No estiraré el fil del pessimisme moral, que l’aparició d’un nou diari
independent sempre és motiu de celebració, però tampoc escatimaré l’honestedat
intel·lectual, que és la base del pensament crític i un element essencial per a
la cultura, això és, el complicat exercici de la “vida en comú”, que diria la
Marina Garcés, autora d’un pregó de les Festes de la Mercè valent, complex,
profund i fecund i que ha estat insultada fins la sacietat per això mateix. Sembla
que les “polítiques culturals” són incapaces de garantir la llibertat
d’expressió, l’honestedat intel·lectual o el pensament crític i, en canvi, la
cultura no pot existir sense això. Les polítiques culturals tampoc garanteixen
el vincle socio-afectiu i polític (en un sentit no partidista) entre les
persones, ni tampoc l’encarar-nos davant la pregunta que ens feia la Marina en
el Pregó: “Què ens importa?”. Les polítiques culturals no garanteixen el
qüestionament dels llocs on s’abusa del poder, aquell que vehicula la violència
racista, de gènere, de classe o la resultant de qualsevol tipus de
discriminació. Tampoc asseguren la salut i la continuïtat dels sectors
culturals des de la perspectiva dels creadors i creadores malgrat tot sovint ho
intentin. Llavors, què són i per a què serveixen les polítiques culturals?
Les polítiques culturals canvien
depenent de l’angle des del qual se les miri. Per als treballadors i treballadores
de la cultura, sobretot aquells autònoms, cada canvi en les polítiques
culturals significa modificar l’organització material del teu dia a dia, el
sistema de relacions socials i la transformació del valor que es genera a cada
espai cultural. També des d’aquesta perspectiva hom pot veure relluir les
contradiccions de la pròpia política partidista institucional: la pressa per
fer plans estratègics o mesures de govern, l’interès polític en desfer les
polítiques precedents, la conquesta del titular, l’intent d’acontentar els
diferents sectors com una manera d’evitar el qüestionament de les pròpies
polítiques, les vetustes genuflexions a les indústries culturals que sovint
només serveixen per emmascarar portes giratòries, la contradicció entre el
discurs que defensa els sectors i la pràctica que els aniquila, la
gerencialització de la cultura… Però també hom assisteix a l’aprovació dels
pressupostos públics, a les subvencions, a la creació i manteniment
d’equipaments i el reconeixement als creadors/es. Són un Sí però No però Sí
però No permanent. En la seva tasca de marcs facilitadors de l’activitat
cultural hi va implícit el fet que també són marcs limitadors. I és que des del
punt de vista dels partits polítics tot sovint és una eina de legitimació
pública que es defensa a nivell discursiu, però no sempre es materialitza a
nivell pràctic. També és una eina de xantatge, tal com hem vist últimament amb
les pugnes entre el govern català i l’espanyol arrel de la intervenció en els
pressupostos de la Generalitat. Però aquest desgavell no ve d’ara, depenent de
les tensions polítiques els treballadors/es autònoms de la cultura poden
estar-se mesos amb els honoraris embargats. Des del punt de vista d’uns quants
honorables membres del cos funcionarial (com en molts professionals i amateurs
de la cultura) hi ha un credo i una tenacitat de fons que fa que aquestes
“polítiques culturals” arribin a incidir en la ciutadania, a trobar-se amb la
gent, que és un dels seus destins importants.
Les “polítiques culturals” són uns marcs
instrumentals que, des del diàleg, haurien de possibilitar el lliure exercici
de les idees i dels fets culturals. Aquests marcs han de propiciar vincles,
accions, reflexions, trobades, sensibilitats, dissidències, idees, recerca,
transformacions i, és clar, un espai que fomenti la democràcia (en el sentit
més arcaic) i l’autonomia individual i col·lectiva. Han de ser pensades més
enllà de les noves tendències, sempre mercantilistes, i de la rigidesa de la
tradició o, més aviat, en dialèctica permanent amb elles, ja que com deia
Maurice Halbwachs (qui va acunyar el terme “memòria col·lectiva”) el que hem
d’observar és quin grup social fixa les normes i les tradicions i quines
institucions i tradicions reemplacen les antigues. A això hauríem d’afegir una
vigilància permanent dels grups socials que fixen les tradicions i institucions
futures, ja que si una cosa està omnipresent en les polítiques culturals
-limitant-les- és l’obsessió pel futur: quin serà el museu del futur, la ciutat
del futur, el disseny del futur, el geni del futur… Un salt mortal amb vocació
de mercat, prospectivista i de somnieig col·lectiu que ens arrabassa la
necessitat urgent d’agafar el present de l’escenari cultural actual per les
banyes.
Només així les polítiques culturals poden passar
del Deus ex machina de l’enginyeria política al Genius Loci, a l’esperit
protector del lloc gestionat col·lectivament des de les diferents pràctiques i
sabers. I quan parlem de protecció ens referim, en realitat, a obrir un marge
de complicitat, de responsabilitat mútua i de llibertat suficient com perquè
creadors/es, professionals de la cultura, institucions, polítics i ciutadans
puguin participar, conjuntament, de la vida cultural, sense haver de sotmetre’s
a la presó dels mandats electorals que transvesteix cada espai de la ciutat
segons l’enigmàtica estratègia houdiniana de les agendes polítiques. I sinó que
li preguntin a l’Arts Santa Mònica. No ens cansarem de dir que les institucions
i els equipaments culturals han de ser llocs participatius i permeables als creadors/es
i a la gent, però aquesta permeabilitat també té el seu taló d’Aquiles. Penso
en el fet que aquesta obertura i participació acabi sedimentant nous llocs de
poder, o bé que la gent no se senti interpel·lada per l’esperit del lloc o bé
que desapareguin els continguts i una manera de fer cultura que assumeixi
riscos de tot tipus en pro del populisme. Però si una cosa hem d’assumir avui
en dia, és precisament això: riscos.
Podríem independitzar les “polítiques culturals” de
les agendes polítiques, trencar els murs semàntics, trobar altres paraules,
marcs i pràctiques perquè la realitat cristal·litzada en el llenguatge, en els
marcs i en les pràctiques heretades i la propaganda política comencin a
estovar-se. Potser així les polítiques culturals començaran a ser garantia
d’alguna cosa que es pot viure i reconèixer col·lectivament; un ecosistema
obert, en diàleg i transformació permanent per tal que el món sigui una mica
més habitable. Les polítiques culturals basades en les cool sessions, en les rutes prefixades, en les agendes
internacionals i en el turisme cultural, mai ens podran assegurar això, ja que
són senders estrets on la vida en comú està gelada. En els límits dels nostres
cossos, de les nostres paraules, de les nostres accions, entre la pell, l’obstinació,
la fragilitat i la ràbia, entre tots nosaltres, comença el desglaç.
No hay comentarios:
Publicar un comentario