miércoles, 29 de abril de 2020
Conferència "El impacto tecnológico del confinamiento" (CIVICAN, Caja Navarra)
Vídeo sobre:
- capitalisme de plataforma: possibilisme irreal, l'algoritme i el hype, aguantar vs no aguantar
-
allò virtual: no binarisme, a la recerca de la comunicació perduda,
distanciament social i algoritmocràcia, l'espai virtual com a trompe
l'oeil, la intimitat artificial
- la vigilància a temps real
jueves, 2 de abril de 2020
Un itinerari a través del SOY CÁMARA, el programa de vídeo-assaig del CCCB #confinament
Una
habitació (En mi
habitación)
plena de
pantalles (El mundo
como pantalla),
un moment
per tornar a veure de nou les coses
(Pareidolia)
per
desaprendre la mirada, desaccelerar-la, refer-la.
Som una
massa (Aspectos de la masa)
feta de
dades (Somos datos)
de rostres
cartografiables i reconeixibles (Rostro y código)
vinculats a
través de l'arxiu il·limitat de internet
(Mal de archivo),
als secrets
dels altres (El secreto),
vivint
vides de segona mà (Una vida de
segunda mano),
sobrevivint
als assumptes domèstics (Asuntos
domésticos),
passejant
pels móns virtuals com l'únic deambular possible (Al otro lado del paseo),
navegant
entre les webcams connectades que ens mostren postals d'un món sense nosaltres (Admin123).
Ja no podem
desaparèixer de la nostra vida virtual
(Com desaparèixer).
El món ja
ens donava pistes de l'esgotament dels seus recursos
(Cómo detener el ecocidio).
El món de la cultura ja ens convidava a tenir una relació profilàctica, a distància, amb les
coses (No tocar, por favor),
mentre la ciència
ens obria la ment a l'invisible, a la micromatèria, a la quàntica (Mundo cuántico)
i els murs de la por i de la barbàrie es reforçaven (Somos muro).
Trobem a
faltar el cultiu, la cultura, els altres (Per a què
serveix la cultura?),
les
biblioteques (En defensa de la
biblioteca pública),
poder jugaral carrer (Jugar al carrer),
que els nens juguin al carrer (Qui ens
mira?)
mentre
s'encomanen a la moral de les joguines , com ho escrivia Baudelaire (La moral de los juguetes).
Trobem a
faltar la ciutat (La ciudad),
passejar per la ciutat (Luz y calle),
contemplar
el mar (The Water Gazers),
mentre ho
mirem tot des del nostre balcó
(Desde mi balcón)
i pensem
com hauríem de construir ciutats més habitables (La ciudad ideal),
fora de la
lògica comptable (Sueños que el
dinero puede comprar).
Mentre perdem feines i agafem el teletreball com un ferro roent, ens
preguntem per què treballem (Per què treballem?),
i per a qui ho fem? (Per a qui treballem?)
mentre ens confiem a les que no poden deixar de treballar, les responsables de les
cures (El món és de qui el
treballa).
El
confinament fins i tot ha fet desaparèixer el fum del segle XX (El humo del siglo XX),
els cotxes (¿Te gusta respirar?
Contra el coche)
i els animals reocupen les ciutats
(Ciudades salvajes).
Ens
enfrontem a les plagues de tot tipus i a la civilització com una plaga més, per molt que aquesta metàfora molesti a uns -els que hi contribueixen amb escreix a la plaga- i altres -els snobs de les xarxes socials que contribueixen a altres plagues, les de l'infotainment- (Somos plaga).
Ens preguntem si hi haurà un "després del després" (El després del després),
llestos per
la comparativa entre un abans insostenible i un després que ignorem (Caníbales del tiempo: antes y
después).
Articles DIARI ARA
https://www.ara.cat/firmes/ingrid_guardiola/
L'impacte cultural del Covid-19
com més dies passen de confinament, més difícil resulta
escriure, separar-se de la contingència, passar de la primera persona
del singular a la tercera, dissimular la veu excitada del meu fill
petit, el...
Després dels confinaments
El confinament ha esdevingut imprescindible per frenar
l'expansió del coronavirus i impedir que la població més vulnerable se'n
vegi afectada. El confinament trenca amb les dinàmiques socials i ens
obliga a...
Tecnofeminisme: refer la vida
Demà dissabte té lloc el Congrés de Sobirania Tecnològica de la
Lleialtat Santsenca, un punt de trobada imprescindible per als que
volen cultivar una relació creativa, ètica, sostenible i social amb
la...
Coronavirus: dades sense respostes
Des de fa una setmana em llevo i actualitzo la pàgina
https://thewuhanvirus.com, on es fa un recompte quasi a temps real dels
morts pel coronavirus, dels infectats i dels països per on s'està
propagant....
lunes, 23 de marzo de 2020
Entrevista El País
Entrevista El País
ENTREVISTA
-
En el mundo
físico real siempre tendemos a abusar del virtual (redes, relaciones online…) y
ahora que estamos confinados parece que añoramos el real. ¿Perderá prestigio la
relación virtual frente a la física tradicional o por el contrario se
reafirmará en un contexto de confinamiento?
En El ojo y la navaja: un ensayo sobre el mundo como interfaz (Arcadia
2019) describo los peligros de relacionarnos con la tecnología digital
conectada de forma irreflexiva, automatizada y, al final, sustitutiva de otras
formas de concebir la comunicación, la identidad o la socialización. Creo que
estos tiempos de confinamiento no solo han provocado un sobreuso de la
tecnología digital conectada (un ruido global insoportable), sino que en muchos
casos nos están generando un uso conciente de las herramientas, se cargan de
valor. Sería hipócrita y snob no verlo así, una misma está viviéndolo así. Mi
hijo de dos años me dice que quiere entrar en la pantalla para ver a sus
primos. Frente a la imposiblidad del contacto humano, de la experiencia
directa, solo nos queda la experiencia mediatizada (la experiencia vehiculada a
través de algún medio tecnológico), que no es lo mismo que la “experiencia
mediática” (la experiencia que nos dan los medios de comunicación). Es verdad
que la gente está echando de menos el contacto humano, pero sobretodo el poder
decidir sobre lo que uno hace o no hace, es o no es. De hecho, el confinamiento
separa lo que hacemos de lo que somos durante un período y nos obliga a
replegarnos hacia dentro y hacia nuestros seres más cercanos. Con mis alumnos
hacemos clases virtuales con programas donde nos conectamos todos juntos. La
conexión da paso a la comunicación, la relación virtual permite dibujar una
experiencia colectiva, nos sentimos parte de una comunidad. Su reacción ha
sido: más clases, más momentos compartidos con sentido. De alguna forma la
situación de ahora es muy elocuente, pienso en tres escenarios: 1) los que no
tienen que tele-trabajar tienen el tiempo, tienen las herramientas de
comunicación, pero también el dilema de qué hacer con todo ello. Este paso nos
lo habíamos saltado: cómo nos relacionamos con estas herramientas? 2) También
se está produciendo un abuso irreflexivo, está claro, e incluso la gente ha
hecho aflorar el “influencer” que llevan dentro, convirtiendo las redes
sociales en un espacio dominado por identidades dominantes (hombres blancos,
heterosexuales, clase media) haciendo cosas supuestamente graciosas o
aleccionando al público. 3) También hay un tercer modelo: los que, frente al
pánico económico y social de lo que está pasando, buscan una tele-terapia
transitoria para no pensar en las devastadoras futuras consecuencias. Los que
lo están perdiendo todo a tiempo real sin poder salir de sus casas (que son
muchos, no solo los empresarios, sino los autónomos que vamos viendo como
nuestra actividad laboral desaparece).
-
¿Qué riesgo
corremos por exceso de dependencia de la tecnología e Internet?
Este riesgo ya existía,
son herramientas diseñadas para que seamos dependientes, generan adicción por
cuestiones muy diferentes y muy bien estudiadas por las tecnosociólogas y
tecnosociólogos (diseño, forma de socialización que promueven…). Para mí el
problema no es la dependencia de estas tecnologías, sino cómo las empresas del
capitalismo de plataforma están acumulando más poder del que ya tenían, y eso
no estaba previsto a tan corto alcance: Google-Youtube, Amazon (acaba de
anunciar la contratación de más de 100.000 nuevos trabajadores en Estados
Unidos), las teleoperadoras, Facebook (Wapp), Microsoft (Skype), Netflix…y las
grandes cadenas comerciales. El confinamiento nos está llevando a consumir a
través de estos monocultivos basados en compañías que funcionan como
plataformas de datos. Hay alternativas (Filmin, Zoo, Teatroteca, medios
especializados, los canales de muchas instituciones culturales, los libros
–imprescindibles-…), pero sobretodo se trata de que cuando pase esto podamos
recuperar el comercio de proximidad, la cultura de proximidad y una aproximación
responsable al consumo y a la política, votando no desde el castigo, la inercia
o el miedo, sino desde la certeza que aquellos que votamos priorizarán el bien
común, las lógicas distributivas, frente a la tendencia sociópata de los
mercados y de las políticas más reaccionarias. Cada uno deberá encontrar su
propio etólogo.
-
En términos
de autoestima, de empatía ¿las redes nos permiten sustituir lo que nos da una
conversación cara a cara?
No soy experta en
autoestima o empatía, pero Sherry Turkle (autora de En defensa de la conversación) y la psicoanalista británica Gillian
Isaacs Russell publicaron un artículo en el que decían que algunos ya sueñan
que la inteligencia artificial y la robótica pronto podrán simular la
experiencia emocional y las consciencias de estar físicamente con otra persona,
como una intimidad artificial. Pero el confinamiento ha evidenciado que hay un
elemento que el cautiverio inhibe, y es el azar. En las formas de comunicación
humana hay un componente azaroso muy estimulante, atañe a lo progresivo, a lo
que está vivo. Sin eso no se puede ni tansolo pensar: el pensamiento es un
proceso en marcha, abierto. La inteligencia artificial no podrá emular lo
imprevisible. Lo que da miedo no es que la máquina se humanice, sino que nosotros
nos maquinicemos. Si la conversación se da cara a cara hay más elementos para
lo azaroso, pero las conversaciones online también generan autoestima y
empatía. La diferencia estriba en que las conversaciones no presenciales pueden
romperse sin motivo aparente, son más transitorias, no siempre siguen un
principio-desarrollo-fin, son más fragmentarias y corales. Hay fenómenos como
el ghosting que enuentran en la esfera virtual su mejor aliado. Esto nos hace
sentir vulnerables. Con el confinamiento la conversación virtual adquiere otra
dimensión: al no haber alternativa, ese uso interesado, conectivo, aleatorio,
es sustituido por una comunicación más buscada, más certera.
-
Y en
términos de informarnos, ¿corremos el riesgo de ser arrastrados por el
algoritmo o sabremos buscar información solvente?
El espectro comunicativo
ha cambiado radicalmente. En las redes sociales y en algunos medios ofrecen
tele-terapia cultural u ofertas de contenidos de calidad mientras en los
canales oficiales públicos o generalistas privados prima la información sobre
la pandemia y las comparecencias oficiales. Ante un escenario tan monolítico
(poca diversidad informativa) el riesgo a ser arrastrados por el algoritmo no
es tan diferente al riesgo de crear una agenda setting (unas editoriales
mediáticas) reduccionistas y alarmistas. De hecho, la falta de personal
profesional y el momento excepcional que vivimos hace que no pueda ser de otra
manera. Ya no existen refugiados, ni la justicia, ni una monarquía fraudulenta…
Solo en algunos medios especializados online, y a duras penas en los medios que
hacen gala de “servicio público”, todos con unas plantillas a medio gas. Lo que
sí que es verdad es que los algoritmos están aprendiendo demasiado sobre
nosotros. Las consecuencias las veremos en breve, cuando tengamos una distancia
crítica, física y emocional suficiente.
-
¿Hay riesgo
de ampliar brecha digital estos días?
Sí, claro, hay riesgo de
ampliar la brecha digital. Pero también la brecha salarial, laboral, cultural…
lunes, 9 de marzo de 2020
Diàlegs Humanístics UPF_dimarts 10 de març a la UPF de Ciutadella (Pantalles i Desig) amb Imma Merino
1) ¿Quén
es el intelectual hoy?
con Josep
Ramoneda, filósofo y periodista y Santiago
Zabala, profesor ICREA de Filosofía contemporánea a la Facultat
d’Humanitats de la UPF
21 de enero 2020
2) Transició
energética i ecològica: ¿arribarem a temps?, con Santiago
Vilanova, consultor ambiental y propulsor de la ecología política a
Catalunya y Europa y Ester Oliveras, profesora en la Facultat de
Econòmiques i delegada de sotsenibilitat, UPF
28 de enero 2020
3) Litenatura:
animales invisibles, ovejas negras y supermanzanas para cambiar el relato, Gabi
Martínez, escritor y Hélène Rufat, profesora titular de
literatura, Facultad de humanidades UPF
4 de febrer 2020
4) XXI
Century's borders, Matthiew Carr, historiador y escritor
y Antoni Luna, profesor titular de geografía humana, Facultad de
humanidades UPF
11 de febrer 2020
5) Les
migracions forçoses al s.XXI: activisme civil i criminalització, Mar
Sabé, periodista, Comunicación de Open Arms i Silvia Morgades, professora
agregada de Dret internacional públic i Relacions internacionals, Facultat de
Dret, UPF
18 de febrer 2020
6) De
la ciència oberta a les dades obertes, Roderic Guigó,
catedràtic de Bionformatica UPF i CGR i Eduard Aibar, catedràtic
d’estudis de ciència i tecnologia als Estudis d’Arts i Humanitats, UOC
25 de febrer 2020
7) Correspondències:
música i pintura, Benet Casablancas, compositor y Eduard
Cairol, profesor de historia del arte en la facultad de humanidades, UPF
3 de març
2020
8) Pantalles
i desig: del cinema al mòbil, Ingrid Guardiola, professora
a la Universitat de Girona i Alumni UPF, doctora en Humanitats per la UPF
i Imma Merino, crítica de cinema i profesora, doctora en
comunicació audiovisual per la UPF
10 de març 2020
miércoles, 26 de febrero de 2020
Fake Fiction(s)_participació a la sessió "Fake Affects" (divendres 28 de febrer)
Pressentir la història
Quins efectes té el fake en les relacions que establim amb el món que ens envolta i en el món mateix com a ficció travessada per l’espai i el temps? Com condiciona el fake el significant “República” com a ficció que circula en el discurs social, polític i econòmic arreu del món en els nostres dies? Les sessions Fake Fiction(s) tenen com a objecte observar la complexitat de la ficció entesa com a pràctica que determina la configuració de l’espai públic.
No ens trobem enfront de la ficció; ens trobem en la ficció. El recorregut traçat per pressentir la Història tempta la idea de la fake fiction com a imatge i com a significant flotant que, més enllà de la vella dicotomia veritat/falsedat i més enllà de la desgastada noció de postveritat, inaugura un nou ordre de veritat i un nou ordre de credibilitat.
Sessions
FAKE MEMORY
19 de febrer, 18.30 h
Amb Joan Fontcuberta
Fa uns anys, Andreas Huyssen va detectar l’emergència d’un nou fenomen en els estudis sobre la memòria que va anomenar “Fake Memory”. Aquesta idea ens confronta amb la gran i abastament explotada ficció dels orígens i palesa la relació de la memòria amb els processos mediàtics. En el món actual, hi ha memòries que mai no han estat viscudes, que no es relacionen amb fets o esdeveniments reals.
Podem parlar aquí d’una nova fase de “postmemòria” que remet a la relació traumàtica amb esdeveniments que poden haver succeït només en la circulació de les imatges. En aquest sentit, l’estatut de la imatge numèrica o digital, ara mancada de referent físic, ha obert el camp a una experiència visual que no està subordinada a l’ocurrència de cap fet concret, perquè l’original històric es revela com a ficció.
FAKE NEWS
21 de febrer, 18.30 h
Amb Carme Colomina
La mentida és el concepte que opera com a referent si no únic sens dubte hegemònic a l’hora de considerar les així anomenades “Fake News”. A banda de revisar quin és l’efecte de la mentida en l’escena política de l’Estat modern i com afecta la manera en què s’hi prenen decisions i es determina l’acció individual i col·lectiva, caldrà analitzar quins altres referents conceptuals permeten de copsar la complexitat del fenomen de les fake news i de les seves conseqüències més enllà del paradigma de la falsedat. Són simplement notícies falses? Diem amb la falsedat o amb la mentida tot allò que en podem dir?
Pensar les fake news com a dispositiu al servei del control sistemàtic de la informació, ja sigui intencional o no, obliga a demanar-se per les eines i mecanismes que el perpetuen, com ara la desinformació o la desintermediació. En què consisteixen? Quin paper hi fa la tecnologia i l’ús que en fem en les xarxes socials? Com contribueix la digitalització de les dades a la propagació de les ficcions?
FAKE POLITICS
26 de febrer, 18.30 h
Amb Andrés Hispano
En l’escena global actual, l’acció política concebuda com la lluita per l’hegemonia es constitueix en una relació antagònica, d’una banda, amb la veritat i, de l’altra, amb els fets. Això explica que l’escena política estigui discursivament ocupada avui per l’així anomenada “postveritat”. Però també explica que les lluites polítiques emergeixin i s’articulin en condicions “postfàctiques”.
Com es despleguen les democràcies contemporànies en aquesta escena política i quines limitacions hi comporta? Quin sentit fa apel·lar a significants com “poble” a l’hora de pensar les (dis)capacitats del(s) subjecte(s) polític(s) en el capitalisme digital? Què queda de l’Estat i què de les institucions en el context econòmic del mercat, que posa en circulació el mecanisme del fake? Quin és el deute de la política avui i arreu amb la veritat i quin amb la ficció?
FAKE AFFECTIONS
28 de febrer, 18.30 h
Amb Ingrid Guardiola
Envoltats de dispositius i assetjats per imatges, habitem un món d’immersió en els medis. Al bell mig d’aquest món, en un camp de fluxos electromagnètics, d’intensitats numèriques, d’acceleració imaginària i de distribució ininterrompuda de dades, “al mínim, trencadís cos humà”, com deia Walter Benjamin, només li resta la possibilitat de sincronitzar-s’hi i de lliscar com a encarnació processual i neuronal de la informació.
Alhora, la ubiqüitat dels mitjans ha suscitat l’expansió de la reflexió sobre l’afectivitat més enllà de la matèria i de l’agència corporal. El dilema ja no és tan sols com es produeixen políticament estats d’ànim col·lectius, sinó com s’inventen, en el llindar de la interfície, nous afectes el nom dels quals ens manca i pels quals la relació amb els altres és prescindible.
Amb el cicle “Pressentir la Història”, El Born CCM ofereix moments per a la reflexió afectiva i
crítica sobre el present viscut i sobre la Història, i també per copsar l’esperit dels temps
i projectar futurs a partir del potencial transformador de la memòria.
Cicle comissariat per:
Ivan Flores | Paula Kuffer | Begonya Saez Tajafuerce
Suscribirse a:
Entradas (Atom)