@CCCBmusica

Ha nascut un nou compte de Twitter del CCCB que aglutina les activitats musicals del centre: @CCCBmusica

Les activitats comencen amb el festival Emergència!

A continuació arrencarà el cicle BCNmp7.

Per fer-ho més fàcil a la gent (en temps de crisi), el CCCB proposa un carnet anual de 20 euros que permet accedir a totes les activitats musicals, una bona oferta tenint en compte que l'entrada individual de cada esdeveniment és de 7 euros.

A continuació faig un copy-paste del post que ha publicat el CCCB sobre la programació musical, en concret, la secció que avança la programació d'enguany del BCNmp7 (visca la música!):

BCNmp7 Músicas en proceso

Después del Emergència!, el 8 de marzo llega BCNmp7 Músicas en proceso, un ciclo que desde 2006, y a través de sesiones de formato abierto (proyecciones, conciertos, coloquios), reflexiona acerca de la especificidad musical de Barcelona y los cambios en la creación musical contemporánea. Coordinado por Ingrid Guardiola, el BCNmp7 de este año apuesta por los directos musicales alejándose, sin embargo, de los clásicos conciertos de repertorio, así como del formato festival, intentando hacer del directo una ocasión única tanto para el público como para los artistas invitados.

Las cinco sesiones programadas en 2013 son:

- Viernes 8 de marzo: Prescriptores programada por A Viva Veu, con la participación de Carles Novellas, Isaac Marcet y las actuaciones deAwesome Tapes from Africa y Andy Votel.

- Viernes 5 de abril: Música analógicaprogramada por A Viva Veu, con las actuaciones de Zombie Zombie, Akron y Diego García.

- Viernes 28 de junio:  El rock progresivo de los 70 en la península, programada por Àlex Gómez-Font, con la participación de Karles Torra y las actuaciones de Emili Baleriola, Jordi Batiste, Toti Soler y Arnau Figueres.

- Viernes 11 de octubre: Cultura de Clubs, programada por A Viva Veu.

- Viernes 5 de diciembre: MinimAcció, programada por Lluís Nacenta con las actuaciones de Esperimental Funktion y Roger Goula.

Carnet AMIGOS MUSICALES

La entrada individual a cada una de las sesiones BCNmp7 o al festival Emergència! es de 7 euros(consultad los descuentos en nuestra web), pero, si sois unos habituales de las actividades musicales del CCCB, os puede interesar el nuevo carnet de AMIGOS MUSICALES del CCCB, que, por 20 euros, os da entrada libre a todas estas actividades durante todo el año, aparte de descuentos especiales para otras actividades musicales,como el festival de hip hop Hipnotik.

Para celebrar el lanzamiento del carnet de AMIGOS MUSICALES, el día 16 de febrero, de 18 a 18.30 h, al abrirse las puertas del festival Emergència!, os invitaremos a una cerveza (gentileza de San Miguel) y podréis participar en el sorteo de diez carnets de Amigos Musicales del CCCB.

SEARCHING FOR SUGAR MAN_a partir del 22 de febrer al Cinema Truffaut

(el 22 de febrer estrenarem al Cinema Truffaut "Searching for Sugar Man")

En la passada edició del Festival In-èdit Beefeater vaig tenir la sort de poder formar part del jurat que decidia la millor pel·lícula nacional i internacional. Asseguda en una taula de l’hotel on s’allotjaven els convidats amb els altres membres del jurat (Xavi Serra, Ricardo Aldarondo, Matt O’Casey i Andy Markowitz), la decisió va ser unànime: el premi internacional era per Searching for Sugar Man. Moment estrany en el qual un jurat no ha d’intentar recordar, d’entre les milers d’escenes vistes de les pel·lícules a competició, els motius que l’han portat a un a decidir que justament aquella pel·lícula, aquella i no cap altra, es val el premi, navegant entre la retòrica, la pseudo-erudició (forçada per l’intent d’arribar a convèncer als altres membres de que la teva tria és l’òptima) i la fruïció. No va caldre: Searching for Sugar Man ens va convèncer sola (a nosaltres i a molts d’altres, un dels premis que li han caigut ha estat el Bafta al millor documental). Les notes que havia pres a la llibreta justificant la meva tria han quedat extraviades, però potser ni calen: des de llavors fins ara, la figura de Sixto Rodríguez ha anat agafant vida extra-cinematogràfica. A partir d’aquí, l’espectador que no hagi vist el documental, que s’aparti una estona, perquè és impossible no revelar els secrets més essencials de l’obra.

Sixto Rodríguez encara ara és un músic desconegut per molta gent. De fet, el documental parteix d’aquesta pregunta: qui era Sixto Rodríguez (la seva mort va ser un rumor molt difós)? Qui és? Segueix viu? Què se n’ha fet d’aquell músic que per molts sud-africans representava el Bob Dylan sud-africà dels 70’s, l’emblema musical de l’Apartheid i que a Estats Units era completament ignorat? El documental es presenta com una investigació, quasi a la manera dels documentals d’Errol Morris, una recerca per trobar el passat, però sobretot el present, del personatge. El documental ens acosta al “mite” de Sixto Rodríguez i, sobretot, al seu fantasma, ja que quan apareix ho fa com un revenant del què, malgrat estigui viu, l’únic que queda és tot el que va ser. Com fer un documental sobre un fantasma que segueix viu, amagat, fins i tot d’ell mateix, treballant en el món de la construcció i instal·lat a la mateixa casa de Detroit on va néixer? Com a El corazón delator d’Edgar Allan Poe, el cadàver està al lloc on sempre havia estat abans de morir. El documental comença en una botiga de música de Cape Town, on Stephen “Sugar” Segermen va començar un procés d’investigació per trobar el músic. Finalment el descobreixen, vivint en la industrial Detroit, la seva ciutat de naixement, aquella que a principis dels anys 60 va veure créixer l’imperi de la Motown a través de la figura de Berry Gordy, la mateixa època en què es va poder escoltar el “I’ll Slip Away” de Rodríguez. Aquests nadals, mentre posava el play reiteradament per fer sonar Cause del disc de Rodríguez editat el 1971 Coming from reality (“Cause I lost my job, two weeks before Christmas, and I talked to Jesus at the sewar, and the Pope said it was non of his God-damned business”), pensava que allò reflectia molt més el que ens passa ara que la majoria de la lírica dels músics en actiu. El Papa fa un parell de dies que va dimitir, Sixto Rodríguez mai ha dimitit de la seva condició de músic, malgrat que, invisible, tocava per les quatre parets de la seva casa d’asceta suburbial. Ara han fet renéixer el mite i el seu fantasma es passejarà per molts racons de món. Gràcies al documental, Sixto Rodríguez ha reprès una gira de concerts (sobretot a Estats Units, Austràlia, Sud-Àfrica i Noruega), de fet, a Barcelona el podrem veure en la pròxima edició del Primavera Sound on, un altre entranyable fantasma, Daniel Johnston, ens emmirallarà el nostre malèvol fetitxisme cantant cançons tristes d’èpoques difícils. Si, gràcies a ells, som capaços de sentir l’apartheid quotidià que ens ha instal·lat el poder fàctic, ja serà molt. Velles glòries, en època de nous i funestos imperis. La música, tot i que vingui de lluny, consola. 

TORNA BLACKMIRROR

Torna BLACK MIRROR (Charlie Brooker) a Channel 4 amb un brutal episodi titolat BE RIGHT BACK. 

A més a més, Robert Downey Jr adaptarà un episodi de la sèrie pel cinema. Font: Numero Cero.

POR DEBAJO DE LOS BUITRES

Escribía hoy, Javier, en El Butano popular, algo que sólo puedo reproducir por entero:

"Homenaje a Curtis Garland

Ola, k ase, cari? ¿Lloras porque se fue el pez con los ojos de plata? ¿Qué poeta lo escribió, o fue la Biblia?: que cada cual entierre a sus muertos. Vivimos de rodillas, cielo, con los dedos despellejados de tanto excavar fosas. Cioran lo decía con ese tono que tenía de jefe de estación: la vida es un sistema de despedidas. Y de despedidos. ¿Te acuerdas de cuando el pan y el periódico eran lo mismo? Lo más auténtico de la mañana. La barra de pan, el diario doblado. La vida recién salida del horno. Pero vaya mierda de pan que se hace ahora. Está precongelado, como los periódicos y como el hombre aquél de la Edad del Hierro que se encontraron en Suiza. Venga, ponte las mallas y empieza a dar saltos, que hay que conservar la delgada línea roja. Quiero decir, que hoy los periódicos no traen nada que nos emocione. Ay, cariño, vámonos a ver otra vez la de Tarantino. Esa película es un canto al Ola K Ase. El pistolero negro se pasa todo el rato diciéndolo, a su manera, claro. Cada tiro suyo es un Ola K Ase.

Disparos, disparos, disparos. Los calendarios tabletean igual que metralletas y el reloj de la cocina es una mina antipersonas. Se están muriendo los hombres que escribían novelas del Oeste. En España siempre hemos entendido muy bien eso del lejano Oeste. Somos una tierra de pueblos en medio de la nada, de hombres que silban solitarios y de gente dispuesta a ahorcarte en el árbol más cercano porque no eres de los suyos. Gente de gatillo fácil. Hemos aprendido a desenfundar rápido y a poner la bala donde ponemos los ojos. Sí, cariño, mírame a los ojos con tus balas de plata. Hoy tienes los ojos grises, qué delicia. Las nubes rojas del Colorado, las montañas sagradas, los ríos sin retorno. Un escritor sólo necesita un paisaje. Escribir es eso, cielo, es ponerse en medio de las cosas. Sin miedo al huracán. Llega gimiendo, sí, y el aire ardiendo te arranca la piel a tiras; pero eso es lo más bonito de la escritura. Achicharrarse en medio de las cosas. Ya ves, amor mío, se nos mueren los escritores del Oeste, se nos caen por el desfiladero. Dentro de un rato salgo para un entierro. No mires atrás, los cementerios están siempre delante nuestro. Somos carnaza. Sólo venimos al mundo para darles de comer a los buitres".

PHOTO CALL

Offf Punto de Vista 2013

A couple walking along the snow covered road. Maine, 1942 (via Retro)

Ullstein Bild- Sonia Delaunay portant une de ses créations, 1926

geheugenvannederland.nl (via Rrose Hobart)

Jindřich Heisler (via Inneroptics)

Biciclistes en una pausa (via Rrose Hobart)

adrian piper, catalysis VI (new york, 1970 performance) (via End Thymes)

LA NOVA EDAT MITJANA

El que no hauríem de tolerar i que es fa increïble és que seguim pagant impostos (molts més impostos que fa un any! més IRPF, més IVA) a una administració que no paga pels serveis i feines que els hi fas, que diu que pagarà: però de moment no ho fa. Llegeixo: dos professors universitaris espanyols defensen que la terra és el centre de l'univers. Llegeixo: la Ministra de Ciència i Educació alemanya ha plagiat la tesis (per sort li han retirat el títol del doctorat i l'oposició li demana la dimissió -quina diferència amb Espanya-), un tema que em posa sensible, donat que hi sóc pel tros. Veig: en Gallardon borratxíssim mentre la reportera d'en Wyoming al programa El Intermedio li fa preguntes i l'altre fa com Maria Antonietta o Ana Mato sortint de Versalles. Polítics models d'una política que hauria de tenir la major part dels seus membres a la model. Ens acostem des de masses arestes a una "nova edat mitjana, per no parlar de l'economia, que és la que s'emporta totes les publicacions sobre aquesta analogia epocal.  Aviat es democratitzarà el "dret de cuixa" que, veient el panorama, acabarà sent un mal menor, la més vella forma de (neg)oci.

CURTIS GARLAND R.I.P./D.E.P.

Entrevista a través d'Isabel Sucunza

Imagen Via Miqui Otero

Sólo me acuerdo que Javier Pérez Andújar, Juan Pablo Caja y yo estábamos fuera de un restaurante, que hacía un poco de frío, y que apareció en la conversación, como quien no quiere la cosa, el nombre de Curtis Garland (su amigo, por otro lado). Automáticamente brilló un quiosco y las inequívocas ganas de conocer a este hombre que hacía de la aventura y la infancia su asilo. Se ha hecho tarde.