Participació al 30 aniversari de l'ACCEC (Ass.Catalana de la Crítica i l'Escriptura Cinematogràfica)

La ACCEC (Asociación Catalana de la Crítica y la Escritura Cinematográfica) organiza el próximo sábado 15 de diciembre una jornada para celebrar el 30 aniversario de la entidad. El acto incluirá tres mesas redondas, dos se harán por la mañana en el CCCB y la tercera tendrá lugar por la tarde en la Filmoteca de Catalunya. La jornada terminará con la proyección en la Filmoteca de ‘Wanda’ de Barbara Loden (1970), película de culto restaurada recientemente. Todas las actividades son gratuitas y abiertas a todo el mundo.

La primera mesa redonda, que tendrá lugar a las 10:30h en el aula 2 del CCCB (Centro de Cultura Contemporánea de Barcelona), reunirá a los presidentes que han formado parte de la ACCEC:
Esteve Riambau (1991- 1993)
Àngel Quintana (1993-1999)
Carlos Losilla (1999- 2002)
José Enrique Monterde (2002-2014)
La anterior presidenta, Violeta Kovacsics (2014-2018), no podrá asistir por un compromiso profesional.

La segunda mesa redonda, que empezará a las 12:30h en el aula 2 del CCCB, quiere poner a debate el futuro de la crítica cinematográfica y, para ello, contaremos con la participación de varios críticos y periodistas cinematográficos de distintos medios:
Xavi Serra, Periodista cultural del periódico Ara.
Desirée de Fez, crítica de cine en Fotogramas, Rockdelux, El Periódico de Catalunya, Página Dos y directora del podcast Marea Nocturna.
Alfons Gorina, crítico de cine en ‘La finestra indiscreta’ de Catalunya Ràdio.
Ingrid Guardiola, realizadora, productora y ensayista cultural.
Pere Vall, periodista de cine.

A las 16:30h, en la Sala Laya de la Filmoteca de Catalunya, se hará una tercera mesa redonda para debatir sobre el encaje de la crítica en el conjunto del sector cultural, con  representantes de la distribución, la exhibición cinematográfica y el mundo editorial:
Enric Cucurella, editor y cofundador de la Editorial Alpha Decay.
Ferran Herranz, distribuidor y fundador de La Aventura.
David Mitjans, distribuidor y responsable de adquisiciones en A Contracorriente Films.
Jaume Ripoll, director de contenidos y cofundador de Filmin.

Proyección de ‘Wanda’
La jornada se clausurará con la proyección, a las 19:30h en la Sala Chomón de la Filmoteca, de la película ‘Wanda’, de la norteamericana Barbara Loden (1970), una obra maestra recientemente restaurada que, por su carga feminista y valores cinematográficos, consideramos que hay que reivindicar. La proyección, que será gratuita para los socios, ha sido una iniciativa de la ACCEC con la colaboración de la Filmoteca de Catalunya.
Con una austeridad ejemplar, el filme muestra la desesperación y la soledad de una mujer de carácter, madre de familia y ama de casa que decide huir de su casa en la década de los setenta. Ambientada en la zona obrera de los suburbios de Pensilvania, es una visión justa, tranquila y penetrante de la América de los perdedores y desamparados en busca de un refugio inasequible. Una obra emblemática del cine independiente, rodada en 16mm y con un equipo técnico de tan solo cuatro personas. De cariz semiautobiográfico, es el único largometraje que, desgraciadamente, pudo dirigir la actriz Barbara Loden (1932-1980).
La presentación de la película correrá a cargo de Marta Selva, impulsora de Drac Màgic y de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona. Al terminar la proyección ofreceremos una cerveza cortesía de Estrella Galicia.

Col·loqui a partir d'Alba (o el jardí de les delícies) al TNC divendres 14

Col·loqui amb Íngrid Guardiola

• Col·loqui
• Activitat vinculada a l'espectacle Alba (o el jardí de les delícies)
• Sala Petita
• 14/12/18

Els col·loquis sobre els espectacles compten amb la presència d'una persona destacada de la nostra cultura i els membres de la companyia. Una ocasió única per aprofundir en cada proposta escènica amb la mirada particular d'un espectador privilegiat.

Alba (o el jardí de les delícies)

• Marc Artigau
• Direcció Raimon Molins
• Sala Petita
• 29/11/18 al 23/12/18

La realitat virtual ens aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos d’enamora­ment s’activen en l’absència de l’objecte o la persona estimada?

Amb aquesta història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes, el dramaturg Marc Artigau reflexiona entorn de les noves maneres de relacio­nar-se i de gestionar la situació —sovint aïllada— de l’individu dins la societat. Com funcionen els mecanismes de l’amor, l’amistat, la família i la fe en la societat que estem construint?

Alba (o el jardí de les delícies), de Marc Artigau, va ser guardonada amb el Premi Quim Masó 2017.

La reconquesta del món virtual_curs a la Central_inscripcions obertes

 

Els dilluns a partir del 28 de gener de 2019, de 19h a 21h La Central (c/Mallorca)

Els dispositius tecnològics ja són una pròtesi dels nostres cossos i una eina de relació permanent amb el món. El fet de viure la major part del nostre temps connectats a internet ha devaluat la nostra experiència directa i immediata del món. Aquesta nova manera de viure afecta les emocions, el psiquisme, la percepció i la relació amb l’altre. Què passa quan les imatges (omnipresents) han usurpat el lloc del llenguatge, quan una societat esdevé un públic i la tecnologia amb la qual ens comuniquem es posa del costat de les empreses i no de les persones? El curs vol reflexionar sobre el paper i valor de les imatges en un context de tecnologia digital connectada i sobre com la concepció del món-com-a-interfície virtual ha canviat el paper que juguen les imatges i les nocions d’espai públic i de comunitat.

Sessions:

1)  Un nou context: la imatge hiperubiqüa
2) Sentit i reutilització de les imatges
3) Pràctiques apropiacionistes a Internet
4) Observacions sobre el lloc com a interfície
5) La comunitat que vindrà 
6) Vigilar, castigar i la sobirania digital


ADORNO, Th.; HORKHEIMER, M.; Dialéctica del iluminismo (1944), Sudamericana,  Buenos Aires, 1988. Publicación original: Dialektik der Aufklärung, Querido Verlag, 1947
BAUDRILLARD, J.; Simulacres et simulation, Éditions Galilée, 1981, París
BERARDI, “BIFO”, F.; Fenomenología del fin. Sensibilidad y mutación conectiva, La Caja Negra, 2018, Buenos Aires
DEBRAY, R.; Vida y muerte de la imagen: Historia de la mirada de Occidente, Paidós Comunicación, 1994, Barcelona. Publicación original: Vie et mort de l’image.  Une histoire du regard en occident, Gallimard, 1992
DIDI-HUBERMAN, G.; Cuando las imágenes toman posición. El ojo de la historia, I, Antonio Machado Libros, 2008, Madrid. Publicación original: Quand les images prennent position. L'œil de l'histoire, 1, Minuit, 2009
EVANS, D. (ed.); Appropriation, Documents of Contemporary Art, coeditado por la  Whitechapel Gallery y The MIT Press, 2009, Cambridge
FAROCKI, H.; Desconfiar de las imágenes, Caja negra, colección Synesthesia, Buenos Aires, 2013
HAN, B-Ch.; En el enjambre, Herder, 2018, Barcelona
KLUGE, A.; NEGT, O; Public Sphere and Experience: Toward an Analysis of the  Bourgois and Proletarian Public Sphere, University of Minnessota Press, 1993
LESSIG, L.; Free Culture: How Big Media Uses Technology and the Law to Lock  Down Culture and Control Creativity, The Penguin Press, 2004, Nueva York
MOROZOV, E., El desengaño de internet, Destino, 2012, Madrid
SADIN, E.; La siliconización del mundo, La Caja Negra, 2018, Buenos Aires
STEYERL, H.; Los condenados de la pantalla, Caja Negra, 2014, Buenos Aires. Publicación original: The Wretched of the Screen, Sternberg Press, 2013
VIRILIO, P.; La máquina de visión, Cátedra, 1998, Barcelona (publicación original: La machine de vision, Galilée, 1988)


Ingrid Guardiola (Girona, 1980) és professora, realitzadora, assagista i productora cultural. Doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), és professora associada del Grau de Comunicació Cultural de la Universitat de Girona i del Grau de Indústries Culturals de la UB. També ha estat professora de programes de grau, postgrau i màster a la UPF, a la Universitat Rovira i Virgili o a la Universitat de València. El 2018 va estrenar el seu primer llargmetratge documental Casa de Ningú (una producció del CCCB, Boogaloo Films i l’Open Society Foundations) i el seu primer llibre d’assaig L’ull i la navalla (Arcàdia). Coordina el MINIPUT (Mostra de Televisió de Qualitat) des del 2002. Des del 2001 col·labora amb el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), actualment coordinant el projecte d’assaig audiovisual Soy cámara i dirigint alguns dels seus capítols. Ha impartit conferències i cursos en centres com Tabakalera (Donosti), la Térmica (Málaga), el CCCB, el MACBA, CaixaForum o el Bizbak de Bilbao, entre d’altres. Ha publicat articles als diaris La Vanguardia (suplement Cultura/s, del qual en va ser membre del consell assessor) i Público, a més de l’editorial Gedisa, Edicions 62, Quaderns del CAC, L’Avenç, Venuspluton.com i Blogs&Docs, entre altres. Des del 2005 forma part del Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona-Cinema Truffaut. Des del 2016 és membre del Comitè Executiu del Consell de Cultura de Barcelona.


Calendari: Dilluns 28 de gener, 11, 25 de febrer, 11, 25 de març, i 8 d'abril de 19h a 21h
Preu: 120 euros
Informació i reserves: academia@lacentral.com / 93 550 46 01

ÉSSER EXPROPIAT_una exposició al MUME amb Jon Uriarte i Jordi Mitjà

CASA DE NINGÚ en el cinema Zumzeig el diumenge 25 de novembre

Sessió: diumenge 25/11/18, a les 21:15
Lloc: Zumzeig Cinecooperativa
Amb la presència d’Ingrid Guardiola

Casa de ningú / Casa de nadie
Direcció: Ingrid Guardiola
Duració: 71’
Any: 2017
Idioma: català, castellà
Festivals: FIC Xixón; Festival d’A; Festival Internacional de Cine de Guadalajara; MiradasDoc, entre d’altres.

Casa de ningú és un docu-assaig que reflexiona, des del punt de vista de dues comunitats envellides, sobre la memòria, la productivitat, el treball i la seva pròpia extinció com a comunitat. La narració transcorre en una residència urbana de gent gran (Sant Andreu Palomar, Barcelona) i en una excolònia minera víctima de la despoblació i de la globalització econòmica i financera (Ciñera de Gordón). Ambdues localitat viuen cristal·litzades, com si fossin les restes d’un temps que, amb resignació, serenitat i sentit de l’humor, va desapareixent.

Dos sueños después
Direcció: Pilar Monsell
Duració: 18’
Any: 2017
Idioma: castellà, subt. anglès
Festivals: Premi especial de jurat, Málaga 2017; Filmadrid; l’Alternativa; Fronteira, Goiana; Lima Independiente, entre d’altres.

Alguns somnis, desenes d’habitacions d’hotel, una fugida. Un bosc de pins. Algunes dones d’esquenes, mirant al mar. El contrapla de la felicitat. El buit que es produeix en mig d’un doble i complex moviment: aquell de voler escapar i no ser capaç de deixar enrere allò que ens ho impedeix.

Participación en el SEMINARIO "IMÁGENES FULL TIME. EL ESPECTÁCULO INTEGRADO"

 

El Festival Márgenes, en colaboración con La Casa Encendida, organiza este seminario interdisciplinar de reflexión y creación en torno a la saturación audiovisual y su impacto en la política, la cultura y la sociedad.

Con motivo del 30 aniversario de la publicación de Los comentarios sobre la sociedad del espectáculo de Guy Debord, se examina el legado teórico y práctico de la Internacional Situacionista y del propio autor, en un momento en que la crítica de los discursos audiovisuales resulta más urgente que nunca y su diagnóstico parece haberse acentuado. Como señalara Giorgio Agamben, “el aspecto más inquietante de los libros de Debord consiste en el empeño puesto por la historia en confirmar sus análisis”.
Se reflexionará sobre la sociedad contemporánea bajo el paradigma del espectáculo integrado, un sistema difuso, totalizador y ubicuo que articula relaciones mediadas por las imágenes y que en última instancia nos posiciona como meros espectadores, separándonos de las situaciones concretas de la vida. ¿Cómo rasgar la pantalla/membrana del espectáculo integrado en su versión 2.0?

• 11.30 h. Presentación: Diego Rodríguez, director del Festival Márgenes, y Elena Oroz, coordinadora del seminario "Full Time Images".
  
• 11.45 h. “Utopía e inopia. La Internacional Situacionista y la emergencia del Nuevo Paradigma (IS-NP)”, conferencia de Luis Navarro, activista cultural y licenciado en filosofía.
  Por su ubicación histórica y por la audacia de sus propuestas, la Internacional Situacionista expresa el punto de inflexión de un paradigma cultural emergente, que inspiró desde las revueltas de 1968 hasta las primaveras de 2011. Por esa razón, asumieron todas las contradicciones que conllevaban su práctica y su crítica teórica, encabalgada entre dos épocas. Analizaremos qué aspectos de su ideología han sobrevivido e inspirado el cambio social, y cuáles se han incorporado al sistema o se han proyectado sobre él de forma negativa o inconsistente en la nueva configuración ideológica.
  
• 13.00 h. “Revolucionarios sin revolución: la leyenda del último Debord”, conversación entre Amador Fernández-Savater, ensayista y activista político y cultural, y Hugo Savino, ensayista y poeta.
  ¿Quién era el Guy Debord que escribió Los comentarios sobre la sociedad del espectáculo en 1988? Un Debord sin Internacional Situacionista: solo pero no aislado. Un Debord sin revolución a la vista: son los años en los que el capitalismo parece reinar sin réplica. Un revolucionario sin organización, un revolucionario sin procesos revolucionarios a la vista, ¿cómo hace para que, como decía la máxima de la IS, "las ideas sean peligrosas"? ¿Qué lazos inventa cuando lo colectivo ya no pasa por un colectivo, cuando la revolución ya no amenaza el orden establecido? Vemos a Debord interesarse por la estrategia, por pequeñas revistas críticas y casi confidenciales, por el cine y la actividad editorial, por sí mismo. Debord se presenta como el último eco del pensamiento crítico de Mayo del 68, de otra forma de vida posible aquí y ahora. Construye su propia leyenda como forma de resistencia política.
  
• 17.00 h. “El détournement como montaje de atracciones”, conferencia de Paulino Viota, cineasta. Modera: Sonia García López, profesora de Comunicación (UC3M).
  Guy Debord fue un pensador original y visionario que tomó el cine como una forma privilegiada de expresión. Esta conferencia se centra en la dimensión filosófica del uso del montaje en su cine para convertirlo en un medio de expresión no solo poética, sino también intelectual. No se puede negar que su cine ensayístico, absolutamente nuevo, basado en la disociación entre imagen y sonido, es arduo y severo; o, como se decía antiguamente, sin concesiones. Una afirmación por lo general exagerada y aduladora, pero que en el caso de Debord sería estrictamente exacta. Él mismo comenta que los críticos han dicho que su película La sociedad del espectáculo “es difícil de entender, que las imágenes impiden oír las palabras o al revés, que la película fatiga.” A lo que él responde orgullosamente: “Ninguna película es más difícil que su época.”
  
• 18.30 h. “La navaja en el ojo. Desintegrar el mundo del espectáculo”, conferencia de Ingrid Guardiola, docente e investigadora cultural. Modera: Laura Gómez Vaquero, profesora de Bellas Artes (USAL).
  Guy Debord y los situacionistas hablaban de trabajar, no para el espectáculo del fin del mundo, sino para el fin del mundo del espectáculo. Las imágenes-mercancía que denunciaba Debord en los años sesenta se han extendido a la totalidad de la esfera pública y privada y su origen no subyace en la industria del entretenimiento, sino que viene de todas partes, siendo el individuo normal y corriente su principal fuente de alimentación. Harun Farocki se preguntaba cómo seguir confiando en las imágenes en un contexto de saturación icónica y, añadimos, ¿cómo interrumpir este flujo permanente de imágenes convertidas en datos? ¿Cómo actualizar la alerta situacionista y hacer que las imágenes hablen de nuevo? ¿Cómo integrarlas en la memoria colectiva? ¿Cómo politizar las imágenes? Estas son algunas cuestiones que se plantean en una conferencia que pretende analizar cuál es el papel actual de las imágenes y cómo han dislocado la noción tradicional de sujeto, de esfera pública y de comunidad.
  
• 20.00 h. “¡Cuánto te Debord! Profecía y derrota”, deriva audiovisual de Terrorismo de Autor, colectivo artístico.
  Con Guy Debord exhalando el humo en nuestros oídos y sus vástagos titilando en la punta de la lengua, una pregunta se nos atraganta: ¿quién es el que habla por nuestra boca? Un funeral perpetuo carraspea y responde: el espectáculo.
  - Ah, ¿sí?
  - Sí, el espectáculo es el lenguaje.
  

Casa de ningú a la selecció oficial del festival MÁRGENES

 

Més info aquí

Divendres 5 d'octubre_L'ull i la navalla a la Calders

 

Divendres 5 d'octubre a les 19.30h presentem el llibre amb Eloy Fernández-Porta i Jorge Luis Marzo a la Llibreria La Calders.

L'ULL I LA NAVALLA: UN ASSAIG SOBRE EL MÓN COM A INTERFÍCIE

 

Avui ha sortit el meu assaig "L'ULL I LA NAVALLA: un assaig sobre el món com a interfície" editat amb molta cura per Arcàdia. Joan Burdeus en fa una bona anàlisi a Núvol. El 13 de setembre a la Setmana del Llibre en Català (Plaça de la Catedral) serà la primera presentació amb Bernat Ruiz Doménech. El llibre ja es pot adquirir a les llibreries!

¿Cómo desaparecer? nou #SoyCámara

LINK al vídeo

"El desteixit cultural: sobre la nova llei d'administracions públiques"

Publicat avui al Diari Jornada

Ingrid Guardiola / Anna Cerdà

El sector cultural s’ha trobat sense eines per reaccionar a la nova llei de contractació pública 9/2017 que ha entrat en vigor el 9 de març del 2018, un plec de quasi 300 pàgines de difícil lectura i interpretació. Aquesta llei intenta usar la contractació pública d’una forma transparent, implementar polítiques públiques i limitar la contractació. Desapareixen així els falsos autònoms, es forcen els concursos públics, es millora la qualitat-preu en els concursos i, en principi, es fomenta la lliure concurrència. Aquest marc idílic de gestió cultural, però, és només aparent. Una amiga em diu que per gestionar el festival de cinema que dirigeix ha tirat endavant concursant públicament tots els serveis i aconseguint que la proposta econòmica pesi un 60% i no un 70% com està passant després de llargues batalles i nits d’insomni; una altra amiga em diu que el gerent de la seva reputada institució està arreglant els contractes dels falsos autònoms (o això sembla); una altra institució aplica l’excel del pressupost en nom dels patrons i deixa de contractar els autònoms carregant-se llocs de treball. La realitat és que cada institució cultural s’està prenent la llei pel seu compte per a acomplir amb els seus propis interessos i que les conseqüències d’aquesta llei no són homogènies sinó que depenen de les voluntats estrictament individuals de la gent que gestiona els recursos humans i els pressupostos de les institucions. El més sorprenent d’aquesta llei és que no ha generat un relat únic i comprensible sinó que s’ha traduït a una rumorologia enigmàtica i ni tansols aquells que han d’aplicar-la saben exactament de què estan parlant. També és possible que aquesta confusió sigui rentable per alguns, ja que no explicar bé el marc legal inhibeix la possibilitat de reclamar davant la vulneració dels drets dels treballadors i les treballadores.

Es prescindeixen de la figura dels falsos autònoms, però aquests llocs no són renovats i han de ser assumits per les plantilles. Es poden fer contractes de comissariats, però limitats a 15.000 euros anuals i per una durada màxima de cinc anys vista. Les contractacions, per tant, no s’articulen en relació amb els projectes, sinó segons una lògica de fluïdesa del capital. ¿Què passa amb tots aquells que porten treballant a l’administració pública fent de falsos autònoms durant tants anys? ¿Amb aquelles persones que són ja indistingibles dels propis projectes ja que són els seus artífex perquè els han fet créixer i gràcies als quals la institució ha aconseguit una reputació i un capital simbòlic inqüestionable? De la nit al dia es prescindeix d’ells, ja que es prioritza complir amb la llei a llegir la llei per utilitzar-la al servei dels projectes i relacions que cada institució ha construït al llarg del temps (per exemple a través d’oferir concursos negociats o restringits). A llarg plaç el que passarà és, en primer lloc, que el capítol 1 dels pressupostos, el referent al personal contractat, cada vegada serà més fràgil (les persones entren al capítol de “despeses”), en segon lloc que els autònoms derivin en empreses i, en tercer lloc, que una part important del treball de les institucions s’externalitzi a empreses de lliure concurrència. Aquests concursos tampoc són ni neutres ni meritocràtics, ja que en ells pesa molt la proposta econòmica que només és assumible des de grans empreses de gestió (Magma, Focus, Lavínia…) que són les que ja tutelen bona part del patrimoni públic cultural del país. A moltes institucions ja els hi anirà bé aquesta situació de monopoli tàcitament acceptat per uns i altres, ja que són els passos necessaris per construir institucions fiscalitzades i gerencialitzades on els interventors tinguin més pes que els propis directors o directores dels centres.

Si el “què” de la cultura és important, el “com” no ho és menys. Avui en dia es parla molt de noves formes de gestió econòmica de la cultura i, de fet, l’Ajuntament de Barcelona està duent a terme alguns estudis al respecte que aquest 2018 veuran la llum. En un marc d’obertura de models de relació econòmica i social (economia cooperativa, social, comunitària…), la nova llei torna a prioritzar la cultura com un motor econòmic de naturalesa empresarial enlloc d’entendre la cultura com un sistema de relacions complex entre les persones basat en la creació de valors, d’identitats, de vincles espirituals i socials, d’espais de formació i d’eines per a la resistència individual i col·lectiva. ¿De què serveixen les polítiques culturals quan la llei fa de contrapès instaurant unes polítiques culturals que amordacen les idees, les mesures de govern i les iniciatives culturals? I és una mordaça burocràtica, més temible encara que les mordaces penals, ja que, com una metzina, opera de forma subtil i constant, irreversible.

-->

INSCRIPCIONS OBERTES_"Imatge, tecnologia i poder a l'àgora virtual"_Escola Europea d'Humanitats

INSCRIPCIONS AQUÍ!

Juliol, 2018

Dilluns 16, dimarts 17, dimecres 18 i dijous 19 de juliol
De 18 a 20 hores

---

El curs tractarà sobre el paper de les imatges en un context de tecnologia digital connectada. Sobre com la concepció del món-com-a-interfície virtual ha canviat el paper que tenen les imatges i les nocions d’espai públic i de comunitat.

PROGRAMA

Dilluns 16: La imatge omniscient

La tecnologia digital connectada ens confronta a un nou paradigma, aquell que contempla la fi del temps lineal de les imatges, l’aparició del temps cronoscòpic, del dadisme i de les imatges com una segona pell.

Dimarts 17: Sentit i reutilització de les imatges

Les pràctiques creatives audiovisuals basades en l’apropiació i el remuntatge poden ser eines per retornar el poder (històric, semàntic…) a les imatges i als arxius.

Dimecres 18: Observacions sobre el lloc com a interfície

L’aplicació de les noves tecnologies a l’espai públic i la globalització de les imatges han contribuït a la ludificació i privatització de l’espai públic. Com?

Dijous 19: La comunitat com a interfície

En un món connectat globalment, les nocions d’individu i de comunitat canvien. Quins són els límits de l’ésser quantificat nascut gràcies a Silicon Valley? Quines són les comunitats que es deriven de la virtualització de les nostres experiències? Quins valors?

Bibliografia bàsica

Debray, R. Vida y muerte de la imagen: Historia de la mirada de Occidente. Barcelona: Paidós, 1994. Publicació original: Vie et mort de l’image. Une histoire du regard en occident. París: Gallimard, 1992.

Didi-Huberman, G. Cuando las imágenes toman posición. El ojo de la historia, I. Madrid: Antonio Machado Libros, 2008. Publicació original: Quand les images prennent position. L’œil de l’histoire, 1. París: Les Éditions de Minuit, 2009.

Farocki, H. Desconfiar de las imágenes. Buenos Aires: Caja Negra, 2013.

Steyerl, H. Los condenados de la pantalla. Buenos Aires: Caja Negra, 2014. Publicació original: The Wretched of the Screen. Berlín: Sternberg Press, 2013.

2 nous #SoyCámara "¿Què va ser de la revolució?", "Feminisme mainstream"

La Estrella Polar del XIII Festivalito La Palma recaerá en los cineastas catalanes Ingrid Guardiola y Miguel Ángel Blanca

 

AQUÍ la notícia

29 d'abril estrena de CASA DE NINGÚ al festival D'A

 

TRÁILER

Sinopsis:
Casa de nadie es un docu-ensayo que reflexiona, desde el punto de vista de dos comunidades envejecidas, sobre la memoria, la productividad, el trabajo y su propia extinción como comunidad. La narración transcurre en una residencia urbana de gente mayor en un barrio de Barcelona, y en una antigua colonia minera víctima de la despoblación y de la globalización económica y financiera en León. Ambas localidades viven cristalizadas, como si fueran los restos de un tiempo que, con resignación, serenidad y sentido del humor, va desapareciendo.
Una producción de Boogaloo Films, Open Society Foundations y CCCB
World Premiere: 55º Festival Internacional de Gijón
Género: Documental
Duración: 71’
V.O.: Castellano y Catalán.
Formato: Vídeo HD 1920x1080
Año de producción: 2017
Equipo Técnico:
Directora, guionista: Ingrid Guardiola Sánchez
Producción: Miguel Ángel Blanca, Bernat Manzano
Cinematografía: Joanot Cortès
Montaje: Miguel Ángel Blanca
Música original: Cabo San Roque

MANIFEST del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona

Arran de les darreres actuacions i resolucions del poder judicial, que no fan més que vehicular la virulenta espiral de censura i repressió política que malauradament vivim a l’Estat espanyol, els membres del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona volem manifestar un rebuig frontal i absolut a tot el que representi un atac a les llibertats fonamentals de les persones i, en aquest cas particular, a la llibertat d’expressió.
Les condemnes imposades a Valtònyc, Pablo Hasel i els membres de La Insurgencia són una manifestació més de l’intolerable clima de supressió de llibertats que fomenta el govern de l’Estat i que es materialitza en la desmesura d’un sistema judicial tristament polititzat.
La imposició de penes de presó tan innecessàries com desproporcionades no persegueix cap altre objectiu que alimentar la por. Una por que, en el cas concret dels creadors, desemboca irremeiablement en autocensura. D’aquesta manera s’acaba promovent i premiant la mediocritat i l’esperit acrític. Elements característics d’una societat desmembrada i culturalment inerta.

L’acceptació i la normalització de la censura permeten que s’estengui ràpidament per totes les capes de la societat. Això ha quedat palès avui mateix amb la retirada a petició d’IFEMA de l’obra sobre els presos polítics que Santiago Sierra havia de presentar a ARCO.
Tal com ja vam fer el passat mes d’octubre en relació amb els empresonaments polítics, que encara mantenen privats de llibertat Jordi Cuixart, Joaquim Forn, Oriol Junqueras i Jordi Sánchez, volem reiterar ara la denúncia d’un problema de fons molt greu en el funcionament de les institucions espanyoles: l’absència d’una veritable separació de poders i la consegüent falta d’independència del poder judicial.

Demanem als representants i agents del món cultural que no deixin de denunciar i combatre la repressió en qualsevol de les formes que adopti, i exhortem el conjunt de representants electes que lluitin contra tota coacció que afecti les llibertats i els drets fonamentals. 

Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona
Antonio Ramírez (president), Miquel Cabal Guarro, Amadeu Carbó, Ingrid Guardiola, Martina Millà, Cristina Pujades i Victoria Szpunberg. Secretari Executiu: Carles Giner
Barcelona, 21 de febrer de 2018

DISCURS PREMIS CIUTAT DE BARCELONA 2017

En nom del Comitè Executiu

Febrer 2018

Benvolguts tots/es,

Sóc aquí en representació del Comitè Executiu del Consell de la Cultura de Barcelona, format per Miquel Cabal, Amadeu Carbó, Martina Millà, Cristina Pujades, Antonio Ramírez, Victòria Szpunberg, una servidora i amb Carles Giner a la secretaria. El Comitè Executiu és el timó del Consell de la Cultura, un organisme format per persones amb una trajectòria reconeguda en l’àmbit cultural, que provenen de posicions i sensibilitats molt diferents i que queden al marge de compromisos partidistes. Un timó que potser és atípic, perquè creu en la importància de les polítiques culturals com a servei públic i pensa que la cultura té més a veure amb la gent que amb la política.

Una de les tasques d’aquest Comitè és proposar els membres dels jurats dels Premis Ciutat de Barcelona. Hem treballat per aconseguir uns jurats paritaris, tant en les presidències com en la composició global. També hem vetllat pel diàleg generacional i per la diversitat de mirades que hi aporten els perfils diversos d’uns professionals d’alta qualitat que han de ser renovats cada pocs anys. En aquesta edició s’ha incorporat el premi de «Ciències de la terra i ambientals», no només perquè set dels objectius del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament estan vinculats a l’estudi de les ciències ambientals i de la terra, sinó també perquè Barcelona té centres de recerca i departaments universitaris que realitzen investigacions pioneres en aquests àmbits i que són molt coneguts en els circuits científics internacionals, però no tant pels ciutadans locals. També considerem que és una aposta clara de futur per part de l’ICUB, ja que convergeix amb la línia de les polítiques sobre el canvi climàtic que l’Ajuntament actual comença a posar en marxa.

Des del Comitè Executiu estem ultimant l’Informe Anual de la Cultura, en el qual s’inclou una valoració de les polítiques culturals de l’ICUB. Per això hi parlem de mesures de govern com la del Sector del Llibre, la de l’Audiovisual o la de les Fàbriques de Creació, però també de l’estat de salut de la cultura i, per descomptat, de subvencions. Precisament aquest informe mostra que encara tenim recorregut de millora en el sistema actual de subvencions. Perquè els números, al capdavall, es tradueixen en fets culturals. L’informe també reflecteix el ball de bastons que hi ha hagut en l’àmbit de la política i la cultura municipal els últims dos anys, i la consegüent dificultat per desenvolupar unes polítiques culturals sòlides, a llarg termini, permeables amb els sectors i amb la ciutadania.

Però avui estem de celebració, som aquí per aplaudir els guanyadors dels Premis Ciutat de Barcelona, els autèntics protagonistes de l’acte. Uns premis que s’atorguen amb absoluta independència de qualsevol interès econòmic i polític però que, en canvi, són atorgats amb tot l’interès del món. Els premis són un reconeixement, alhora que enceten un circuit de confiances, de ponts, d’anar els uns cap als altres, d’anomenar-nos els uns als altres públicament, de viva veu. I, en aquest joc de correspondències, els premis també generen una comunitat, encara que sigui fugaç. Som un grup de ciutadans que proposem uns altres ciutadans perquè escullin, entre les persones que es dediquen a la creació i la investigació, les que el 2017 han destacat més que ningú en les seves heroiques aventures.

I dic heroiques aventures perquè seguir, malgrat tot, obstinadament, en el camí de la creació i la investigació, s’ha convertit en una proesa. No és el moment de plorar, perquè el plor requereix intimitat, sinó que és el moment d’indignar-se i, com diria Didi-Huberman, transformar la indignació en una tasca, la tasca de denunciar la violència del món amb tota la calma i la intel·ligència possibles. I la cultura i les polítiques culturals també participen d’aquesta violència quan no fan el seu paper i contribueixen així a l’empobriment dels sectors i els fets culturals, de la qualitat i la diversitat dels seus projectes i de l’accés dels ciutadans a la cultura.

Des del Consell de la Cultura ens agradaria que l’Ajuntament es comprometés encara més amb els projectes i els creadors més vulnerables, més fràgils. Parlem d’aquells que tenen per objectiu alimentar l’esperit, crear i compartir valors i coneixement, transformar la societat tot empoderant-ne els ciutadans i solidificar les diferents comunitats en relació amb el territori.

La cultura és un teixit, un joc de correspondències que ens fa prendre consciència del lloc que ocupem en el món envers els altres. De ben poc serveixen l’star system i la cultura de l’espectacle i de consum ràpid. I si serveixen per alguna cosa és per fer-nos més pobres i, finalment, per expulsar-nos de la ciutat, de casa nostra. Els teixits i les correspondències, per contra, demanen rutes estables i a llarg termini, perquè s’hi pugui transitar i perquè sigui el pas mateix de la gent que hi transita el que les acabi modificant.

Som conscients que aquestes rutes de present i de futur troben entrebancs en la crisi política que vivim: lleis mordassa, articles 155, gent empresonada injustament, censura, manipulació, perillosa autocensura… Tot això davant d’uns representants polítics que, en la majoria dels casos, han oblidat quina és la importància i la missió de la cultura en la vertebració d’una societat.

Per acabar, m’agradaria recuperar unes paraules de Laura Llevadot, jurat d’aquests premis, en el pròleg del llibre Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat. Llevadot diu que per dur a terme una pràctica revolucionària n’hi ha prou de capgirar l’ordre consensuat, cosa que passa sempre que hi ha una interrupció de l’ordre de les identitats establertes, i que subvertir-les ja és fer política; com ho fan els obrers de La nit dels proletaris de Rancière quan, en lloc de descansar durant la nit i reposar forces per a l’endemà, prenen la ploma i escriuen, es reapropien del seu temps de vida prèviament assignat.

Vull afegir que la cultura també ha de ser una eina per capgirar, interrompre, subvertir, reapropiar, qüestionar els modes de dir, veure, sentir i castigar que se’ns imposen.

Moltes felicitats a tothom!

"Casa de ningú / Casa de nadie" participa a la selecció oficinal del Festival de Cinema de Guadalajada-Mêxic

 

ENLACE A LA NOTICIA

"Casa de ningú / Casa de nadie" va a la secció oficial del Miradas.doc de Tenerife

 

AQUÍ més info

Lideratge i vassallatge televisiu_nou article pel diari JORNADA

Com a membre del Consell Editorial del Diari Jornada escric sobre TV3 i TVE, el 155, l’IVA retroactiu, l’ofec econòmic i la propaganda política i televisiva. En definitiva, sobre quina és la televisió pública que ens mereixem. CLICA AQUÍ per llegir l'article. 

LABORATORIO DE CINE-ENSAYO en ArtLab de Huesca_Inscripciones Abiertas

 

Grupo de investigación y creación.

Del 8 de enero al 25 de junio.
Todos los lunes de 19 a 21h.
Plazas: Máximo 15 personas.
Precio: 150 € (25€ al mes). Incluye todos los talleres.

Talleres sueltos:

• SOY CÁMARA: UN CANAL DE ENSAYO AUDIOVISUAL EN INTERNET o cómo pensar, hacer y deshacer las imágenes en la era del superávit audiovisual. Impartido por Ingrid Guardiola. 50 €
• FORMAS PELIGROSAS: NARRATIVA Y ENSAYO: ESTRUCTURAS, MODELOS Y SINGULARIDAD EN LA ESCRITURA AUDIOVISUAL. Impartido por Andrés Duque. 50€

---

Dirigido a cineastas, fotógrafos, artistas visuales, profesores, investigadores, estudiantes (letras, artes, ciencias, comunicación… ) y a toda persona interesada en el cine-ensayo.

---

En los últimos años, el cine-ensayo ha logrado un amplio reconocimiento como una categoría específica en la práctica cinematográfica, con su propia historia, figuras, películas y textos canónicos. Sus características particulares lo han convertido en una los géneros audiovisuales más elásticos y estimulantes para abordar el cine como forma de pensamiento.
Planteamos un grupo de investigación y creación audiovisual que desee desde ARTLAB HUESCA explorar el cine-ensayo como medio de investigación, expresión y conocimiento.
Objetivos:
Crear un grupo de trabajo que funcione como una mente colectiva. Una agrupación que proponga temas que abordar mediante el uso desprejuiciado y promiscuo de las imágenes digitales, las ciencias, el arte y las humanidades. Un colectivo que analice, descomponga y recomponga el material audiovisual. Que realice una lectura en común de las imágenes, que las interprete y que pueda reapropiarse de ellas para otorgarles nuevos significados y sentidos para elaborar con ellos nuevas piezas audiovisuales de carácter artístico con un fin divulgativo, educativo, que alimente el espíritu crítico y que nos sirva a todos como aprendizaje y espacio de reflexión.
Nuestro laboratorio de cine-ensayo pretende ser un una organización interdisciplinar de análisis multicultural, artístico, científico y filosófico que promueva y aliente una atmósfera de discusión y creación dialéctica.
Itinerario:
Un recorrido trazado en común en el que abordar el estado de la cuestión, dibujando una historia del cine-ensayo en el contexto general de la historia del cine, y analizando sus aspectos, estéticos y metodológicos.

• Los colectivos cinematográficos: introducción a su historia y prácticas ético-políticas y estéticas.
• Excursiones y búsqueda de tema y/o temas, observación, inspiración y referentes estéticos, significados, metáforas y analogías, subtextos, inconsciente,  selección de propuestas.
• Selección y visionado y lectura de filmografía y bibliografía, aportaciones abiertas, cine-dialéctica y crítica.
• Configuración de una caja de herramientas grupal. Fuentes, archivos visuales y sonoros, procesamientos comunes, programas de edición. Otros recursos.
• Escritura y reescritura: estructura, guión/montaje de la/las pieza/piezas ensayísticas finales.

26 y 27 de enero.

SOY CÁMARA: UN CANAL DE ENSAYO AUDIOVISUAL EN INTERNET o cómo pensar, hacer y deshacer las imágenes en la era del superávit audiovisual.

Impartido por Ingrid Guardiola.

Internet puede ser, tanto un estercolero de imágenes y de información como un laberinto de destinos cruzados que haga de las imágenes un momento fértil en la producción de cultura y de conocimiento. Este taller, como indica el título, pretende pensar el lugar que han ocupado las imágenes en la cultura desde el ensayo y la apropiación audiovisual. Si el cine y la fotografía nacieron en paralelo al remontaje, Internet se ha convertido en un lugar privilegiado para la apropiación y la remezcla, para ensayar las imágenes que nos bombardean a diario desde todas las pantallas. Este exceso de imágenes se ha convertido en una ceguera transitoria, de aquí que el ensayo y la apropiación audiovisual sean más necesarias que nunca para entender el mundo-en-imágenes que nos rodea. El SOY CÁMARA ha sido un programa de ensayo audiovisual que se emitió en La2 de TVE (2010-2015) y que en 2016 ha hecho el salto a la red a través de su propio canal de YouTube: https://www.youtube.com/soycamaracccb. Para el SOY CÁMARA la apropiación ha sido y es su ADN. En el taller se establecerá una genealogía crítica del SOY CÁMARA, se hará una constelación de referentes (cercanos y lejanos) que incluirán los trabajos más brillantes del cine y del audiovisual apropiacionista. También se plantearán los métodos de trabajo del proyecto y se esbozarán las bases para hacer un ejercicio práctico que culmine en un ensayo (individual o colectivo) que pueda formar parte del canal del SOY CÁMARA, de su comunidad audiovisual.