CINE&MÚSICA

Pues eso, entre otras cosas, es a lo que me refería. "Jockey full of Bourbon" de Tom Waits dando la entrada a la película Down by Law de Jim Jarmsuch.

Y también a eso:

MÚSICA&CINE

escena de Blue Velvet-canción: Roy Orbison

Cuando éramos pequeños nos quedábamos embelesados mirando el calidoscopio indomable de los musicales, nos colgábamos de sus frases (“when we’re out together dancing cheek to cheek”, “I’m singin’in the rain, na-naaa-niranona…”), nos escapábamos a Brigadoon sin ansias de volver, conocíamos New York, las luchas de príncipes y princesas coronados, tronados y destronados en un rapto del serrallo sin fin. Éramos pequeños y no nos importaba que alguna de las películas, tal como pasa con los cuentos, cerraran con la moraleja de turno: la película siempre empezaba y terminaba en su melodía, en sus gestos, en sus formas mutantes. Los personajes apenas se podían besar, puesto que estaban todo el día cantando, pero cuando se paraba la música, aquello era un de profundis completamente esperado, incluso para un niño. Llegaron los grandes compositores musicales y la música salió de la trama para florecer en la psyché del espectador con las inundaciones de John Williams, Ennio Morricone, Bernard Herrmann, Jerry Goldsmith o el tierno de Nino Rota. Cuánto bien que le ha hecho la música a la imagen, “música para los ojos” que decía Debray, a pesar de que el cine nació mudo (al fin y al cabo como los hombres que nacemos ruidistas, crecemos cantarines y morimos en el silencio más calmo). Últimamente los documentales sobre músicos abundan (Joy Division, Dream of horses, I’m your man y un largo etcétera que el In-edit Beefiter puede rendir justas cuentas), quizás porque, por un lado la muerte va alcanzando nuestros mitos a paso de gigante y, en segundo lugar, porque hay un alud de nuevas bandas que han llegado fácilmente a la población media a través de circuitos como Internet con los portales de redes sociales como Myspace. Pero yo quería hablar, en realidad, de algunos momentos memorables de esta historia de amor entre la imagen y la música. El último ha sido The limits of Control, última película de Jim Jarmusch, que hila su banda sonora con Boris, un buen grupo de postrock (por llamar de alguna forma la música de guitarras eléctricas que crean paisajes sonoros a partir de la diferencia y la repetición). Jarmusch ha sido el gran potenciador de la música en sus películas, de los cohetáneos, de los amigos; Tarantino (por citar otro grande), en cambio, hace juegos de magia con sus bandas sonoras, aunque de artistas, muchos de ellos, ya retirados, como la gran Dusty Springfield, entre muchos otros. Jarmusch pone en Juego a Neil Young en Year of the horse, pone en juego también a dos grandes músicos, Tom Waits y John Laurie, y le da la batuta al mismo Neil Young para componer la banda sonora de Dead Man: aquellas cinco notas que prolongan el tema principal tienen tanta fuerza como las cinco notas que servían para el tema principal de Mozart en la primera sinfonía que compuso cuando tenía 7 años, notas que se volvían repetir en su última sinfonía, la Júpiter, muchos años después. ¡Ah! Milagros de la vida, tan concreta ella, a veces, que se escapa por el desguaze y termina en el universo. También Louis Malle le dio el tema principal de L’ascenseur pour l’échafaud a la pantera negra que podía emitir “miles de tonos” (según lo tituló en un disco), Miles Davis. Otro bestia que tiene su relación con el cine es Nick Cave, Wenders lo escenificó en El cielo sobre Berlín. Luego él, junto a Warren Ellis y algunos otros miembros de los Bad Seed ha compuesto bandas sonoras tan increibles como The Proposition, The Assassination of Jesse James o The Road. Wim Wenders, por otra parte, ha demostrado tener un gran talento musical con bandas sonoras como la que Ry Cooder compone para él en París-Texas (de un minimalismo cristalino que multiplica la imagen) y produciendo documentales como Buena Vista Social Club o Soul of a men. En su malísima última película, Palermoo Shooting, como mínimo uno puede gozar de las canciones de la Velvet Underground (cuando aparece el fantasma de Lou Reed –Wim, que aún no está muerto hombre-), de Calexico, Beirut o Bonnie Prince Billy. Ahora sí que me voy acercando a lo que quería hablar. Otros grupos han quedado escenificados (Bauhaus cantando Bela Lugosi is dead en El Ansia), otros cantantes han pasado a la pantalla (David Bowie o Kim Gordon). Wong Kar Wai construye en My Blueberry Nights (muy floja para los que nos congregamos al evangelio de In the Mood for Love) una excelente banda sonora con mujeronas de la talla de Cat Power o Cassandra Wilson, la misma jugada hace Sofia Coppola en Lost In Translation con temas de My Bloody Valantine o el It’s like honey de Jesus & Mary Chain. Y también hay películas de las que sólo quedan un par de canciones como My Girl o Dirty Dancing (sí, también crecimos viendo Dirty Dancing y escuchando los vinilos de Serrat). En estas dos películas de Sofia Coppola y de Wong Kar Wai los personajes se besan igual de poco que en los musicales que veía de pequeña (hay algo de puritano en la última película de Wong Kar Wai, o quizás es simplemente Norah Jones), pero aquellos parecían más felices, no se quedaban mirando detrás de las cristaleras llorando por dentro y por fuera, temblando de frío, de miedo o de soledad, sino que viajaban a través del espejo, como Alicia, cantando: It's like honey…

The Matadors

MAPA SONORO

Cuelgo parte del programa MAPA SONORO 1, entre otras cosas, porque la entrevista la hacen en el Patio Maravillas y yo estuve 15 días y me pareció un lugar muy bonito, muy activo y, a punto de cerrar. En realidad quería destacar el MAPA SONORO 3: "A través de la mirada subjetiva de un personaje recorremos España al encuentro de artistas de la escena musical de nuestro país. Este personaje nos irá narrando a través de su voz sus pensamientos y reflexiones. Esta semana conoceremos al Sr. Chinarro, Bill Bragg, Nueva Vulcano, Albert Pla y Juan de Pablos." (¡Gran Juan de Pablos!)

PARA VER EL MAPA SONORO 3 CLICA AQUÍ

12 diciembre_50 AÑOS DE MOTOWN RECORDS

Clica el cartel para ver la programación!

Dia: dissabte 12 de desembre del 2009
Lloc: Cinema Truffaut (Portal Nou, 7) i Els Jardins de la Mercè (Pujada de la Mercè, 10)
Hora: 20.00h-22.30h/ 24.00-3.00h
Organitza: Cinema Truffaut-Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, Ajuntament de Girona
Patrocina: Els Jardins de la Mercè, La Cocollona, El Cercle
Entrada: 3€ (per la pel·lícula), GRATUÏT per la sessió de DJ’s
Recomanem sopar als Jardins de la Mercè, on tindrà lloc la 2ª part de l’acte

Fa cinquanta anys de la creació del segell discogràfic nordamericà especialitzat en música negra Motown Records, el segell que va donar a conèixer grups com els Jackson Five o The Suppremes i artistes com Stevie Wonder o Marvin Gaye, entre molts d’altres. El Cinema Truffaut, des del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, vol celebrar-ho amb una completa sessió on podrem veure la pel·lícula Talk to me (2007), sobre l’exconvicte i locutor de ràdio “Petey” Greene Jr, ens endinsarem en el tema en una xerrada amb Juan Pérez Aznar, i gaudirem de la música de l’època amb els DJ’s Dulce Jones i el Doctor Joan.

TALK TO ME, 2007, 118’, USA, Kasi Lemmons

A mitjans dels anys seixanta, a Washington D. C., la vibrant música soul i una situació social explosiva, es van combinar creant un efecte únic i poderós. Va ser el lloc i el moment de “Petey” Greene Jr., reformat exconvicte reconvertit en un inigualable locutor de ràdio que, amb l’ajuda de la seva irresistible nòvia Vernell Watson, commocionarà a tota una nació. Gràcies a Dewey Hughes, director de programes de la WOL-AM, Petey podrà superar els seus problemes inicials a la cadena i convertir-se ràpidament en una icona de la ràdio, superant en popularitat als seus companys disc-jockeys Nighthawk i Zuñí Jim. Però els àcids comentaris socials de Petey aviat posaràn en conflictes legals al propietari de la emissora, E. G. Sonderling, ja que a través de les locucions de Petey, del seu humor i vitalitat, els oients podien percebre la força d’un home que els parlava sobre els conflictes racials com pocs ho van arribar a fer. Aquesta és la trama de Talk to me, pel·lícula dirigida per Kasi Lemmons y protagonitzada eor Don Cheadle, Chiwetel Ejiofor, Taraji P. Henson, Cedric The Entertainer, Martin Sheen i Mike Epps.

DOCTOR JOAN

Sota el pseudònim de Doctor Joan, també conegut com a DJ Blues Connection, s’amaga en Juan Pérez Aznar, melòman empedreït especialitzat en música negra (blues, classic r&b, soul, funk, jazz...) que punxa puntualment a clubs o festes privades i anualment al Festival Internacional Blues a Roses (2004-2008)´al Barbecue & Blues del Festival de Blues de Cerdanyola (2005-2008) o al Black Music Festival (2008-2009).
A banda de la seva activitat com a disc-jockey o baterista de blues/r&b i soul, Juan Pérez Aznar ha traduït La Gran Enciclopedia del Blues publicada per Robin Book/Ma Non Troppo; ha participat i dirigit cicles de conferències i audicions comentades; ha estat director i locutor del programa de radio Blues Connection durant més de cinc anys; col·laborador de diferents festivals internacionals; coordinador de la revista de la Societat del Blues de Barcelona; col·laborador de diverses publicacions musicals.

DULCE JONES

Desprès d’un llarg període a la ràdio, aquest amant i col·leccionista de R&B, Soul i Early Funk, des de fa més de 15 anys, comença a punxar esporàdicament al "Barbara Ann" de Barcelona i des aleshores manté una activitat creixent punxant a llocs diversos, alguns de gran reconeixement, com ara el “Boiler” de Barcelona, “SMART” i “Cool Club” de Madrid, el "1st Mod Weekend" de Brussel·les (Bèlgica), el "UpBeat! Club" de South On Sea (UK), “Beat Goes On”, Milan, Sevilla, Perpignan... Actualment co-dirigeix el "Same Old Beat club", l’únic esdeveniment d’aquestes característiques a terres gironines, que te lloc a la discoteca Blau de Girona amb caràcter aproximadament mensual.

+ info www.cinematruffaut.com

5 desembre_MINIPUT (15a Mostra de TV de Qualitat) al CCCB

CHICAGO 10, una de les peces que es projectarà al MINIPUT

Aviat tindrà lloc la 15a edició del MINIPUT (Mostra de TV de Qualitat), la televisió més innovadora que se celebrarà el dissabte 5 de desembre al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona de 9.00 a 22.30h. L’entrada és gratuïta, però recordeu que per assistir al MINIPUT 2009 és recomanable que empleneu la butlleta que trobareu adjunta a l’entrada de la pàgina web www.upf.edu/miniput i que la feu arribar a l’adreça següent: Secretaria de Comunicació Audiovisual. Secretaria de Comunicació Audiovisual, Universitat Pompeu Fabra, C/ Roc Boronat 138, 08018, Barcelona. També podeu fer-la arribar a través del correu electrònic miniput@upf.edu. També trobareu informació extra a miniput.blogspot.com.

Tots els programes es projectaran en Vídeo (Betacam SP)

Projeccions:

9.00 Presentació a càrrec de Paco Escribano
9.15 How mad are you (Anglaterra, 59’, 2008,TV specific)
Presenta: Paco Escribano
11.00 Pausa-Cafè (servei gratuït cafeteria)
11.30 Chicago 10 (Estats Units, 120’, 2008, documental, docu-drama animat)
Presenta: Jordi Balló
Convidat: Brett Morgan (director) –videoconferència-
14.00 Nothing to lose (Holanda, 90’, 2008, ficció-drama)
Presenta Paco Escribano
Sessions (tarda)
15.30 Zero Complaints (Corea, 50’, 2008, TV específic-magazín)
Presenta: Fúlvia Nicolàs
16.00 Can’t get out of my head (Noruega, 29’, 2008, documental, infotainment)
Presenten Fúlvia Nicolàs i Joan Pavia
Convidat: Ingar Kristiansen (productor)
17.00 Unseen (Rússia, 28’, 2008, documental)
Presenta Víctor Carrrera
17.45 Gaza/Sderot- Life in Spite of Everything (França, 2008, docu-web)
Presenta: Miquel Garcia
18.20 Frankie (Irlanda, 12’, 2007, Ficció-drama)
Presenta Tània Balló
Amb la presència de representants de la ficció televisiva actual
18.50 Crystal world (Rússia, 26’, 2008, documental)
Presenta: Josetxo Cerdan
19.20 The verdict (Finlàndia, 28’, 2008, TV-específic)
Presenta: Ingrid Guardiola
20.00 My blood is red like yours (Israel, 52’, 2008, docu-drama i documental)
Presenta: Víctor Carrera
Convidat: Chaim Yavin
21.15 Liverpool Nativity (Anglaterra, 60’, 2007, TV-específic)
Presenta i despedeix Paco Escribano
22.15 Copa final

El MINIPUT està organitzat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra, el Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona, la Unitat de Comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Oberta de Catalunya, Televisió de Catalunya, Televisió Espanyola a Catalunya, l’ESCAC, la Universitat Ramon Llull, la Universitat de Lleida i la Xarxa de Televisions de Catalunya. Enguany comptem amb la col·laboració de l’ambaixada d’Israel i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Reenvieu-ho a aquells que creieu que poden estar interessats en assistir-hi! Moltes gràcies per la vostra atenció i col·laboració.

27Nov_RADIOMENSIÓ A LA CAPELLA

Aquest divendres inaugurem part d'exposició. RADIOMENSIÓ torna a veure's a través d'Idensitat. Aquest cop l'escenari serà La Capella de Barcelona. Us adjunto informació del projecte on s'emmarca l'exposició. A continuació.

Abans, però, recordar que RADIOMENSIÓ (radiomensio.wordpress.com) és un projecte en letàrgia que formava part d'un concurs IDENSITAT-EL PRAT del qual va quedar finalista i va formar part d'una exposició a El Prat. D'aquests tres n'havia de guanyar un però al final han declarat el concurs "DESERT"...

aquí va la info d'això de La Capella:

ID BARRI
Creativitat social, acció col·lectiva i pràctiques artístiques

iD Barri és un projecte vinculat a iD#5 que explora la idea de barri des de la perspectiva urbana i a través de la relació entre art, creativitat social i transformació de l’entorn. Consisteix en tres parts interrelacionades: seminari, taller i exposició (“Dispositu itinerant”). Es desenvoluparà a Calaf i Barcelona, la qual cosa permetrà treballar el tema del barri des del context de ciutats petites i mitjanes en àrees rurals i en relació amb la metròpolis.
iD Barri parteix de la idea que l'art pot ser un factor d’innovació en els processos de transformació de la ciutat, ja que és capaç de fer emergir la creativitat social latent i desplegarla a través d’accions col·lectives. Aquesta afirmació pot ser fàcilment plantejada com a pregunta, alhora que introdueix qüestions que s’hauran de respondre, contrastar o amplificar en el context del seminari i els tallers vinculats. Com es relaciona l’art amb els processos de transformació urbana i social? Quin paper i quina funció tenen els processos de participació? Com es pot activar la creativitat social en un entorn determinat? Com es poden desplegar processos creatius que a mitjà i llarg termini incideixin en un entorn local? Com pot la gent formar part d’àmbits d’acció col·lectiva a través de processos creatius? La transformació de la ciutat, està oberta a projectes? Quina relació hi ha entre polítiques culturals i planificació territorial? Quines són les conseqüències que han d’assumir els contextos locals per formar part del discurs cultural global?

El programa del SEMINARI està molt bé, podeu accedir a ell clicant AQUÍ.