(versió CAT)
D.O. apel·la a “denominació
d’origen”, segons la viquipèdia, “una indicació geogràfica que garanteix
l’origen i la qualitat d’un vi que està elaborat a partir d’unes determinades
varietats i amb pràctiques vinícoles, enològiques i d’envelliment establertes
prèviament”. D.O. també és el nom que, des del 2005, rep el “contenidor” de
programes televisius de la Xarxa de Televisió Locals que aglutina un gran
ventall de programes breus a partir de característiques establertes tals com el
fet d’allunyar-se del llenguatge periodístic, l’atemporalitat, el no basar-se
els continguts en l’estricta actualitat, sinó en conceptes i eixos temàtics,
els projectes geogràficament descentralitzats i que facin referència a la
realitat social i cultural de tot el territori català, l’originalitat, el
discurs crític i transgressor, el llenguatge formal inèdit, l’estètica
innovadora i la qualitat tècnica. Des de que va començar el D.O. ha coproduït
quasi 150 mini-sèries amb més de 75 artistes, convertint-se, tal com ells
mateixos diuen “en tota una reserva de nous creadors audiovisuals”. Els programes poden veure’s cada
diumenge en quinze emissores de la XTVL o online a wearedo.tv.
Els programes del D.O. a la
gran pantalla
Des de fa uns anys, la Xarxa de
Televisions Locals col·labora amb el MINIPUT, l’única mostra de tot l’estat
dedicada als programes de “televisió de qualitat” i que porta 17 anys fent-se a
Barcelona. El MINIPUT és una selecció del millor que es pot veure cada any a
l’INPUT, una mostra de televisió innovadora i arriscada d’arreu del món que
porta organitzant-se cada any a una ciutat del món des del 1976. Al MINIPUT
s’han projectat alguns dels programes més sorprenents del D.O., com per exemple
la sèrie Portbou d’Elsabeth Produccions
(responsables també de la sèrie Puetes). Els autors de Portbou
aterrissaven a la frontera franco-catalana com aquell que aterrissa a Mart, i a
partir d’aquí seleccionaven alguns dels personatges més emblemàtics del “twin peaks”
català per fer una sèrie a mig camí entre el documental i la paròdia, la ficció
involuntària i la poètica de les petites coses que ens envolten. Aconseguien,
d’aquesta manera, cartografiar amb molta més precisió descriptiva un dels
pobles més saccejats pels canvis socioeconòmics (de ser el pas d’una frontera
es va convertir en un lloc d’estiuejants francesos d’edat avançada) i per la
història (va ser allà on Walter Benjamin va matar-se tot fugint dels nazis i on
va es va extraviar la seva famosa maleta). També es va poder veure Paraules
al vent, de Yomeloguiso Produccions,
guanyador del premi Actual de Televisió de Catalunya, recollia els testimonis
d’escriptors que treballen fora de tota convencionalitat possible. Les
entrevistes (cada una de les quals es realitzava en un entorn proper,
sentimentalment, al protagonista), es combinaven amb les passejades d’un
trobador urbà que anava recitant fragments de l’obra del convidat, juntament
amb les lectures dels textos per part de la gent del carrer, que podia donar la
seva opinió a temps real, i seqüències poètiques, que elaboraven els
responsables del programa. En l’edició del 2008 es van poder veure tres
ficcions de baix pressupost, Vent Maleït (torna’m les meves coses) de Un lloc un món amb tonalitats surrealistes
encapçalada per Chi, una aviadora taiwanesa que busca el seu equipatge
extraviat, K7 d’Óscar Chamorro,
una sèrie de suspens que explica la història d’un home que es guanya la vida
buscant objectes i curiositats per a col·leccionistes i Anotacions d’Art3Pro, una sèrie austera, quasi una road-movie,
que explica el procés de desfeta d’una parella. En aquella sessió, el cap de
dramàtics de TV3 va deixar clar que aquestes produccions no es podien abordar
des de TV3 ja que no es podien permetre “un frame a negre”, metàfora que
serveix per explicar com cada minut en televisió està hipotecat pels alts
costos de les produccions i la necessària rendabilitat econòmica que té cada
moment d’emissió. Altres programes que es van poder veure en les darreres edicions
són Xadom, d’Atzucac Films, que
mescla la ficció amb la didàctica culinària, Brots, de Crampton, una sèrie documental sobre persones
amb transtorns mentals, Baret Voltaire de Piscolab Laboratori Creatiu on un bar es converteix en una capsa de
sorpreses, de poemes i de inspiració, i finalment Tu mateix, una sèrie que juga amb l’ambigüitat del fals
documental i que enfronta pares i fills en un entorn asèptic on la pantalla
partida cedeix tota l’atenció a la pura dialèctica verbal entre els
protagonistes.
Algunes perles del D.O.
En el seu segon any de vida el
D.O. va acollir Croatan, de Suara
Produccions, que inaugurava el gènere de la ciència-frikció retratant 13 joves
creadors a partir d’un presentador inexistent (les imatges del presentador
estaven tretes de archives.org), unes imatges d’arxiu found footage que
acompanyaven les falses biografies i unes entrevistes a periodistes i còmplices
que ajudaven a tancar el pacte de credibilitat de la sèrie que partia del fals
documental per acabar teixint un relat que ens donava més pistes sobre la
sensibilitat i modus operandi de l’artista convidat en qüestió. Així
demostraven que es pot parlar de cultura a partir de la paròdia, de la
falsificació creativa dels fets, de la dialèctica de la imaginació pura. També l’humor
era la base de Intendències de
Cassette Films, on s’abordaven “tendències” absurdes com l’acampar als llocs
més inhòspits, la moda massai o la recuperació dels jocs de pati, però tot des
dels codis narratius dels reportatges més clàssics. També l’absurd recobria Oltre
I limiti de Kiribati-Bairiki, ambientada en
una Manresa seu dels aborígens, una “plataforma creada per gent d’arreu del món
que té la certesa que hi ha vida intel·ligent fora de la terra”. Un dia tota la
població és abduïda excepte dos italians, i com a Down by law de Jarmush, la parella ajuntada accidentalment,
haurà de començar a entendre’s per sobreviure a Manresa, enmig de la més gran
de les incògnites, el més provincià dels desert. La mosca fa piu-piu de La càmera enamorada (una productora asídua al
D.O.) trenca amb els convencionalismes narratius i, des d’una poètica
surrealista i naïf, explica la història d’un nen-mosca que tafaneja els seus
veïns, una colla de personatges imprevisibles. Finalment destacar Tallers
sonors, per intentar mostrar els processos
de creació musical sense simplificar-ho, 12 bodes i un funeral, per aconseguir fer una sèrie exclusivament amb
material d’arxiu i Human Core,
una sèrie que combina ciència-ficció i reflexions sobre conceptes bàsics de
l’existència humana tals com la por, l’alegria i la frustració a partir de
imatges que ens ha donat la història de la fotografia, el cinema i la televisió
i la recreació d’un búnker del futur que és on els protagonistes viuen, una
modernitzada Enterprise.
La nova temporada
La nova temporada del D.O.
presenta algunes novetats destacables: el nou lema que aglutina la plataforma
(“We are do”) que pretén reforçar la idea d’establir una “comunitat de
creadors” i l’aposta que han començat a fer pels projectes transmedia, acompanyat
per una pàgina web que permet tot tipus de facilitats, des de veure els
programes fins a interactuar amb els seus responsables. Algunes de les
produccions més interessants són Mariel
de Lacamara, una història d’una noia orfe rodada en 16mm o Cucut de Shelter Films, “tretze rostres de la por”, que
aconsegueixen una qualitat narrativa, rítmica, estètica i conceptual molt
propera a directors europeus com Kaurismaki, Kieslowski o el primer Wenders.
També de caràcter estètico-conceptual és la sèrie Animal Party, on cada episodi retrata, des de la partitura
musical de Logical Disorder, des d’una construcció estètica propera al
videoclip i prescindint de diàleg, a homes que estan a mig camí entre l’home i
l’animal, de fet cada episodi porta el títol d’un animal diferent, atribuint
als protagonistes amb les seves característiques animalesques. Segons els
autors: “és un catàleg de situacions premeditades o fortuïtes, algunes
insignificants i altres ostentosament notòries, que delaten les bèsties que
porten dins”. El D.O. torna a donar cabuda a sèries que estan entre la
road-movie, les auto-filmacions amateurs i les històries de parelles i famílies en crisis, com París
TV, Des d’Egipte (sense tu), Marhaba,
de Boala Films, que ja havia fet un parell de productes semblants anteriorment
per la XTVL,13 maneres de quedar-se sol, dels responsables de Tu Mateix, una sèrie continuista respecte l’anterior o Corall de Laneta, que presenta persones que han viscut una
situació traumàtica i com han aconseguit relativitzar-ho, a mig camí entre el
conte i el documental. El D.O. segueix apostant per Concerts Privats, aquest catàleg d’artistes catalans que estan
disposats a tocar en llocs inusuals, propers, íntims, per a un públic reduït,
acostant els aficionats, els enamorats (dels grups) i els músics en un mateix
espai, esperant que sorgeixi l’inesperat de tota situació de proximitat
afectiva i creativa. Finalment cal destacar Els Convidats, el primer projecte transmedia del D.O. i que, a
part dels canals habituals (internet i la televisió) va ser projectat als
Cinemes Girona en una nit en què els espectadors havien de connectar-se al
mòbil si volien seguir la trama amb tota la seva complexitat. L’experiència
interactiva resultant no va acabar de quallar amb la definició que Jenkins dóna
a l’experiència transmediàtica, com a una experiència unificada i distribuïda
alhora, amplificada al voltant d’una història que no es pot explicar a través
d’un únic mitjà. Malgrat les més de 200 persones que estàvem a la sala, les 3
wifis instal·lades, els 700 twits que es van fer en una hora i mitja, el que va
faltar és un guió transmedia més estructurat, ja que la majoria de les
interaccions per part de l’audiència no passaven d’anecdòtiques. De totes
maneres, Els convidats és un
projecte complex i un pas necessari dins la història de l’audiovisual del
nostre país, precisament perquè ha apostat per un format del qual aquí no hi ha
hagut experiències prèvies, malgrat a nivell internacional sigui un tema de
debat permanent per la seva actualitat pràctica i teòrica. Que sigui una petita
productora i la XTVL, que opera amb pressupostos molt modestos, les
responsables d’aquesta heroica tasca (tot i que a nivell més comercial tinguem
altres experiències com les d’Aguila Roja, etc.), és memorable. Esperem que poc a poc aquests tipus de projectes
no ens resultin tan aliens, que les televisions públiques inverteixin més en
ells (malgrat vagin caient tots els departaments de innovació i recerca), donat
que seran el common place on
l’audiovisual acabarà trobant-se. Si hi ha d’haver una “convergència
audiovisual”, que no sigui la dels conglomerats mediàtics, sinó la de les
històries que de tan riques i ben tramades necessiten passar per les diferents
pantalles, recreant móns reals, possibles i impossibles, i fent de la
tecnologia un mitjà al servei de la creativitat i no només de les empreses.
L’altre reconeixement imprescindible del D.O. és l’aposta pels nous talents i
pels productes amb un cert risc estètic, polític i narratiu, una qüestió molt
sovint irresolta des de la televisió generalista, pública o privada, que peca
d’immobilisme, està supeditada a les estrelles i es nutreix de formats de
telerealitat, deseducant i infantilitzant el públic en un procés d’alienació
permanent.
(versió CASTE)
TELEVISIÓN CON DENOMINACIÓN DE
ORIGEN
D.O. apela a “denominación de
origen”, según la wikipedia, “una indicación geográfica que garantiza el origen
y la calidad de un vino que está elaborado a partir de unas determinadas varieaddes
y con prácticas vinícolas, enológicas y de envejecimiento establecidas
previamente. D.O. también es el nombre que, desde el 2005, recibe el
“contenedor” de programas televisivos de la Xarxa de Televisions Locals y que
aglutina un abanico de programas breves a partir de características
establecidas tales como hecho de alejarse del lenguaje periodístico, la
atemporalidad, el no basarse los contenidos en la estricta actualidad, sino en
conceptos y ejes temáticos, los proyectos geográficamente descentralizados y
que hagan referencia a la realidad social y cultural de todo el territorio
catalán, la originalidad, el discurso crítico y transgresor, el lenguaje formal
inédito, la estética innovadora y la calidad técnica. Desde que empezó el D.O.
ha coproducido casi 150 mini-series con más de 75 artistas, convirtiéndose, tal
como ellos mismos dicen “en toda una reserva de nuevos creadores
audiovisuales”. Los programas pueden verse cada domingo en quinze emisoras de
la XTVL u online en wearedo.tv.
Los programas del D.O. en la
gran pantalla
Desde hace unos años, la XTVL
colabora con el MINIPUT, la única muestra de todo el estado dedicada a los
programas de “televisión de calidad” y que lleva 17 años haciéndose en
Barcelona. El MINIPUT es una selección de lo mejor que se puede ver cada año en
el INPUT, una muestra de televisión innovadora y arriesgada de todo el mundo
que lleva organizándose cada año en una ciudad del mundo desde el 1976. En el
MINIPUT se han proyectado algunos de los programas más sorprendentes del D.O.,
como por ejemplo la serie Portbou de Elsabeth Produccions (responsables también de la
serie Puetes). Los autors de
Portbou aterrizaban en la frontera franco-catalana como aquel que aterriza en
Marte, y a partir de ahí seleccionaban algunos de los personajes más
emblemáticos del “twin peaks” catalán para hacer una serie a medio camino entre
el documental y la parodia, la ficción involuntaria y la poética de las
pequeñas cosas que nos envuelven. Conseguían, de esta forma, cartografiar con
mucha más precisión descriptiva uno de los pueblos más alterados por los
cambios socioeconómicos (de ser el paso de una frontera se convirtió en un
lugar de veraneantes francesos de edad avanzada) y por la historia (fue allí
donde Walter Benjamin se mató huyendo de los nazis y donde extravió su famosa
maleta). También se pudo ver Paraules al vent, de Yomeloguiso Produccions, ganador del premio
Actual de Televisió de Catalunya, recogía los testimonios de escritores que
trabajan fuera de toda convencionalidad posible. Las entrevistas (cada una de
ellas se realizaba en un lugar cercano, sentimentalmente, al protagonista), se
combinaban con los paseos de un juglar urgano que iba recitando fragmentos de
la obra del invitado, junto con las lecturas de los textos por parte de la
gente de la calle, que podía dar su opinión a tiempo real, y las secuencias
poéticas que elaboraban los responsables del programa. En la edición del 2008
se pudieron ver tres ficciones de bajo presupuesto, Vent Maleït
(torna’m les meves coses) de Un lloc un món
con tonalidades surrealistas encabezada por Chi, una aviadora taiwanesa que
busca su equipaje extraviado, K7
de Óscar Chamorro, una serie de suspense que explica la historia de un hombre
que se gana la vida buscando objetos y curiosidades para coleccionistas y Anotacions de Art3Pro, una serie austera, casi una road-movie,
que explica el proceso de crisis de una pareja. En aquella sesión, el jefe de
dramáticos de TV3 dejó claro que estas producciones no se podían abordar desde
TV3 puesto que no se podían permitir un “frame en negro”, metáfora que sirve
para explicar como cada minuto en televisión está hipotecado por los altos
costes de las producciones y la necesaria rendibilidad económica que tiene cada
momento de emisión. Otros programas que se pudieron ver en las últimas
ediciones son Xadom, de Atzucac
Films, que mezcla la ficción con la didáctica culinaria, Brots, de Crampton, una serie documental sobre personas
amb transtornos mentales, Baret Voltaire de Piscolab Laboratori Creatiu donde un bar se convierte en una caja
de sorpresas, poemas e inspiración, y, finalmente, Tu mateix, una serie que juega con la ambiguedad del falso
documental y que enfrenta padres e hijos en un entorno aséptico donde la
pantalla partida cede toda la atención a la pura dialéctica verbal entre los
protagonistas.
Algunas perlas del D.O.
En su segundo año de vida, el
D.O. acogió Croatan, de Suara
Produccions, que inauguraba el género de la ciencia-frikción, retratando 13
jóvenes creadores a partir de un presentador inexistente (las imágenes del
presentador estaban sacadas de archives.org), unas imágenes de archivo found
footage que acompañaban las falsas biografías y unas entrevistas a periodistas
y cómplices que ayudaban a cerrar el pacto de credibilidad de la serie que
partia del falso documental para acabar tejiendo un relato que nos daba más
pistas sobre la sensibilidad y modus operando del artista invitado en cuestión.
Así demostraban que se puede parlar de cultura a partir de la parodia, de la
falsificación creativa de los hechos, de la dialéctica de la imaginación pura.
También el humor era la base de Intendències de Cassette Films, donde se abordaban “tendencias”
absurdas como acampar en los lugares más inhóspitos, la moda massai o la
recuperación de los juegos de patio, pero todo todo desde los códigos
narrativos de los reportajes más clásicos. También el absurdo recubría Oltre
I limiti de Kiribati-Bairiki, ambientada en
una Manresa sede de los aborígenes, una “plataforma creada por la gente de todo
el mundo que tiene la certeza que hay vida inteligente fuera de la tierra”. Un
día toda la población es abducida excepto dos italianos y, como en Down
by law de Jim Jarmush, la pareja, unida
accidentamente, tendrá que empezar a entenderse para sobrevivir en Manresa en
medio de la más grande de las incógnitas, el más provinciano de los desiertos. La
mosca fa piu-piu de La càmera enamorada
(una productora asídua al D.O.) rompe con los convencionalismos narravios y,
desde una poética surrealista y naif, explica la historia de un niño mosca que
husmea a sus vecinos a través de la pared, unos personajes siempre
imprevisibles. Finalmente destacar Tallers sonors, por intentar mostrar los procesos de creación
musical sin simplificarlo, 12 bodes i un funeral, por conseguir hacer una serie sólo con material de
archivo y Human Core, una serie
que combina ciencia-ficción y reflexiones sobre conceptos básicos de la
existencia humana como el miedo, la alegría y la frustración a partir de
imágenes que nos ha dado la historia de la fotografía, el cine y la televisión
y la recreación de un búnker del futuro que es donde los protagonistas viven,
una modernizada Enterprise.
La nueva temporada
La nueva temporada del D.O.
presenta algunas novedades destacables: el nuevo lema que aglutina la
plataforma (“We are do”) que pretende reforzar la idea de establecer una
“comunidad de creadores” y la apuesta que han empezado a hacer hacia los
proyectos transmedia, acompañado todo esto por una página web que permite todo
tipo de facilidades, desde ver los programas hasta interactuar con sus
responsables. Algunas de las producciones más interesantes son Mariel de Lacamara, una historia de una chica huérfana
rodada en 16mm o Cucut de Shelter
Films, “trece rostros del miedo”, que consigue una calidad narrativa, rítmica,
estética y conceptual muy cercana a directores europeos como Kaurismaki,
Kieslowski o el primer Wenders. También de carácter estético-conceptual es la
serie Animal Party, donde cada
episodio retrata, desde la partitura musical de Logical Disorder, desde una
construcción estética cercana al videoclip y prescindiendo del diálogo, a
hombres que están a medio camino entre el hombre y el animal, de hecho cada
episodio lleva el título de un animal diferente, atribuyendo a los
protagonistas con sus características animalescas. Según los autores: “es un
catálogo de situaciones premeditadas o fortuítas, algunas insignificantes y
otras ostentosamente notorias, que delatan las bestias que llevamos dentro”. El
D.O. vuelve a dar cabida a series que están entre la road-movie, las
auto-filmaciones amateurs y las
historias de parejas y familias en crisis, como París TV, Des d’Egipte (sense tu), Marhaba,
de Boala Films, que ya habían hecho un par de productos parecidos anteriormente
en la XTVL, 13 maneres de quedar-se sol, de los responsables de Tu Mateix, una serie continuista respecto a la anterior o Corall de Laneta, que presenta personas que han vivido una
situación traumática y cómo han conseguido relativizarlo, a medio camino entre
el cuento y el documental. El D.O. sigue apostando por Concerts
Privats, este catálogo de artistas
catalanes que están dispuestos a tocar en lugares inusuales, cercanos, íntimos,
para un público reducido, acercando los aficionados, los enamorados (de los
grupos) y los músicos en un mismo espacio, esperando que surja lo inesperado de
toda situación de proximidad afectiva y creativa. Finalmente, hace falta
destacar Els Convidats, el primer
proyecte transmedia del D.O. y que, aparte de los canales habituales (internet
y televisión) fue proyectado en los Cines Girona en una noche en las que los
espectadores tenían que conectarse al móvil si querían seguir la trama con toda
su complejidad. La experiencia interactiva resultante no acabó de cuajar con la
definición de da Jenkins a la experiencia transmediática como una experiencia unificada y
distribuida a la vez, amplificada, alrededor de una historia que no se puede
explicar a través de un único medio. A pesar de las más de 200 personas que
estábamos en la sala, las 3 wifis instaladas, los 700 twits que se hicieron en
una hora y media, lo que faltó es un guión transmedia más estructurado, puesto
que la mayoría de las interacciones por parte de la audiencia no pasaban de
anecdóticas. De todas formas, Els convidats es un proyecto complejo y un paso necesario dentro
de la historia de nuestor país, precisamente porque han apostado por un formato
del cual aquí no ha habido experiencias previas, a pesar de que a nivel
internacional sea un tema de debate permanente por su actualidad práctica y
teórica. Que se una pequeña productora y la XTVL, que opera con presupuestos
modestos, los responsables de esta heroica tarea (aunque a nivel más comercial
tengamos otras experiencias como las de Águila Roja, etc.), es memorable. Esperamos que, poco a poco,
este tipo de proyectos no nos resulten tan ajenos, que las televisiones
públicas inviertan más en llos (aunque vayan cayendo todos los departamentos de
innovación e investigación), puesto que serán el common place donde lo audiovisual acabará encontrándose. Si tiene
que haber una “convergencia audiovisual”, que no sea la de los conglomerados
mediáticos, sino las de las historias que, de tan ricas y bien tramadas,
necesitan pasar por las diferentes pantallas, recreando mundos reales, posibles
e imposibles, y haciendo de la tecnología un medio al servicio de la
creatividad y no sólo de las empresas. El otro reconocimiento imprescindible
del D.O. es la apuesta por los nuevos talentos y por los productos con unc
ierto riesgo estético, polític y narrativo, una cuestión a menudo no resuelta
desde la televisión generalista, pública o privada, que casi siempre sufre de
immobilismo, de estar supeditada a las estrellas y de nutrirse de formatos de
telerealidad, deseducando e infantilizando el público en un proceso de
alienación permanente.
No hay comentarios:
Publicar un comentario