POBRE HOMBRE RICO (Sobre I’M STILL HERE de Casey Affleck)

Adverteixo que per qui no sàpiga de què va aquest documental, millor que llegeixi aquest text després. Aquí el TEASER de la pel·lícula que estrenem demà al CINEMA TRUFFAUT. Us recordem que encara podeu veure els MISTERIOS DE LISBOA de Raoul Ruiz.

Sota aquest títol tan comú (I’m still here o: “encara estic aquí”) s’amaga un doble joc: d’una banda el director d’aquesta opera prima, l’actor Casey Affleck (de la família Affleck de tota la vida), situa el punt de vista del protagonista a la capçalera (I’m) i en segon lloc reafirma la seva presència (still here). Si tenim en compte que ens trobem davant d’un fals documental que es presenta a sí mateix com un documental que explica el procés de decadència vital i artística de l’actor Joaquin Phoenix (dels Phoenix de tota la vida) i la seva decisió de deixar el cinema, veurem la ironia del títol. El procés de decadència és fals: ell, l’actor, el pijo, vegà, tòtem de la iconografia hollywoodiana, el nen dolent de mirada subaquàtica, segueix aquí, és més, no només no ha deixat la carrera cinematogràfica, sinó que ens trobem davant d’un excel·lent treball de caracterització cinematogràfica, amb l’única diferència que l’emulador i l’emulat són la mateixa persona (però amb guió de fons). Joaquim Phoenix, germà del malhaurat River Phoenix, ha vist en els seus últims anys com la seva carrera s’enfilava meteòrica (des de Todo por un sueño fins a Two Lovers passant per Gladiator, En la cuerda floja o algunes de les produccions de M. Night Shyamalan), deixant lluny l’època de The Vipper Room, local de Johnny Deep que freqüentaven els germans i prop del qual va morir River Phoenix per sobredosis. Joaquin és un mestre de l’artifici, de l’engany, un soldador de dobles, no només per la seva carrera com a actor, sinó començant per la seva pròpia figura, tota heredada del seu germà: el cognom, el seu activisme pels drets dels animals, la passió per la música, etc. Quan el 2010 es va estrenar a la Biennale I’m Still Here, en cap moment es va dir que es tractava d’un fake i tota la premsa va fregar-se les mans pensant-se que tenien un filó d’or per on començar una escalada d’exclusives sinistres: els mitjans cobegen les estrelles quan més brillen, però més rentables són encara quan deixen de brillar. Per aconseguir l’efecte desitjat, el documental utilitza tota la retòrica clàssica dels documentals de reportatges o de seguiment d’un personatge: càmera en mà, off the record, falta d’il·luminació i d’atrezzo, etc. A més a més, el duet Affleck-Phoenix (el glamour més terrible i amb alguna cosa d’enfants), van comptar amb la complicitat de moltes altres estrelles de Hollywood (Jack Nicholson, Bruce Willis, Denis Glober…) i amb el contrapla de la verosimilitud que els mitjans de comunicació donaven pel sol fet d’emetre notícies sobre el canvi de trajectòria de Joaquin Phoenix (essent l’entrevista amb Letterman la cúspide) o la posada en dubte de certs mitjans de si tot plegat no era una broma (li donava uns aires més reals encara). Affleck va apostar la mateixa carta que molts d’altres abans d’ell ja havien jugat, des de l’aposta recent de Banksy amb Exit Through the Gift Shop, fins a l’antecedent de luxe –per la trascendència i implicació política dels temes que tracta- de Peter Watkins.

Un cop desmuntat el fake, Phoenix va declarar al The New York Times que l’objectiu de la pel·lícula era: “fer un film que explorés la llibertat, la relació entre els mitjans de comunicació, els seus consumidors i les pròpies celebritats”. A part d’això, es fa evident com les persones famoses són carn pija de canó, igual de podrible, i com tot aquest procés de magnificació de les vides d’uns pocs acaba generant camins de derrotes i frustracions paral·leles en els seus sins. Exemples de “Normas Desmonds*” en tenim molts: Judith Garland, Lindsay Lohan MaCaulay Culkin, Drew Barrymore, i, ja més granadets, Charlie Sheen o Robert Downey Jr. (entre molts d’altres). Aquests frustracions són, d’altra banda, imprescindibles per entendre el relat de luxes i capricis que envolten les seves vides. És el cicle natural del somni americà: sense la derrota, l’ascens no tindria sentit, i a la inversa. Ens agrada veure l’èxit aliè, la vida hiperreal de les estrelles per despertar en nosaltres el somni d’allò perfecte, del món irrealment feliç, un món on la matèria prima la funda el desig; però, alhora, veure les seves derrotes ens reconcilia amb les nostres paupèrrimes proves d’autosuperació i l’emmirallament diari d’un desig a mitges. Val a dir que passada la fase narcisista del cas, un cop hem oblidat els nens pijos i les seves excentricitats i estupideses vàries (i aquesta pel·lícula n’ofereix un exemple rotund i molt ben teixit), comença el cinema de debò, és a dir: les pel·lícules!

*protagonista de El ocaso de los dioses interpretat per Gloria Swanson

Ingrid Guardiola

Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona

Cinema Truffaut