jueves, 30 de enero de 2014

La dimensió poc coneguda: Pioneres del Cinema

Adjunto informació d'un projecte que estem fent amb la Marta Sureda titolat LA DIMENSIÓ POC CONEGUDA: PIONERES DEL CINEMA. Ha estat possible gràcies als 2.000 euros de les ajudes KREAS (que ens han servit per pagar quatre coses tècniques i l'obra gràfica) i la complicitat del Museu del Cinema, Boogaloo Films i el Cinema Truffaut. Amb la Marta hem estat uns mesos fent entrevistes a professionals i experts/es del cinema per tal de realitzar 4 assajos audiovisuals sobre Cineastes, Actrius, Guionistes i Muntadores que es podran veure al Museu del Cinema de Girona del 8 de març fins l'1 de juny, juntament amb 4 obres d'Andrea Btoy que també formen part del projecte. En el bloc es pot consultar la següent informació: 
- Descripció del projecte.
- Sobre els 4 assajos (tot i que no es podrà veure el material audiovisual).
- Entrevistes: de cara al 8 de març penjarem les entrevistes (il·lustrades amb fonts audiovisuals) que vam fer als experts/es i professionals. Les entrevistes són un treball en procés, amb la qual cosa anirem amplicant-ho, poc a poc
- Refències bibliogràfiques.
- Contacte.
http://pioneresdelcinema.blogspot.com.es/
Facebook: https://www.facebook.com/pioneresdelcinema
Twitter: https://twitter.com/Pioneresdelcine

clicar per ampliar. 
Imatge d'Andrea Btoy.

Descripció general

L'exposició La dimensió poc coneguda: Pioneres del cinema ens apropa al treball que les dones han desenvolupat en l'àmbit cinematogràfic a través de quatre assaigs audiovisuals dedicats a cineastes, muntadores, guionistes i actrius. Els quatre vídeos són el resultat d’un treball de investigació a partir d’entrevistes a experts/es i professionals dels diferents àmbits. Es tracta d’un projecte d’investigació de caràcter educatiu, creatiu i divulgatiu. Cadascun dels vídeos està acompanyat per un retrat d'una pionera realitzat per l'artista Andrea Btoy (Alice Guy, Anita Loos, Clara Bow, Lillian Gish). El visitant també pot consultar i ampliar els continguts de les peces audiovisuals a través d'un bloc en línia on es troben les entrevistes amb les professionals i els/les experts/es, així com un conjunt de referències i bibliografia sobre el tema i les xarxes socials respectives del projecte. El projecte no està tancat, les entrevistes en línia s’aniran ampliant per tal de donar a conèixer més professionals i experts/es amb l’objectiu de ser el màxim de divulgatius possibles.

Una “dimensió” molt poc coneguda

La història del cinema es filtra, tant per l’objectiu de la càmera, com per l’ull opac de l’historiador, com per la butxaca estreta del productor  D’aquí que la història de les dones muntadores, guionistes i cineastes, sigui una versió escueta i poc reconeguda de la versió oficial de la història del cinema; no és tant així amb les actrius: la carn i el voyeurisme congènit a la pràctica cinematogràfica les salva de la invisibilitat. En una imatge dels orígens dels cinema apareixen els germans Lumière (uns dels pares de l’invent) cosint. En ella recuperen l’anècdota que vincula l’origen del cinema a la pràctica de la costura. Certament, la història és un recosit de històries, de la pròpia Història: des de les primeres etnògrafes (Osa Johnson –mirada colonialista-), les pioneres cineastes (Alice Guy –projecte burgès-, Lois Weber –projecte social-…), a les primeres còmiques (Lea Giunchi –còmica -), passant per les muntadores (Elisaveta Svilova o Esfir Shub a Rússia, Margaret Booth o Barbara McLean a Hollywood, entre d’altres), les ments que hi havia darrera de les històries (guionistes com June Mathis o Anita Loos), fins a les musses dels conquistadors de l’ofici (Jeanne d’Alcy és a Méliès el que Mary Pickford o Lilian Gish a Grifith) i del desfici (Theda Bara, Pola Negri…).

Sobre el vídeo-assaig “Cineastes”

La consolidació del sistema d'estudis (la divisió de treball, la professionalització i la competitivitat) va excloure a les dones cineastes de la indústria cinematogràfica, exceptuant dorothy arzner. Figures clau com les pioneres Alice Guy i Lois weber, entre d'altres, van ser oblidades durant dècades. Tot i l'ostracisme femení, a la publicitat abundaven imatges de dones amb càmeres, filmant la seva família i la naturalesa, relegant-les al cinema no professional. Però tot i desaparèixer del cinema narratiu, convencional i de ficció, algunes cineastes van resistir treballant en gèneres perifèrics com el documental i l'experimental.

Sobre el vídeo-assaig “Guionistes”

La professió de guionista es caracteritza habitualment i, malauradament, per cert anonimat. Als EUA, en el cas de les dones aquesta condició s'intensifica a partir dels anys trenta. En canvi, en les primeres dècades, hi havia un gran nombre de dones guionistes que compartien projectes i col.laboraven amb cineastes, muntadores i actrius, escrivien manuals i apareixien a les revistes especialitzades, en un ambient de camaraderia irrepetible. Es tracta d’un període marcat per la incertesa i certa llibertat, que va propiciar el treball col.laboratiu, la dificultat per atorgar autoria i l'intercanvi de professions.

Sobre el vídeo-assaig “Muntadores”

Als orígens del cinema la feina de muntadora s’equiparava a la de la costurera i per això l’ocupaven les dones; la sala de muntatge era un espai matriu de cocció de la pel·lícula, un espai aïllat, íntim, apartat, on el “frankenstein” de la pel·lícula cobrava vida gràcies a la feina de muntatge de moltes dones. Quan va arribar el sonor i es va concebre com una feina tècnica es van fer fora a moltes de les professionals. El cinema d’autor europeu dels anys 60 va ser un terreny molt fèrtil per a les muntadores que, sovint, treballaven de forma constant per un o dos cineastes. La mateixa estructura productiva basada en aliances directors-muntadores es va repetir les dècades següents en el “Nou Hollywood” (Penn, Coppola, Scorsese, Lucas, fins a Tarantino).

Sobre el vídeo-assaig “Actrius”

Algunes de les primeres  actrius com Florence Lawrence o Mary Pickford controlaven elles mateixes el seu catxet i tenien més poder que el director. Algunes d’elles van fer incursions en la producció i direcció cinematogràfica, però en són una excepció. La mirada cinematogràfica sovint la estat la d’un home mirant una dona, establint una relació de poder i de desig innegable. L’home construïa aquest desig a partir d’arquetips com la dona maternal postvictoriana, la vamp, la dona misteriosa, la Popcorn Venus, les dones venjadores dels 70, la llista és llarga. En el cinema de la modernitat moltes d’aquestes actrius tenien relacions personals amb els directors, posant sobre la taula noves qüestions sobre el fetitxisme i control de la mirada, sobre la relació del cinema amb la vida. Finalment, aquests arquetips es filtraven a la platea i servien com a expectatives vitals per molts espectadors i espectadores la vida de les quals estava a anys llum de l’aura, l’encanteri i el happy ending de la pantalla.



jueves, 9 de enero de 2014

CRÓNICA DE UN DÍA EN EL BLOQUE SALT DE LA PAH / CRÒNICA D'UN DIA EN EL BLOC SALT DE LA PAH

(Texto aparecido en el suplemento Cultura/s de La Vanguardia el 8 de enero del 2014; versión castellana)

El Tribunal Europeo de los Derechos Humanos

22 de marzo del 2013: un bloque de pisos del SAREB (Sociedad de Gestión de Activos Immobiliarios Procedentes de la Reestructuración Bancaria), conocido como “banco malo” (un 45% del cual es presupuesto público) que llevaba tres años vacío es “ocupado” por familias desahuciadas. El objetivo del SAREB es malvender el “patrimonio público” (hablamos de pisos rescatados con fondos públicos), una buena parte a inversores extranjeros privados que, a la vez, volverán a especular con él. Es el octavo bloque en España que se libera. Actualmente hay quince.

16 de octubre del 2013: el Tribunal Europeo de los Derechos Humanos de Estrasburgo suspende el desalojo de la Obra Social PAH de Salt (el bloque de pisos liberados donde viven 15 familias -43 personas-). Este punto de inflexión marca un antes y un después.

5 de noviembre del 2013, Estrasburgo: el Tribunal Europeo de los Derechos Humanos levanta la suspensión de desalojo, se deja a manos del Juzgado de instrucción número 3 de Girona la decisión negociando con la Agencia Catalana de Vivienda y el abogado de la PAH, Benet Salellas, el realojo de las familias. La PAH ha intercedido en el realojo de más de 700 personas.

Una gran familia

18 de noviembre del 2013: me encuentro con las familias de la Obra Social PAH de Salt (más conocido como “bloque Salt”). Me acoge Mónica Bertran y mi cicerona será Doris, a pesar de que por el comedor comunitario pululen Bouchra, Yabu o Dora. Es el primer día que reciben correspondencia, por fin han podido registrarse en el censo local, es la confirmación del padrón: han empezado las mujeres con hijos, puesto que el censo es el primer paso para la escolarización y el acceso a la sanidad. El bloque está precedido por un gran huerto en forma de laberinto griego que hicieron más de un centenar de personas en un solo día. Por entre los árboles están las gallinas. El huerto y las gallinas proveen de alimentos al bloque, “también nos ayuda el hombre del bar, y los bomberos, que nos llevan pan para un mes”, dice Doris. Ella recuerda cuando los niños aprendieron, alucinados, que las gallinas hacían huevos y el gusto de los alimentos no envasados. En el bloque llegaron algunas familias con niños que no pasaban de los dos años, niños que no hablaban, temerosos de todo, niños que hoy en día están completamente integrados en esta gran familia que es la comunidad del bloque. De hecho, para ellos es un orgullo formar parte del proyecto, y en la escuela lo viven como una heroicidad, también sus compañeros. Ningún niño quiere volver a la insalubre vida anterior. Esta convivencia multi-cultural e inter-generacional del bloque y sus efectos positivos sobre todos los habitantes me hace poner un gran interrogante sobre la estabilidad y necesidad de la familia nuclear blanca.

Organización

Doris lleva trece años en Girona, en 2011 perdió la casa, le aplicaron la “dación en pago”, una solución parcial que no resuelve el problema de la vivienda básica, su marido se fue a Brasil, le diagnosticaron una enfermedad ocular degenerativa que acabará dejándola ciega y se quedó sola, sin nada y con tres hijos. Doris estuvo tres meses yendo cada día a la entidad bancaria, sin casa y sabiendo que mientras ella estaba en la calle había centenares de pisos vacíos. Cuando Doris descubrió la PAH, casi como un milagro, la respuesta vino sola. No tardaron a instalarse en el bloque de Salt, a “liberarlo” como dicen ellas (puesto que la mayoría de habitantes del bloque son mujeres). Al principio hicieron una selección de familias y se ubicaron progresivamente, ya que no podían juntar familias completamente destrozadas, no hubiera sido productivo, puesto que el bloque quería instaurarse, desde el primer momento, como un símbolo de lucha. Las familias que viven allí son de culturas de diferente procedencia y con estructuras parentales muy diferentes. “Nunca hubiera pensado que tendría que tener en cuenta cosas como el Ramadán para organizar las asambleas”, dice Doris, “de la misma forma que los maridos de las compañeras musulmanas que viven allí no hubieran pensado nunca que acabarían con un delantal y respondiendo a la gestión de las mujeres”. Cada familia vive en un piso, que no son de lujo como dijo el Alcalde de Salt (“Estos pisos de lujo no son para vosotros”), a pesar de que comparten algunos servicios: comedor, lavadora y congelador comunitarios. El consumismo desenfrenado nos ha hecho esclavos de muchas máquinas y pagamos por ello un precio muy caro, pudiéndolo evitar. Al principio de vivir allí tuvieron continuados cortes de agua, incluso un día vinieron a soldar los grifos para que no pudieran tener más agua y tuvieran que irse, pero las mujeres lo impidieron, agarrándose instintivamente a los grifos y poniéndose dentro del muro de cemento armado que la entidad bancaria había mandado construir para que no tuvieran acceso al agua. También al principio montaban guardias rotativas, como si fueran fugitivas, ilegales, cuando si de algo huyen es, precisamente, de la miseria que el propio sistema favorece.

Desculpabilización

Lo llaman banco malo para darnos la sensación que los otros son buenos, pero todos son iguales”, dice Doris. Ahora es capaz de llamar las cosas por su nombre gracias al apoyo de la PAH. De hecho, una de las tareas principales de la PAH son los procesos de desculpabilización de las familias. Una sociedad que gira alrededor del dinero expulsa todo aquel que no puede ganarlo ni gastarlo, lo exilian, lo culpan y lo averguenzan. La PAH explica a las familias el funcionamiento del sistema para que vean que ellos, más que culpables, son víctimas, pero transitorias, evidentemente. A esto cabe añadir que algunas de estas familias son inmigrantes, que es una doble sensación de aislamiento permanente: el hecho de ser un inmigrante, y el hecho de no tener dinero ni trabajo. En este proceso de “despertar” está el hecho de tener alguien con quien interlocutar, que te escucha y que te orienta, que te da opciones, a la inversa del gobierno y las entidades bancarias que destacan por su irresponsabilidad e inhumanidad. “Los bancos llamaban a las familias cada día, incluso lo habían perseguido hasta los colegios de los hijos”, dice Doris. Muchas familias se sentían culpables de ser inmigrantes, culpables de no tener nada, algunos incluso venían de situaciones familiares muy desestructuradas (hablamos de maltrato de género) y en el bloque han encontrado la salud mental necesaria y la fuerza grupal, aparte de tener acceso a los mínimos “comunes” de la existencia: la comida y la casa. “Duermo de forma plácida porque sé que me levanto y al día siguiente tengo comida. Antes no pasaba siempre”, dice Doris.

Acciones

Al principio la única opción que les daban era que fueran a vivir con otras familias, como si fueran una pila de trozos de carne. La administración, de natural, sólo responde a las entidades bancarias maltratando todas estas familias, potenciando el sentimiento de vergüenza, hasta que apareció la PAH, las camisas verdes y la posibilidad de hacer frente a una situación que si a alguien tendría que avergonzar es, precisamente, a los bancos y a los políticos. ¿Cómo se puede resistir sin dinero? La PAH ha demostrado que se puede, si hay voluntad colectiva de que las cosas cambien. Las familias se reúnen una vez a la semana en el bloque, y también hacen una reunión semanal externa. Como comenta Doris: “Hemos pasado del niño al adulto en un día, al principio íbamos a todos los plenos del Ayuntamiento, entrábamos, después nos recibieron los representantes de la Generalitat, aunque la reunión la hicimos en la calle y, finalmente, los medios de comunicación nos llamaban, conseguimos reuniones con la SAREB y hemos llegado a Europa; ahora ya no vamos a los plenos, ya no es un problema local, sino europeo”. Su objetivo es cambiar la Ley, de hecho, la nueva Ley de Seguridad Ciudadana que quiere aprobar el PP no hace, sino, acorralar los escraches con multas imposibles, y en esta propuesta de ley queda reflejada la fuerza del movimiento y la amenaza que supone para el gobierno. Según Doris, “los políticos no conocen la realidad, no pueden hablar de esto porque no lo han vivido ni sentido, ni se lo imaginan. Se han alejado tanto que sólo defienden sus intereses”. La PAH ha recibido ofertas para entrar a formar parte de partidos políticos, pero no se quieren politizar, tampoco quieren mezclar la religión (aunque no ha habido ninguna comunidad religiosa que les haya ofrecido ayuda, excepto Cáritas). “No queremos caridad, no queremos el pez, queremos pescar”, refuerza Doris. Dora y Doris hablan de los compañeros muertos, los que se han suicidado, “antes que luchar, la gente se va y no vuelve”, dice Dora, “estas son las víctimas que se pagan”. Doris vino desilusionada de Chile, familiar de ejecutado político durante la época de Pinochet, fue una gran activista para la instauración de la democracia en el país; “aquí hay una dictadura, sólo faltan los sonidos de las balas y la gente no despierta”, dice. Este colectivo de luchadoras que ha hecho llorar a más de un guarda de seguridad de los bancos, sabe que el camino es largo, que la lucha es difícil y que se puede hacer a través de varios frente, por ejemplo, el 29 de noviembre Doris hizo de sí misma en Migraland, una obra de teatro dirigida por Álex Rigola y estrenada en el contexto de Temporada Alta. Lo que está claro es que la mayoría de gente a menudo nos aferramos a lo poco que tenemos y que no queremos perder antes que luchar por el bien común. Pronto, incluso el alma será privada y mercantilizada y Fausto será de un naturalismo estremecedor.

26 de noviembre del 2013: acabo el texto y el juez señala una nueva fecha de desalojo del bloque, el 27 de noviembre.

27 de noviembre del 2013: el bloque recibe el soporte popular y de la PAH y no los desalojan. Continúa la lucha, la orden de desalojo, las negociaciones antes una administración vendida al mejor postor.

13 de diciembre del 2013: la policía de la Generalitat desaloja el Bloc Salt. Doris decide continuar la resistencia y se queda a vivir en una tienda de campaña en medio del huerto.


(versió catalana)

El Tribunal Europeu dels Drets Humans

22 de març del 2013: un bloc de pisos del SAREB (Societat de Gestió d’Actius Immobiliaris Procedents de la Reestructuració Bancària), conegut com a “banc dolent” (un 45% del qual és pressupost públic) que portava tres anys buit és “ocupat” per famílies desnonades. L’objectiu del SAREB és malvendre el “patrimoni públic” (parlem de pisos rescatats amb fons públics), una bona part a inversors estrangers privats que, a la vegada, tornaran a especular amb ell. És el vuitè bloc a Espanya que s’allibera. Actualment n’hi ha quinze.

16 d’octubre del 2013: el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg suspèn el desallotjament de l’Obra Social PAH de Salt (el bloc de pisos alliberats on viuen 15 famílies -43 persones-). Aquest punt de inflexió marca un abans i un després.

5 de novembre del 2013, Estrasburg: el Tribunal Europeu dels Drets Humans aixeca la suspensió de desallotjament, es deixa a mans del Jutjat de instrucció número 3 de Girona la decisió negociant amb l’Agència Catalana de Vivenda i l’advocat de la PAH, Benet Salellas, el reallotjament de les famílies. La PAH ha intercedit en el reallotjament de més de 700 persones.

Una gran família

18 de novembre del 2013: em trobo amb les famílies de l’Obra Social PAH de Salt (més conegut com a “bloc Salt”). M’acull la Mònica Bertran i la meva cicerona serà la Doris, malgrat pel menjador comunitari pul·lulin la Bouchra, la Yabu o la Dora. És el primer dia que reben correspondència, per fi han pogut registrar-se en el cens local, és la confirmació del padró: han començat les dones amb fills, donat que el cens és el primer pas per l’escolarització i l’accés a la sanitat. El bloc està precedit per un gran hort en forma de Laberint Grec que van fer més d’un centenar de persones en un sol dia. Per entre els arbres hi ronden les gallines. L’hort i les gallines proveeixen d’aliments al bloc, “també ens ajuda l’home del bar, i els bombers, que ens porten pà per un mes”, diu la Doris. Ella recorda quan els nens van aprendre, astorats, que la gallines feien ous i el gust dels aliments no envasats. Al bloc van arribar algunes famílies amb nens que no passaven dels dos anys, nens que no parlaven, temerosos de tot, nens que avui en dia estan completament integrats en aquesta gran família que és la comunitat del bloc. De fet, per ells és un orgull format part del projecte, i a l’escola ho viuen com una heroïcitat, també els seus companys. Cap dels nens vol tornar a la seva insalubre vida anterior. Aquesta convivència multi-cultural i inter-generacional del bloc i els seus efectes positius sobre tots els habitants em fa posar un gran interrogant sobre l’estabilitat i necessitat de la família nuclear blanca.

Organització

La Doris porta tretze anys a Girona, el 2011 va perdre la casa, van aplicar-li la “dació en pagament”, una solució parcial que no resol el problema de la vivenda bàsica, el seu marit va marxar a Brasil, li van diagnosticar una malaltia ocular degenerativa que acabarà deixant-la cega i es va quedar sola, sense res i amb tres fills. La Doris va estar tres mesos anant cada dia a l’entitat bancària, sense casa i sabent que mentre ella estava al carrer hi havia centenars de pisos buits. Quan la Doris va descobrir la PAH, quasi com un miracle, la resposta va venir sola. No van tardar a instal·lar-se al bloc de Salt, a “alliberar-lo” com diuen elles (donat que la majoria d’habitants del bloc són dones). Al principi van fer una selecció de famílies i s’hi van ubicar progressivament, ja que no podien juntar famílies completament destrossades, no hagués estat productiu, donat que el bloc volia instaurar-se, des del primer moment, com un símbol de lluita. Les famílies que hi viuen són de cultures de diferent procedència i amb estructures parentals molt diferents. “Mai hagués pensat que hauria de tenir en compte coses com el Ramadà per a organitzar les assamblees”, diu la Doris, “de la mateixa manera que els marits de les companyes musulmanes que viuen aquí no haguessin pensat mai que acabarien amb un davantal i responent a la gestió de les dones”. Cada família viu en un pis, que no són de luxe com va dir l’Alcalde de Salt (“Aquests pisos de luxe no són per a vosaltres”), malgrat comparteixen alguns serveis: menjador, rentadora i congelador comunitaris. El consumisme desenfrenat ens ha fet esclaus de moltes màquines i en paguem un preu molt car, podent evitar-ho. A l’inici de viure allà van tenir continuats talls d’aigua, un dia fins i tot, van anar a soldar les aixetes perquè no poguessin tenir més aigua i haguessin de marxar, però les dones d’allà van impedir-ho, aferrant-se instintivament a les aixetes i posant-se dins el mur de ciment armat que l’entitat bancària havia manat construir perquè no tinguessin accés a l’aigua. També al principi muntaven guàrdies rotatives, com si fossin fugitives, il·legals, quan si d’alguna cosa fugen és, precisament, de la misèria que el propi sistema afavoreix.

Desculpabilització

Li diuen banc dolent per donar-nos la sensació que els altres són bons, però són tots iguals”, diu la Doris. Ara és capaç de dir les coses pel seu nom gràcies al recolzament de la PAH. De fet, una de les tasques principals de la PAH són els processos de desculpabilització de les famílies. Una societat que gira al voltant dels diners expulsa tot aquell que no pot ni guanyar-los ni gastar-los, l’exilien, el culpen i l’avergonyeixen. La PAH explica a les famílies el funcionament del sistema perquè vegin que ells, més que culpable, en són víctimes, però transitòries, evidentment. A això cal afegir que algunes d’aquestes famílies són immigrants, que és una doble sensació d’aïllament permanent: el fet de ser un immigrant, i el fet de no tenir diners ni treball. En aquest procés de “despertar” hi ha el fet de tenir algú amb qui interlocutar, que t’escolta i que t’orienta, que et dóna opcions, a la inversa del govern i les entitats bancàries que destaquen per la seva irresponsabilitat i inhumanitat. “Els bancs trucaven a les famílies cada dia, fins i tot els havien perseguit fins els col·legis dels fills”, diu la Doris. Moltes famílies se sentien culpables de ser immigrants, culpables de no tenir res, algunes fins i tot venien de situacions familiars molt desestructurades (parlem de maltractaments de gènere) i en el bloc han trobat la salut mental necessària i la força grupal, apart de tenir accés als mínims “comuns” de l’existència: el menjar i la casa.  “Dormo de forma plàcida perquè sé que m’aixeco i al dia següent tinc menjar. Abans no passava sempre”, diu la Doris.

Accions

Al principi l’única opció que els hi donaven era que anessin a viure amb altres famílies, com si fossin una pila de trossos de carn. L’administració, de natural, només respon a les entitats bancàries maltractant a totes aquestes famílies, potenciant-ne el sentiment de vergonya, fins que va aparèixer la PAH, les camises verdes, i la possibilitat de fer front a una situació que si a algú hauria d’avergonyir és, precisament, als bancs i als polítics. Com es pot resistir sense diners? La PAH ha demostrat que es pot, si hi ha voluntat col·lectiva de que les coses canviin. Les famílies es reuneixen una vegada a la setmana en el bloc, i també fan una reunió setmanal externa. Com comenta la Doris: “Hem passat del nen a l’adult en un dia, al principi anàvem a tots els plens de l’Ajuntament, hi entràvem, després van rebre’ns representants de la Generalitat, tot i que la reunió la vam fer al carrer i, finalment, els mitjans de comunicació ens cridaven, vam aconseguir reunions amb la SAREB i hem arribat a Europa; ara ja no anem als plens, ja no és un problema local, sinó europeu”. El seu objectiu és canviar la Llei, de fet, la nova Llei de Seguretat Ciutadana que vol aprobar el PP no fa, sinó, acorralar als “escarnis” (escraches) amb multes impossibles, i en aquesta proposta de llei queda reflectida la força del moviment i l’amenaça que suposa pel govern. Segons la Doris, “els polítics no coneixen la realitat, no poden parlar d’això perquè no ho han viscut ni sentit, ni s’ho imaginen. S’han allunyat tant que només defensen els seus interessos”. La PAH ha rebut ofertes per entrar a formar part de partits polítics, però no es volen polititzar, ni tampoc volen mesclar la religió (tot i que no hi ha hagut cap comunitat religiosa que els hi hagi ofert ajuda, excepte Caritas). “No volem caritat, no volem el peix, volem pescar”, reforça la Doris. La Dora i la Doris parlen dels companys morts, els que s’han suicidat, “abans que lluitar, la gent marxa i no torna”, diu la Dora, “aquestes són les víctimes que es paguen”. La Doris va venir desil·lusionada de Chile, familiar d’executat polític durant l’època de Pinochet, va ser una gran activista per la instauració de la democràcia al país; “aquí hi ha una dictadura, només falten els sons de les bales i la gent no desperta”, diu. Aquest col·lectiu de lluitadores que han fet plorar a més d’un guarda de seguretat dels bancs, sap que el camí és llarg, que la lluita és difícil i que es pot fer a través de varis fronts, per exemple, el 29 de novembre la Doris va fer d’ella mateixa a Migraland, una obra de teatre dirigida per Àlex Rigola i estrenada en el context de Temporada Alta. El que està clar és que la majoria de la gent sovint ens aferrem al poc que tenim i que no volem perdre abans de lluitar pel bé comú. Aviat, fins i tot l’ànima serà privada i mercantilitzada i Faust serà d’un naturalisme esglaiador.

26 de novembre del 2013: acabo el text i el jutge marca una nova data de desallotjament del bloc, el 27 de novembre.

27 de novembre del 2013: el bloc rep el suport popular  i de la PAH i no els desallotgen. Continua la lluita, l’ordre de desallotjament, les negociacions davant d’una administració venuda al millor postor.

13 de desembre del 2013: la policia de la Generalitat desallotja el Bloc Salt. La Doris decideix continuar la resistència i es queda a viure en una tenda de campanya enmig de l’hort.



ALGUNES IMATGES DE JOANOT CORTÈS:










jueves, 2 de enero de 2014

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA / CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA


Versió original publicat al Cultura/s de La Vanguàrdia l'1 de gener del 2014, especial "LA GRAN GUERRA"

(versió catalana)

CAL·LIGRAMES PER DESPRÉS D’UNA GUERRA
Ingrid Guardiola

Quan esclata la Primera Guerra Mundial Apollinaire s’allista com a voluntari; una bala li travessa el casc i fa que li executin una doble trepanació al crani. El 9 de novembre de 1918 mor de la grip espanyola, encara no nel mezzo del cammin della sua vita. L’experiència de les trinxeres i del dolor imprès en el seu propi cos serà determinant per l’elaboració del seu llibre Cal·ligrames: Poemes de la pau i de la guerra (1918). Abans de la guerra, Apollinaire va cultivar la technopaegnia (composició de poemes figurats que els llatins anomenaven també carmina figurata); ell mateix anomenava “ideogrames lírics” als seus primers textos de 1913. Dels poemes figurats de Símies de Rodes el 300 a.C. (Poema-ou, Doble Destral, Ales…) als “cal·ligrames” (mot donat pel mateix poeta) d’Apollinaire, es concentra tota una subtil i constant història de la “poesia figurada”. Durant i després de la primera Guerra Mundial el cal·ligrama cobra vol, el vol dels avions de guerra, com va pintar Malevich el 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy farà la seva Oda a Guynemer (1917), un heroï de guerra francès que va aconseguir 53 victòries. Com dibuixades per la metralla es poden llegir les lletres Ciel de France (“Cel de França”), i al bell mig un vers ascensional sense pressa ni pausa es perd en l’horitzó del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; també Joaquim Folguera escriurà a l’avió (En avió) el 1917. L’avió representa la màquina, la peripècia tècnica, la llibertat del destí empresonada en la funcionalitat bèl·lica. L’avió trenca amb la linealitat espaial com el cal·ligrama trencarà amb la sintaxi lingüística i amb l’espai codificat de la pàgina en blanc. Aquesta ruptura sintàctica serà una de les bases del Futurisme, moviment artístic que influenciarà a Apollinaire, juntament amb el cubisme a qui va dedicar nombrosos textos. En el Manifest Tècnic de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de les claus és, precisament, la destrucció de la sintaxi, a més a més de l’ “l’obsessió lírica de la matèria”, la missió de la poesia per procurar imatges noves, etc. Els futuristes eren devots de la velocitat, la tècnica, la ciència, la guerra i el futur. Però el futur, a la guerra, com va escriure Wittgenstein el 1914 en els seus diaris al front, queda fora de camp: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. Malgrat Apollinaire eludia les pitjors atrocitats de la guerra i la considerava un joc i una aventura (vegi’s el poema Merveille de la guerre), els Cal·ligrames parteixen del seu jo físic, emocional i poètic (com es veurà en el cal·ligrama Coeur, Couronne et miroir) i serà el passat, habitat per les persones, els paisatges (també literaris, com a Voyage) i les coses que estima, i no el futur, ni el progrés cosmopolita dels avantguardistes locals, el que esculpeixi des de la base molts d’aquests poemes. A Les collines dos avions combaten sobre el cel de París amb ràbia, un és la seva joventut, l’altre l’esdevenir. Al cal·ligrama Lettre-Océan es dirigeix al seu germà Albert, que vivia a Mèxic. Al Il Pleut, escrit al final de la guerra, sota la forma d’una pluja de lletres, es pot entre-llegir: “Escolta caure els vincles que et retenen per dalt i per baix”, aquests vincles, aquestes trobades de la seva vida que també plouen, com les “veus de dones com si fossin mortes, també en el record”. Aquestes veus de dones com les de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que formen el poema La colombe poignardée et les jet d’eau i on, dibuixat com un poema-font (que es confon amb un ull que plora sota el colom de la pau), també recorda Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verset “aquells que han anat a la guerra al nord ara combaten, el vespre cau, oh mar sangrant”. Al poema Guerre parlarà del contacte per l’escolta, dels “bruits entendus”, de fet, els cal·ligrames emanaran, no només la forma de l’objecte/sentiment convocat, sinó també el seu so (a Venu de Dieuze fins i tot inclou partitures); seran poemes audio-visuals, cançons per a després d’una guerra, estructurades amb la pressa de la guerra, amb la síntesi del telegrama, amb la llum somorta, però candent, de l’esperança.


(versió castellana)

CALIGRAMAS PARA DESPUÉS DE UNA GUERRA
Ingrid Guardiola

Cuando estalla la Primera Guerra Mundial Apollinaire se alista como voluntario; una bala le atraviesa el casco y hace que le ejecuten una doble trepanación al cráneo. El 9 de noviembre de 1918 muere de la grip española, aún no llegado su mezzo del cammin della sua vita. La experiencia de las trincheras y del dolor impreso en su propio cuerpo será determinante para la elaboración de su libro Caligramas: Poemas de la paz y de la guerra (1918). Antes de la guerra, Apollinaire cultivó la technopaegnia (composición de poemas figurados que los latinos llamaban también carmina figurata); él mismo llamaba “ideogramas líricos” a sus primeros textos de 1913. De los poemas figurados de Símias de Rodas el 300 a.C. (Poema-huevo, Doble Hacha, Alas…) a los “caligramas” (palabra dada por el mismo poeta) de Apollinaire, se concentra toda una sutil y constante historia de la “poesía figurada”. Durante y después de la primera Guerra Mundial el caligrama alcanza vuelo, el vuelo de los aviones de guerra, como pintó Malevich en 1915 (Avión Volando). Josep Maria Junoy hará su Oda a Guynemer (1917), un héroe de guerra francés que consiguió 53 victorias. Como dibujadas por la metralla se pueden leer las letras Ciel de France (“Cielo de Francia”), y en el medio un verso ascensional sin prisa ni pausa se pierde en el horizonte del poema: “Dins de l’avió mortalment ferit per l’espai hi brunzeix encara el lluent cor del motor més l’ànima del pàlid adolescent heroi vola ja vers les estrelles”; también Joaquim Folguera escribirá al avión (En avió) en 1917. El avión representa la máquina, la peripecia técnica, la libertad del destino aprisionada en la funcionalidad bélica. El avión rompe con la linealidad espacial como el caligrama romperá con la sintaxis y con el espacio codificado de la página en blanco. Esta ruptura sintáctica será una de las bases del Futurismo, movimiento artístico que influenciará a Apollinaire, juntamente con el cubismo a quien dedicó numerosos textos. En el Manifiesto Técnico de la Literatura Futurista (1909) de Marinetti, una de las claves es, precisamente, la destrucción de la sintaxis, además de la “obsesión lírica de la materia”, la misión de la poesía para procurar nuevas imágenes, etc. Los futuristas eran devotos de la velocidad, de la técnica, de la ciencia, de la guerra y del futuro. Pero el futuro, en la guerra, como escribió Wittgenstein en 1914 en sus diarios al frente, queda fuera de campo: “Acaso el futuro pernocte fuera del cuartel”. A pesar de que Apollinaire eludía las peores atrocidades de la guerra y la consideraba un juego y una aventura (véase el poema Merveille de la guerre), los Caligramas parten de su yo físico, emocional y poético  (como se verá en el caligrama Coeur, Couronne et miroir) y será el pasado, habitado por las personas, los paisajes (también literarios, como en Voyage) y las cosas que quiere, y no el futuro, ni el progreso cosmopolita de los vanguardistas locales, el que esculpa desde la base muchos de estos poemas. En Les collines dos aviones combaten sobre el cielo de París con rabia, uno es su juventud, el otro su devenir. En el caligrama Lettre-Océan se dirige a su hermano Albert, que vivía a Méjico. En Il Pleut, escrito al final de la guerra, bajo la forma de una lluvia de letras, se puede entre-leer:  “Escucha los vínculos que te retienen por arriba y por abajo”, estos vínculos, estos encuentros de su vida que también llueven, como las “voces de mujeres como si fuesen muertas, también en el recuerdo”. Estas voces de mujeres como las de Mia, Yette, Annie, Mareye, Lorie o Marie que forman el poema La colombe poignardée et les jet d’eau y donde, dibujado como un poema-fuente (que se confunde con un ojo que llora bajo la paloma de la paz), también recuerda a Braque, Jacob, Cremnitz… sobre el verso “aquellos que han ido a la guerra al norte ahora combaten, el crepúsculo cae, oh mar sangrando”. En el poema Guerre hablará del contacto por escucha, de los “bruits entendus”, de hecho, los caligramas emanarán, no sólo la forma del objeto/sentimiento convocado, sino también su sonido (Venu de Dieuze incluso incluye partituras); serán poemas audio-visuales, canciones para después de una guerra, estructuradas con la prisa de la guerra, con la síntesis del telegrama, con la luz mortecina, pero candente, de la esperanza.


lunes, 30 de diciembre de 2013

EL PÚBLIC-MERCADERIA DE L'ART

clicar AQUÍ per veure els 5 moments

El resultat de la cultura dels FABS ("favoritos", "likes") a mans del Guggenheim és una davaluació de la pedagogia de l'art, de la pròpia història de l'art. No només no s'anomenen les obres d'aquests 5 "grans moments", sinó que són quasi una excusa per a la congregació de feligresos, per a la suma d'unitats, per al recompte d'entrades, per a la justificació al Patronat. Si la mesura de la grandesa del Guggenheim és instagram com a context i el "favoritejar" (verb que d'aquí poc entrarà a la RAE) com a indicador, vol dir que hem passat del fetitxisme de l'obra d'art com a mercaderia al públic com a fetitx-mercaderia. Alguns museus i centres culturals d'aquí també ho saben. 

2013: ADÉU I NO TORNIS

Mark Rothko
No. 12 (Black on Dark Sienna on Purple)
1960


META-BLOC

clicar per ampliar


Ha sortit el bloc al Diari de Tarragona (no sé exactament el dia). Llàstima de no poder passar més temps per aquestes esferes, la vida ens apreta de moltes maneres, la sensació de que hi ha més activitat en l'article que en el bloc pesa. Deixo alguns breus apunts motivacionals que li vaig enviar a la periodista, sense ànims de donar més importància de la que té aquest bloc: un espai de trànsit personal enmig de la selva digital, poca cosa més. 


Inicis:

Vaig començar el bloc el 2006, la mateixa data quan ja va aparèixer el Dia Internacional del Blog. Vaig començar amb Blogger (2003) perquè era molt fàcil d'utilitzar, et permetia publicar textos i imatges i incrustar vídeos sense necessitat de dominar l'HTML o altres llenguatges de programació. A més a més, el bloc permetia fer playlists dels blocs (llavors encara era "blogs") que consideraves de referència, establir una comunitat de comunicadors de diferents àmbits sense necessitat de cenyir-te a un tema, encara que fos de forma passiva (a través d'una llista). També el bloc permetia etiquetar les entrades i tenir una mínima ordenació semàntica dels continguts. Sempre m'ha agradat escriure, és una forma d'ordenar-me i poder entendre les coses, fins que no les escric sóc incapaç d'entendre-les, o com a mínim d'entendre-les d'una forma més completa i menys adquirida, menys mimètica; el bloc permetia una escriptura més fresca, més immediata i menys especialitzada, que és el que passava en moltes publicacions online, i també menys literària, en el sentit més clàssic de la paraula. Al principi només volia arribar al meu cercle més proper d'amics (alguns els tenia lluny, les ganes de tenir-los a prop imperaven) i a alguns passants que, per casualitat o interès, acabessin, arribant allà. Quan un escriu, encara que ho facis per tu mateix, sempre acabes pressuposant algú a l'altra banda, encara que sigui una entitat abstracta, un lector ideal, encara que aquest "Tu" ni tansols existeixi, un "Altre" (els creients estan acostumats a fer-ho quan resen a Déu), és un exercici de recerca de comprensió, és un voler ser escoltat, estimat en aquesta escolta-lectura. La pretensió inicial era més privada i menys pública, tenir un espai on concentrar tots els meus interessos i poder tornar a ells quan volgués, i si hi havia algun comentari, poder establir un diàleg, quasi a mode de teràpia comunitària. De totes maneres, al començar d'una forma tan personal, el fil de debats no ha estat mai un espai prioritari ni molt viu del bloc.

Què hi ha en el bloc:

Al principi vaig començar amb textos més personals de reflexions sobre assumptes que m'importaven, alguns de caràcter més anecdòtic i d'altres de ressó més social. A partir del 2008, quan va arribar la crisi, van començar a predominar textos de crítica social i vaig utilitzar el bloc més com a recull de textos que publicava en d'altres mitjans (impresos o online) vinculats amb les meves feines acadèmiques, de investigació o d'articulista. Avui en dia pràcticament només és un recull de les col·laboracions, remunerades o no, que faig. Com que amb la crisi les jornades laborals s'han dilatat i precarietzat fins al punt de que es fa molt difícil dedicar temps al bloc, quasi és només un recull de les coses que faig en diferents àmbits, un punt de síntesi que es deplega en d'altres mitjans o plataformes de la xarxa o del circuïts culturals. També ha afectat l'ús i abús que fem de les xarxes socials; quan vaig començar a utilitzar facebook i twitter, bona part de les reflexions i crítiques d'àmbit més social van anar quedant filtrades en aquests espais, sobretot a facebook, on la retroalimentació amb la resta d'usuaris de la comunitat és molt més fructífera que a twitter, on predomina més el "tu a tu" o l'inter-diàleg entre dos o tres usuaris alhora o el pseudo-diàleg que es genera a través dels hashtags i les mencions, un debat en 140 caràcters, per tant, un diàleg molt pseudo. El decreixement del ritme de publicació del bloc també té a veure amb la multiplicació de la informació a l'esfera pública: passo molt més temps intentant decodificar bona part dels missatges que arriben (què s'ha dit, qui ho ha dit, quines són les intencions, quin és el debat que es genera...) que produint continguts, tot i que bona part dels comentaris que deixem a l'esfera pública siguin en si mateixos continguts, però en el meu cas són més preguntes, pedres que em fan de pont entre usuaris o entre informacions per arribar a ampliar el coneixement o la perspectiva de les notícies, que no continguts que tinguin un gran valor en sí mateix.

D'ara endavant:

Seguir fent d'espai sintètic on recollir totes les produccions (audiovisuals, comunicatives, literàries, assajístiques...) que vaig fent, siguin encàrrecs o projectes de iniciativa pròpia sense remuneració, en aquest sentit no hi poso cap jerarquia. "Magnetic Road" ha esdevingut una "carretera secundària" en la meva vida, però alhora és un Frankenstein necessari que segueix fent d'aglutinador, no només de les produccions més físiques, sinó també dels bits de informació que diàriament dispersem a través de la xarxa. Avui en dia, els blocs que més funcionen com a "plaça pública" (no és el meu cas), són els blocs temàtics que han recollit el fenomen fandom, i, alhora, algunes entrades de blocs que esdevenen espais de "provocació" puntual: tampoc és el meu cas. Potser sí que ho és en el sentit etimològic, de pro-vocare, "cridar-cap endavant" (aproximadament): hi ha gent que se sent estimulada per les coses que dic (sempre sorprèn), també estimulada en un sentit negatiu, ofesa, o que automàticament s'hi posa en contra, la qual cosa em sorprèn, ja que creen un focus d'atenció desmesurada on a mi em sembla que no n'hi ha per tant (la política actual sí que es un acte de provocació diari, de provocació a tota la ciutadania). Els que se'm posen a la contra creen un efecte boomerang, m'estimulen a seguir, em fan veure que el camí de "fer-se entendre", de "donar a entendre", o de "poder entendre" alguns assumptes, és molt llarg i complex, que cal seguir. L'autocomplaença o l'alter-complaença mai han estat cap motor de res. Si penjo això en el bloc, no és per vantar-me de res, serveix com una brújola en el meu time-line, a la meva vida 2.0. Res més.


lunes, 23 de diciembre de 2013

ELS EXILIATS DE LA CULTURA / LOS EXILIADOS DE LA CULTURA

(versió catalana)

Amaréis, pues, al extranjero
Deuteronomio 10:19


Guy Debord a Penegírico diu que “en un món unificat, no és possible exiliar-se”, de tal manera que en el món actual, unificat per un mercat global, l’exili es presentaria com impossible, però res més allunyat de la veritat. La mercaderia es mou per les fronteres, viatja pels lliures mercats globals sense trobar la llei que imposi l’ordre. Els homes, en canvi, tramiten el seu pas per les fronteres a partir de relacions de inter-nationes marcades per interessos econòmics i per les herències de la pròpia història política. Degut a la crisi, Espanya s’ha convertit en un país d’ “emigrants”, categoria que canvia el lloc que ocupa l’espanyol en el món, el qual és vist pels països de destí sota sospita permanent i al qual se li apliquen una sèrie de requisits que fins ara no havia de complir. La mala gestió política l’ha deixat, no només sense treball, sinó sense credibilitat a ulls dels altres. L’únic emigrant benvingut és el “turista”, per ell no hi ha inspecció, repatriació, desnonament, ni sospita. Si l’espanyol, a més a més, vol dedicar-se a la cultura, encara pitjor, ja que vivim en un país que, sovint, redueix la cultura als seus aspectes més folklòrics, relegant l’activitat cultural (i el seu correlat econòmic) a una successió d’estampetes i de “passejada” dels morts. Com bon país de “buscons”, molta d’aquesta gent va marxar abans de la tempesta. D’aquí que la majoria d’aquells que es dediquen seriosament a la música clàssica contemporània visquin i treballin fora, m’explica Lluís Nacenta, perquè aquí no hi ha possibilitats de desenvolupar la seva carrera. Els compositors Roger Goula, Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás o Ariadna Alzina, el clarinetista Víctor de la Rosa o la mezzosoprano Anna Alàs serien alguns exemples de carreres musicals que creixen i són reconegudes fora del país. Incórpore és una editorial jove espanyola que opera des de París, Petit Indie és una discogràfica que mou el seu catàleg d’artistes molt més per terres estrangeres que en casa pròpia (“A Alemanya a cada concert esgotem la venta de discos”, diu un dels seus responsables), l’artista Andrea Btoy exposa a Alemanya, Itàlia fins a arribar a Anglaterra, Núria Güell, censurada a Mollet, exposa en els països de l’est i del nord d’Europa, els músics Cabo San Roque fan mitja vida a Mèxic, Héctor, amic de la universitat, va fugir per falta de treball i per excés de provincialisme (segons indica) i va fer carrera en empreses de publicitat i comunicació audiovisual de renom internacional com B-Reel, VICE, Widen+Kennedy, CAA o Apple. Aquí ja no hi ha mística possible, ja no serveix la proclama de Picasso: “jo no busco, trobo!”. Aquí, qui no busca, res troba, i el que busca, tot sovint es desespera. Ja no busquem treball per “guanyar-nos la vida”; sinó per fer-la possible en un món organitzat al voltant del treball. I si tot està organitzat al seu voltant, quan aquest no existeix, el sentit i el cor es queden buits, inoperables. El neoliberalisme econòmic redueix l’existència a una carrera contra-rellotge per guanyar o morir i on, tot sovint, tens més possibilitats de perdre que de guanyar (estadísticament parlant) en una jugada a “tot o res”, on els mercats decideixen més que tu.

A aquells que els hi ha quedat ‘no-res’, marxen, però, en quines condicions? Sols (“si no et tinc a tu, estic sol i amb veu crucificada”, va dir el poeta Agustí Bartra quan va tornar de l’exili) i a cegues. L’exili es presenta com “l’oportunitat”, però, sovint, el preu que has de pagar és l’aniquilació de tota la teva vida prèvia, un oblit forçat, un reset de la teva experiència com a individu i com a part d’una col·lectivitat. Fins i tot les formalitats desapareixen, els títols universitaris es borren, no hi ha equivalència possible, la llengua s’erigeix com un mur i, com un nen, tornes a aprendre a parlar, a construir(te) en una altra cultura, en noves terres. Una amiga que es dedicava a la gestió cultural es passa a l’hosteleria a Londres (l’equació serveix per a molts), quan t’acostes als 40 i amb un currículum més que digne, que un polític et digui que vagis a Anglaterra a parlar anglès sona a acudit. Una doctora en Filosofia va aconseguir treball a la televisió alemana, va aprendre alemany perquè la seva tesis era sobre Walter Benjamin, sort que no va estudiar “emprenadoria”, perquè potser només li hagués servit per “emprendre el vol” i caure a terra. Un artista musical de perfil més avantguardista, Internet 2, fuig a Bèlgica amb una agenda d’actuacions mig organitzada, havent passat prèviament per centres com el Pompidou i en vàries edicions del Sónar o la Fundació Miró i ara relegat a Espanya al circuït de sales més underground. En un article a La Vanguardia del 2010 firmat per Teresa Sesé es parlava de “Els fills del MACBA”, una sèrie d’artistes joves que despuntaven i que, avui en dia, molts d’ells (i alguns que no van ser citats en el seu dia, però que entrarien en la mateixa generació) treballen fora, com recorda Lluís: Tamara Kuselman i Gerard Ortín a Amsterdam, Daniel Jacobi i Álex Reynolds a Alemanya/Anglaterra, Gabriel Pericàs a Nueva York. En el terreny audiovisual, la productora Miniature, que treballava per la Xarxa de Televisions Locals (actualment centrada en la producció de formats informatius o magazins, arraconant els formats culturals), va trobar una finestra a Canadà i, actualment, a San Francisco. Un altre professional del sector audiovisual, Hernán Migoya, el 12 d’octubre anunciava a la seva pàgina oberta de facebook que marxava d’Espanya “per fugir de tant constrenyiment a la corrupció i tan justicier amb xarxa i a destemps”. Altres, com Xavi G., “cansat de portar més de trenta anys treballant per la televisió en productes que no aproten res” (com indica), ha decidit retirar-se i començar de zero canviant de sector, de ciutat i de forma de vida, llançant a les escombraries les jornades laborals il·limitades (perquè a Espanya, a diferència de molts altres països, el sector audiovisual –incloc el de la publicitat- s’organitza en jornades maratonianes inhumanes). Qui es beneficia més d’aquestes fugues són, en primer lloc, els polítics, que assisteixen a una població desmembrada i sense força social i, en segon lloc, les companyies de transport, que han passat de viure de “l’oci popular” a la “necessitat popular” de famílies els vincles de les quals venen determinats pel calendari cristià. Allò de l’anunci del turró de “vuelve a casa por Navidad” s’ha convertit en una situació generalitzada massa trista, el sentit d’allò “comunitari”, de l’experiència compartida, fa fallida. A l’ “altra banda del mirall”, en el país d’acollida, “la dura indiferència no és, sinó, el rostre incofessable de la nostàlgia”, diu Julia Kristeva a Extranjeros a nosotros mismos.

Per això hi ha molta gent que, encara que hagi estat acomiadada o no trobi treball, es queda, com deia Louis Aragon, “en estrany país en el meu país”: és l’atur o l’auto-exili obligat d’aquell que no pot anar-se’n perquè no vol perdre els seus vincles afectius i familiars, o perquè ni tansols té diners per fugir, o perquè està ofegat per una hipoteca que el lliga al purgatori d’una Espanya que s’ha construït les seves pròpies cadenes, la seva misèria. L’exili interior, l’auto-exili, és pitjor que la fugida, ja que l’única oportunitat que existeix és que el país millori, i per això caldria canviar els seus interlocutors. L’Eva ha estat despedida del TNC, com molts d’altres, treballadors en cadena acomiadats de totes les institucions culturals en programes suicides de reducció de personal. Santi Cabezuelo, artista, comissari, professor i gestor cultural, diu: “Ens vam creure el somni dels ‘amos’ i ara en paguem la factura i busquem espai pels nostres”. Els “nostres” és aquest “nosaltres” del que parla Kristeva quan ens recorda que durant la Guerra del Peloponès Atenes elabora la noció de coherència cívica (koinonia) concebent la unitat dels ciutadans sobre la base de la seva participació en la vida política, no a partir de criteris racials o socials. La conseqüència immediata d’aquesta imparable ‘fuga de persones’, no només de cervells, és el control social a mans de la política corporativa. Per això, l’única opció viable és, com diu l’exposició que està acollint ara mateix la Fundació Palau: “jo em rebel·lo, nosaltres existim”, això és, ‘jo participo en una nova vida política’, l’única forma de deixar de ser ‘estrangers a nosaltres mateixos’ en casa pròpia.

(versió castellana) 


 LOS EXILIADOS DE LA CULTURA


Amaréis, pues, al extranjero
Deuteronomio 10:19


Guy Debord en Panegírico dice que “en un mundo unificado, no es posible exiliarse”, de tal forma que en el mundo actual, unificado por un mercado global, el exilio se presentaría como imposible, pero nada más alejado de la verdad. La mercancía se mueve por las fronteras, viaja por los libres mercados globales sin encontrar la ley que imponga el orden. Los hombres, en cambio, tramitan su paso por las fronteras a partir de relaciones de inter-nationes marcadas por intereses económicos y por las herencias de la propia historia política. Debido a la crisis, España se ha convertido en un país de “emigrantes”, categoría que cambia el lugar que ocupa el español en el mundo, el cual es visto por los países de destino bajo sospecha permanente y al que se le aplican una serie de requisitos que hasta ahora no tenía que cumplir. La mala gestión política lo ha dejado, no sólo sin trabajo, sino sin credibilidad a ojos de los otros. El único emigrante bienvenido es el “turista”, para él no hay inspección, repatriación, deshaucio, ni sospecha alguna. Si el español además quiere dedicarse a la cultura, aún peor, puesto que vivimos en un país que, a menudo, reduce la cultura a sus aspectos más folklóricos, relegando la actividad cultural (y su correlato económico) a una sucesión de estampitas y de “paseíllo” de los muertos. Como buen país de “buscones”, mucha de esta gente se fue antes de la tormenta. De aquí que la mayoría de aquellos que se dedican seriamente a la música clásica contemporánea vivan y trabajen fuera, me cuenta Lluís Nacenta, porque aquí no hay posibilidades de desarrollar su carrera. Los compositores Roger Goula, Octavi Rumbau, Raquel García-Tomás o Ariadna Alzina, el clarinetista Víctor de la Rosa o la mezzosoprano Anna Alàs serían algunos ejemplos de carreras musicales que crecen y son reconocidas fuera del país. Incórpore es una joven editorial española que opera desde París, Petit Indie es una discográfica que mueve su catálogo de artistas mucho más por tierra extranjeras que en casa propia (“en Alemania en cada concierto agotamos la venta de los discos”, dice uno de sus responsables), la artista Andrea Btoy expone de Alemania, Italia hasta llegar a Inglaterra, Nuria Güell, censurada en Mollet, expone en los países del este y del norte de Europa, los músicos Cabo San Roque hacen media vida en Méjico, Héctor, amigo de la universidad, huyó de la falta de trabajo y por exceso de provincianismo (según indica) e hizo carrera en empresas de publicidad y comunicación audiovisual de renombre internacional como B-Reel, VICE, Widen+Kennedy, CAA o Apple. Aquí ya no hay mística posible, ya no sirve la proclama de Picasso: “yo no busco, ¡encuentro!”. Aquí, quien no busca, nada encuentra y el que busca, a menudo se desespera. Ya no buscamos trabajo para ‘ganarnos la vida’, sino para hacerla posible en un mundo organizado alrededor del trabajo. Y si todo está organizado alrededor de él, cuando éste no existe, el sentido y el corazón se quedan vacíos, inoperables. El neoliberalismo económico reduce la existencia a una carrera contra-reloj para ganar o morir y en donde, a menudo, tienes más posibilidades de perder que de ganar (estadísticamente hablando) en una jugada a “todo o nada” donde los mercados deciden más que tú.

A los que les ha quedado ‘nada’, se van, pero, ¿en qué condiciones? Solos (“si no te tengo a ti, estoy solo y con voz crucificada” dijo el poeta Agustí Bartra cuando volvió del exilio) y a ciegas. El exilio se presenta como “la oportunidad”, pero a menudo el precio que tienes que pagar es la aniquilación de toda tu vida previa, un olvido forzado, un reset de tu experiencia como individuo y como parte de una colectividad. Incluso las formalidades desaparecen, los títulos universitarios se borran, no hay equivalencia posible, la lengua se levanta como un muro y, como un niño, vuelves a aprender a hablar, a construir(te) en otra cultura, en nuevas tierras. Una amiga que se dedicaba a la gestión cultural se pasa a la hostelería en Londres (la ecuación sirve para muchos), cuando te acercas a los 40 y con un curriculum más que digno, que un político te diga que vayas a Inglaterra a aprender inglés suena a chiste. Una doctora en Filosofía consiguió trabajo en la televisión alemana, aprendió alemán porque su tesis era sobre Walter Benjamin, suerte que no estudió “emprendeduría”, porque quizás sólo le hubiera servido para ‘emprender el vuelo’ y caer al suelo. Un artista musical de perfil más vanguardista, Internet 2, huye a Bélgica con una agenda de actuaciones medio organizada, habiendo pasado previamente por centros como el Pompidou y en varias ediciones del Sónar o la Fundació Miró y ahora relegado en España al circuito de salas más underground. En un artículo en La Vanguardia del 2010 firmado por Teresa Sesé se hablaba de “Los hijos del MACBA”, una serie de artistas jóvenes que despuntaban y que, hoy en día, muchos de ellos (y algunos que no fueron citados en su día, pero que entrarían en la misma generación) trabajan fuera, como recuerda Lluís: Tamara Kuselman y Gerard Ortín en Amsterdam, Daniel Jacobi y Álex Reynolds en Alemania/Inglaterra, Gabril Pericàs en Nueva York. En el terreno audiovisual, la productora Miniature, que trabajaba para la Xarxa de Televisions Locals (actualmente centrada en la producción de formatos informativos o magazines, arrinconando los formatos culturales), encontró una ventana en Canadá y, actualmente, en San Francisco. Otro profesional del sector audiovisual, Hernán Migoya, el 12 de octubre anunciaba en su página abierta de facebook  que se iba de España “para huir de tanto apremio a la corrupción y tanto justiciero con red y a destiempo”. Otros, como Xavi G., “cansado de llevar más de treinta años trabajando para la televisión en productos que no aportan nada” (como indica), ha decidido retirarse y empezar de cero cambiando de sector, de ciudad y de forma de vida, lanzando a la basura las jornadas laborales ilimitadas (porque en España, a diferencia de muchos otros países, el sector audiovisual –incluyo el de la publicidad- se organiza en jornadas maratonianas inhumanas). Quien se beneficia más de estas fugas son, en primer lugar, los políticos, que asisten a una población desmembrada y sin fuerza social y, en segundo lugar, las compañías de transporte, que han pasado de vivir del “ocio popular” a la “necesidad popular” de familias cuyos vínculos vienen determinados por el calendario cristiano. Aquello del anuncio del turrón de “vuelve a casa por Navidad” se ha convertido en una situación generalizada demasiado triste, el sentido de “lo comunitario”, de la experiencia compartida, se quiebra. Al “otro lado del espejo”, en el país de acogida, la dura indiferencia no es sino el rostro confesable de la nostalgia”, dice Julia Kristeva en Extranjeros a nosotros mismos.

Por eso hay mucha gente que, aunque haya sido despedida o no encuentre trabajo, se queda, como decía Louis Aragon, “en extraño país en mi país mismo”: es el paro o el auto-exilio obligado de aquel que no puede irse porque no quiere perder sus vínculos afectivos y familiares, o porque ni tan solo tiene dinero para huir, o porque está ahogado por una hipoteca que lo ata al purgatorio de una España que se ha construido sus propias cadenas, su miseria. El exilio interior, el auto-exilio, es peor que la huida, puesto que la única oportunidad que existe es que el país mejore, y para eso haría falta cambiar sus interlocutores. Eva ha sido despedida del TNC, como muchos otros, trabajadores en cadena despedidos de todas las instituciones culturales en programas suicidas de reducción de personal. Santi Cabezuelo, artista, comisario, profesor y gestor cultural, dice: “Nos creímos el sueño de los ‘amos’ y ahora pagamos la factura y nosotros buscamos espacio para los nuestros”. Los ‘nuestros’ es ese ‘nosotros’ del que habla Kristeva cuando nos recuerda que durante la Guerra del Poloponeso Atenas elabora la noción de coherencia cívica (koinonia) concibiendo la unidad de los ciudadanos sobre la base de su participación en la vida política, no a partir de criterios raciales o sociales. La consecuencia inmediata de esa imparable ‘fuga de personas’, no sólo de cerebros es el control social en manos de la política corporativa. Por eso, la única opción viable es,  como dice la exposición que está acogiendo ahora mismo la Fundació Palau: “Yo me rebelo, nosotros existimos”, esto es, ‘yo participo en una nueva vida política’, la única forma de dejar de ser ‘extranjeros a nosotros mismos’ en casa propia.