los Estados Unidos y que, como dice Slavoj Zizek, “sólo puede salvarse resucitando el arquetipo dickesiano del buen capitalista que se compromete a través de las obras de caridad". Pero para salvarse de verdad, necesita ponerse de noche una máscara, vivir en la sombra, y todo para regresar a lo vivo, a la vez que para acallar los traumas del pasado que le han convertido en este “caballero oscuro” que se convierte en héroe anónimo en una especie de pseudomística de la autosuperación, siempre personal. El amor será su punto de fuga carcelario, su talón de aquiles, el espejo en donde se reflejará su incapacidad de ser un poco humano.  Eric, el protagonista de Cosmópolis interpretado por Robert Pattinson, dirige Packer Capital, que se dedica, como dice su novia, “a adquirir información y a convertirla en algo tremendo y espantoso”. Eric tiene una capacidad visionaria para ver hacia donde van los mercados, su conocimiento sobre las cosas es enciclopédico, casi inhumano, sus dones, como le dice el personaje de Benno, son la enorme ambición, el menosprecio, la ausencia de remordimientos y un frío cálculo permanente. Compra arte para sentirse vivo, pero no porque se trate de un Rothko, sino por el hecho de que valga mucho dinero, los poemas sirven para hacerle consciente de su respiración; se casa por dinero y se siente atraído por mujeres inteligentes pero que tengan alguna fisura por donde entrever una debilidad mortal. Rodeado siempre de números, de predicciones, de lo abstracto, custodiado constantemente por guardaespaldas, su obsesión (y su temor máximo) es la muerte, salir de la limusina sin nada y exponerse al caos y a sus relucientes y tormentosas entrañas. No se parará hasta que no consiga ver cómo palpitan esas entrañas, como le late el corazón de pura muerte. El personaje de Shame, Brandon, interpretado por Michael Fassbender, es un ejecutivo de publicidad que vive para el éxito y que ha sustituído el amor por el sexo compulsivo. Su impecable imagen es inversamente proporcional a las perversiones sexuales que necesita para sentirse vivo. Su rotativa cotidianidad se convertirá en un infierno con la aparición de su hermana Sissy que, con sus intentos de suicidio, le recordarán constantemente a Brandon que la vida no es un control, sino el rezumbar que deja el tren cuando llega y sale de una estación cualquiera. El personaje de Jack (Sean Penn) en el Árbol de la vida es un alto ejecutivo completamente perturbado por su pasado, por la figura de un padre autoritario y una madre que emana bondad por los poros. Las paredes de su acristalada torre donde se refugia, no consiguen aislar el dolor frente a la pérdida de su hermano, la muerte amenaza como un cuchillo y se filtra por todas partes, más allá del cristal, del acero, de la decoración high-class que le rodea. Frente a estos personajes, están lo que María Zambrano llamaba, “los hombres subterráneos”, que, como decía, “sueñan con hijos, con hermanos (…) Son muertos vivos (…) Son las entrañas que quieren vivir como tales entrañas, el corazón que no quiere ser asimilado por la razón o disuelto por ella (…) criaturas demasiado llenas de realidad y de realidades de un mundo que les ha inculcado una creencia que no les permite acogerlas”. Estos personajes son la antítesis de los protagonistas y vienen representados por Bale (El caballero oscuro), la hermana (Shame), Benno (Cosmopolis) y la madre (El árbol de la vida), entrañados todos en un mundo hecho de cristal en el que, como decía Benjamin en el texto sobre Scheerbart, sobre él nada se aferra: “Un material frío y sobrio, también. Las cosas en vidrio no tienen ‘aura”.

El palacio de cristal frente al mundo

Los mega-millonarios viven en sus “palacios de cristal” (verticales, como los de Batman, Shame o El árbol de la vida) y horizontales (como la limusina de Cosmópolis) que conducen, como decía Slotedijk, a la “total cristalización de las condiciones de vida, una generalización normativa del tedio”. Frente a esto está el caos y la mugre de las calles de Gotham, de la Batcueva, de las cloacas en donde Bane organiza la revolución como ratas, las ratas de Cosmópolis que capitanean la revuelta popular en calles insalubres, los tugurios nocturnos donde moran otras sombras para el deseo en Shame. Pero el auténtico palacio de estos mega-ricos es intangible, corre por los sistemas informáticos (convenientemente protegidos), por las subidas y bajadas de los valores en bolsa, por la información. Como en Matrix, el mundo se ha vuelto una inversión de la caverna platónica, un cartesianismo extremo (“cuando muriese, él no se acabaría, lo que se acabaría sería el mundo”, Cosmópolis) y las sombras han suplantado a las cosas en un pérfido ejercicio de usurpación de identidad, e incluso de existencia. Como dicen en Cosmópolis, el dinero para ellos ha perdido el valor narrativo, la riqueza es riqueza en si misma, ya no se gana para comprar tiempo personal, sino que el control sobre el tiempo hizo que los hombres dejaran de mirar a la eternidad para centrarse en el segundo y perfeccionar el nivel productivo, reduciendo la calidad de la vida humana: ahora el tiempo es un activo corporativo. Por eso mismo estos hombres no duermen, por eso en el caso más extremo, el de Cosmopolis, a Eric le da igual tener un piso de 48 habitaciones, no saber distinguir la limusina de la oficina; el palacio de antaño se ha devaluado, la palabra rascacielos (como dice él mismo) es obsoleta, actualizando aquellas vaticinadoras palabras del hombre del subsuelo de Dostoievsky: “El hombre se desvive por construir y por abrir caminos, eso no tiene vuelta de hoja. ¿Pero por qué ama también la destrucción y el caos? (…) Quizá sólo le guste construir el edificio, no habitarlo. Quizá la única meta que persiga el hombre (…) consista en la vida misma y no realmente en la meta, la que, por supuesto, será algo así como “dos y dos son cuatro, o sea, una fórmula; pero dos y dos son cuatro no es vida, señores, sino el comienzo de la muerte”. Esos nuevos ricos, desde sus peceras, creen en el 2+2=cuatro, y construyen sin querer habitar los edificios o materializar los actos. El mundo, para ellos, será siempre lo Otro, un doble, como si el resultado de sus acciones no repercutiera en la gente, como si las crisis no fueran el conato del sistema capitalista financiero que han creado (cuando es su inevitable protagonista). No quieren sufrir, para no ser conscientes de las repercusiones funestas de sus actos sobre el mundo, para no ver que el caos empieza en estos cálculos de váluas que realizan cada segundo, y el sufrimiento es, como decía Dostoievsky, la única causa agente de la conciencia, siendo ésta la única causa agente de la transformación social. El mundo de los antagonistas está formado por las personas, por las relaciones humanas (“En el mundo no hay más que la otra gente”, Benno), aunque los millonarios de estos films siempre asocien a la masa con el delirio, el caos, la rebeldía, lo impredecible. La tecnología puesta al servicio del capitalismo ha convertido las cosas y los hechos en “indudables”, en “inevitables”, incluso ha convertido el “futuro” en una idea y en un argumento para justificar la carnicería del presente. Lo que todos estos “nuevos ricos” han perdido es el significado de estar vivos, su lugar en el mundo; su forma de superarlo: convertir el mundo en una partida de cálculos, pero la muerte es lo único de lo que no se puede tener duda, que no se puede calcular y que hace que nos planteemos la vida como algo más que una operación de riesgo. 

CARNE CRUDA DE NOU!

Tornarà CARNE CRUDA, un dels millors programes radiofònics de la història de RNE que van treure per motius editorials (el que comunment s'entén per censura, és a dir, per la incomoditat que generava el programa, tot i que el nou director de la cadena va dir que era per motius econòmics). Serà en una versió 2.0

ÈTICA I DISCURS ANÒNIM EN LA CIBERESFERA

Deixo un article sota d'aquestes quatre notes que aborda una premissa molt bàsica: el feed-back anònim d'internet genera trolls, blasfèmies i tot tipus de vexacions, insults verbals i mentides vàries, desperta el pitjor de cada internauta, sempre i quan la naturalesa de l'internauta ja sigui propensa a l'ira, la fúria, l'enveja, aquells atributs que segons els grecs (que ho resumien amb el nom d'hybris), comportava un destí funest per la persona que patia d'aquest humor o transtorn de la personalitat. La possibilitat de que la gent pugui opinar anònimament ha desresponsabilitzat al subjecte enunciador de l'enunciat en un "tot s'hi val" sense precedents. Per sota del textos que la gent publica amb suor, ofici i ganes, s'instal·la la caldera dels "comments", plena de sers bicèfals i viperins, com en un quadre del Bosco. Aquests sentiments d'odi sovint es projecten cap a les persones i textos menys problemàtics i més anècdotics, persones com jo mateixa, ciutadans de segona fila, obrers del dia a dia, desviant així la possibilitat d'acomplir un objectiu clar amb l'insult. L'ira només pot ser útil si es dirigeix cap a els responsables de la fractura del sistema, cap els "enginyers" del sistema. Enlloc d'això, els "anònims" es dediquen a una "hora del pati" funesta sense sentit i que condueix a això mateix: a enlloc. Aquests trolls es descamisen verbalment, s'encarnissen (sovint amb una gramàtica esquàlida, unes faltes d'ortografia descomunals i un grau d'argumentació menys que bàsic -més que res perquè l'insult és el contrari de tota dialèctica o argumentació possible-), es mofen en el riure per riure, com una forma d'ocupar el temps, desocupant-se dels temes que realment importen i que servirien per millorar-los (i millorar-nos) la vida. De la mateixa manera que els japonesos tenen unes màquines on els treballadors donen cops de pal a caps de ninots que representen els seus "boss", els espais de comentaris preparats pel debat es converteixen en atraccions de fira, però no de les d'ara, sinó de les de principis de segle XX, finals del XIX, fires de monstres on qui finalment queda exposat, és el mateix monstre que intenta desprestigiar els textos i/o autors sota els quals es perfila i creix. L'anònim és una màscara, i tota màscara sempre havia estat a mans de revolucionaris o dissidents de l'ordre establert o, en els casos més comuns, a mans dels heroïs del poble (més o menys políticament compromesos): revolucionaris amorosos (com El fantasma de l'òpera), del poble (com V de Vendetta), fanfarrons de classe alta (Batman), mutants filàntrops (Spiderman), outsiders necessaris i perturbats (Rochard de Watchmen), gigolos (El zorro), entre d'altres... En aquests espais, la màscara és inoperativa i només serveix a l'hybris que els determina el forat negre on cap bri de comunicació, diàleg o sana confrontació és possible. El temps, però, ens ensenya a trobar els blancs necessaris, ens modela la llengua perquè realment sigui útil i efectiva, ens mostra que, al cap i a la fi, ens queden quatre dies i no cal perdre el temps en bregues d'hora d'esbarjo (que sinó ens perdrem la lliçó!).

AQUÍ EL TEXT SORTIT EN L'EDICIÓ D'AVUI DE EL PAÍS DEL GRAN MARCOS ORDÓÑEZ:
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/12/19/actualidad/1355933791_735893.html

FUNEST 2012

Per primera vegada, quan arribi el moment aquell de "pensa els millors desitjos de cara el 2013", només hi haurà lloc per desitjos plens d'odi i ràbia cap als impresentables que estan tirant a terra la socio-democràcia: banquers i polítics, i també tinc al cap algun gran empresari i algun rector i alguns inclassificables poden caure-hi també. M'imagino tots aquests programes televisius que es dediquen al tarot: com fer arribar a creure que alguna d'aquestes coses que formen part del seu guió "diners-feina-salut" poden arribar a funcionar si per llei l'Estat està dissolent-les?  Sort de l'amor, que ve de ben endins i encara no forma part de la Constitució, exceptuant la seva forma més estamental, la matrimonial. No obstant, les cues de les administracions de loteria es doblen i suposo que també les espelmes en els racons de velles esglèsies i les pel·lícules que parlen de viatges en el temps. I no m'estranya, quan el passat esdevé l'única idea de futur possible, és que la cosa està nafrada.

pd. 2012: Quasi una vaga per dia! 

Fórum Indigestió: Converses sobre la Cultura

Conversa sobre les lluites de la cultura entre Montserrat Moliner (Xarxaprod) i Itziar González (Arquitecta, ex-regidora de Ciutat Vella), al Fòrum Indigestió de tardor, que va tenir lloc el 12 de desembre de 2012, al CC Convent de Sant Agustí, organitzat per Indigestió.
Més informació: http://www.nativa.cat/2012/12/12d-forum-indigestio-les-lluites-de-la-cultura/