Som la generació de després de l'anomenada GENERACIÓ TAP. Som la generació que porta entre deu i quinze anys treballant en el seu sector professional (i en d'altres, per complementar la precarietat), sempre en el mateix rang. Som aquells als quals ens han importat més els continguts, les relacions i el món que la forma de la piràmide social, sempre ascensional. Som els primers becaris, els primers mileuristes i, ara mateix, la majoria d'aquesta generació són els màxims representants del precariat laboral on allò del mileurisme sona tan llunyà i fantasiós com el mil·lenarisme (i no m'incloc, perquè gràcies a jornades maratonianes, sí arribo al mileurisme). Som la primera generació que va començar a treballar en termes de col·laboracionisme (actualment co-working), de cognitariat, de transversalitat, de creativitat. Som els primers del 2.0, som la generació del naixement de les noves tecnologies, però sempre pensades amb aquella distància que ens obligava a humanitzar-les o, com a mínim, a valorar-ne el seu ús creatiu i, sobretot, social. Som la primera generació que vam ser educats amb un codi ètic i moral de ferro forjat i que vam intentar aplicar de forma global. Si els de la GT tenien el maig del 68 com a mite, nosaltres la capa d'Ozó i l'Estat del Benestar. Som la primera generació que quan pensava amb el progrés no ho acompanyava necessàriament d'allò estrictament material. Som la primera generació que abans de tenir un fill compta fins a un milió. Som la primera generació que és maltractada pels que venen de baix. És un clàssic en el món dels trolls 2.0 veure comentaris d'anònims (o de noms que funcionen com anònims) en moltes de les empreses/projectes que la gent d'aquesta nostra generació tira endavant amb quatre duros i quaranta nits de insomni, comentaris que titllen al personal d'aprofitats, apoltronats, que falta relleu. És, còmicament, paradoxal. Aquesta ignorància suprema de l'estat de les coses que mostren alguns membres de la Twitter Generation, aquesta manera de convertir el cinisme pràcticament en la funció bàsica del llenguatge, aquest queixar-se permanentment a través del sarcasme i no fer res al respecte, aquest "no treballar en res ni per a res" (sigui de forma remunerada o no), aquest comunicar-se permanentment amb tothom i no comunicar-se amb ningú, m'obre una inquietud que fins i tot és capaç de fer-me oblidar la pròpia misèria generacional. D'una banda erren en el seu blanc (apuntant a una generació que no té res), d'altra banda es vanten d'uns (mals) modals i d'uns (faltats) principis i d'uns (pocs) coneixements d'una forma tan oberta i orgullosa que l'únic que puc pensar és que d'aquí deu anys, sí, arreu, gobernarà l'ingobernable i ingobernant dreta més dreta. Una generació (una bona part de la mateixa) que es dedica a passar el temps a la xarxa despotricant dels altres és com si passessis tota una vida al front d'una guerra, però d'una guerra egoista, personal, que no interessa a ningú més que a un mateix. És, en definitiva, perdre una vida. Aquesta violència 2.0 també convé al capitalisme (en un moment en què la informació és un bé de consum) i a l'Estat: quant menys aglutinada, socialment parlant, està una societat, més fàcil és fer d'ella el que l'estat vulgui, més fàcil és controlar-la, abusar-ne. Recordem Columbine, Oslo... El que allunya ostensiblament un Unabomber de Columbine, és que els responsables de Columbine actuen violentament sense cap més objectiu que el principi tanàtic de la destrucció total. En un món de violència simbòlica permanent filtrada pel món 2.0 (sobretot twitter i els comentaris en blocs i publicacions online), Columbine és una emanació natural d'aquest ecosistema. Tots els trolls són Columbine, Columbine és la casa on neixen, creixen i moren els trolls. I com que alimenten constantment el sistema del capitalisme actual, són molt pitjor que la capa d'ozó. És força estúpid (més aviat injust) parlar des del punt de vista generacional, però quan un estat de la qüestió es converteix en norma, quan un perfil (psicològic, físic, professional...) es converteix en una generalitat, llavors, el que era "una forma de parlar" esdevé una empírica i trista realitat.
lunes, 2 de diciembre de 2013
APUNTS GENERACIONALS
Som la generació de després de l'anomenada GENERACIÓ TAP. Som la generació que porta entre deu i quinze anys treballant en el seu sector professional (i en d'altres, per complementar la precarietat), sempre en el mateix rang. Som aquells als quals ens han importat més els continguts, les relacions i el món que la forma de la piràmide social, sempre ascensional. Som els primers becaris, els primers mileuristes i, ara mateix, la majoria d'aquesta generació són els màxims representants del precariat laboral on allò del mileurisme sona tan llunyà i fantasiós com el mil·lenarisme (i no m'incloc, perquè gràcies a jornades maratonianes, sí arribo al mileurisme). Som la primera generació que va començar a treballar en termes de col·laboracionisme (actualment co-working), de cognitariat, de transversalitat, de creativitat. Som els primers del 2.0, som la generació del naixement de les noves tecnologies, però sempre pensades amb aquella distància que ens obligava a humanitzar-les o, com a mínim, a valorar-ne el seu ús creatiu i, sobretot, social. Som la primera generació que vam ser educats amb un codi ètic i moral de ferro forjat i que vam intentar aplicar de forma global. Si els de la GT tenien el maig del 68 com a mite, nosaltres la capa d'Ozó i l'Estat del Benestar. Som la primera generació que quan pensava amb el progrés no ho acompanyava necessàriament d'allò estrictament material. Som la primera generació que abans de tenir un fill compta fins a un milió. Som la primera generació que és maltractada pels que venen de baix. És un clàssic en el món dels trolls 2.0 veure comentaris d'anònims (o de noms que funcionen com anònims) en moltes de les empreses/projectes que la gent d'aquesta nostra generació tira endavant amb quatre duros i quaranta nits de insomni, comentaris que titllen al personal d'aprofitats, apoltronats, que falta relleu. És, còmicament, paradoxal. Aquesta ignorància suprema de l'estat de les coses que mostren alguns membres de la Twitter Generation, aquesta manera de convertir el cinisme pràcticament en la funció bàsica del llenguatge, aquest queixar-se permanentment a través del sarcasme i no fer res al respecte, aquest "no treballar en res ni per a res" (sigui de forma remunerada o no), aquest comunicar-se permanentment amb tothom i no comunicar-se amb ningú, m'obre una inquietud que fins i tot és capaç de fer-me oblidar la pròpia misèria generacional. D'una banda erren en el seu blanc (apuntant a una generació que no té res), d'altra banda es vanten d'uns (mals) modals i d'uns (faltats) principis i d'uns (pocs) coneixements d'una forma tan oberta i orgullosa que l'únic que puc pensar és que d'aquí deu anys, sí, arreu, gobernarà l'ingobernable i ingobernant dreta més dreta. Una generació (una bona part de la mateixa) que es dedica a passar el temps a la xarxa despotricant dels altres és com si passessis tota una vida al front d'una guerra, però d'una guerra egoista, personal, que no interessa a ningú més que a un mateix. És, en definitiva, perdre una vida. Aquesta violència 2.0 també convé al capitalisme (en un moment en què la informació és un bé de consum) i a l'Estat: quant menys aglutinada, socialment parlant, està una societat, més fàcil és fer d'ella el que l'estat vulgui, més fàcil és controlar-la, abusar-ne. Recordem Columbine, Oslo... El que allunya ostensiblament un Unabomber de Columbine, és que els responsables de Columbine actuen violentament sense cap més objectiu que el principi tanàtic de la destrucció total. En un món de violència simbòlica permanent filtrada pel món 2.0 (sobretot twitter i els comentaris en blocs i publicacions online), Columbine és una emanació natural d'aquest ecosistema. Tots els trolls són Columbine, Columbine és la casa on neixen, creixen i moren els trolls. I com que alimenten constantment el sistema del capitalisme actual, són molt pitjor que la capa d'ozó. És força estúpid (més aviat injust) parlar des del punt de vista generacional, però quan un estat de la qüestió es converteix en norma, quan un perfil (psicològic, físic, professional...) es converteix en una generalitat, llavors, el que era "una forma de parlar" esdevé una empírica i trista realitat.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
2 comentarios:
Parla de la generació que no accepta critiques i viu de diners públics. Aquest article el podria signar qualsevol polític corrupte que se sent perseguit perquè una dona l'ha escridassat pel carrer. Tot això per un parell de tuits crítics al Miniput? La pell molt fina. Què volies si talles a la meitat peces d'aquells que no hi són o les poseu a la meitat i expliqueu el final com idiotes? O si la xerrameca dels projeccionistes és una distracció constant? Allò més trist és que només algú a Twitter amb dos collons ho digui mentre la premsa amiga (aquella que publicita però ni té la molèstia d'assistir) i l'endogàmia cultural que us aneu passant el platet callen com putes. El problema de la gent com tu és que viu en bombolles sectorials d'interès on tothom és llepa el cul a les xarxes socials i mai discuteixen entre ells i, és clar, quan escoltes a la gent sense interessos tot et sembla salvatge perquè et creus millor que la resta i una guia malgrat aquesta falsa humilitat. Ho sento, però el que vaig veure aquest any va ser molt poc professional. Accepta-ho o plega i que endollin a un altre. O sotmetem el teu càrrec a un concurs públic. Cada 3 anys un nou coordinador del Miniput. Estàs a favor dels concursos públics, oi? O només quan algun amic o tu perds un feina? Això sí que és cinisme. La resta són palles mentals d'acomplexada.
Ets l'exemple perfecte pel post! moltes gràcies, molt il·lustratiu. Només permeta'm que et digui una cosa (apart de que es va tallar la projecció perquè vam incloure el tema de Canal9 com bé saps i ho saps tan bé que ho dissimules): 1. parles de tenir collons i no t'atreveixes a dir a la cara el que no pares de postejar anònimament arreu. 2. si no tens interessos, per què estàs tan interessat a seguir-me arreu i no parar de fer comentaris? 3. És com si no sapiguessis què és treballar en el sector de la cultura; no cal tornar al de sempre, que al miniput no hi ha contracte, que el que es cobra a l'any és el que equival a un mes de sou de funcionari estàndard, que porto 12 anys coordinant-lo i que al principi eren 2 institucions i precisament l'he fet créixer posant-hi hores i ganes, que cada any és començar de zero, i fent-ho tot excepte la programació que compartim un equip (està a la web). En fi, ganes de buscar brega. Un gran exemple del trollisme apoltronat en el trollisme 2.0. T'he de deixar, n'hi ha alguns que no hem acabat la jornada. Ah, i com que no tinc ganes de perdre temps amb els trolls (les jornades d'aquest sector són non stop), ni et contestaré més ni publicaré cap més comentari teu. Només ho dic perquè no perdis tu tampoc el temps.
Publicar un comentario